No sols el foc provoca incendis. L’aigua també pot causar-ne, i de molt perillosos. De fet, al triangle format per la vall de l’Almanzora (Almeria), la regió de Múrcia i la comarca del Baix Segura, la més meridional del País Valencià, l’aigua és sinònim de catàstrofes naturals i d’incendis polítics.
D’una banda, les gotes fredes —ara rebatejades amb la sigla DANA— cada vegada assoten de manera més freqüent el Baix Segura, una àrea inundable com poques. De l’altra, la pugna hídrica és objecte de batalles partidistes colossals. Ni les banderes no són un element tan sensibles com l’aigua.
Per això mateix, la decisió d’alterar els criteris del transvasament Tajo-Segura que ha adoptat la vicepresidenta quarta i ministra per a la Transició Ecològica del Govern espanyol, Teresa Ribera, ha situat en una posició molt incòmoda els socialistes andalusos, murcians i valencians. En especial, el PSPV, que es troba al capdavant de la Generalitat. Amb amigues com Ribera, al president Ximo Puig no li calen enemics.
El Baix Segura és, de llarg, la comarca més conservadora del País Valencià. Amb tot, o precisament per això, des que van accedir al Consell, l’any 2015, els socialistes s’esforcen a donar-li caliu.
La presència intensa de Puig amb motiu de la DANA de 2019 i les copioses ajudes econòmiques —més de 135 milions d’euros a particulars, agricultors i petits empresaris afectats, a la reparació de vivendes i carreteres...— que hi ha destinat el seu gabinet eren un gest de distensió davant el rebuig que determinades polítiques del Botànic —sobretot, les relacionades amb la llengua— desperten a la zona. El Baix Segura, massa allunyada de València i a tocar mateix de Múrcia, és un entorn ben complex.
I enmig d’aquest entorn tan complex, el transvasament Tajo-Segura és la pedra filosofal de la comarca. La font que rega una horta rica però mancada d’aigua. Per als veïns d’Oriola, Almoradí, Albatera, Callosa de Segura i tants municipis més —en total, 27— les aportacions del canal en qüestió són tan irrenunciables com l’aire que respiren.
La infraestructura, aprovada en 1968 i en funcionament des de 1979, es va plantejar per primera vegada durant la Segona República. Ho recorden els professors universitaris Joaquín Melgarejo i Andrés Molina a Incidencia del trasvase Tajo-Segura en la provincia de Alicante, editat en 2010. Hi expliquen que l’objectiu era “transformar en regadiu 238.000 hectàrees de secà” i convertir Múrcia en “l’horta d’Europa”. Aquesta comunitat rep, pel cap baix, el 75% dels recursos que aporta el transvasament.
Després que tant el Govern de la República com el règim franquista dubtaren si era més convenient efectuar l’aqüeducte des de l’Ebre o des del Tajo, es va optar per la solució més raonable. L’any 1989, després d’una dècada en marxa, l’aigua del Tajo ja regava més de 152.000 hectàrees de terreny.
Al seu llibre, editat per la patronal alacantina Coepa—ja desapareguda—, Melgarejo i Molina lamenten que el funcionament del Tajo-Segura “no s’haja normalitzat” i que “encara es qüestione el subministrament d’aigua”.
Però, a Castella-la Manxa, la percepció és ben diferent. I al Ministeri per a la Transició Ecològica, també. L’Executiu manxec sempre ha observat amb recel les transferències hídriques a la costa, i ha trobat una gran aliada en la persona de Teresa Ribera, una fervent antitransvasista que acumula tres anys al Ministeri amb una capacitat de diàleg limitada amb els diversos territoris.
La decisió de reduir el volum d’aigua mensualment transvasable de 38 hm3 (hectòmetres cúbics) a 27 quan la capçalera del riu —als pantans d’Entrepeñas i Buendía (Conca)— estiga entre els nivells 1 i 2 —la franja més habitual, conjuntament amb la dels nivells 2 a 3, que marca el llindar de risc— ha somogut les plaques tectòniques d’Almeria, Múrcia i el Baix Segura. El PP, que ho considera casus belli, s’ha afanyat a mobilitzar els presidents murcià i andalús, que van convidar Puig a sumar-se a una cimera conjunta de rebuig.
El president valencià, però, va declinar l’oferiment qualificant l’encontre en qüestió d’“aquelarre partidista”. El president de la Diputació d’Alacant, el popular Carlos Mazón, va ocupar el lloc inicialment reservat a Puig i va subratllar el “perill de mort del futur de la nostra província”, que comporta la reducció del cabal transvasable.
Puig no volia aparèixer en una instantània com aquella, però el malestar entre els socialistes valencians és evident. N’és bona mostra la decisió del PSPV de presentar mocions a tots els ajuntaments del Baix Segura per respectar “les assignacions vigents”. “No consentirem que els nostres regants perden ni un hectòmetre cúbic d’aigua”, ha sentenciat el secretari d’Organització del partit, José Muñoz. Al seu torn, Puig manifestava recentment que els socialistes valencians i murcians treballen en una “estratègia conjunta”, amb la missió d’evitar “que la dreta desencadene una nova guerra de l’aigua”.
La veritable batalla
En qualsevol cas, la veritable batalla no és aquesta. Hi ha hagut molts mesos en els darrers anys en què l’aigua transvasada no ha arribat als 27 hm3 que el PP i els regants troben insuficients. O que no els hi ha arribat ni gota, a causa de la sequera severa de l’exercici 2017-2018.
L’autèntic problema arribarà en les pròximes setmanes, quan el Ministeri redefinisca els cabals ecològics en el nou pla del Tajo que ara està enllestint. Mentrestant, els uns i els altres marquen territori. Els 27 hm3 serien un mal menor sempre que el cabal ecològic es mantinguera en uns termes que consideren acceptables. Però és ací on ecologistes i agricultors topen de valent.
Siga com siga, el primer missatge que ha llançat Ribera és descoratjador. En lloc de reduir progressivament l’aigua transvasable —per exemple, a raó de 2 hectòmetres cúbics cada any—, ha preferit tirar pel recte i aprovar una caiguda brusca del 29% que ha enfurismat regants i polítics. La ministra no ha buscat un acord multilateral i s’ha trobat amb la negativa del Govern valencià. La consellera del ram, Mireia Mollà, de Compromís, ha votat “no” a la reducció substancial del volum màxim transvasable. Ho feia, setmanes enrere, a la reunió del Consell Nacional de l’Aigua.
Els xocs entre el Govern de l’Estat i el valencià són usuals. Des de l’arribada del Botànic, la Generalitat ha acudit 38 vegades als tribunals per qüestions relacionades amb el Tajo-Segura. Es tracta d’un sistema de regulació tècnic, tant des del punt de vista de la conca cedent com des de la conca receptora.
L’aigua del Tajo, de molta qualitat, és enormement preuada. No en són pocs, els regants de Múrcia, que la mesclen amb l’aigua salobre del seu territori, i encara així és ben bona. Els regants del Baix Segura, no obstant, censuren l’existència de centenars i centenars de pous il·legals a la comunitat veïna que ni el PP —molt lligat a les elits agrícoles locals— ni la Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS) no persegueixen com caldria. La degeneració galopant del mar Menor n’és la demostració fefaent.
Per acabar-ho d’adobar, l’opacitat de la CHS és elevada; al seu capdavant hi ha un murcià, Mario Andrés Urrea, cosa que encara multiplica les malfiances entre els territoris veïns, que s’estimarien més un àrbitre neutral.
Una terra transformada
L’arribada de l’aigua va transformar per complet la fesomia d’aquestes terres. No tant les del Baix Segura, que disposaven d’un model de regadiu més tradicional. “A Múrcia, en canvi, hi ha nombroses explotacions il·legals en mans de grans empreses, fora de tots els controls”, denuncia Juan Miguel Montaner, portaveu d’aigua de la Unió de Llauradors. És un balear establert al municipi de Dolors, on sobretot conrea melons. “Un altre problema del Tajo-Segura és la baixa depuració d’aigua a Castella-la Manxa”, sosté. Sobre la posició de la ministra, que observa “clarament alineada del costat manxec i els ecologistes”, li retreu, precisament, que governe “a colp de decret”.
La Unió és una entitat de caràcter progressista. Malgrat el seu esperit crític, llueix una disposició més amable envers el Ministeri i el Botànic que no les altres dues: l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA) i l’Associació Agrària de Joves Agricultors (Asaja), que té —en un oxímoron evident— el veteraníssim Eladio Aniorte com a referent des de temps immemorials. Asaja és el seu cortijo particular, una organització que fa servir com a fuet contra l’esquerra.
Abans, Aniorte s’ubicava a les coordenades del PP, però ara s’inscriu a les de Vox. Per alguna cosa, als comicis estatals del 10 de novembre de 2019, la formació ultradretana va assolir el 25,7% dels vots al Baix Segura, a només una dècima dels socialistes. A Múrcia, aquell mateix dia, Vox aconseguia superar el 28% i se situava en primera posició.
La radicalització d’Aniorte va quedar clara a l’última reunió de la Mesa Provincial de l’Aigua, on són presents tots els partits. En un moment determinat, el president de la Diputació, Carlos Mazón, va haver de tallar-li el micròfon, immers com estava en una cascada infinita de comentaris despectius contra els governants de l’Estat —els ja clàssics “bolivarians”, “socialcomunistes”...— i acusacions de “traïdor” a Pedro Sánchez.
L’absència de depuració a la superpoblada conurbació de Madrid i l’àrea Aranjuez-Toledo, sumada a la situació deficient de la capçalera del Tajo, juga a favor dels plans de la ministra, que passen per adaptar-se a les directrius europees, crítiques amb els transvasaments.
El ben cert és que, amb la infraestructura construïda de fa anys i una economia molt focalitzada en el sector de l’agroalimentació, no resulta tan senzill tancar l’aixeta. L’exportació de productes del camp, que és una font d’ingressos de primer ordre, i l’urbanisme i el turisme intensius, que també requereixen molta aigua, fan que el qüestionament del transvasament —per tímid que siga— provoque la reacció irada d’aquestes contrades. El creixement demogràfic de les tres últimes dècades està molt per damunt de la mitjana valenciana i espanyola.
La manca de mà esquerra de la ministra —ni tan sols a l’hora de negociar, discretament, amb els companys de partit— suposa un problema greu per a Puig. Ja no és cosa de PP, Ciutadans i Vox. El seu principal soci, Compromís, s’ha alineat amb el discurs obertament protransvasista i s’ha afanyat a presentar iniciatives en aquest sentit al Congrés dels Diputats i a l’Ajuntament d’Alacant, per exemple.
No importa que s’haja generat un sistema econòmic basat en uns recursos que realment no existeixen. El cabal del Tajo mai no se situa en el nivell 1, que ara, a més, creixerà fins als 1.400 hectòmetres cúbics. I les xifres que defineixen les situacions hidrològiques entre el nivell 2 i el 3 varien molt en funcions del mes.
La premsa alacantina fa força per no perdre ni una gota del transvasament. Alguns mitjans destaquen la quantitat d’aigua que el Tajo transporta a Portugal com feien en els millors moments de la campanya en favor del transvasament de l’Ebre, en què se censurava els hectòmetres que acabaven a la mar.
Un debat molt visceral en què la ministra aposta per reduir al màxim les aportacions i redefinir els cabals ecològics. El 6 d’abril, el president manxec, el socialista Emiliano García-Page, agraïa públicament a la ministra, en una visita al Parc Nacional de Cabañeros, el seu posicionament en la matèria: “Tenim molt clar quin és el final, ho sap tothom i ho sap la Unió Europea... El nostre plantejament és anar graó a graó, però ara, amb la decisió de la ministra, avancem dos graons de colp”.
I l’aigua dessalada?
Castella-la Manxa anhela que el transvasament quede circumscrit al consum de boca en èpoques de sequera. Si fa no fa, uns 7 hectòmetres cúbics esporàdics. Per això aplaudeix les passes fermes de la ministra Ribera. De sobte, ha deixat la xifra transvasada per baix de la barrera psicològica dels 30 hectòmetres. Ja no en són prop de 40, sinó 20 i escaig. Sona distint.
En paral·lel, el País Valencià i Múrcia incrementen la producció de les seues dessaladores, moltes de les quals fruit del programa AGUA, impulsat en temps de José Luis Rodríguez Zapatero i la ministra Cristina Narbona.
El problema de l’aigua dessalada, però, és el preu. Massa cara per a l’agricultura, ja que el Sindicat Central de Regants de l’Aqüeducte Tajo-Segura (SCRATS) només pot subvencionar el consum d’energia, no el líquid element en si. En realitat, únicament els grans empresaris agrícoles poden pagar l’aigua dessalada. Un drama per als petits llauradors que també practiquen l’agricultura intensiva.
Al marge de ser cara, l’aigua dessalada no es tan òptima per al reg com la del Tajo. Això sí, en circumstàncies difícils, com la de la referida sequera de 2017 i 2018, les dessaladores van ser una eina clau per salvar el consum de boca.
La quadratura del cercle, per tant, resulta complicada. L’agricultura del Baix Segura i de Múrcia necessita una quantitat d’aigua considerable que, per raons de preu i de qualitat, no li proporciona la dessalació. A més, el creixement demogràfic descomunal ha redundat en la qualitat de l’aigua reutilitzada, que cada vegada retorna al sistema amb més matèria orgànica, més residus industrials i més contaminants de tota mena. I la del Tajo, en efecte, sembla tenir data de caducitat.
Això es desprén, com a mínim, dels desitjos en veu alta del president García-Page i de les actuacions de la ministra Ribera. Quan visita la Manxa, volen mantejar-la festívolament com Sancho Panza és mantejat en un passatge d’El Quixot. Però, quan pensa en Múrcia i el País Valencià, veu gegants allà on hi ha molins. Un dels molins presumptament maliciosos no és un enemic perillós, sinó Ximo Puig, un company de partit, però l’aigua, a més d’incendis, genera foc amic.