La propagació del coronavirus havia estressat tots els països fins a límits pràcticament desconeguts en temps de pau. Amb la xifra de contagis incrementant-se a un ritme vertiginós i els hospitals apropant-se al temut escenari de la saturació per l'elevat nivell de pacients en plantes i a les Unitats de Cures Intensives, les diferents potències globals estaven endinsades en una autèntica batalla pel material mèdic. Cada remesa de mascaretes, equips de protecció individual o test era guardada com una relíquia arran les asfixiants necessitats de la població i, especialment, del sistema sanitari. La primera onada de la COVID-19 estava colpejant sense pietat el conjunt del planeta.
La necessitat de material sanitari havia provocat fortes tensions entre països suposadament aliats. França, per exemple, va ordenar a principis de març requisar totes les existències de mascaretes que hi haguera dintre de les seues fronteres. Aquesta decisió va comportar que Itàlia o l'Estat espanyol es quedaren sense quasi un milió de mascaretes cada un. L'egoisme sanitari imperava quan les caretes eren un bé molt escàs. «Abans que Europa començara a necessitar mascaretes per a la pandèmia, ja no hi havia reserves en el món perquè la Xina les havia consumit en la primera onada, i la indústria xinesa va estar sota mínims entre gener i febrer», explica Belén Tarrafeta, farmacèutica experta en gestió sanitària i accés a medicaments, qui afegeix: «En pocs mesos, va passar-se d'una producció diària de 26 milions a 500 milions».
Encara que la superació de l'egoisme sanitari amb el material contra el coronavirus no hauria evitat el desproveïment durant la primera onada, «si Europa haguera tingut un mecanisme de compra conjunta i de distribució racional de subministraments en moments de tensió o d'urgència sanitària, s'haurien pogut estalviar situacions molt caòtiques i, probablement, la introducció de mascaretes de baixa qualitat als hospitals». «S'hauria donat una manca d'abastiment ordenat. Ara bé, aquests mecanismes cal tenir-los llestos abans de les situacions d'emergència», demana. «Aquesta pandèmia ha evidenciat els dèficits dels sistemes de salut, fins i tot, de països presentats com a referències al món», subratlla Evangelina Martich, investigadora i consultora de polítiques de salut a la Universitat Carlos III, a Madrid.
L'aplicació de l'anomenat nacionalisme sanitari va traslladar-se al terreny de les vacunes. L'extremista i xenòfob Donald Trump, qui aleshores encara ocupava la Casa Blanca, va intentar assegurar per als Estats Units el dret exclusiu d'una potencial vacuna elaborada per la biofarmacèutica CureVac, amb seu a territori alemany. Encara més, el director executiu de la farmacèutica francesa Sanofi, Paul Hudson, va declarar a principis de maig que si aconseguien la vacuna, el primer receptor seria els Estats Units gràcies als diners invertits per l'administració Trump en la recerca. «El comentari va ser una bufetada per a Europa, i particularment per al president francès, Emmanuel Macron», indica Tarrafeta.
Les declaracions del directiu de la multinacional gal·la van activar, tal com exposa l'experta en gestió sanitària, «la coalició entre França, Alemanya, Itàlia i Països Baixos per desenvolupar un mecanisme amb el qual accelerar l'accés i la compra conjunta de la vacuna en nom de la Unió Europea». «Amb aquest moviment, la Comissió Europea feia un esforç per aconseguir una posició comuna entre els socis europeus amb l'objectiu de protegir els interessos de la UE davant dels escenaris de competència nacional que s'havien donat durant la primera onada», complementa Adrián Alonso, investigador en polítiques de salut global i accés a medicaments.
«La compra conjunta de subministraments sanitaris en Europa és extremadament positiu. Promoure mecanismes de compres conjuntes permet normalment una major transparència i millors preus sobre volums d'adquisicions majors. També permet planificar millor la distribució, respondre conjuntament davant de situacions inesperades i, fins i tot, poder facilitar alguns processos de control de qualitat», valora Tarrafeta. «Es tracta d'una proposta que cal emmarcar-lo dintre de l'altre vessant de l'acció exterior de la Comissió Europea, la qual s'ha caracteritzat per recaptar i invertir fons per al desenvolupament, la producció i la distribució de la vacuna, el suport a COVAX [una iniciativa pública-privada per facilitar l'accés a les vacunes] i, de manera prèvia, el paper que va jugar en l'Assemblea Mundial de la Salut per negociar una resolució per una sortida conjunta i equitativa de la comunitat internacional enfront de la COVID-19», ressalta Alonso.
La implementació d'aquest mecanisme, tanmateix, contrasta amb la conveniència d'assegurar reserves estratègiques enfront de futures epidèmies. «És adequat tenir aquesta mena d'existències emmagatzemades, però no hauria resolt el desproveïment de la primera onada», apunta Tarrafeta, qui remarca: «Europa, amb tot, està treballant per disminuir aquests riscos, per exemple diversificant la producció». «Recentment, s'ha presentat l'Estratègia Farmacèutica Europea, que reconeix els problemes de subministrament i capacitat de fabricació que té la UE per gaudir d'autonomia estratègica i cobreix moltes més àrees relacionades amb la gestió i preparació enfront d'epidèmies, com ara la creació d'una Autoritat Europea de Resposta a Emergències, mesures concretes per a incentivar el desenvolupament de nous antibiòtics, augmentar la transparència en les cadenes de subministrament o reforçar la cooperació entre els estats membres», desgrana Alonso.
La compra comuna de vacunes per part de les institucions comunitàries, tot i ser beneficiosa per als ciutadans europeus, pot alimentar l'anomenatnacionalisme de vacunes a escala global. «Com que no se sap quines vacunes funcionaran, l'estratègia ha estat acaparar la màxima quantitat de vacunes d'una producció que, per gran que siga, serà sempre insuficient per cobrir les necessitats globals. El que s'entén per nacionalisme de vacunes és precisament el que fa Europa en el seu conjunt: acaparar per a les seues pròpies necessitats, a través de contractes opacs, sense transparència en els preus, ni en les condicions de negociació, i deixant a països o regions amb menys capacitat de compra en llista d'espera fins que les necessitats dels altres països hagen quedat cobertes», lamenta Tarrafeta.
«Els diferents països han entrat en una espiral d'acumulació de vacunes. Espanya, per exemple, gaudirà de 76 milions de vacunes per als pròxims anys. Tot i ser recomanable l'existència de reserves estratègiques, aquestes estratègies perjudiquen els països en desenvolupament. Oxfam Intermón ha calculat que el 50% de les vacunes seran per al 30% dels habitants del planeta», comparteix Irene Bernal, experta en polítiques sanitàries i veu del col·lectiu Salud por Derecho. Segons l'organització britànica Global Justice Now, el 80% de les vacunes que podrà elaborar Pfzier per a l'any 2021 estan compromeses per a països rics, quan aquests estats només representen el 14% de la població mundial. «Malgrat l'existència de mecanismes cooperatius, estem instal·lats en una mena de campe qui puga. En Amèrica Llatina, països com ara Mèxic, Argentina o el Brasil estan recorrent a compres anticipades arran dels moviments de les potències occidentals», agrega Martich. «Una emergència sanitària global, com és una pandèmia, no es resol si no està vacunat tot el planeta», recorda Bernal.
Tot i jugar un cert regionalisme de les vacunes en adoptar un lema de «primer nosaltres i després la resta», la Unió Europea ha practicat una geopolítica de la vacuna amb un vernís més solidari. «Ha donat molt de suport econòmic a les dues iniciatives globals públiques-privades per a un accés equitatiu a la vacuna, com ara CEPI i GAVI, així com a la plataforma COVAX. També ha jugat un rol clau perquè s'adopten al si de l'Organització Mundial de la Salut una posició flexible enfront dels drets de propietat intel·lectual. La UE, de fet, sembla defensar l'ús de les flexibilitats dels acords de propietat intel·lectual per a millorar l'accés a tecnologies envers la COVID-19», detalla Alonso, qui reflexiona sobre el paper europeu en la cursa geopolítica per la vacuna: «És possible que enfront de la indústria xinesa, majoritàriament en mans del sector públic i de la vacuna russa, la manera de projectar i exercir el poder siga diferent».
Aquestes iniciatives solidàries a les quals s'ha sumat la UE compten amb problemàtiques. «Molts països s'han unit a COVAX per a comprar vacunes a través d'aquest mecanisme, però amb quantitats molt petites comparades amb els acords bilaterals. En molts casos estan entorn del 5% o 10% de les compres anticipades, la qual cosa significa que no s'estan aconseguint els volums necessaris perquè la plataforma funcione. Al meu entendre, hi ha raons de pes que justifiquen la resistència de molts països d'integrar COVAX. D'una banda, la pandèmia ha assotat violentament la UE i els governs dels seus països volen tenir control sobre les solucions. Han invertit molt en recerca i producció, i volen tenir control. I no obstant això, COVAX ofereix una plataforma difícil d'entendre, on s'avancen fons sense saber exactament què es compra i sense un control sobre els contractes», qüestiona Tarrafeta, qui avisa: «Els fons que GAVI està reunint per assegurar vacunes per a països en desenvolupament també són molt inferiors als projectats, i els contractes de COVAX són tan opacs com els dels acords bilaterals».
«És una pena que tota l'estratègia d'accés a vacunes s'haja concentrat entorn de la capacitat comercial. Al mes d'abril, semblava haver-hi voluntat per una col·laboració real en la recerca de solucions per a tots. La Xina, la Universitat d'Oxford i molts altres representants polítics parlaven de la necessitat que la tecnologia, les vacunes i els medicaments de la lluita contra la COVID-19 foren béns de domini públic. I Costa Rica, en l'Assemblea General de l'OMS de maig, proposava crear un repositori de coneixement i tecnologia entre països de manera que l'accés a aquesta informació no estiguera condicionat per la protecció de propietat intel·lectual», lamenta Tarrafeta. «És una de les grans barreres que sempre ha dificultat l'accés als medicaments, una tanca que, de moment, l'emergència sanitària no ha fet trontollar, malgrat les propostes d'alguns països d'emprar mecanismes legals per a esquivar les patents», indica Bernal. Un egoisme mercantil força complicat d'erosionar. Ni amb una crisi sanitària d'abast global.