Un debat que molesta.
Segons l’InformeCat 2020 de la Plataforma per la Llengua només el 44’5 per cent de les persones enquestades al Principat creu que “el català, el valencià i el mallorquí” són la mateixa llengua. Pilar Rahola ha denunciat l’Estat com a “primer responsable”. La culpa sempre la tenen els altres. Encara que les competències que podrien revertir la situació depenguin de la Generalitat.
Quin és el capteniment de l’independentisme oficial sobre els Països Catalans?. Durant el franquisme, i un temps després, tot sobiranisme incorporava una determinada concepció dels Països Catalans. Pel PSAN es tractava d’una única nació; pel PSUC, d’una unitat històrica, lingüística i cultural on cada territori tenia la seva pròpia dinàmica política. És interessant rellegir els materials de les Jornades de Debat sobre els Països Catalans, celebrades a la Facultat de Dret de Barcelona l’any 1976. Son el retrat d’un moment irrepetible on tothom es defineix: Eliseu Climent, Josep Fontana, Ernest Lluch, Blanca Serra, Josep Maria Llompart o Rafael Ribó. Després, l’article 145 de la Constitució que prohibeix la federació i quaranta anys d’autogovern a cada comunitat ens han allunyat. Avui, al Principat, el Govern està orfe de discurs i d’iniciativa política sobre el tema.
Segons tesis oficials l’embranzida de l’independentisme a Catalunya enfortiria els moviments sobiranistes a la resta de contrades. Des del País Valencià i les Illes algunes veus van advertir que la nova situació podia comportar beneficis però també perills. Des del Principat es va arribar a afirmar: “Nosaltres marxem i ja vindreu”. Però no hem marxat. I aquest període ha estat ben negatiu pel que fa a les relacions de cooperació institucional entre els Països Catalans. L’executiu de Junts i ERC, enlloc d’aprofitar les derrotes del PP i l’existència de governs progressistes al País Valencià i les Illes, ha viscut amb incomoditat uns pactes d’esquerres que qüestionen la seva fórmula de govern a Catalunya. Resultat? Poca cooperació amb alguns territoris i nul·la amb d’altres. El president Ximo Puig ha reclamat a Barcelona el restabliment d’unes relacions menystingudes per Puigdemont i Torra. Sort que des de la societat civil, malgrat tot, es treballa per enfortir lligams; també amb Andorra, la Catalunya Nord, l’Alguer i la Franja. L’èxit en tot l’àmbit lingüístic de cantants i grups musicals de diferents procedències és un símptoma esperançador.
L’independentisme oficial es deleix per utilitzar els Països Catalans com a simple decorat enlloc de fer pedagogia d’aquest projecte. El míting de febrer de Puigdemont a Perpinyà no va influir per a res en la política de la ciutat, que uns mesos després vivia la victòria d’Aliot a les eleccions locals. Alhora, cap ressò en determinats ambients del Principat del triomf a Elna de la candidatura progressista i catalanista de l’antic batlle comunista, Nicolás García, i de Pere Manzanares, promotor de Ràdio Arrels. La temptació del decorat no és nova: la CUP organitza reunions de la direcció del partit arreu dels Països Catalans per dissimular la seva nul·la incidència fora del Principat. L’opció d’ERC d’implantar-se en altres territoris incorporant candidats valencians o de les Illes a les seves llistes es va demostrar inútil. I els Comuns encara no han recuperat els lligams que ICV havia teixit. Una cooperació entre iguals s’ha de produir amb organitzacions, com Compromís o MÉS, vinculades a la seva realitat.
L’Estatut de 2006 estableix l’obligació de la Generalitat de “promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya”. El balanç del govern català en aquest camp és decebedor. I no és culpa de l’Estat.
