“Isabel Díaz Ayuso és una valenta, una crack, per això molesta tant a l’esquerra”. Qui pronunciava aquesta frase, evidentment traduïda del madrileny, variant idiomàtica del castellà no sé si reconeguda oficialment però amb trets fonètics i tonals propis, era Esperanza Aguirre. Ben mirat, es tractava d’un acte de generositat. Al contrari de la majoria d’expresidents, que solen marcar distàncies amb els seus successors, Aguirre es veia reflectida en el mirall, en una política jove que reprodueix la manca absoluta de complexos que tenia l’anterior presidenta. Una versió modernitzada i, en alguns aspectes, millorada: menys vergonya encara, tanta desimboltura o més, la mateixa barra i més capacitat fins i tot de provocar la irritació entre les posicions enemigues. I un potencial creixent d’engrescar a la pròpia tropa.
El fervor incondicional d’Aguirre n’és la mostra, un acte de tribut envers la persona que va començar en política duent el compte de Twitter del gos de la seua mentora. No és una broma.
Contemplat des de fora de Madrid, i encara més amb perspectiva progressista o nacional, Díaz Ayuso és un personatge indesxifrable, quasi tan inaprehensible com ho pot ser Donald Trump per a qualsevol de nosaltres. Però es tracta d’un producte genuïnament madrileny, una ultraliberal conservadora, a més de nacionalista espanyola, refinada sota el guiatge d’un llop estepari com Miguel Ángel Rodríguez, sense cap tipus de miraments a l’hora d’assolir els seus objectius polítics i els interessos ideològics dels seus electors: defensar els privilegis amb les urpes i el que considera la llibertat individual i innegociable. Amb pandèmia o sense. Si no és trumpisme passat pel sedàs castís, s’assembla molt.
En qualsevol cas, aquesta dona de mirada gèlida, discurs sociòpata i gestió plena de caríssimes ocurrències, no és una anècdota. Fa uns dies, el diari conservador francès per excel·lència, Le Figaro, la declarava “musa de la dreta” (ja veieu que el titular de dalt no és gens original) i “descobriment polític de l’any”, per la capacitat de plantar cara a Pedro Sánchez i, en teoria, mantenir relativament controlada la fuga de vot cap a Vox.
La presidenta madrilenya és la figura política que està marcant el pas entre els conservadors. Fins el punt que el president del PP, Pablo Casado, acut prest a fer-se la perillosa fotografia del nou hospital “de referència” d’Ayuso, una instal·lació sense personal sanitari ni dotació que buidarà personal necessari d'uns altres hospitals. Una caríssima operació de màrqueting de cent milions d’euros, sobrecostos inclosos. Casado va pagar el peatge de convertir una inauguració institucional en un acte de partit i, a més, protagonitzar una incòmoda anècdota en fer veure a través d’una pregunta innocent (o no) que el nou hospital no tenia quiròfans, sinó “sales de procediments”. Serà perquè voldran aplicar tractaments conservadors.
Res que altere ni un mil·límetre la devoció per la nova diva conservadora. D’una banda, perquè després d’un comprometedor inici de la segona onada, amb Madrid en xifres alarmants, Díaz Ayuso ha acabat reforçada, perquè l’afectació ha pujat en altres comunitats i ha anat minvant en la seua. Els tests massius d’antígens? Una gestió a la carta de les dades basada en una prova no massa fiable? Posem per cas.
En tot cas, Madrid s’ha estabilitzat en termes de contagis i morts amb restriccions suaus, a gust del seu electorat. I fent veure que fa alguna cosa construint un hospital específic contra la pandèmia que compleix el requisit ideològic d’atendre els malalts, siguen els que siguen, sense tocar l’economia. L’ofensiva per aconseguir un Nadal el més semblant possible als de tota la vida forma part d’aquesta visió, una actitud davant la malaltia molt compartida socialment a causa del cansament i el fàstic per mesos de restriccions.
Les crítiques de Ximo Puig no provoquen ni fred ni calor, han estat directament ridiculitzades. Però el fet que darrere de l’ofensiva per l’harmonització fiscal hi haja ERC, ha posat l’argument en safata a Díaz Ayuso i a tot el seu arsenal mediàtic
A més d’això, la guerra per la fiscalitat també està reforçant Díaz Ayuso. A la resta de l’Estat és possible que haja calat una mica el discurs de Madrid com centrifugadora de recursos que, en tenir molts més ingressos per aquesta raó i l’efecte capitalitat, ho té més fàcil per reduir els impostos. Però en PP i Ciutadans arreu de l’Estat li compren la recepta, només cal veure el que diu el portaveu dels taronja a les Corts Valencianes, Toni Cantó. La dreta espanyola s’està mobilitzant amb totes les armes al seu abast per defensar una política fiscal que conjuga interès econòmic i ideològic.
Encara més. Les crítiques del president valencià, Ximo Puig, no provoquen ni fred ni calor: han estat directament ridiculitzades. Però el fet que darrere de l’ofensiva per l’harmonització fiscal hi haja Esquerra Republicana ha posat l’argument en safata a Díaz Ayuso i a tot el seu arsenal mediàtic. "És l’independentisme el que roba gastant milions en el procés". Un argument molt potent a Madrid. I amb molta venda en la resta de l’Estat.
De la resta ja s’encarrega La Sexta. De la mateixa manera que Caiga quien caiga va acabar fent simpàtica Esperanza Aguirre a còpia d’entrevistes suposadament incisives que la presidenta portava al seu terreny, El Intermedio acabarà convertint en una màrtir beata de Díaz Ayuso amb aquest seguit de paròdies no massa divertides d’una actriu sobreactuada.
Mai no oblidaré quan una persona que ara ostenta un càrrec important en la nova administració valenciana em va dir, fa molts anys: “Els guinyols de Canal + aconseguiran fer simpàtic a un personatge tan repel·lent com José Maria Aznar”. No li mancava raó. En tot cas, les crítiques massives de l’esquerra il·lustrada solen tenir l’efecte d’enfortir els líders de la dreta, de generar reagrupaments poderosos.
Falta saber si la nova diva en ascens aparentment imparable esdevindrà algun dia una estrella refulgent i encara més centrifugadora. L'intent definitiu de convertir Espanya en un reflex exacte de Madrid. No es pot descartar res.
