En la senda de Cavanilles i Fuster

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El prejudici, la ignorància i la por són tres dels elements que més han ajudat a alçar murs. La curiositat, el coneixement i la col·laboració són els altres tres que més han contribuït a enderrocar els mateixos murs. És una situació de la qual, al llarg de la història, no ha escapat cap societat.

Al País Valencià també hem construït els nostres murs, alguns de físics, altres —més alts— de mentals. Ho pensava aquests dies durant un recorregut per la Vall de Laguar en un preciós dia de tardor, en un dels indrets més bonics que tenim els valencians. Aquesta vall, menuda, recollida, exuberant, té, almenys que jo pogués detectar, dos murs. L’un és l’administratiu, un mur immaterial que ha complicat les relacions sempre molt estretes entre dues comarques —la Marina Alta i la Safor. Les diputacions han acabat consolidant-se com un element separador que altera l’intercanvi de béns i serveis i, fins i tot, el sentiment de la gent. De fet, hi ha nuclis urbans on sembla que l’única retolació visible és la de la diputació. L’altre és un mur singular que envolta el sanatori Sant Francesc de Borja de Fontilles.

Una barrera de tres quilòmetres i mig i tres metres d’alçària que els pobles del voltant obligaren a construir l’any 1923 per tal que els leprosos no pogueren eixir de la seua colònia i transmetre una malaltia que consideraven molt contagiosa. L’única porta que permetia creuar la muralla es va tombar l’any 1964 quan feia dècades que aquest centre, fundat pel jesuïta Carlos Ferris i l’advocat Joaquín Ballester, ja s’havia convertit en una referència internacional en el tractament de la lepra. Avui aquest mur és simplement un monument a la ignorància en un món que continua construint separadors pertot arreu.

Per això, enmig d’un clima d’incertesa i ple de boira com el que vivim, on l’èmfasi es posa en el que ens separa i no en el que ens uneix, cobra especial importància una obra com la que han escrit els economistes Nèstor Novell i Josep Sorribes després de més de tres anys de treball guiats per la curiositat, el coneixement i la col·laboració. Un nou viatge pel País Valencià s’inspira en una llarga tradició de viatges per l’interior del país que té el botànic Cavanilles i el mateix Joan Fuster com dues de les referències clàssiques del gènere.

Però, sobretot, té la virtut d’arraconar les postals que hem interioritzat a base de tòpics i molta propaganda i presentar-nos un mosaic de peces fetes a peu d’obra, sobre el terreny, contextualitzades amb dades i testimonis que ens aproximen d’una manera honesta —sempre des de la perspectiva dels autors— a un territori i a una societat que ha despertat d’un somni alimentat per la bombolla immobiliària i està obligada a repensar el seu futur. 

L’extensa obra —en dos volums coeditats per les universitats d’Alacant i de València i la Institució Alfons el Magnànim— intenta fer recompte dels efectes de l’urbanisme salvatge en el paisatge, en el teixit productiu  i en les societats. Trenca imatges uniformitzadores i ens descobreix un país divers, de ciutats... massa desconegut de vegades per als mateixos valencians. 

El llibre de Novell i Sorribes ofereix l’oportunitat de disposar d’un nou retrat de família, els membres de la qual ja feia temps que no es reunien, que ofereix elements valuosos per repensar un país on ja es parla ben poc de vertebració —com si fos una tasca impossible— i on la Generalitat Valenciana és vista massa vegades com una entitat administrativa supramunicipal a la qual les diputacions planten cara. 

El viatge d’aquests dos economistes també posa en relleu els canvis demogràfics registrats en les darreres dècades —amb colònies extenses de forasters que han convertit en minoria els mateixos nadius en molts  pobles i ciutats—, l’existència d’un urbanisme que ha deixat importants dèficits estructurals i uns lideratges territorials confusos.

Però, i aquest és un dels riscos que assumeix, proposa una nova planta per al País Valencià, una nova estructura administrativa dividida en quatre o cinc governacions subdividides cadascuna en tres o quatre espais supracomarcals per poder disposar d’un sistema de govern eficient. La proposta, a més d’atrevida, coincideix amb la reobertura del debat sobre el reconeixement legal de les comarques en les Corts Valencianes i els treballs de la comissió parlamentària per a la reforma de l’Estatut i la necessitat de reformar la llei electoral valenciana.

És a dir, planteja una fórmula per revisar com rendibilitzar els potencials del territori i construir ponts en una societat que busca el seu camí d’una manera diferent de la que han mamprès altres territoris veïns. Un camí que, probablement, implica en primer lloc, ficar-se un espill al davant i veure com som en realitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.