Un dissabte qualsevol d’algun temps llunyà en què la gent eixia per la nit a fer-se copes i ballar. La pista encara no massa nodrida d’un disco-pub espaiós. Un grup d’amigues que depassa els quaranta anys. Una d’aquestes dones balla, com les altres, amb un combinat a la mà. Es mou rítmicament, amb un gest exagerat, però l’expressió adusta denota que la seua ment no està allí. Fa com que es diverteix, com si se sentira obligada. La cara de pomes agres, tanmateix, diu una altra cosa. Quelcom indesxifrable que habita en la seua ment. Però la mire i sent com el meu somriure etílic s'esborra.
Fi de la cita visual.
Un 23 de febrer que no és qualsevol 23 de febrer. Fa quaranta anys que un caspós tinent coronel de la guàrdia civil (“Se sienten, coño!”) va entrar en l’hemicicle del Congrés dels Diputats, amb l'enyorança i l'odi entre les dents. El babau inútil d’un intent de colp d’Estat que va fracassar per raons que estan en alguna caixa de papers no desclassificats. Sense la qual, la versió oficial impera. El 40 aniversari dels fets era l’excusa per tornar a amartellar per terra, mar i aire amb el conte de fades monàrquic. Una celebració del “triomf de la democràcia”. Un motiu de festa. Però l’entramat constitucional i constitucionalista no sembla que ho estiguera passant bé.
Quatre dècades després, la xarlotada del tricorni d’Antonio Tejero i els seus amics ha vingut al rescat de la monarquia, una institució que els colpistes no posaven en qüestió —era herència directa del generalíssim— i també de l’entramat democràtic que, segons l’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch es volia reconduir amb el colp “por el bien de España”. Els matisos són importants: aquestes suposades bones intencions dels colpistes —el desafiament independentista era molt pitjor, on va a parar— i, per descomptat, fer “companyia” al rei, justificaven la presència en l’acte dels hereus del franquisme. En acabant, com deia el quasi sempre genialGerardo Tecé: “Per què dividir la societat d’un país tan peculiar, en el qual els fans del derrotat Tejero ho són també dels guanyadors Felip VI i Joan Carles I”.
Estranya celebració. Per això i perquè l’actual monarca fa un discurs (“esculpido, no escrito”, escolte en una tertúlia entusiasta) que parla del passat, reivindica el llegat polític d’un progenitor del qual s’havia vist obligat a distanciar-se però, en realitat, està parlant del present. Una “fermesa”, la de Joan Carles, que és en realitat la seua fermesa enfront de l’independentisme, la defensa d’un discurs reactiu, legitimador i promotor de la repressió. La renúncia absoluta al paper moderador que li atorga la lletra xicoteta de la Constitució que molts obvien.
Se celebrava teòricament el fracàs de Tejero, però com sospitaven les forces nacionalistes i un Pablo Iglesias que hi va assistir de mala gana —crucificat per no aplaudir el discurs del rei—, la veritable intenció era fer un exercici d’exaltació de la Corona. Un recordatori del paper del rei emèrit i una aparent reconciliació celebrada efusivament per la premsa monàrquica —“Zarzuela rectifica”—. Una autoreivindicació del monarca actual i del seu paper. Oxigen en temps de qüestionament profund de la institució. I de la resta del conglomerat.
On havia d'haver alegria, emperò, es traspuava ràbia per l'actitud d'Iglesias, envers les formacions nacionalistes que es van esborrar de l'acte —On estarien aquests desarrapats i deslleials si haguera guanyat el colp, eh? On? Hi hauria partits independentistes governant?—, hi havia ànim de revenja i moltes ganes de recordar el “desafiament sobiranista”, el “colp d'Estat de Puigdemont i Junqueras”, en un plànol d'igualtat amb la xarlotada. O de superioritat, fins i tot.
On estaríem tots i totes si el colp haguera guanyat? És una pregunta que, personalment, m'he fet sempre, des del primer minut, des que vaig veure nerviós el pare, buscant els papers del sindicat per destruir-los. Des que vaig llegir llibres com Febrer, de Francesc Bayarri, que narrava la inacció democràtica de tota una ciutat, València, quan no la connivència amb el colpisme, que també explicava en aquestes pàgines el meu company Moisés Pérez. No vull descartar cap hipòtesi: Espanya és un indret molt boig.
Més recentment he començat a preguntar-me si el colp era realment viable, si no es tractava com apuntaven les declaracions judicials d'una escenificació, un colp tovet, al servei del monarca i de les ambicions d'Alfonso Armada. La cosa es va poder anar realment de mare? No ho podem saber. Els secrets estan guardats a clau i pany.
Aquests dies, tanmateix, el règim del 78 ha mostrat la seua pota nostàlgica i autoritària, aferrat al record d'un tinent coronel d'opereta bufa i d'un discurs que, quaranta anys després, continua sent un detergent infal·lible per l'inefable Joan Carles
Perquè, si voleu, també li podem fer la volta a l'argument: on estaria aquest règim democràtic imperfecte i acomodat en els seus vicis sense la performance casposa d'aquell 23 de febrer del 1981? Sense la coartada perenne d'un discurs reial a favor d'obra, quan ja es veia clar que el colp dur no podia prosperar, set hores després de la irrupció en el Congrés dels guàrdies civils? On estaria aquest bipartidisme que tant costa de desmuntar sense una jornada gràcies a la qual, entre més coses, va arrasar Felipe González?
Una monarquia parlamentària forta, consolidada i feliç celebraria la seua victòria sobre les forces del mal amb actitud festiva, tractant amb displicència els dissidents. Aquests dies, tanmateix, el règim del 78 ha mostrat la seua pota nostàlgica i autoritària, aferrat al record d'un tinent coronel d'opereta bufa i d'un discurs que, quaranta anys després, continua sent un detergent infal·lible per l'inefable Joan Carles. Aquests dies hem vist als periodistes i polítics d'aquella època sobreactuats, irritables i reactius. A l'establishment més establishment que mai, en un exercici de glorificació suprem, per compensar les alegries de la crítica a l'emèrit, fent la penitència per haver-se passat de frenada.
Una democràcia forta i consolidada no empresona artistes, no perllonga en el temps l'espectre del terrorisme d'ETA per justificar la repressió
Una democràcia forta i consolidada no empresona artistes, no perllonga en el temps l'espectre del terrorisme d'ETA, que era una altra cosa, per justificar la repressió i les hòsties al carrer. Una democràcia consolidada dialoga, reconeix la diversitat i la integra.
Era una festa, se suposa. Polítics i periodistes ballaven amb el cubata en la mà, es movien rítmicament, però sense alegria en el cos ni en la mirada. El cap en un altre lloc. El rictus aspre. I des d'algun lloc, un senyor amb bigot contempla l'espectacle amb un somriure burleta dibuixat als llavis.
