Centenari

Un segle del Tractat de Versalles: l'hora de passar comptes

Fa cent anys es va firmar el tractat de Versalles. Havia de sorgir un nou ordre mundial, però els que havien de portar la pau van aixecar unes expectatives massa altes. L’acord va jugar a favor dels feixistes i va conduir a conflictes que avui dia encara persisteixen.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan el 13 de desembre del 1918, després d’un viatge de nou dies en vaixell, el president nord-americà, Woodrow Wilson, va desembarcar a Brest i va recórrer la ciutat en un descapotable, soldats francesos i nord-americans el van rebre amb crits d’alegria. Feien: “Vive l’Amérique!” i “Vive Wilson!”. L’endemà a París la seva arribada va ser “espectacular”, escriu el seu biògraf, John Milton Cooper Jr. “Munts de gent exultant omplien les voreres i sortien per totes les finestres”.

Un confident de Wilson va anotar en el seu dietari: “Els francesos es pensen que amb un toc de màgia aquest home pot fer que arribi la justícia política i industrial. Ho farà? Ho pot fer?”.

Els alemanys també tenien esperances posades en el president dels EUA, i també els hongaresos, els italians, els xinesos i els africans a les colònies. Era una hora zero de la història mundial: s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, la gent plorava quinze milions de morts i s’havien desintegrat quatre imperis —els dels kàisers d’Alemanya i d’Àustra-Hongria, el del tsar rus i el del soltà otomà. Van aparèixer nous Estats més de pressa del que es podien modificar els mapes: Polònia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia.

Després de la catàstrofe més gran viscuda fins aleshores, el món necessitava un nou ordre, i l’home que l’havia de crear era Woodrow Wilson. Un mes després d’acabar-se la guerra va arribar a París per participar en la conferència de pau més gran de tots els temps. Mig any més tard, el 28 de juny del 1919, ara fa cent anys, es va firmar el tractat de Versalles. A continuació van venir quatre tractats més amb els perdedors de la Primera Guerra Mundial: Àustria, Hongria, Bulgària i l’Imperi otomà.

En arribar a Europa, Wilson era considerat una figura carismàtica semblant a com seria considerat noranta anys després Barack Obama, de qui abans de jurar el càrrec es creia que faria un món millor i sobretot més pacífic. A Berlín 200.000 persones van escoltar Obama en un discurs en què va poder fer gala d’haver guanyat el premi Nobel de la Pau abans d’haver fet res per aconseguir-la.

Qui d’entrada és rebut amb tanta eufòria només pot decebre. La història de la conferència de pau de París diu molt, per tant, d’un dels elements clau de la política: la relació entre expectatives i possibilitats. En això normalment cal fer una resta: si a les expectatives els restem les possibilitats, el que queda és la frustració. I París va començar a tenir “excessos d’expectatives mundials”, diu l’historiador de Friburg Jörn Leonhard, autor del llibre Der überforderte Frieden (‘La pau a la qual es va exigir massa’).

La missió. Carregar els alemanys amb tants pagaments per a les reparacions de guerra i tantes limitacions d’armament que mai més poguessin atacar els seus veïns. Després de la descomposició dels quatres imperis, traçar moltes fronteres de nou a Europa. Dividir l’imperi colonial alemany. Crear la Societat de Nacions, una agrupació multilateral que garantís la pau a tot el món.

Les expectatives. El gener del 1918, durant la Primera Guerra Mundial, Wilson havia anunciat els seus catorze punts per a la creació d’un nou ordre mundial. La perspectiva de poder determinar el seu propi destí galvanitzava, més que cap altra cosa, els pobles. El president també prometia transparència, una pau garantida i el desarmament.

D’esquerra a dreta, el primer ministre britànic David Lloyd George, el seu homòleg francès Georges Clemenceau i el president dels Estats Units Woodrow Wilson durant la conferència de París el gener de 1919. 

Els alemanys volien un acord de pau clement; altres països tenien l’esperança d’aconseguir un Estat propi o guanys territorials; les dones i els afroamericans esperaven més drets, i els japonesos la igualtat de totes les “races”.

Els actors. Al començament de la conferència de París, el 18 de gener del 1919, Woodrow Wilson tenia 62 anys. Provenia dels estats del sud i era membre del Partit Demòcrata. En el seu llibre Peacemakers (‘Els pacificadors’), la historiadora canadenca Margaret MacMillan escriu: “En públic Wilson es comportava amb seriositat i formalitat, però en el tracte amb els seus col·laboradors era simpàtic i fins i tot feia broma. Se sentia especialment bé conversant amb dones. Habitualment es dominava, però durant la conferència de pau va perdre reiteradament la serenitat”. Al llarg de la conferència li va augmentar una contracció nerviosa que tenia a la galta.

El grup dels tres grans de París el completen el primer ministre britànic, David Lloyd George, i el primer ministre francès, Georges Clemenceau. Ells van prendre les decisions importants. Durant bona part del procés també hi va ser present, però amb menys influència, la potència vencedora d’Itàlia.

Els alemanys no formaven part dels actors de la pau. Va ser la singularitat i probablement un dels problemes d’aquella conferència el fet que els guanyadors van negociar entre ells però no amb els perdedors. A ells se’ls van donar els projectes d’acord ja elaborats.

L’atmosfera. En el congrés de Viena, que el 1814-1815 havia pretès aconseguir un ordre pacífic europeu, s’havia ballat de bon grat i s’havia gaudit amb amistançades. Suposadament, aquelles noies sovint eren espies i al matí xerraven el que havien extret als seus amants durant la nit. Per això els britànics van arribar a la conclusió que al Majestic, el gran hotel de la delegació britànica, no hi podia dormir cap dona. Ballar, en canvi, sí que estava permès. Després d’assistir a un ball al Majestic, el comandant en cap francès, Ferdinand Foch, es feia una pregunta interessant: “Per què els britànics tenen una cara tan trista i unes anques tan alegres?”.

El que era nou era el paper de l’opinió pública. A diferència del congrés de Viena, en aquest cas un exèrcit de periodistes informava sobre l’estat de les negociacions. Allò feia que l’ambient fos més nerviós, més febril. L’historiador de Marburg Eckart Conze escriu en el seu llibre Die große Illusion (‘La gran il·lusió’): “També formava part de la ‘nova diplomàcia’, invocada per molts a París, aquell interès mediàtic permanent, del qual els actors pràcticament no podien escapar. En tot el que feien o deixaven de fer, tenien la pressió d’explicar-se o justificar-se, i la majoria de representants de la premsa no eren observadors neutrals, sinó que amb els seus diaris i la seva corresponent línia editorial perseguien interessos concrets amb l’objectiu d’influir en la conferència”.

Els tres grans estaven d’acord que els alemanys i els seus aliats eren els culpables de la guerra. A banda d’això, es va debatre molt. Sobretot els francesos volien minimitzar els alemanys. Grans extensions de l’est del país estaven assolades, i l’alta taxa de natalitat d’Alemanya els feia por. Aleshores, mirant les xifres demogràfiques es pensava sobretot en futurs soldats.

Clemenceau exigia severes reparacions de guerra i volia que el Rin fos la frontera occidental d’Alemanya. Allò no agradava a Lloyd George, sobretot perquè als britànics no els convenia que França es convertís en una superpotència al continent. Preferien una relació de poder ben ponderada. Els nord-americans els feien costat. Wilson va haver de sentir Clemenceau acusant-lo de “filogermànic”.

Document de la cerimònia a Versalles amb les primeres pàgines amb les condicions de la pau signades. 

Per tranquil·litzar els francesos, Lloyd George els va prometre un túnel per sota del canal de la Mànega per poder enviar tropes més ràpidament en cas que els alemanys tornessin a atacar. No es va construir fins passats setanta anys.

En les reparacions de guerra, Clemenceau i Lloyd George notaven fortament la pressió de l’opinió pública dels seus països. Al Regne Unit es reclamava que s’espremés els alemanys “fins a l’extenuació”.

Les subcomissions negociaven nit i dia, valoraven proves de danys de guerra, calculaven, desestimaven les xifres i tornaven calcular. “Juguen amb milers de milions de diners igual que uns nens juguen amb cubs de fusta”, va escriure un periodista. Els britànics van arribar a la xifra total de 120.000 milions de dòlars, els francesos a 220.000 milions i els nord-americans a 22.000. L’economista John Maynard Keynes, que formava part de la delegació britànica, considerava que el màxim havia de ser 10.000 milions de dòlars: una quantitat superior arruïnaria Alemanya.

Un tercer bloc eren les condemnes per als criminals de guerra i els culpables de la guerra, entre ells el kàiser alemany, Guillem II, o els comandants de l’exèrcit, Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff. Quan Lloyd George sospesava desterrar l’exkàiser a una illa, Wilson va dir: “No l’enviem a les Bermudes, que allà jo hi vull anar”.

Els tres grans i el primer ministre italià, Vittorio Orlando, es trobaven gairebé cada dia, normalment al despatx de Wilson al Palau Murat, i a vegades al Ministeri francès de la Guerra. Sovint també hi havia altres delegats. No acabaven un país per dedicar-se al següent, sinó que havien de centrar l’atenció en més d’un lloc cada vegada. Sovint estaven inclinats sobre mapes, a vegades a terra, i cavil·laven sobre la col·locació de les noves fronteres. No es van fer amics, però rarament es van atacar mútuament. Clemenceau, escriu MacMillan, “parlava menys que Lloyd George i Wilson, però quan parlava ho feia més apassionadament que aquest últim i, lògicament, més que el primer”.

La conferència va patir interrupcions contínues, per esdeveniments interns i externs. A Hongria els comunistes van prendre el poder, a Rússia hi va haver una guerra civil, a l’Imperi otomà Mustafà Kemal, posteriorment Atatürk, va arribar al poder.

El 19 de febrer del 1919 un anarquista francès va ferir Clemenceau d’un tret de pistola. Wilson ja estava de camí als EUA perquè havia de resoldre problemes de política interior. El 13 de març va tornar.

A vegades també els crispaven visitants exòtics. La reina Maria de Romania, que era a París per anar de botigues i obtenir guanys territorials per al seu país, va preguntar a un membre de la delegació britànica si havia de parlar amb Wilson sobre les seves compres o sobre la Societat de Nacions. La resposta: “Comenci amb la Societat de Nacions i acabi amb la camisa de dormir rosa. Quan parli amb Lloyd George, pot començar per la camisa de dormir”.

Dos delegats alemanys, Hermann Müller, ministre d’Exteriors; i Johannes Bell, ministre de Transport, després de signar el Tractat de Versalles

Al dinar amb Wilson la reina Maria va arribar mitja hora tard. “Cada segon d’espera es podia veure amb el serrar de dents del president com s’anava reduint Romania a trossets”, va observar un convidat.

Per als pacificadors les qüestions territorials eren el més difícil de resoldre. Amb la promesa del dret a l’autodeterminació dels pobles, Wilson havia despertat expectatives que en molts casos no podia complir. Als grans imperis els grups ètnics havien viscut barrejats. Quina regió havia de cedir cada Estat i segons quines normes?

Alguns aliats, per exemple, havien promès als italians en un acord secret noves franges de terra perquè anessin a la guerra contra Alemanya i Àustria-Hongria. Itàlia reclamava el Tirol del Sud, cosa que no era compatible amb el dret a l’autodeterminació, ja que allà gairebé tothom parla alemany. Malgrat tot, a Itàlia se li va adjudicar el Tirol del Sud.

A començament de maig del 1919 l’esborrany de l’acord amb els alemanys va anar a impremta. Clemenceau va dir: “Al final l’acord és el que és; abans que res, és una obra humana i, per tant, no és perfecta”.

El 7 de maig es va demanar la presència de la delegació alemanya al palau del Trianon per entregar-los l’acord. “Ha arribat l’hora de passar comptes”, va dir Clemenceau en el seu discurs. “Vostès ens van demanar la pau. Nosaltres estem disposats a concedir-los-la”.

Així quedaven les coses: l’Imperi alemany perdia entre altres zones —en part després de votacions populars posteriors— els territoris d’Alsàcia i Lorena i Eupen-Malmedy a l’oest, la part septentrional de Schleswig al nord, i grans extensions de Polònia i Prússia occidental i també el nord-est de Silèsia a l’est. Gdansk es va convertir en ciutat lliure sota control de la Societat de Nacions. L’Imperi alemany va perdre un 13% del seu territori i un 10% de població.

Els aliats volien ocupar Renània durant quinze anys. L’exèrcit va ser limitat a 100.000 homes. Alemanya no podia tenir ni tancs ni submarins o avions de combat. Les potències vencedores no es van poder posar d’acord en un límit superior de les reparacions. Però era clar que els alemanys haurien de pagar pels danys de guerra. La frase de més transcendència es trobava, una mica amagada, en l’article 231, on es parlava de les reparacions de guerra. Alemanya i els seus aliats eren considerats els causants dels danys de guerra.

El cap de la delegació alemanya, el ministre d’Exteriors, Ulrich von Brockdorff-Rantzau, no va posar-se dret en la seva rèplica, cosa que va causar molt mala impressió. I les seves paraules tampoc no van agradar. Va negar “expressament que Alemanya, amb un poble convençut que lliurava una guerra defensiva, fos l’únic culpable”. Les investigacions recents li donarien la raó.

 Ulrich von Brockdorff-Rantzau, que va negar que Alemanya fos l’únic culpable de la guerra, davant les condicions que es volien imposar amb el Tractat de Versalles. A la pàgina següent, quadre de l’irlandès William Orpen en què es mostra una reunió dels caps d’Estat a Versalles.

Wilson estava fora de si, enfurismat: “Aquest és el discurs amb menys tacte que hagi sentit mai. Els alemanys són realment un poble ximple. Sempre fan el que no toca”.

A Alemanya la gent estava horroritzada i va sortir als carrers en massa. El president del Reich, Philipp Scheidemann, socialdemòcrata, va pronunciar la famosa frase: “Quina mà que es lligués i ens lligués a nosaltres amb aquests grillons no acabaria neulint-se?”.

Els aliats van admetre petites correccions, però al mateix temps es van preparar per un no dels alemanys. Van demanar a Foch que elaborés un pla d’atac i es van reunir en un consell de guerra. Al final de les deliberacions Foch va preguntar: “Avui és 20 de juny. Si abans del 23 de juny a les 7 de la tarda no hem rebut cap resposta dels alemanys, tinc plens poders per iniciar l’avanç militar?”. Les actes indiquen que va rebre l’aprovació. La guerra es preveia imminent.

A Alemanya Scheidemann va dimitir aquell mateix dia, juntament amb tot el govern. El 22 de juny l’Assemblea Nacional, que a Weimar debatia una nova constitució alemanya, va votar sobre l’acord de pau. Per 237 vots a 138 va ser acceptat. S’havia evitat la guerra posterior a la guerra. De moment.

Ara el que importava era un tinter. A Clemenceau no li agradava l’exemplar que hi havia al palau de Versalles. Uns funcionaris van buscar en museus i botigues d’antiquaris un tinter que satisfés les exigències de Clemenceau. El Saló dels Miralls del palau era el lloc previst per a la signatura, perquè el 1871 els alemanys hi havien proclamat l’Imperi alemany, després de la victòria contra França.

El 28 de juny del 1919 a les tres de la tarda la delegació alemanya va entrar al Saló dels Miralls: el ministre d’Exteriors, Hermann Miller, i el ministre de Transport, Johannes Bell. El diplomàtic britànic Harold Nicolson va registrar: “Estan pàl·lids com un mort. No semblen representants d’un militarisme brutal”.

El saló estava ple de gom a gom, diuen que s’havia fet pagar molt per l’entrada. En una finestra hi havia cinc veterans francesos que havien patit greus ferides a la cara durant la guerra. Hi eren per recordar les atrocitats del conflicte.

Les plomes van xopar-se en el tinter i es va signar l’acord.

Els que no van signar van ser els xinesos. La Xina pertanyia al bàndol dels guanyadors perquè havia enviat als aliats prop de 100.000 obrers per construir trinxeres. Com a recompensa volien recuperar el territori arrendat de Jiaozhou, una colònia alemanya. Però va ser adjudicat al Japó. Aleshores a la Xina es va desenvolupar una desconfiança envers Occident que avui dia encara dura.

Hermann Miller i Johannes Bell

Per als japonesos va ser una compensació perquè havien fracassat en un altre projecte: la igualtat de les “races”. Fins a quin punt es discriminava els japonesos es va posar de manifest en una sessió en què Clemenceau va dir xiuxiuejant però de manera audible al seu ministre d’Exteriors: “Mira que al món hi ha dones rosses! I nosaltres aquí tancats amb aquests japonesos que són tan lletjos!”.

Els nord-americans no volien que les seves minories tinguessin els mateixos drets. Els britànics estaven preocupats per les colònies. La “clàusula de la igualtat racial” no va incloure’s en l’acta de la Societat de Nacions, que formava part del tractat de Versalles.

En conjunt l’acta creava una organització multilateral però sense emoció. Els francesos defensaven la creació d’una força militar pròpia perquè la Societat de Nacions pogués imposar els seus desitjos, però als altres els feia una mica de por. Rebutjat.

Com que a la Societat de Nacions gairebé totes les decisions s’havien de prendre per unanimitat, pràcticament no tenia capacitat d’actuar. Al principi Alemanya no hi podia entrar.

Després de la cerimònia a Versalles, Wilson va partir immediatament, sense l’alegria que havia desfermat en arribar. Leonhard escriu: “Ara la marxa del polític, que arreu del món havia estat considerat símbol i garant de la nova pau més que cap altra figura, gairebé no va aparèixer a la premsa i només se’n informar marginalment”.

Les delegacions van continuar negociant els altres tractats. Al setembre es va firmar a Saint-Germain-en-Laye l’acord amb Àustria. Al novembre a Neuilly-sur-Seine amb Bulgària. I el juny del 1920 al Trianon amb Hongria.

Els austríacs van perdre extensos territoris i se’ls va prohibir l’annexió a l’Imperi alemany, anhelada per molts. Però Saint-Germain-en-Laye no es va convertir en un trauma nacional.

Hongria, unida durant molt temps amb Àustria, encara no s’ha reconciliat amb les enormes pèrdues territorials. Va perdre dos terços del territori i de la població. Avui dia encara és present el somni d’una Gran Hongria, i el president Viktor Orbán l’utilitza en política. Pel centè aniversari del tractat del Trianon, el 2020, s’erigirà un “monument a la unitat nacional”.

Panoràmica de la Conferència de la Lliga de les Nacions, el setembre de 1923 a Ginebra, Suïssa

Fins i tot una potència vencedora va sentir-se perdedora. Si bé van rebre el Tirol del Sud, els italians van haver d’enterrar les esperances d’aconseguir territoris a l’est de la costa adriàtica. Diuen que Orlando va plorar davant les tres grans potències. Al cap de poc ja es parlava d’una “victòria mutilada”. El feixista Benito Mussolini va utilitzar aquell trauma per arribar al poder amb un cop d’Estat.

Especialment complicada va ser la solució per a l’Imperi otomà, sobretot per la ignorància i l’arrogància de les grans potències vencedores. El diplomàtic britànic Arthur Balfour va dir: “No entenc de cap manera per què el cel o alguna altra potència ens ha d’impedir dir al musulmà què ha de pensar”. Les conseqüències encara són dramàtiques actualment. MacMillan —per cert, besneta de Lloyd George— titula el seu capítol sobre les negociacions amb l’Imperi otomà amb aquestes paraules: “Provocar un incendi al Pròxim Orient”.

La importància dels àrabs, que en gran part havien viscut a l’Imperi otomà, amb prou feines interessava als aliats. Britànics i francesos van regatejar per qui s’emportava cada territori. Així va anar una conversa entre Clemenceau i Lloyd George en una negociació prèvia a Londres a final del 1918. Comença Clemenceau:

 

—I doncs, de què hem de parlar?

—De Mesopotàmia i Palestina.

—Digui’m què vol vostè.

—Jo vull Mossul.

—Doncs Mossul per a vostè. Alguna cosa més?

—Sí, també vull Jerusalem.

Si bé el 1921 l’Iraq emergeix com a reialme àrab sota el mandat britànic, allò no va satisfer les esperances dels àrabs d’aconseguir un gran Estat independent. Britànics i francesos van mantenir el control sobre la regió. I l’incendi encara no s’ha pogut apagar.

En el tractat de Sèvres, signat l’agost del 1920, els turcs van ser humiliats durament, amb pèrdues territorials i prometent a kurds i armenis la independència.

Però, mentrestant, Mustafà Kemal havia assumit de facto el poder als territoris centrals de Turquia i va lliurar una guerra d’alliberament fins que els aliats van cedir. Després del tractat de Sèvres es va signar, el juliol del 1923, el tractat de Lausana. Els turcs van sortir-ne molt més ben parats, i es va retirar la promesa als kurds. Aquesta qüestió també continua cuejant. Els kurds encara lluiten per tenir un Estat propi.

Però el problema principal era, abans que res, que els alemanys no poguessin fer les paus amb el tractat de Versalles. Les reparacions no eren el problema. Fins al 1932 l’Imperi alemany va pagar, segons càlculs aliats, prop de 22.000 milions de marcs (segons càlculs alemanys, 68.000 milions), una quantitat elevada però suportable.

Pitjor va ser l’article 231. Els alemanys van interpretar que ells eren els únics culpables de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. I aviat van fer cas d’un home que els va fer vibrar els ànims parlant-nos d’una “pau vergonyosa i deshonrosa”: Adolf Hitler.

Hitler també es va beneficiar del fet que els governs nord-americans aviat es van retirar d’Europa i van donar plena llibertat als alemanys. Wilson no va ser capaç d’aprovar l’ingrés a la Societat de Nacions al senat. Els EUA no van adherir-s’hi, per la qual cosa no es va aconseguir un multilateralisme efectiu. Vint anys després de Versalles els alemanys van envair Polònia i va esclatar la Segona Guerra Mundial.

El document del Tractat de Versalles

Per què en gran part les potències vencedores van fracassar en la seva política de París? Conze i Leonhard arriben a la mateixa conclusió: sobretot perquè van despertar expectatives massa altes. Només podien decebre.

Les altes expectatives són el verí de la política. Qui en desperta ha d’estar segur que les podrà complir. Aquesta és potser la lliçó principal de Versalles. Van en contra dels grans projectes, i és una llàstima, però en general l’enfocament polític escèptic és el més saludable a llarg termini.

Hi ha paral·lelismes entre la conferència de París i la situació actual? No directament, però els anys posteriors al tractat recorden a l’actualitat. Els EUA de Donald Trump s’estan distanciant d’Europa i no aposten pel multilateralisme. Al mateix temps, el nacionalisme es reforça, i aquest també va ser el cas als anys vint i trenta. Les noves democràcies d’Europa es van convertir aleshores —en part— en Estats autoritaris, d’una manera semblant a Hongria i Polònia actualment. Veient el panorama, se’ns poden posar els pèls de punta.

Comptat i debatut, els pacificadors de París senzillament van quedar sobrepassats. Durant mig anys van bastir un govern mundial, van haver d’ocupar-se de centenars de problemes, i tot allò sota la pressió de l’opinió pública. Com a conseqüència en va sortir un nyap.

La sobreexigència de Wilson es va mostrar poc després en el seu estat de salut. Quan va saber que el senat li donaria problemes amb l’acta de la Societat de Nacions, a començament de setembre del 1919 va iniciar un viatge en un tren especial pels EUA per fer campanya pel projecte. Contra el consell dels seus col·laboradors, que coneixien el seu fràgil estat de salut. Wilson els va contestar: “No puc bescanviar la meva seguretat personal o la meva salut pel meu deure: me n’he d’anar”.

Va fer un discurs rere l’altre, i el 25 de setembre es va desmaiar. Una setmana més tard va tenir un infart i va quedar parcialment paralític. El 3 de febrer del 1924 Woodrow Wilson va morir a l’edat de 67 anys, havia estat un dels grans visionaris però també un dels grans fracassats de la història mundial. 

Traducció d'Arnau Figueres

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.