L’home ens rep al seu pis, situat en un barri perifèric de Filadèlfia. És un senyor amb els cabells blancs i elegants que a 94 anys encara respon als correus amb tanta diligència com si hagués de gestionar una empresa. Fa 75 anys Don Greenbaum va formar part dels soldats de les forces armades dels EUA que van alliberar el camp de concentració de Dachau. A la taula del menjador hi té el Purple Heart, la insígnia dels ferits de l’exèrcit nord-americà, que va rebre quan el va enganxar una bomba de metralla alemanya el novembre del 1944. Al costat, les fotos del camp de concentració de Dachau: fotos de morts i de presos extenuats que va fer un sanitari i que Greenbaum conserva com un tresor. Són una prova que la seva memòria no enganya, que les atrocitats que va veure van tenir lloc realment.
Greenbaum segueix atentament les notícies i s’adona que la frontera entre realitat i mentida es va fent borrosa, veu com els fets s’interpreten com a contes i que les teories de la conspiració es transformen en fets. Per això no es cansa de parlar d’aquell dia terrible en què, juntament amb altres soldats de la Setena Armada dels EUA, va entrar al camp de concentració de Dachau. Va ser el 29 d’abril del 1945, un diumenge. Nou dies després acabaria la guerra a Europa.
Els nacionalsocialistes havien construït més de mil camps de concentració i camps satèl·lit i sis camps d’extermini. Un d’ells s’ha convertit en el símbol de tota aquella maquinària assassina: Auschwitz. El 27 de gener, l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, s’ha convertit en el dia més important per recordar totes les víctimes del nazisme, tant se val on estiguessin internades.
Encara són vives algunes víctimes, però el temps s’acaba. També són vius encara uns quants nazis: cap a mitjan maig, per exemple, Bruno D., de 93 anys, que va ser guàrdia de les SS al camp de Stutthof, compareixerà davant un tribunal a Hamburg. A més de les víctimes i els botxins, també va desapareixent un tercer grup de testimonis oculars: els que van alliberar els camps de concentració.
Mentre que les víctimes i els botxins van ser exposats a la contemplació de l’horror, els alliberadors aporten una mirada pròpia: una mirada directa i aliena. Aliena no pas en el sentit que no els importés el que van veure, sinó perquè ells ni van cometre els crims dels camps ni en van ser víctimes. La majoria van estar-se poca estona als camps que van alliberar, i no estaven gens –o gairebé gens– preparats per al que hi van veure.
Sí que és cert que l’agost del 1944 alguns periodistes occidentals havien visitat el camp ja alliberat de Majdanek –a la Polònia ocupada per Alemanya– i n’havien informat a les portades de diaris i revistes nord-americans; i també és veritat que els diaris militars soviètics havien alertat els soldats. Tot i així, els soldats es trobaven enmig dels combats, per tant la majoria no devien conèixer les imatges quan van arribar als camps.
Sigui com sigui, els soldats de la Centena Divisió d’Infanteria del Primer Front d’Ucraïna, quan la tarda del 26 de gener del 1945 van avançar des del nord travessant el Vístula, tenien la missió de conquerir un complex fabril que s’havia edificat els darrers quatre anys en la proximitat de la població d’Oświęcim, que els alemanys anomenaven Auschwitz.
El matí del 27 de gener una unitat va arribar al camp satèl·lit d’Auschwitz-Monowitz cap a les nou. Els soldats van veure persones extenuades i cadàvers pertot arreu. En tot el complex del camp d’Auschwitz, més de 7.000 interns esperaven els alliberadors.
El pèrfid funcionament de la maquinària assassina no es podia deduir a primer cop d’ull; per entendre-la van caldre molts testimonis, processos judicials i investigació. Els barracons amb les lliteres de fusta on els interns s’estaven amuntegats, la rampa on els que arribaven eren sotmesos a un procés que els nazis en deien “selecció”, les cambres de gas, els crematoris, els experiments amb humans del metge Josef Mengele i les fàbriques on els interns havien de fer treballs forçats.
L’Exèrcit Roig va ser qui va alliberar el camp d’extermini i qui va patir la majoria de víctimes. Això és important recalcar-ho, perquè a Rússia cada cop hi ha més la sensació que això es va oblidant.
La victòria davant l’Alemanya de Hitler continua influint avui dia l’ordre mundial. De les tensions que van sorgir en les negociacions de pau entre els aliats occidentals –els EUA, sobretot– i la Unió Soviètica, en va resultar la Guerra Freda, el final de la qual es va anunciar massa precipitadament amb la desintegració de la Unió Soviètica a començament dels anys noranta i que encara ara té repercussions.
Però, malgrat tots els conflictes sorgits de la relació entre els aliats –els soviètics, els nord-americans, els britànics i els francesos–, és innegable que es va produir un tomb decisiu cap a millor: després de dues guerres mundials a la primera meitat del segle XX, des del 1945 no hi ha hagut cap altra guerra d’aquella magnitud.
La victòria no va ser mèrit exclusiu de l’alta política –per exemple, del primer ministre britànic, Winston Churchill, o també, malgrat tot, del dictador soviètic Iòssif Stalin–, sinó també de l’esforç dels soldats que dia rere dia i hora rere hora van arriscar la vida.
A continuació, us presentem els records de dos soldats de l’alliberament de dos camps de concentració: el que recorda el nord-americà Don Greenbaum, de Filadèlfia, sobre Dachau i el que recorda el soldat de l’Exèrcit Roig Ivan Stepànovitx Martinuixkin, de Moscou, sobre Auschwitz.
Escoltar un cop més les seves veus abans no s’apaguin per sempre no és només una mostra de reconeixement per la seva actuació, sinó que contribueix a explicar la història. Què van veure? Quins records han perviscut? No és casualitat que tots dos testimonis recordin olors. Els records estan marcats de manera determinant per aquesta mena de percepcions.
En aquella època, tots dos homes eren soldats joves i alhora bregats, havien viscut l’heroisme i la por de morir, però tots dos descriuen el que van haver d’experimentar en l’alliberament com una cosa única i inoblidable; són testimonis d’un horror que cada cop es va relativitzant més, un horror que no es pot minimitzar, com va fer el 2018 Alexander Gauland –polític de l’AfD– titllant-lo de “merdeta”. Només el fet que aquests dos homes encara siguin vius ja indica com de proper és aquest passat.
Alliberar camps de concentració va marcar la vida de Greenbaum i Martinuixkin. Aquella experiència els va convertir en persones en alerta, ja que el fet de ser testimoni d’una cosa com aquella també pot provocar això: viure en estat de vigilància constant.
Ivan Stepànovitx Martinuixkin, de 96 anys, encara té el cap clar i despert com Greenbaum. Viu sol en un pis de nova construcció, un tercer sense ascensor. Surt de casa dos cops al dia. Al menjador del seu pis s’hi veuen traces del seu passat militar: una metralladora Maxim com la que tenia la seva companyia, “pesant i poc pràctica”, diu l’home. Un retrat d’ell en uniforme amb la seva condecoració. Fotos amb el president rus, Vladímir Putin. Fotos de les seves dues filles –una viu al pis del costat– i de les seves tres besnétes.
Martinuixkin va tenir una carrera vertiginosa. Fill d’un sabater, va anar a la guerra i, en qualitat de tinent, va comandar una companyia de metrallers del Regiment 1087 de la 322a Divisió d’Infanteria.
El 1946 va tornar al seu país i va ser destinat al projecte soviètic per construir la bomba atòmica com a secretari de direcció. D’això també n’està orgullós. “Vaig passar d’un front a l’altre”, diu. Aquesta vegada era el front de la Guerra Freda.
A Martinuixkin també li hauria agradat participar en les celebracions aquest any: a Yad Vashem, on va parlar Putin, o a Auschwitz. Però aquest cop li han flaquejat les forces.
Don Greenbaum, Exèrcit dels EUA, alliberament del camp de concentració de Dachau
El primer que vaig percebre va ser aquella pudor, aquella pudor terrible. No sabíem què era ni d’on venia. Molts dels meus companys van vomitar. Ens pensàvem que els alemanys ens atacaven amb gas verí. Però aquells nois només es van trobar malament, ningú va morir. Què era allò, doncs?
Fins a aquell 29 d’abril del 1945 no havia sentit parlar mai dels camps de concentració. Després de l’institut vaig ser cridat a files, a un batalló d’artilleria de l’exèrcit nord-americà. L’estiu del 1944 vaig aterrar a la Normandia, a la secció de Utah Beach. Jo no vaig formar part de la primera onada d’atac, però just darrere la platja tenien lloc els combats. Vaig veure homes en sacs de cadàvers i vaig entendre que eren fills, pares i marits. L’entrenament s’havia acabat.
Els meus pares eren jueus, però jo no havia estat mai especialment religiós. L’any 1943, quan encara estudiava, van dir que Hitler perseguia els jueus. Però ningú pensava que els alemanys en fossin capaços. Jo tampoc. Malgrat la guerra, vèiem els alemanys com un poble culte i civilitzat.
Quan ens acostàvem a Dachau, de sobte vam comprendre d’on venia aquella pudor terrible. Vam veure quinze vagons de tren, i a dintre hi havia cadàvers, en part amb senyals horribles de maltractaments i ja en descomposició. Els morts senzillament havien estat amuntegats, com si fossin troncs de llenya. Eren presos que havien estat assassinats en altres llocs i que havien de ser cremats al camp. Però això no ho vaig saber fins més tard.
Després vam travessar Dachau, el cel era negre, d’això me’n recordo. Vam trobar resistència tan sols de soldats alemanys aïllats, i després vam arribar al camp de concentració. Al davant hi havia una mansió bonica, realment encisadora, que semblava un club social. Del camp n’havien fugit tots els soldats, simplement havien deixat les armes i havien marxat. Els que s’havien volgut amagar entre els presos, van ser identificats i apallissats fins a la mort.
Els interns del camp estaven en un estat espantós. N’hi havia milers, i portaven aquells uniformes de ratlles que semblaven pijames. La majoria estaven massa dèbils per caminar o ni tan sols parlar. Pesaven potser quaranta quilos.
Al principi no ens enteníem. Els interns parlaven tota mena d’idiomes: alemany, txec..., però no anglès. Després vam descobrir que un dels nostres joves parlava jiddisch. Va dir: “Som soldats nord-americans. Som aquí per alliberar-vos. Podeu anar-vos-en allà on vulgueu”. Però on havia d’anar aquella pobra gent?
Ni tan sols vam poder-los donar una mica de menjar. Tenien tanta gana que no podien prendre aliments normals. Vam dir als companys de darrere nostre: “Porteu a aquesta gent alguna cosa que puguin conservar! Aliments tous, com ara gelea de fruita. Qualsevol cosa que puguin empassar. I porteu mantes!”.
Al camp vaig trobar un sacerdot francès que em va fer de guia. Em va ensenyar les posicions per a metralladores de les SS, la cambra de gas i el crematori. Per allà hi havia maletes de viatge i es veien piles de roba. El capellà també ens va ensenyar els barracons dels interns, una cosa terrible. Les persones hi estaven amuntegades, sense matalassos, sense res de res.
Em vaig quedar aproximadament un dia més al camp amb la meva companyia. Després vam rebre l’ordre de continuar la marxa. Havíem de prendre la ciutat següent. Al cap de ben bé una setmana la guerra s’havia acabat. Mai no oblidaré Dachau, sobretot aquella pudor. Ara fa 75 anys que hi vaig ser, i encara recordo aquella pudor terrible.
Ivan Stepànovitx Martinuixkin, Exèrcit Roig, alliberament d’Auschwitz
Jo tenia 21 anys i encara recordo com vaig celebrar el meu aniversari: el 18 de gener del 1945, al vespre, amb una família polonesa. Aquell mateix dia havíem alliberat Cracòvia. Tots vam quedar impressionats per la ciutat: ni un sol edifici destruït!
Jo era tinent i comandava una companyia d’infanteria. M’havien cridat a files el 1941 procedent del centre de Rússia i m’havien enviat a la frontera amb la Manxúria, que aleshores estava ocupada pels japonesos. Més endavant havia de donar formació a metrallers. A la tardor del 1943 vaig arribar al front, al Regiment 1087 de la 322a Divisió d’Infanteria. El nostre grup d’exèrcits es deia Primer Front d’Ucraïna.
De Cracòvia a Auschwitz només hi ha seixanta quilòmetres, però vam combatre per cada poble i cada turó. Feia un temps fred i humit. Un matí vam haver de travessar, enmig de combats, el Vístula gelat: sobre el gel hi havia aigua, i vam quedar totalment xops. A l’altra banda del riu vam conquerir un assentament polonès. Al darrere, de sobte vam arribar a un camp grandiós que estava envoltat per una tanca enorme de filat espinós i de filat electrificat, amb torres de vigilància. Darrere la tanca vam veure més zones acordonades i barracons.
El primer que vam pensar va ser: deu ser una base de l’exèrcit. Es va fer fosc i ja no vam avançar més. Vam passar la nit fora del campament, en una cabana calefactada amb llits. Pensant-hi ara, diria que potser era dels guàrdies. L’endemà al matí havíem de pentinar l’assentament. Durant l’acció, vam veure que darrere la tanca hi havia gent movent-se. Primer estàvem desconfiats. Però després vam veure que ens saludaven. Aleshores ho vam entendre: eren presoners!
Cap al vespre, quan el nostre regiment havia de continuar la marxa, vaig decidir amb alguns oficials entrar al camp. Ho vaig fer per pur interès.
Al costat d’un barracó hi havia un grup de presoners, portaven la vestimenta ratllada dels interns o s’havien posat alguna cosa per tapar-se. Vam intentar entendre’ns en polonès, però no ens en vam sortir. Només podíem llegir en els seus ulls que entenien que eren lliures. Recordo, però, que algú es va assenyalar a si mateix i va dir: “Hungary”. En aquell moment no ho vaig entendre i vaig pensar: es deu dir així, igual que jo em dic Ivan? Fins més endavant no vaig saber que un dels últims grans grups de presoners venia d’Hongria. Potser aquella gent formava part d’aquell contingent?
Vam mirar dins el barracó: era fosc i l’aire estava carregat, però se sentia que a les lliteres hi havia gent movent-se. Devien ser les persones que ja no es podien posar dretes. No vam entrar més endins, en certa manera ens costava contemplar allò.
I a la memòria m’ha quedat una cosa: la pudor de cremat, fins i tot abans de veure el camp. Nosaltres, que érem soldats, havíem passat per moltes poblacions cremades, però allò feia una flaire diferent, més tòxica. Un camarada del Regiment 1085 –que van entrar al campament per un altre lloc– em va explicar més endavant que havien vist grans piles cremant: a sota, llenya; a sobre, cadàvers. La gent de les SS havien fet volar els crematoris i, com que quedaven cadàvers, els havien apilonat i hi havien tirat benzina per sobre. Allò cremava moltíssim.
El meu contacte amb el camp va ser breu, de minuts i prou. Al vespre vam haver de marxar en direcció a l’Oder. Per a mi la guerra es va acabar el 20 d’abril del 1945, quan vaig ser ferit de gravetat a Moràvia.
Sovint em pregunten què vaig sentir quan vaig veure el campament d’Auschwitz. Evidentment, vam sentir compassió pels interns i vam entendre que havien passat per un infern. Cadascun de nosaltres podia dir-se a si mateix: tu també hi hauries pogut anar a parar. En les sessions de formació política ens havien explicat com de malament els alemanys tractaven els nostres soldats presoners, i a Lviv havíem vist un campament alemany per a presoners de guerra soviètics. El xoc de debò no el vaig tenir fins que no es van publicar els documents del Judici de Nuremberg. Aleshores vaig comprendre i vaig sentir que havia estat un testimoni: pels llocs on havia estat i pel que havia vist. Encara que només hagués vist un trosset d’aquell camp enorme.
Molt anys després vaig tornar a Auschwitz: la primera vegada, pel seixantè aniversari de l’alliberament, el 2005. Aleshores el president Putin em va convidar a viatjar amb el seu avió, només jo i una dona que havia estat presa a Auschwitz. Va ser molt solemne: el president polonès, Aleksander Kwasniewski, em va fer entrega d’una condecoració. Pel 65è aniversari hi vaig tornar, però llavors l’atmosfera era una altra, va ser incòmode. Jerzy Buzek, president del Parlament Europeu, va pronunciar un breu discurs i va dir que el 1945 a Polònia només s’havia substituït un règim totalitari per un altre. Que l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig no va portar la llibertat com als EUA, el que els polonesos anhelaven. La nostra gent va dir llavors: “Us vam portar el que teníem nosaltres. No us podíem portar cap altra cosa”. Per aquell mateix aniversari un periodista va venir cap a mi i em va dir: “Sap què? Acabo de parlar amb uns alumnes polonesos i es pensen que Auschwitz i Cracòvia van ser alliberats pels nord-americans”.
I pel setantè aniversari el ministre d’Exteriors polonès va dir que Auschwitz i Cracòvia havien estat alliberats per ucraïnesos, només perquè el nostre grup d’exèrcits es deia Primer Front d’Ucraïna, que era el lloc on havia estat destinat. Però jo sé exactament qui lluitava amb mi. Un dels comandants de la meva secció, que va caure a Auschwitz, era armeni. Un caporal era kazakh. Jo soc ètnicament rus. Evidentment, a mesura que avançàvem, també es va cridar a files molts ucraïnesos. Però a l’oest d’Ucraïna, a l’àrea de Lviv, hi regnava una atmosfera molt diferent, allà hi havia bandes que lluitaven contra nosaltres i a vegades desapareixien oficials i soldats sense deixar rastre. Allà només podíem aquarterar-nos en grups de com a mínim cinc homes, mentre un feia guàrdia. A Polònia les coses van tornar a ser molt més senzilles. Em va commoure molt que prop de Cracòvia –quan celebrava els meus 21 anys– una dona, asseguda en una taula, va dir en polonès: Però quins nois tan joves! Que dur que deu ser per a les vostres mares! Que la Mare de Déu tingui misericòrdia! Amb aquesta benedicció vam partir aleshores cap a Auschwitz.
Traducció d’Arnau Figueras