Al centre de València, a tocar de les icòniques Torres de Quart, l'esquerra independentista del País Valencià exhibia múscul. Els diferents sectors que a Catalunya aixopluga la CUP s'havien unit al cap i casal per llençar la versió autòctona d'un artefacte electoral que havia trencat el pany parlamentari català. «Som una eina municipalista, que neix des dels moviments socials i des de l'esquerra independentista, de baix cap amunt, per transformar aquesta ciutat enfosquida, per remoure consciències i donar respostes i propostes des de l'esquerra independentista i els moviments socials», afirmava Natxo Calatayud com a portaveu temporal d'Alternativa per València-CUP. Acompanyat per l'aleshores dirigent cupaire Quim Arrufat i per Xabier Mikel Errekondo, diputat al Congrés d'Amaiur, l'aleshores marca política de l'esquerra abertzale, Calatayud defensava «un projecte radicalment anticapitalista i desacomplexadament independentista».
El calendari marcava juny de 2013. L'esquerra independentista al País Valencià semblava viure un moment de creixement, de certa vitalitat. L'emergència del procés d'autodeterminació a Catalunya, tanmateix, va convulsionar l'independentisme al País Valencià. Les diferències entre els actors que integraven aquell espai van accentuar-se com en altres moments de l'agitada història del moviment. Va produir-se un cert estancament dels diferents projectes, els quals van difuminar-se en els diversos àmbits d'actuació, com ara l'estudiantil. Amb l'objectiu de revitalitzar l'esquerra independentista valenciana, Endavant ha repensat la seua estratègia amb absència d'autocrítica explícita i ha elaborat un full de ruta per tractar d'aconseguir una connexió més gran als cercles progressistes autòctons.
Escrita en format de llibret i titulat País Valencià: del canvi que no va arribar a l'autodeterminació dels Països Catalans com a motor d'alliberament, segons afirmen, «és el fruit d'un procés de reflexió i autocrítica, però també un refermament de la validesa de les tesis centrals de l'Esquerra Independentista. Des de la força que té l'autodeterminació en el desafiament al règim del 78 i per a l'emancipació total del nostre poble, fins a la necessitat de construir un programa comú d'Unitat Popular que permeta l'avenç i la conquesta de drets que facen millorar la vida de les classes populars». «És tot un procés col·lectiu de la militància d'Endavant en l'esforç per, des de la nostra humil aportació, contribuir a recuperar la centralitat política del País Valencià en la construcció nacional dels Països Catalans. És també una constatació del caràcter estructural de les condicions d'explotació i opressió que patim com a treballadores, i de com l'agudització d'aquestes en un futur imminent marcat per la crisi del capitalisme i la forma concreta que prendrà a casa nostra ens obliga no només analitzar la realitat, sinó a lluitar per transformar-la», agreguen.
Al document, de fet, tracen una mirada àcida sobre el paper que ha jugat fins al moment l'actual executiu del Botànic en la transformació del País Valencià. Qüestionen l'anomenada via valenciana: «No és una expressió de canvi, sinó que consisteix en essència en la reformulació particular de l'autonomisme al País Valencià. Un encaix territorial per a mantenir inalterades les condicions de dominació de classe i nacionals, que pivoten fonamentalment al voltant de la no confrontació, el seguidisme a les polítiques del govern espanyol i l'assumpció que les majors cotes de sobirania a les quals podem aspirar són causades per la negociació de millores en el finançament. Aquesta via valenciana ha hagut d'anar acompanyada per força d'una nova valencianitat. Una identitat que posa en relleu els valors i elements propis, sense qüestionar-se a quina nació pertany ni quina classe resulta sobretot agreujada en tot aquest conflicte. Una identitat valenciana que en teoria hauria trobat en l'espoli i l'infrafinançament una tesi aglutinadora vàlida per a aparentar confrontació amb l'Estat i negociar sense transformació».
«Cap programa polític que no plantege una cancel·lació total del deute i una eixida de l'estat espanyol i la Unió Europea no tindrà capacitat de prosperar cap a un model econòmic inspirat en la planificació, la sobirania tributària, el control popular dels mitjans de producció i la redistribució del treball i la riquesa», afirmen. I sostenen des de la formació radical: «No hi ha camí cap a la sobirania i el control dels nostres recursos sense una forma d'organitzar la societat al marge del capitalisme i el patriarcat, i això implica necessàriament un escenari de confrontació, lluita i generació de contrapoder. Un camí en què l'única via possible perquè els recursos propis puguen servir als interessos de la majoria és la independència, que només podrà arribar des del recobrament de la unitat dels Països Catalans i la seua autodeterminació com una autèntica revolució política».
A partir d'aquesta premissa fan una esmena a la política social del Botànic, amb crítiques com ara al manteniment d'una xarxa de residències en la qual «el 90% de les places són privades» i la fórmula de retorn a mans públiques dels concerts sanitaris. «La famosa reversió de la privatització va ser realment una submissió en tota regla per part del govern del Botànic davant de Ribera Salut», asseguren. I plantegen com a línia d'acció política d'Endavant: «Posar en qüestió la privatització dels hospitals, de les residències, les externalitzacions de serveis i qui es lucra amb aquestes és qüestionar d'arrel el capitalisme i les institucions autonòmiques que, per acció o omissió, ho permeten». «No n'hi ha prou amb esperar 10 o 15 anys per a poder revertir la privatització d'algun hospital o d'alguna residència. No és suficient excusar-se en la legalitat vigent per a no expropiar de les mans de grans empresaris el dret a la salut i retornar-lo a les classes populars. Hi ha una alternativa i aquesta passa per un sistema residencial, i també de sanitat, de titularitat, gestió i provisió 100% públiques», retrauen cap a l'actual govern del PSPV, Compromís i Unides Podem.
«Les condicions estructurals de precarietat i empobriment de les dones de les classes populars al País Valencià no són substancialment diferents de la resta de les dones als Països Catalans. Són testimoni directe de com, malgrat la retòrica dels governs del canvi, les condicions d'explotació estan vinculades indissolublement a les relacions socials de producció, és a dir, al sistema capitalista patriarcal», expressen per radiografiar la precarietat laboral valenciana: «Són les tres autonomies que esquarteren els Països Catalans les que encapçalen les xifres més baixes de treballadores públiques per cada 1.000 habitants de tot l'Estat [això és] 29% al País Valencià, 27% a Catalunya i 26% a les Illes. Amb unes xifres que també constaten la temporalitat i la precarietat: 35% de la plantilla de funcionaris de la Generalitat la constitueixen interins. Malgrat les sentències i denúncies, la situació és encara més greu en sectors com el de les infermeres de la sanitat pública, els bombers forestals, educadors socials o professorat interí».
Una precarietat que, com retraten al document, ostenta una diferència de gènere notable. «La taxa d'atur femení al País Valencià el desembre de 2020 s'ha situat en el 18,3%, vora 4 punts per damunt dels homes, i un 1,5% superior a la de 2019, i és especialment greu l'atur femení entre les dones joves, que arriba al 37,8%. [...] Les dones al País Valencià tenen en una taxa de pobresa del 28,1% l'any 2019, més d'un punt per damunt de la taxa general», recorden, per denunciar: «La taxa de pobresa i exclusió social al País Valencià, avui dia afecta entorn del 27% de la població, és a dir, quasi 1 de cada 3 persones, i existeix una diferència de sis anys en la mitjana d'esperança de vida entre els barris més rics i més pobres de les grans ciutats». L'organització política de l'esquerra independentista apunta com a causa de l'empobriment l'actual model massa vinculat a l'atracció de visitants: «Hi ha una dependència extensible al monocultiu turístic (15% del PIB) d'algunes comarques que guarda relació amb el fet que siguen les més empobrides del País Valencià. La Marina Alta, la Marina Baixa i el Baix Segura (Torrevella), concentren les taxes més elevades de risc de pobresa, entre el 30 i el 33%, molt per damunt de la mitjana valenciana».
«Podem constatar amb claredat que més enllà de declaracions grandiloqüents i polítiques de gestió les condicions materials de vida de la classe treballadora al País Valencià no han fet més que empitjorar durant els darrers 6 anys», manifesten després d'aquesta panoràmica com a dard a l'executiu progressista valencià, al qual també fan retrets en matèria lingüística. Endavant, de fet, defensa la implementació de la immersió lingüística, i avisa sobre la vitalitat del català: «Malgrat trobar-nos en els nivells més alts de la història pel que fa a coneixement de la llengua, gràcies a la conquesta de l'ensenyament, tots els indicadors en termes absoluts ens alerten d'un descens generalitzat pel que fa a l'ús social i un empobriment de la qualitat d'aquesta per la forta penetració del castellà. I és que el procés d'espanyolització que patim ni de bon tros s'ha aturat i continua guanyant terreny. Ja hem assenyalat que ha estat el poble qui durant segles ha fet de dic de contenció a aquest procés de substitució lingüística i cultural, però no podem fiar-ho tot a aquest esperit inviolable de resistència per a sobreviure, perquè no serà etern i perquè, a més, es mostra insuficient contra la potent màquina piconadora de l'Estat espanyol».
L'esquerra independentista, segons assenyalen, «no podem deixar de banda la defensa de la llengua». «Aquesta tasca no ha de quedar únicament en mans de les associacions culturals i plataformes d'arreu. Cal ser proactives en aquest camp, com ho som en tants altres, i esdevenir models pel que fa al nostre ús, defensa i difusió de la llengua», reconeixen per constar el paper que hi atorguen a l'idioma propi: «La llengua catalana constitueix el màxim exponent de la nostra cultura i l'eix vertebrador que ha forjat, al llarg dels segles, la identitat amb la qual el nostre poble es configura i es presenta al món. Aquesta consideració d'element cohesionador és compartida per aquells que, des dels decrets de Nova Planta fins a l'actual règim postfranquista, pretenen l'assimilació del poble català com a procés indispensable per al seu projecte de l'Espanya una i uniforme». «La defensa de la llengua pròpia de les valencianes com a eix d'articulació comunitària és un element central per a la construcció d'una alternativa popular anticapitalista», subratllen.
Autodeterminació, motor d'alliberament
Fidels a la concepció que «l'Estat capitalista espanyol no és reformable», sostenen que «estan destinats al fracàs els plantejaments de certs sectors valencianistes que defensen una renegociació d'una nova distribució del poder territorial de l'Estat, amb l'il·lusori nou finançament com a tòtem tem o les posicions que proposen una confrontació de competències a través del control de les institucions autonòmiques». «Aquests projectes resulten invàlids per a generar canvis profunds: són vies mortes que tard o d'hora s'estampen amb els límits jurídics i constitucionals imposats per l'aparell central de l'Estat», al·leguen, i aposten: «L'estratègia d'autodeterminació és la que dota les diferents lluites d'un caràcter rupturista, en el sentit que les orienta clarament a la disputa del poder. Aquest procés polític és la lluita per la independència i requereix un context revolucionari per a materialitzar-se. La independència, el trencament amb l'estat capitalista espanyol, obri les portes a la construcció d'una república socialista i feminista que pose les principals infraestructures i recursos productius sota control social i els oriente per a garantir unes condicions de vida digna i de desenvolupament per al conjunt del poble. L'element clau per a l'avenç d'aquest procés independentista és el creixement de la unitat popular».
Per aconseguir aquesta unitat popular, i des d'una centralitat de caràcter feminista, es marquen com a prioritàries les lluites «d'autodefensa laboral», les quals «tenen la potencialitat d'articular focus d'acumulació de forces i de generar dinàmiques de resistència»; pels serveis públics, la qual cosa «és una defensa a favor de les dones i per les seues condicions de vida»; feminista, que «podria tenir la materialització en un nou congrés feminista dels Països Catalans»; i per l'habitatge, una lluita que, a parer d'Endavant, «es troba fortament desestructurada i només té projecció a la ciutat de València per mitjà de la coordinadora Entre Barris i els sindicats d'habitatge que la integren». De fet, anoten: «El 81% de joves entre els 16 i els 34 anys encara no s'han pogut emancipar i s'ha de recordar que des de 2015 (primer govern del Botànic) el preu del lloguer al País Valencià ha pujat un 68% de mitjana».
«Entenem que la nostra supervivència (lingüística, nacional, cultural) com a valencianes està necessàriament vinculada a la del conjunt de la nació catalana a la qual pertanyem. Però quin és el subjecte polític que té al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans un interès real, pragmàtic, en la seua defensa i construcció? Doncs la classe treballadora i el conjunt de les classes populars, com a bloc social en composició i amb interessos compartits. Com a bloc social en lluita permanent contra un altre: el burgés, l'oligàrquic, el dels empresaris», interpreten per dintre d'una filosofia que defensa la comarca «com a unitat territorial bàsica de caràcter superior al municipi des d'on articular la construcció nacional dels Països Catalans», crítica el provincialisme com a element que «ha esquarterat el nostre país des d'un plantejament artificiós i una lògica de dominació espanyola» i el nacionalisme espanyol com a «suport ideològic del capitalisme a l'estat, i la seua unitat territorial i la pertinença a la monarquia borbònica hereva del franquisme segueixen tenint una centralitat innegable». Rebutjant qualsevol rastre de xovinisme, tanquen deixant palès la seua aposta estratègica: «La nostra lluita d'alliberament nacional és una expressió del desenvolupament històric de la lluita de classes en totes les comarques i territoris catalans».