Inaudit. Històric. Inversemblant. Mai vist. Són alguns dels apel·latius per referir-se a la pitjor borrasca viscuda mai en l’àrea del mediterrani d’ençà que es tenen registres oficials. Un episodi climàtic extrem que va donar les primeres cuades diumenge 19 de bon matí al País Valencià i a les Illes, i es va traslladar, en la segona meitat de la setmana cap a Catalunya, tot deixant darrere seu un rastre de destrucció que no es recorda en aquestes latituds. Perquè els danys han estat generalitzats: a les zones costaneres per la pujada del nivell de la mar i la consegüent inundació d’àmplies zones litorals; a les zones d’interior per unes nevades abundantíssimes que han fet caure sostres i han incomunicat pobles; a les zones pròximes als rius pel perill de desbordament de pràcticament tots els rius que desemboquen a la façana mediterrània; a les vies de comunicació per les nombroses esllavissades i talls que han curtcircuitat el trànsit.
Si dilluns el Xúquer se n’eixia de mare, dimecres la pujada del riu Tordera deixava inutilitzable la línia ferroviària que connecta Blanes i Malgrat de Mar. Si dilluns la línia Euromed es va haver de suspendre unes hores a causa d’una tanca espentada per les fortes ventades a la comarca de l’Horta, dimarts al matí es tallava momentàniament l’arteria de l’AP-7 entre Figueres i la Catalunya Nord a causa del mal oratge. Mentrimentres, se suspenien classes (149.000 alumnes a Catalunya; 71.000 al País Valencià) i molts veïns patien les conseqüències de les apagades elèctriques (fins a 30.000 abonats d’Endesa en el cas del Principat). A Girona els veïns de Sarrià de Ter, Torroella de Montgrí, Amer, Anglès i la mateixa Girona van estar tres dies amb l’ai al cor pel possible desbordament del Ter. Al País Valencià la Unió de Llauradors quantifica les pèrdues per als professionals del seu gremi en 24 milions d’euros.
Tot plegat, una mena d’Armaggedon que ens deixa xifres de rècord: una onada de 14 metres d’alçada mar endins de Maó; un increment de la superfície de la mar de 80 centímetres a Gandia; la mar entrant tres quilòmetres endins al Delta de l’Ebre... Els serveis d’emergències de Catalunya van atendre fins dijous a la vesprada 10.133 incidents, per 6.133 al País Valencià i 403 a les illes. Però sobretot ‘Gloria’ deixa una factura humana irreparable: al tancament d’aquesta edició es comptabilitzaven cinc morts al País Valencià i quatre a Catalunya i altres cinc persones desaparegudes, dels quals dos al Principat i tres a les Illes. Alguns dels morts ho han estat a causa del fred –almenys hi ha hagut tres casos d’hipotèrmia al País Valencià; altres a causa dels fenòmens hídrics. Gent morta de fred o que, després de menystenir la força de la natura, ha estat arrossegada per l’aigua.
La tempesta perfecta
“Les inundacions són un fenomen propi de les dinàmiques del mediterrani. Hi ha precedents de fenòmens similars, però ara hi ha una diferència: mai no havien tingut lloc de forma simultània. Tenim múltiples fenòmens (nevades, inundacions, ventades, pluges torrencials...) simultanis en diversos territoris. Aquesta és la novetat”. Qui així parla és Joan Manuel Vilaplana, geòleg i membre del grup de recerca Risknat de la Universitat de Barcelona. Tant ell com la resta dels qui es dediquen a aquestes qüestions coincideixen que l’episodi de la setmana passada és insòlit. “L’altra diferència és la zona d’afecció: hem tingut vents que han fet mal a terra; temperatures que han fet nevar des de cotes baixes fins als Pirineus; la resposta hídrica dels rius ens ha sorprès a tots i és una cosa ben extraordinària”, afig Vilaplana, qui acumula 40 anys d’experiència en el terreny dels riscos territorials i naturals. Perquè ‘Gloria’ s’ha deixat sentir de sud a nord; pràcticament cap comarca no s’ha deslliurat de rebre d’una forma o altra els seus embats.
La pregunta, doncs, sura aquests dies en moltes converses. Ha estat un episodi fortuït o, per contra, està indefectiblement vinculat a l’escalfament global? Al capdavall no es pot perdre de vista que el Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic situa la mediterrània com un dels ecosistemes més vulnerables al procés d’escalfament global. ‘Gloria’, doncs, no és cap altra cosa que l’alarma que ens adverteix de la imminència d’un fenomen d’ampli abast i conseqüències catastròfiques. “Òbviament, hi ha una connexió directa amb el canvi climàtic”, adverteix Rafael Sardà, investigador del Centre d’Estudis Avançats de Blanes.
“Ara es parla molt de l’escalfament global, però els científics fa 40 anys que n’hem detectat els indicis. Nosaltres pensàvem que seria un procés més lent, però està sent més ràpid que no ens pensàvem. Si la mediterrània s’escalfa dos graus, no podem predir el que pot passar”, assegura. I afig: “Per al nostre benestar, hauríem de fer bondat i començar a canviar el nostre sistema”.
Un mar en ebullició
Les dades no deixen marge per als negacionistes. La temperatura de la mar mediterrània ha pujat 1,3 graus des de 1980 a l’actualitat. “Pot semblar poc però és moltíssim a efectes climàtics –explica Jorge Olcina, director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant. De fet, és el doble de l’escalfament que ha experimentat Espanya des de 1950 fins a l’actualitat i en menys temps”. Fet i fet, suposa que, durant els mesos centrals de l’estiu, la temperatura de l’aigua arriba als 27 o 28 graus, i això són valors de mar tropical. Aquesta situació provoca, a més, que les temperatures altes es mantinguen durant més setmanes a l’any. “Una mar més càlida és una mar potencialment més inestable, la qual cosa genera fenòmens més violents, com els que estan succeint els darrers anys”, exposa Olcina.
A l’increment de la temperatura s’uneix un segon factor desestabilitzador: el fet que la latitud atmosfèrica està perdent regularitat. Això significa que cada volta entren menys borrasques de l’Atlàntic i, per contra, es formen més temporals en el mediterrani. El resultat de tot plegat és un canvi en el tipus de pluges d’hivern i primavera. “Ja no tenim pluges regulars i constants de borrasques procedents de l’Atlàntic, i el que tenim són pluges intenses o torrencials de temporals mediterranis”, lamenta el director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant.
En el cas d’aquesta setmana ha succeït un “còctel perfecte”: “Aquesta ha sigut una borrasca formada genuïnament a la mediterrània. El que hem tingut ha sigut una gota freda en les capes més altes i aire càlid en superfície escalfat sobre les aigües del mediterrani”, explica Olcina. El resultat ha estat una borrasca profunda i intensa com no s’havia vist mai, una llevantada per a les hemeroteques que deixa un rastre de pèrdues multimilionàries.
Per la seua magnitud, ‘Gloria’ ha deixat bocabadada l’opinió pública, però també els mateixos experts. “És un episodi del tot desconegut”, reconeix Joaquim Farinós, catedràtic de Geografia de la Universitat de València. Amb tot, la majoria dels qui es dediquen a la gestió del territori i els riscos naturals avisen: ‘Gloria’ és un més dels senyals que, en l’ecosistema mediterrani, els fenòmens extrems –ja de per si naturals– esdevindran més i més extrems, i més i més recurrents. El País Valencià, per exemple, encara no s’ha recuperat de la DANA de la passada tardor. “Potser hauríem de deixar de parlar d’episodis excepcionals –argumenta Rafael Sardà–, perquè el que estem detectant és que cada volta aquests episodis són més i més recurrents. Les dinàmiques s’estan accelerant i això ens hauria d’obligar a revisar algunes de les concepcions que teníem establertes fins ara”.
Tot plegat significa, també, revisar la forma com fins ara hem interaccionat amb el medi. Es tracta, en definitiva, de prendre consciència que vivim en una àrea que ha esdevingut molt vulnerable als episodis climatològics extrems. I, a partir d’aquesta assumpció, hem de decidir com ens assentem en el territori o com ens hi movem. En definitiva, cal revisar totes les nostres pautes de conducta, a escala individual, però, sobretot, col·lectiu. Una reflexió que no hauria de fer-se en calent. “Ens cal adoptar una nova cultura del territori”, adverteix Joaquim Farinós, qui en l’actualitat és president de Fundicot (Associació Interprofessional d’Ordenació del Territori), a més de director de la càtedra de Cultura Territorial Valenciana de la Universitat de València.
Ploure sobre mullat
La qüestió urbanística és primordial, en aquest sentit. “Al problema climàtic s’uneix un territori mal planificat i on s’han espai de risc amb habitatges o infraestructures”, adverteix Jorge Olcina. Molts pobles i ciutats han crescut en zones inundables, la qual cosa els situa en el centre de la diana cada volta que hi ha pluges torrencials, com ha passat amb ‘Gloria’. La majoria de legislacions autonòmiques impedeixen construir de bell nou en zones inundables, també així la Llei del sòl a escala estatal. El problema, però, són les edificacions consolidades. A Catalunya, per exemple, el 15% de les zones urbanitzades estan, en realitat, en àrees catalogades com inundables.
La xifra la va calcular l’any 2008 un equip encapçalat per Joan Manuel Vilaplana en RISKCAT: Els riscos naturals a Catalunya, un informe encarregat per la mateixa Generalitat de Catalunya. D’aquell informe i de les seues recomanacions es van derivar iniciatives ben profitoses, com ara el programa Allaucat o la millora del servei de protecció civil. Ben poc s’ha avançat, però, pel que fa a les àrees inundables. “Els polítics amaguen el cap baix de l’ala quan els parlem dels riscos d’inundació”, es lamenta Vilaplana, qui no deixa de mostrar el seu neguit pel fet que cap responsable públic no agafe el bou per les banyes en aquesta matèria.
La setmana passada, desenes de municipis a la vora dels rius van estar amb l’ai al cor. Eren, en la seua majoria, veïns d’habitatges consolidats, construïts fa anys i panys. Tanmateix, hi ha equipaments públics bastits les darreres dècades que també es van veure amb l’aigua al coll. Dijous, l’Institut Català d’Oncologia va haver de suspendre la seua activitat en l’Hospital Trueta de Girona per les filtracions que s’havien provocat en el departament, situat en la tercera planta del soterrani. “Hi ha edificacions que haurien de canviar d’usos. No pot ser tampoc que les plantes baixes visquen famílies. Cal transformar alguns usos residencials a través de permutes”, explica aquest geòleg.
La fúria de Neptú
Les zones costaneres es compten, en tot cas, entre les més perjudicades. La mar mediterrània ha entrat terra endins i ha fet mossos a pràcticament totes les platges, de Salses a Guardamar. Això per no parlar de les zones més sensibles, com ara el Delta de l’Ebre. La mar ha engolit platges, equipaments públics i passejos marítims, i ha entrat a les cases situades a la primera línia de costa. A vista de pardal ‘Gloria’ ha transformat el paisatge i ha reobert l’etern debat sobre la gestió de les platges, en un territori que ha fet d’aquests espais una font d’atracció de turistes i de generació de riquesa. Com cal recuperar aquests espais, si és que cal recuperar-los? Quin és el mètode més efectiu?
Per abordar aquesta qüestió s’ha de tenir en compte, en primer lloc, que les nostres platges són regressives per natura, és a dir, s’erosionen més que no reben aportacions. A aquest comportament natural s’afegeix l’impacte humà, que, en moltes ocasions, entorpeix el cicle natural de regeneració d’aquests ecosistemes. “La construcció d’espigons i ports són elements que desestabilitzen i provoquen canvis en els corrents marins”, explica José Antonio Jiménez, professor en el Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. “Una platja es pot regenerar amb el pas del temps de forma natural. Per recuperar el que s’ha perdut en dos dies, podrien fer falta mesos o anys. El problema és que els ritmes de la natura no són els que encaixen amb el nostre sistema econòmic”, adverteix.
A l’efecte de les infraestructures artificials, cal afegir-hi, a més, la perduda de cabdals dels rius, que cada volta depositen menys recursos i sediments al mar a causa de l’acció que els humans exercim sobre ella (transvasaments, àrees de regadiu...). “La Directiva marc de l’aigua estableix que els rius han de tenir un cabdal ecològic que assegure el seu equilibri. El problema és que el cabdal ecològic, la major part de les voltes, no es compleix”, critica Rafael Sardà, investigador del Centre d’Estudis Avançats de Blanes.
De solucions artificials per regenerar les platges, els enginyers de costes n’han dissenyat unes quantes: des de la construcció d’espigons a la prolongació de dics, per bé que és el dragat de sorra la solució més recurrent i la que més exigeixen els alcaldes quan sobrevé una borrasca com la de la setmana passada. Però, pot una platja estar regenerant-se constantment a partir dels dragats? Té sentit quan, com passa en molts punts del nostre litorals, a cada temporal, la mar es menja la platja? És un cost suportable tenint en compte que cada metre cúbic de sorra dragada costa entre sis i deu euros? “No podem caure en el mite de Sísif, i estar repetidament sempre fent el mateix”, adverteix el president de l’Associació Interprofessional d’Ordenació del Territori, Joaquim Farinós.
“Cada cas necessita d’un tipus d’intervenció. No hi ha una solució única”, puntualitza José Antonio Jiménez. Aquest professor de la UPC té precaucions, però, respecte de la idea que el dragat pot ser una solució a perpetuïtat. “Hi ha una idea errònia segons la qual la sorra és infinita. No ho és. La disponibilitat de sorra depèn de si hi ha una zona pesquera, que no hi haja posidònia, que no hi haja una zona de fang... A més, no pot utilitzar-se qualsevol tipus de sorra”.
“Hem de tenir en compte la realitat del nostre ecosistema i, a partir d’ací, decidir quin tipus de costa volem. I potser en zones amb alta pressió turística compensa fer grans inversions per tenir platges, però en altres zones hem de renunciar-hi, encara que això resulte impopular”, adverteix aquest expert, qui recorda que, a mesura que els fenòmens extrems es fagen més recurrents, la platja es farà més estreta i, per tant, els danys seran majors i les hipotètiques solucions menys factibles.
Una nova cultura del territori
En aquest sentit, la majoria dels experts retornen a la idea de la necessitat de proposar una nova cultura del territori, una cultura on els cicles naturals se situen en el centre a l’hora de prendre decisions. No es tracta d’advocar per un arcaisme idíl·lic, sinó de no menystenir l’equilibri de l’ecosistema propi. D’instruments per fer-ho, n’hi ha. El més notori és el Protocol de gestió integrada de les zones costeres de la mediterrània, un document vigent des de 1976 i actualitzat el 1995, que reclama abordar la gestió del mediterrani des d’una visió global i completa, i assumir que allò que fem amb els rius té conseqüències en les platges; o que la manera com construïm pot determinar el règim de pluges. En definitiva, cal entendre que tot forma part de la mateixa cosa i que les solucions han de ser estructurals, no puntuals. “Ens cal adoptar un enfocament ecosistèmic –adverteix Rafael Sardà, des de Blanes– i assumir com a pròpia la lògica europea del nature-based solutions (‘solucions basades en la natura')”, i això vol dir entendre que treballar amb la natura, més que no en contra d’ella, pot ser el camí cap a una economia més eficient i sostenible.
A primera vista pot semblar senzill, però no ho és pas. Perquè suposa, en primer lloc, qüestionar la pervivència de determinats sectors econòmics. I perquè suposa, a més, prendre mesures impopulars per a l’opinió pública. Perquè la societat, en general, està poc disposada a assumir restriccions en àmbits on fins ara creia tindre uns drets adquirits. “El problema és que els temps polítics casen malament amb la planificació del territori”, lamenta Joan Manuel Vilaplana. A França, per exemple, s’han creat taules de concertació en què intervenen tots els agents socials i polítics de cada municipi per tal que aquests prenguen consciència dels riscos naturals i, a partir d’ací, adoptar decisions compartides, de forma mancomunada.
Es tracta, també, i de forma paral·lela, d’abandonar una gestió reactiva per assumir-ne una de preventiva. “Davant el nou escenari en què ens trobem, ja no es tracta de pal·liar, sinó d’anticipar-se als fenòmens naturals”, adverteix Joaquim Farinós. “Més que curar la malaltia el que hem de fer és abordar els símptomes”, sintetitza José Antonio Jiménez, de la UPC. I cal fer-ho ja, i no esperar, com diu la dita a enrecordar-nos de Santa Bàrbara quan trone.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA VIDA EN RISC
Les imatges d’aquests dies evocaven els paisatges apocalíptics més propis de les costes d’Amèrica després del pas d’un huracà. Però són reals i ben reals, i localitzades a la mediterrània. El mar, habitualment calmat, ha esdevingut l’origen d’un temporal inèdit. “Cal fer pedagogia del que suposa conviure amb el risc”, adverteix Joan Manuel Vilaplana, del grup de recerca Risknat de la UB. “Som persones fonamentalment urbanites que hem perdut el contacte amb la natura i els seus processos. Em sembla que patim la prepotència d’una societat tecnològica que té la sensació de ser inexpugnable”.