Vista des de ben amunt Sèrbia és un paradís. En un paratge idíl·lic a la confluència del Danubi amb el Sava hi ha la capital, Belgrad. Frondosa i ondulada, la Šumadija, la històrica regió central. El matí que parlem amb Aleksandar Vucic, però, el president no té ulls per al país que té als seus peus. A l’helicòpter el mandatari serbi va aprenent paraules en alemany. Acaba d’obrir la pàgina que conté expressions sobre necessitats sanitàries: “Nema peshkira” (‘No hi ha mocadors’). Va prometre a Angela Merkel, diu Vucic, “que aprendria a parlar la seva llengua mentre ella encara fos cancellera”.
Vucic ha fet una transformació. Si abans havia estat un temut agitador nacionalista, ara aquest serbi de 51 anys és aliat del Partit Popular Europeu i se’l considera una àncora d’estabilitat a la regió en crisi de l’oest dels Balcans. Alhora, governa el seu país d’una manera cada cop més autoritària. Això sol ja posa en relleu la quantitat d’esperances dipositades en aquesta àrea tan central com oblidada d’Europa. Flanquejat per comandants del grup antiterrorista Cobra i per dos assessors, el president es dirigeix en helicòpter a uns compromisos que té al sud-est. Per la finestra lateral, a més de mil metres sota nostre, es reconeix l’asfalt de la vella Autoput: la carretera de 1.188 quilòmetres des de la frontera austríaca fins a la grega que travessa tota l’ex-Iugoslàvia. La “carretera de la Fraternitat i la Unitat” —batejada així per Tito, líder partisà i fundador de Iugoslàvia— era la columna vertebral i el símbol del desaparegut estat multiètnic.
El 25 de juny del 1991, amb la secessió d’Eslovènia i Croàcia va començar la descomposició de l’estat socialista dels eslaus del sud. “Iugoslàvia era un dels països més macos d’Europa”, diu Vucic, amb el seu habitual apassionament, “però els serbis estaven descontents amb la situació dels seus paisans de les repúbliques limítrofes. Els croats i els eslovens estaven descontents per altres motius. Probablement havia de passar el que va passar”. Trenta anys després (i després d’unes guerres sagnants que van deixar 130.000 morts), de Iugoslàvia —país no alineat—, n’han sorgit dos països de la UE i quatre països més que esperen entrar-hi. Actualment, però, no tenen perspectives d’arribar a ser-ne membres. A més, cal afegir-hi el cas particular de Kosovo, l’exprovíncia sèrbia que encara ara no té el reconeixement de cinc estats de la UE.
On, si no aquí, al territori de Iugoslàvia, s’hauria de veure si Europa ha après la lliçó de la història del segle XX? El 1914 Sarajevo va ser l’escenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial. La fi del segle la va marcar la massacre de Srebrenica el 1995. Per garantir la pau en aquesta regió, s’haurien d’eliminar les causes que van desencadenar les guerres del passat. Però qui creu que això és possible ara que sembla que el projecte de pau central d’Europa, la Unió Europea, ha quedat encallat a mig fer? A continuació, volem aportar respostes recorrent els escenaris d’un seguit de reportatges fets fa tres dècades.
ESLOVÈNIA
Lojze Peterle no és un polític balcànic típic. Ho posa de manifest, d’entrada, que durant anys va presidir l’Associació Eslovena d’Apicultors. A aquest cristianodemòcrata li agrada treure’s l’harmònica (la Little Lady) de la butxaca de l’americana i posar-se a tocar, com va fer el 2019 quan era diputat al Parlament Europeu, a Brussel·les, l’Oda a l’alegria, de Beethoven, l’himne de l’Europa unida. Però Peterle també sap fer altres coses. Ell va ser l’home que el 1991 va portar Eslovènia cap a la independència encapçalant el govern. En la nostra trobada a Ljubljana fa trenta anys tenia damunt l’escriptori el llibre d’Otto Habsburg Zurück zur Mitte (‘Retorn al centre’) i ens va parlar del desig de conduir el seu país ràpidament en direcció a la UE. Avui encara somriu orgullós quan li ensenyem un vídeo d’aleshores: Peterle en directe per la tele, mentre darrere seu es veuen imatges dels tancs de l’Exèrcit Popular Iugoslau avançant per Eslovènia.
En aquest vídeo del juny del 1991, al costat de Peterle hi apareix un paio prim i uniformat de tarannà decidit. És Janez Janša, aleshores ministre de Defensa, encara ara principal actor de l’escenari polític eslovè. Per tercer cop des del 2004, Janša torna a presidir el govern. La seva actitud autoritària i les diatribes que dedica per Twitter a persones que pensen diferent li han valgut el malnom de “mariscal Twito”, en al·lusió al cap d’estat iugoslau Josip Broz Tito, un home conscient del seu poder. Fins al 1991 Eslovènia va ser considerada un alumne exemplar. Amb tan sols el 8% de la població, produïa una quarta part de les exportacions iugoslaves. Aquesta república de dos milions d’habitants, en bona mesura homogènia des d’un punt de vista ètnic, situada entre els Alps, la costa adriàtica i la plana hongaresa, va sobreviure a la guerra de deu dies del 1991 contra l’Exèrcit Popular Iugoslau amb poques víctimes. El 2004, Eslovènia va entrar a la UE, i el 2007, a l’eurozona. La setmana passada, Janša va assumir, en nom del seu país, la presidència de torn de la UE, per segon cop des del 2008.
“Per a mi és una vergonya que un fanàtic i un racista pugui exercir la presidència de la UE”, diu Boris A. Novak, vicepresident del PEN Internacional i crític de Janša. Un país petit com Eslovènia, diu Novak, corre el perill d’allunyar-se cada cop més de la UE i d’acostar-se a autòcrates com l’hongarès Viktor Orbán i el serbi Aleksandar Vucic. El primer ministre Janez Janša —un home amb múltiples cares: primer va ser un jove comunista fervent; després un opositor al règim, i ara un populista de dretes— aglutina en la seva persona les contradiccions de tot el país. Les trinxeres històriques entre partisans i feixistes, entre comunistes i clericals, continuen ressonant en l’actualitat. Janša critica el poder de les velles estructures d’esquerres i de sinistres maquinadors a l’ombra, mentre que l’oposició veu el país en camí de l’autocràcia.
Malgrat tot, les xifres diuen que Eslovènia ha passat bé la pandèmia i les crisis anteriors. L’atur és baix i el PIB per capita és més alt que el de la República Txeca o Portugal. El país podria representar una història d’èxit postiugoslava si no fos per la campanya de Janša contra la UE i per la pressió creixent sobre la societat civil, els mitjans lliures i l’oposició, profundament dividida. S’adonen els seguidors del cap del govern que el que es va aconseguir amb la guerra de la independència de 1991 està en perill? Si ho preguntem a l’est d’Eslovènia, una zona pobre i parcialment poblada per hongaresos, ens adonem que els pagesos d’aquesta regió estan contents, perquè gràcies a Janša disposen de tractors nous obtinguts amb subvencions procedents de l’Hongria de Viktor Orbán. Si ho preguntem al nord-oest, a la població balneària de Bled, s’entén que moltes persones grans enyorin un lideratge ferm.
Janez Fajfar, per exemple, alcalde de Bled i antic gerent de l’hotel de la luxosa mansió de Tito arran de mar, explica: “Jo vaig créixer en un període en què als iugoslaus ens anaven les coses més bé cada any; però era evident: tan bon punt l’Stari —el vell, Tito— no hi va ser, les coses van anar de baixada”. Finalment, Eslovènia va aconseguir posar-se al costat dels guanyadors: “Ens vam mantenir allunyats de les matances com les de Croàcia o Bòsnia i ara formem part d’Europa”.
CROÀCIA
Des del començament de la crisi dels refugiats, una tanca de ferro i filat espinós separen Eslovènia i Croàcia a Obrežje, a la frontera exterior de l’espai Schengen i de la UE. Fa la funció de punt de control l’hostal Kalin, ara fora de servei: situat arran de la tanca, disposa de sortides per tots dos costats de la frontera. Al cantó croat crida l’atenció la placa commemorativa d’un partisà assassinat al camp de concentració de Jasenovac. El record de Jasenovac, l’“Auschwitz dels Balcans”, és una de les taques poc explicades de la història contemporània de Croàcia. En el seu estat satèl·lit tolerat per Hitler, els esbirros dels feixistes ústaixes van assassinar prop de 100.000 persones, sobretot serbis, jueus i gitanos. Esberlaven cranis, empalaven nadons i tallaven genitals. Jasenovac va ser la versió balcànica de la bogeria de l’extermini.
L’historiador Ivo Goldstein en va reconstruir les atrocitats en un llibre de 992 pàgines. “Jasenovac va continuar viu en la memòria i va alimentar les guerres dels anys noranta”, diu Goldstein en una trobada a la Biblioteca Nacional de Zagreb. “Actualment, és un reflex de com Croàcia gestiona la seva història”. D’ençà de l’entrada de Croàcia a la UE, el 2013, la cosa va de baixa, diu Goldstein. “S’està formant una revolució conservadora, els revisionistes avancen i fins i tot els joves es tornen més nacionalistes i més hermètics”. Al sector conservador s’imposa la versió que el feixisme croat i el socialisme iugoslau van representar una mena d’equilibri del terror. “Però això, evidentment, és una bajanada”, diu Goldstein.
Croàcia, anomenada “croissant” per la forma de banyes que fa el seu territori, va ser xuclada per la UE malgrat haver-hi seriosos dubtes per totes dues bandes. Al referèndum del 2012, només un 29% dels croats amb dret de vot van optar per l’adhesió a la UE. Ara la desil·lusió encara està més estesa. “L’esperança que, després de ser acceptats a la família europea, immediatament regalimaria llet i mel s’ha esvaït”, diu un polític occidental a Zagreb. “Sobretot a la dreta creix el sentiment anti-UE i també el xovinisme, l’orgull del passat. A banda del període ústaixa, els croats mai no havien tingut un estat propi”.
La crisi econòmica, la dels refugiats i ara la del coronavirus han agreujat els problemes del país. A banda de les magnífiques platges de l’Adriàtic, també formen part de Croàcia franges de terra gairebé desertes a l’est d’Eslavònia o de Baranya, ruïnes industrials als voltants de Zagreb i unes tristes estadístiques: en quatre anys, el primer ministre, Andrej Plenkovic, del partit cristianodemòcrata HDZ, ha cessat nou ministres per acusacions de corrupció. L’any passat la producció econòmica va caure un 9%. L’emigració massiva agreuja la falta de mà d’obra especialitzada i la crisi dels sistemes socials. “La UE subestima el perill que a Croàcia, com a Hongria, Polònia o Eslovènia, vagin avançant les forces antidemocràtiques”, diu l’activista pels drets humans Vesna Teršelic, guardonada amb el Premi Nobel Alternatiu. “Croàcia encara no ha afrontat seriosament el seu passat, ni els fets de la Segona Guerra Mundial ni les guerres de Croàcia i Bòsnia”.
L’agost del 2020, un exgeneral acusat de cometre crims de guerra a Bòsnia i refugiat a Croàcia va ser condecorat amb una medalla pel president Zoran Milanovic, populista d’esquerres. Els que saben les atrocitats que van patir els croats a començament dels noranta al seu país i a la regió limítrofa d’Hercegovina i les atrocitats que ells van cometre als camps de batalla de Krajina, a Vukovar o Mostar, tenen la sospita que el veïnatge pacífic no és un dels objectius prioritaris de l’últim estat que ha entrat a la UE. L’historiador Ivo Goldstein, atacat en ambients nacionalistes, no es mostra il·lusionat en el seu llibre més recent. Afirma que a Croàcia i als països veïns la descomposició de Iugoslàvia va portar —a part de morts i expulsions— una “devastació política, econòmica i social” de la qual encara no s’albira el final.
BÒSNIA I HERCEGOVINA
Deixant enrere la Flor de Pedra, el monument que hi ha on hi va haver el camp d’extermini de Jasenovac, el viatge continua cap a Bòsnia: en certa manera, anem des de l’edifici principal de la UE fins a la sala d’espera. La promesa de la cimera de la UE del 2003, celebrada a Tessalònica, va ser: “El futur dels països dels Balcans és en el si de la Unió Europea”. Fins ara, la promesa només s’ha complert per a Eslovènia i Croàcia. Tots els altres països estan, malgrat els sermons de Brussel·les, força lluny d’entrar a la UE. I el que n’està més lluny és Bòsnia i Hercegovina.
Quines conseqüències té això per a la vida quotidiana? Doncs que, per exemple, Croàcia rebrà 22.000 milions d’euros en ajuts de reconstrucció de la UE, mentre que a Bòsnia se la despatxarà amb unes quantes vacunes. La proposta de deixar participar països balcànics de fora de la UE com a mínim en el multimilionari fons de cohesió sense concedir-los dret de vot amb prou feines té defensors. La UE ja té prou feina amb ella mateixa. La paralització del procés d’ampliació facilita l’emigració de persones formades i potencia l’èxit de la propaganda populista entre els que es queden: material explosiu a les portes de la UE. Si volem anar de Croàcia a Bòsnia i Hercegovina, hem de passar per la República Srpska, la meitat del país, que des del final de la guerra està poblada majoritàriament per serbis. Bòsnia en conjunt és, d’ençà de l’acord de pau de Dayton del 1995, una república hiperburocratitzada i amb un funcionament mediocre, en què els que es van enfrontar a la guerra —serbis, croats i bosnians musulmans— tenen poc contacte els uns amb els altres.
Després de tres anys i mig de guerra d’independència, iniciada el 1992, a Bòsnia havien mort 100.000 persones i milions de ciutadans havien estat expulsats. Avui dia, encara és enorme la desconfiança mútua i les coses no dites, el record de les matances dels anys noranta en ciutats com Prijedor, on els primers criminals de guerra serbis tornats de la Haia ja fa temps que omplen novament els cafès. Mevludin Oric va sobreviure a la massacre de Srebrenica el juliol del 1995, quan milícies sèrbies van assassinar pel cap baix 8.000 homes i nois musulmans. Avui dia, encara hi ha 1.700 cadàvers que han estat localitzats. Oric es va deixar caure a terra durant un tiroteig massiu a prop d’Orahovac fingint que l’havien tocat. Es va esperar enmig dels cadàvers fins que es va fer fosc i després va fugir pels boscos.
Vaig trobar aquest pare de família esprimatxat poc després de la seva fugida, el juliol del 1995, darrere uns rotlles de filat espinós en un magatzem de l’aeroport de Tuzla. Ara, 26 anys després, Oric viu no gaire lluny de Sarajevo. Porta tatuat al braç el símbol de la 28a divisió de l’exèrcit bosnià, que va encapçalar la marxa de la mort sortint de Srebrenica. Ara aquest musulmà veu un cementiri ortodox des del jardí de casa. El seu nou poble natal abans estava poblat per serbis. Oric, que el juliol del 1995 va perdre el pare, un germà, tres cunyats i un nebot, veu la nova realitat bosniana amb realisme. Diu: “Els meus quatre fills han de relacionar-se tranquil·lament amb els serbis, però els he dit: no oblideu que no deixaran mai d’odiar-nos”.
El 8 de juny, quan a la Haia el comandant en cap de l’exèrcit serbobosnià, Ratko Mladic, va ser declarat culpable de genocidi en última instància, a l’est de Bòsnia es van penjar pancartes que deien: “Ets l’heroi de la República Srpska”. Qui podria aturar els incansables segregadors i els que inciten a la guerra en aquest país? I què serà de Sarajevo, la Jerusalem dels Balcans, el lloc que marca el destí d’Europa, escenari de l’atemptat del 1914 i d’un setge de 1.425 dies a mans de les tropes sèrbies a partir de l’abril del 1992?
Al saló de fumadors de l’hotel Europe, no gaire lluny del lloc on va ser assassinat el successor al tron d’Àustria, Francesc Ferran, trobem Haris Silajdžic. Són les vuit del vespre i, per trencar el dejuni durant el ramadà, l’home demana un plat d’arròs. Silajdžic, un musulmà cosmopolita de 75 anys que parla fluidament anglès i àrab, va ser membre de la presidència estatal i sobretot president del govern durant el setge. En la nostra primera trobada, aquell gèlid novembre del 1993, Silajdžic estava mig congelat i mig furiós al palau presidencial, mentre a fora explotaven granades i queien trets. “Que sobrevisquem depèn molt poc de nosaltres els bosnians”, va dir Silajdžic llavors i va afegir, quan poc després se’n va anar la llum al palau: “S’ha extingit la nostra civilització”.
Encara ara no té paraules “per descriure aquella barreja de primitivisme i feixisme” que es va apoderar del seu país als anys noranta, diu Silajdžic avui. Ell insisteix en la tesi que en la Bòsnia multiètnica i tradicionalment liberal la violència hi ha estat sempre introduïda des de fora: “Aquest país encarna en si mateix el que li agradaria ser a Europa: pluralista. Però aquest llegat està en perill i l’hem de salvar”. I això és el que els falta a moltes persones en aquesta república tan fràgil: reconèixer la seva part de fracàs. El poderós líder del partit que aglutina la població croata, per exemple, insisteix obertament a escindir-se de la federació que formen amb els bosníacs com un pas previ per a l’acostament amb Zagreb, la pàtria croata. Milorad Dodik, per la seva banda, — que fa anys que governa amb mà de ferro l’àrea sèrbia de la república— exigeix inclús l’abolició de l’estat conjunt, del qual ell és copresident com a membre d’una presidència repartida en tres figures: “La crisi política del país no desapareixerà fins que no desaparegui Bòsnia”.
El Premi Nobel Ivo Andric va dir en la seva novel·la Gospodica (‘La senyoreta’): “Els membres de les tres confessions principals s’odien des del naixement fins a la mort, amb un odi irracional i profund”. Al pont sobre el Drina, erigit damunt onze arcs de pedra a Višegrad, al qual Andric va dedicar la seva obra més famosa, aquest diagnòstic s’ha confirmat repetidament de manera tràgica, per últim cop en la guerra dels anys noranta. Les restes mortals de centenars de musulmans que van ser assassinats pels serbis i llançats al riu es van trobar el 2010 uns quants quilòmetres riu avall. També hi havia els ossos de l’imam de la mesquita imperial. “No em ficaré a la boca cap gota d’aquesta aigua, vegeu les històries dels cadàvers a l’aigua”, va escriure en to de burla el futur Premi Nobel Peter Handke sobre les atrocitats de Višegrad —des del seu punt de vista presumptes atrocitats— després de prendre un bany al Drina el 1996. A final de maig del 2021, quan Handke va tornar a Višegrad per rebre un premi, els últims milers de bosníacs supervivents que hi ha a la ciutat no van assistir a la farsa.
El que el poeta austríac no va veure al maig —perquè no va tenir prou temps— són les ruïnes de dues cases que es conserven a la ciutat en què més de cent civils van ser cremats de viu en viu. I amagat enmig del bosc vora la remor del torrent, l’hotel Vilina Vlas, a la terrassa del qual uns clients escolten atentament música suau dels temps de Iugoslàvia mentre prenen un cafè o un whisky. A Vilina Vlas, segons investigacions de l’ONU, centenars de dones hi van ser violades. Després, algunes es van suïcidar i d’altres van ser assassinades. Actualment, l’hotel pertany a l’àrea sèrbia de la federació, té una piscina de 200 metres quadrats i rep una bona afluència de turistes. Hi accepten vals per valor de cinquanta euros: els dona el govern per fomentar el turisme.
SÈRBIA
A l’est del Drina s’entra a Sèrbia. Al país que Aleksandar Vucic governa amb mà dura, l’home que quan era jove es va afiliar al partit de l’agitador Vojslav Šešelj, que després va ser ministre d’Informació amb Slobodan Milosevic i que el 2007 va prometre que per al criminal de guerra Ratko Mladic a Sèrbia sempre hi hauria “un refugi segur”. A Vucic li agrada més respondre a les acusacions sobre el seu passat amb contraacusacions i amb xifres de l’actualitat. Diu: “Nosaltres els serbis vam aprendre la lliçó de les desenes de milers de morts que hi va haver en les diverses guerres i de l’economia totalment devastada que van deixar les bombes de l’OTAN. Els nostres últims cinc anys han estat bons i les reformes han sigut un èxit: retallada de les pensions i nova legislació laboral. Tenim 72.000 treballadors en empreses alemanyes i dues vegades i mitja més d’inversions directes estrangeres que Croàcia”.
El preu per aconseguir això és considerable, sentencia l’organització Freedom House. Amb Vucic, Sèrbia ha passat de ser una democràcia a un règim híbrid, en què les institucions públiques cada vegada més estan infiltrades i segrestades. “Vucic té dues cares”, diu la política opositora Marinika Tepic: “A vegades fa veure que és l’humil servidor dels seus socis estrangers, però després torna l’home furiós que utilitza els adversaris polítics com un sac de boxa”. Per als periodistes la situació és “pitjor que en temps de Slobodan Milosevic: ja ningú s’atreveix a parlar obertament”, diu Milorad Ivanovic, cap de redacció del prestigiós portal BIRN. “Vucic és un perfecte i malèvol narcisista”.
Tanmateix, el quasiautòcrata de Belgrad se sap vendre com la columna que aguanta l’estabilitat política dels Balcans. Envoltades d’estats de la UE, sis repúbliques —cinc d’exiugoslaves i Albània— intenten trobar el seu lloc en l’estructura dels blocs de poder. La caiguda de la reputació de la UE en aquest regió central d’Europa anima inversors i maquinadors xinesos, turcs, russos i àrabs a obrir-s’hi camí. “Si la UE perd pes, d’altres en guanyen”, alerta el suec Carl Bildt, coneixedor dels Balcans. Els articles anònims que circulen per Brussel·les sobre possibles modificacions de fronteres als Balcans són “extremadament perillosos i poden provocar guerres”, avisa l’enviat especial de la UE per al diàleg entre Sèrbia i Kosovo, Miroslav Lajcak.
La UE, les seves pors, els seus interessos econòmics encoberts moralment i les seves mitges promeses: pràcticament ningú no coneix tot això tan bé com Vucic, gairebé ningú no toca tan virtuosament les més diverses tecles. El president serbi elogia l’“amistat ferma” amb l’Estat xinès, demana crèdits multimilionaris a Pequín i alaba la vinculació amb el poble germà rus ortodox. I al mateix temps no es cansa d’expressar que entrar a la UE és l’objectiu de Sèrbia: “A Brussel·les estan preocupats pels nostres contactes amb la Xina, però nosaltres anem avançant cap a la UE”, diu Vucic sense fer cap ganyota.
Sèrbia limita amb el mercat de la UE, de gairebé 500 milions de consumidors, però davant dels inversors renuncia als estrictes estàndards de Brussel·les. Els ponts, les autopistes i les línies de tren es duen a terme gràcies a crèdits multimilionaris i mà d’obra xinesa. El no de la Xina a reconèixer Kosovo al Consell de Seguretat de l’ONU és venut públicament per Vucic com una prova més de l’amistat dels comunistes de Pequín amb el poble serbi. Alguns elements fan pensar que el cap d’estat estaria disposat a sacrificar la poma de la discòrdia que és Kosovo sempre que hi hagués la contrapartida adequada: un intercanvi de territoris o una data per a l’entrada de Sèrbia a la UE. Però això el president no ho vol admetre. Tant si és en converses a la piscina de la residència del govern Bokeljka o al migdia davant un plat de cevapcici als afores de Niš, Vucic continua sent Vucic: és tacticista, murmura i costa veure-li les intencions. “D’això no en puc parlar”, diu. “Només li dic una cosa: no necessitem més guerres”.
KOSOVO
El perill que comporta ni que sigui parlar de corregir fronteres es posa de manifest als territoris poblats per albanesos. “Aquí ja hi ha hagut tendències favorables a reactivar el nostre exèrcit rebel”, diu Shqiprim Arifi, alcalde durant anys del bastió albanès de Presevo, encara en territori serbi. Ell defensava escindir els municipis albanesos de Sèrbia i unir-los a Albània, però ja no: “Una Gran Albània només podrà existir dins de la UE”.
La força, encara ara, del sentiment a favor de tenir un estat comú per als albanesos, ara repartits en molts països, es fa palesa, entre altres coses, en les nombroses banderes amb la doble àliga negra sobre fons vermell que es poden veure al territori que havia estat Iugoslàvia: a Sèrbia, Macedònia del Nord i Kosovo. A uns quants quilòmetres de Presevo, al mig d’un bosc d’arbres caducifolis, hi ha dos contenidors. En el primer un serbi controla els passaports, tot i que aquí des del punt de vista serbi no hi passa cap frontera estatal. A la barraca de llauna del darrere, una albanesa ètnica controla els documents dels que volen entrar a Kosovo. La secessió de la província, declarada unilateralment el 2008, va ser una reacció, amb gran suport dels EUA i parts de la UE, als anys de repressió de la població albanesa per part del règim de Belgrad. Des del final de la guerra de Kosovo, el 1999, els prop de 100.000 serbis que es van quedar aquí viuen majoritàriament aïllats dels seus conciutadans albanesos, cosa que es pot observar clarament a la ciutat de Mitrovica, dividida pel riu Ibar.
Al nord de la ciutat, serbi i infiltrat de radicals, la periodista Tatjana Lazarevic lamenta “notícies preocupants de tots dos costats del riu, relats extremadament nacionalistes”, sobretot d’ençà que a la capital, Pristina, exerceix el poder una nova classe dirigent kosovar, representada pel primer ministre Albin Kurti i la presidenta Vjosa Osmani. Osmani, nascuda al sud de la ciutat, ho veu d’una manera completament diferent. Aquesta jurista de 39 anys parla clar al palau presidencial de Pristina: “Sèrbia no diu mai res dels crims comesos pel règim de Milosevic”, diu Osmani. “Jo, per al que va passar a Kosovo, faig servir conscientment el terme genocidi, que denomina la intenció d’un país d’exterminar una nació sencera”. El seu homòleg de Belgrad, segons Osmani, hauria de seguir l’exemple del que va fer Willy Brandt al que havia estat el gueto de Varsòvia: “Agenollar-se: això és exactament el que esperem de Sèrbia”.
MACEDÒNIA
Mentre les fronteres estatals van perdent importància per als albanesos, es consoliden les línies divisòries internes, també a Macedònia del Nord, a l’extrem sud de l’ex-Iugoslàvia. Des que es va acabar la guerra aquí, el 2001, la majoria de la població —eslava— viu fins i tot a la capital, Skopje, aïllada majoritàriament dels albanesos, que a tota la república conformen una quarta part dels dos milions d’habitants. Cadascú es tanca al seu barri amb el seu relat de la història.
A les zones elevades, als pobles muntanyencs que hi ha a tocar de la frontera amb Kosovo, on durant la guerra es van atrinxerar els rebels de l’UÇK, els albanesos estan en família des de sempre. Ali Ahmeti —que temps enrere va ser un dels líders dels rebels que anava a cavall i era una figura envoltada de misteri, i avui presideix l’influent Partit dels Albanesos— es mostra més pacífic que mai quan el retrobem després de molts anys. Parla de l’esperança de rebre una oferta de la UE, del deure de la reconciliació entre ètnies i de la convivència pacífica.
“Quan era un líder estudiantil a les protestes del 1981, un any després de la mort de Tito”, diu Ahmeti, ja va pronosticar que un dia el final de Iugoslàvia seria segellat pels tancs del propi exèrcit popular: “I això és el que va passar després amb les guerres”. Als peus de la serralada del Šar, on viu actualment Ahmeti, trenta anys després poques coses recorden a Iugoslàvia, a la utopia socialista de la fraternitat i la unitat. Només hi ha una excepció a la regla: el cim més alt del massís. A aquesta muntanya li van mantenir el seu antic nom: Titov Vrv, el turó de Tito.
Traducció d’Arnau Figueras