João Doria feia temps que esperava el carregament. I dijous va arribar. Al matí, poc després de dos quarts de vuit, un avió de Turkish Cargo va aterrar a l’aeroport internacional de São Paulo, al sud-est del Brasil, carregat amb contenidors refrigerats. A dintre hi havia 120.000 flascons amb Coronavac, una vacuna candidata d’una empresa xinesa. La càrrega és valuosa. Des de l’aeroport, les ampolletes van ser transportades directament a un lloc secret.
Doria és el governador de l’estat de São Paulo. Durant els últims mesos ha fet tot el possible per aconseguir al més aviat possible la vacuna xinesa de l’empresa Sinovac. Aquelles 120.000 unitats són el primer carregament a què tindran accés els brasilers, tan bon punt es concedeixi l’autorització, possiblement d’aquí a poques setmanes.
El governador va apostar aviat per la farmacèutica xinesa durant la pandèmia. Sinovac fa mesos que té permís per provar la vacuna en aquest estat brasiler. Si la campanya de vacunació prevista surt bé, el polític conservador podrà fer valer l’èxit quan d’aquí a dos anys es presenti a les eleccions presidencials, com s’espera que faci.
Precisament a això es podria deure que el president brasiler, Jair Bolsonaro, faci campanya contra la “vacuna xinesa”, com l’anomena despectivament. Bolsonaro torpedina el pla de vacunació de Doria, que veu com un perillós rival polític. L’autoritat sanitària que està subordinada al govern de Bolsonaro ja ha ajornat una vegada l’arribada de la vacuna xinesa. Bolsonaro prefereix la vacuna de l’empresa britànico-sueca AstraZeneca i de la Universitat d’Oxford, amb la qual no es podrà vacunar a gran escala fins al març del 2021.
L’estira-i-arronsa al Brasil posa de manifest el rerefons polític del projecte mastodòntic a què el món ha de fer front: la producció, la distribució i l’administració –com més de pressa, millor– de vacunes de la COVID-19 a milers de milions de persones de tot el planeta. De les grans ciutats occidentals, amb clíniques excel·lents, a barris de barraques passant per indrets de difícil accés. Serà un repte logístic, una empresa d’unes dimensions mai vistes per la humanitat.
Qui tingui accés abans a la distribució d’una vacuna serà el primer que podrà posar fi al confinament, obrir escoles i restaurants i reactivar l’economia; qui controli l’accés a les millors vacunes guanyarà poder. “La pandèmia ofereix a alguns països la possibilitat d’imposar-se com a productors de béns públics i, per tant, d’aconseguir més influència de la que van aconseguir al segle XX escampant una determinada ideologia”, vaticina Dmitri Trenin, director del Centre Carnegie de Moscou, un laboratori d’idees.
En canvi, altres països i els seus ciutadans s’hauran d’esforçar per aconseguir vacunes. “Si la COVID-19 ha demostrat alguna cosa, és que el món és egoista”, va dir al juliol Karline Kleijer, coordinadora d’emergències de Metges Sense Fronteres. “No havia vist mai una mentalitat tan bruta i mafiosa com la que hi ha hagut pel subministrament de mascaretes els últims mesos”. I en el cas de les mascaretes la logística era relativament senzilla.
Sigui com sigui, ara hi ha motius per a l’esperança: tot apunta que en un termini breu el món disposarà no tan sols d’una vacuna del coronavirus, sinó d’unes quantes. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), actualment s’estan fent assajos clínics de 48 vacunes candidates. Onze d’aquestes ja es troben en fase III, l’última i més extensa. Els fabricants dels vaccins són de la Xina, els EUA, diversos països europeus, Rússia i l’Índia.
A començament de novembre, el fabricant xinès Sinopharm va anunciar que centenars de milers de xinesos ja havien estat vacunats mitjançant un decret d’emergència, entre ells 56.000 persones que viatgen a l’estranger i que no tenien la COVID-19. No van aparèixer efectes secundaris destacables. A final de mes Sinopharm i Sinovac podrien publicar els resultats oficials dels seus tests clínics i aviat podrien rebre l’autorització, si més no a la Xina.
Altres fabricants també registren els primers èxits. El consorci germano-nord-americà format per Biontech i Pfizer ha anunciat que la seva candidata té una efectivitat d’un 95%, mentre que l’empresa nord-americana Moderna situa l’efectivitat de la seva vacuna a un 94,5%. Rússia afirma que l’efectivitat del seu vaccí Sputnik V, de l’Institut Gamaleia, una institució estatal, és d’un 92%. Moscou va autoritzar la Sputnik V a l’agost i també una segona vacuna a l’octubre, per bé que en tots dos casos encara estaven en fase III.
Segons la voluntat del president rus, Vladímir Putin, la vacunació massiva al seu país començarà abans d’acabar aquest any. Abans, però, ha de convèncer el seu poble: segons les enquestes, un 59% dels russos no es volen posar la vacuna perquè no se’n refien. Fins ara s’han vacunat uns 10.000 membres de grups de risc, com ara professors i metges, sobretot a Moscou.
Deu d’aquests metges han agafat igualment la COVID-19, cosa que el Ministeri de Sanitat rus explica, en nou dels casos, pel fet que només se’ls va administrar una injecció, mentre que calen –diuen– dues dosis per desenvolupar protecció. El segon gran problema és que les vacunes no arribin allà on fan falta. Segons informen alguns mitjans, els subministraments de vacunes en regions remotes de Rússia s’estan ajornant per manca de capacitat de transport i de refrigeració.
I aquests són els problemes que té un país que produeix les seves vacunes i que fins ara ha renunciat a ajudes exteriors. La distribució a escala mundial, però, serà molt més complexa, fins i tot en zones desenvolupades.
En primer lloc, hi ha el problema de la refrigeració. La candidata de Biontech i Pfizer, basada en la tecnologia de l’ARN missatger, s’ha d’emmagatzemar a uns setanta graus sota zero, cosa que sovint ni tan sols es poden permetre alguns hospitals moderns. Pfizer, doncs, ha dissenyat una caixa de transport ultrafred de les dimensions d’una maleta amb rodes que pot contenir diversos milers de dosis. Com a centres logístics, l’empresa ha construït “freezer farms” (‘granges de congeladors’) a l’estat nord-americà de Michigan i a la ciutat belga de Puurs, amb files i files de congeladors en magatzems. Ja hi ha a punt dues naus més a Karlsruhe i a l’estat de Wisconsin.
Lonza Group, una farmacèutica suïssa, preveu que la candidata amb ARN missatger de Moderna també s’ha de produir a baixa temperatura. La companyia espera fabricar-ne 400 milions de dosis l’any vinent. Envasada en ampolletes, podria haver-n’hi prou amb vint graus negatius per emmagatzemar la vacuna durant un any.
Altres vacunes candidates tenen menys característiques problemàtiques. Segons Zhang Hongtao, de la Universitat de Pennsilvània, les candidates xineses en tenen prou amb entre dos i vuit graus; i afirma una cosa semblant Marco Krieger, de la institució de recerca brasilera Fiocruz, sobre la candidata d’AstraZeneca. Però en aquest cas també cal recordar que sense cadenes del fred tancades no es podran enviar ni emmagatzemar els flascons.
Les temperatures en part extremadament baixes suposen una complicació per a les ampolletes, fetes d’un vidre mèdic especial, de les quals se’n necessiten molts milers de milions arreu del món. Els fabricants treballen no solament per produir-ne una quantitat molt més gran, sinó també per fer-les més resistents.
Per evitar el robatori del cobejat material, a les empreses farmacèutiques s’estan plantejant equipar els enviaments amb rastrejadors de GPS o enviar camions buits per despistar i fer que sigui més difícil planejar atracaments. D’altra banda, no queda clar com es poden organitzar els 15.000 vols que, segons l’empresa de logística DHL, es necessitaran per a la distribució mundial. I això sense tenir en compte els punts de vacunació i el personal mèdic, que ha d’estar prou qualificat per administrar les injeccions.
I en això també cal tenir en compte que tenen avantatge els països que disposen de prou recursos i capacitat de producció pròpia. Segons un estudi del Duke Global Health Innovation Center, diverses desenes de països industrialitzats i emergents ja s’han assegurat prop de 6.000 milions de dosis de possibles vacunes, sense saber si una d’aquestes candidates obtindrà l’autorització. Tant la UE com els EUA i l’Índia han reservat cadascun més de mil milions de dosis. La Xina, que fabrica els seus propis vaccins, vol arribar abans d’acabar l’any als 610 milions de dosis.
“No hi ha cap país ni cap empresa que no actuï amb nacionalisme pel que fa a les vacunes”, diu Stephan Exo-Kreischer, de l’organització One, que ha analitzat els acords entre farmacèutiques i els Estats del G20. Els experts temen que, en vista de les capacitats de producció limitades de molts països en vies de desenvolupament, en el pitjor dels casos hagin d’esperar fins al 2024 a tenir la vacuna.
Evitar aquest escenari és el desig de Covax, una iniciativa mundial que pretén com a mínim aportar una mica de justícia entre països rics i pobres. Al capdavant hi ha l’OMS, l’aliança per a les vacunes GAVI i la Coalició per a la Innovació en la Preparació contra Epidèmies (CEPI), una unió internacional d’investigadors. La idea que hi ha al darrere de Covax és la següent: patrocinadors públics i privats aporten capital a un fons que amb el seu poder de mercat pot negociar unes condicions millors amb els fabricants. Les vacunes obtingudes es repartiran de tal manera que cada país participant pugui vacunar un 20% de la seva població.
Segons Covax, 92 països en vies de desenvolupament haurien de rebre ajuts econòmics, és a dir, aconseguir vacunes a un preu més assequible. UNICEF, l’organització de l’ONU d’ajuda als infants –experta en campanyes de vacunació des del xarampió a la pòlio– ha rebut l’encàrrec de Covax de comprar mil milions de xeringues i subministrar-les en països pobres. La UE ha promès recursos econòmics per a la iniciativa, com també la Fundació Gates i els governs de gairebé tots els països industrialitzats; amb l’excepció del govern nord-americà de Donald Trump. La Xina primer va dubtar, però finalment va sumar-se a la iniciativa.
Divendres passat Covax va assolir l’objectiu intermedi de 2.000 milions de dòlars de finançament compromès de manera vinculant; a més, ja es té la garantia dels fabricants per a l’obtenció d’almenys 700 milions dels 2.000 milions de dosis que es vol tenir. Tanmateix, el president de GAVI, Seth Berkley, va alertar que per al 2021 s’hauran d’obtenir 5.000 milions de dòlars més per “garantir que puguem distribuir les vacunes a aquelles persones que les necessiten”.
Al trasllat hi ajudarà, entre altres, Benjamin Schreiber. Aquest alemany treballa a la seu de l’UNICEF a Nova York, des d’on coordina la distribució als països en vies de desenvolupament.
Al final probablement no tindrem un gran programa mundial de vacunació, sinó molts de petits; com a mínim tants com països hi ha al planeta, si no més, diu Schreiber: “Dur a terme una campanya de vacunació en un barri de barraques és una cosa totalment diferent de fer-ho en un poble o en un territori en guerra”. Ara Schreiber dedica el seu temps sobretot a fer videoconferències en què debat sobre els detalls del procés amb responsables de tot el món.
A l’altre extrem de la cadena hi ha persones com Richard Mihigo, que treballa a la seu africana de l’OMS a Brazzaville, a la riba del Congo. Mihigo és un dels responsables de les iniciatives de vacunació de l’OMS a l’Àfrica. A ell no el preocupen només la disponibilitat i la refrigeració dels vaccins: “Encara més important és fer arribar efectivament la vacuna a la gent que ho necessita”.
A l’Àfrica les campanyes de vacunació sovint s’assemblen, quant a la planificació i la realització, a campanyes militars, que a vegades comencen en llocs on ni tan sols hi ha carreteres perquè els equips de vacunació puguin arribar a regions remotes. La seguretat també és una qüestió que cal tenir en compte: per exemple, durant l’esclat de l’epidèmia d’Ebola a l’est de la República Democràtica del Congo, el 2018, van fer falta escortes militars per avançar en les regions envaïdes per milícies.
A l’OMS encara recorden com aleshores alguns centres de tractament van ser incendiats. Prèviament s’havien difós rumors segons els quals els estrangers transmetien l’Ebola i que, en realitat, era la vacuna el que feia emmalaltir. Una violència semblant contra els equips de vacunació també es produeix reiteradament en altres països africans. Per tant, s’està planificant, explica Mihigo, col·laborar amb líders comunitaris locals, amb caps religiosos i amb polítics perquè hi hagi més acceptació.
Per a l’adquisició de vacunes Mihigo aposta per dues fonts: en primer lloc, un equip creat al novembre per la Unió Africana que recaptarà diners per comprar dosis de vaccins per a un 60% de la població africana. I, en segon lloc, Mihigo té les esperances posades en Covax.
La iniciativa té unes intencions ben nobles, però no és clar que es pugui dur a terme ràpidament. Els crítics addueixen que encara no hi ha un calendari i que ningú no sap quin país, dels proveïts per Covax, rebrà quina vacuna, quan i en quina quantitat. És probable, diuen, que els fabricants serveixin primer les comandes dels grans clients i que no s’ocupin dels més pobres fins més endavant.
Ja ara s’entreveu que el món es va dividint en blocs de vacunació. Les vacunes ultramodernes amb ARN missatger s’utilitzaran sobretot en països industrialitzats benestants, pronostica el productor farmacèutic indi Adar Poonawalla. No solament pel necessari emmagatzematge ultrafred, sinó també pel seu preu, que serà d’entre 20 i 25 dòlars per dosi: “La majoria de països senzillament no es podran permetre aquestes vacunes”. A més, de fàbriques per produir-les amb prou feines n’hi ha en importants països productors, ni tan sols a l’Índia, les farmacèutiques de la qual subministren vacunes a bona part del món.
La família Poonawalla és la propietària de Serum Institute India, el fabricant de vacunes més gran del món, que produeix, entre d’altres, per a AstraZeneca i per a la nord-americana Novovax. Poonawalla diu que abans de final d’any ells poden produir mil milions de dosis només de la vacuna d’AstraZeneca, i a un preu d’uns tres dòlars per ampolleta. La meitat es quedaran a l’Índia, mentre que l’altra meitat es distribuiran per l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.
AstraZeneca té un bon volum de negoci a l’Amèrica Llatina i el 2021 subministrarà 216 milions de dosis a sis països d’aquesta àrea. Al mateix temps, governs d’esquerres com els de l’Argentina i Mèxic aposten per la vacuna russa Sputnik V, per la qual també s’interessen Bielorússia i l’Uzbekistan.
Segons l’OMS, de moment no hi ha acords bilaterals de països africans amb fabricants. Un expert en vacunes d’una ONG internacional a Sud-àfrica afirma, però, que ja s’han fet arribar ofertes a alguns Estats del continent i que se n’esperen més, per exemple de la Xina, Rússia o l’Índia. Cal pensar que les vacunes s’oferiran a aquests països africans a un preu més assequible i que, a canvi, s’exigiran concessions com ara un accés més fàcil al seu mercat.
La Xina aprofita tota oportunitat per eixamplar la seva esfera d’influència. Pequín ha ofert crèdits a gairebé tots els països llatinoamericans per comprar vacunes xineses i ha promès prioritat a l’Àfrica i a les Filipines en la distribució. El president filipí, Rodrigo Duterte, ha expressat el seu agraïment amb aquestes paraules: “El que té de bo la Xina és que no s’ha de mendicar ni d’implorar. Als països occidentals l’únic que els importa són sempre els beneficis, els beneficis i els beneficis”.
Com que ara la pandèmia a la República Popular està continguda i, per tant, el risc de contagi és pràcticament nul, Sinopharm, Sinovac i el tercer gran fabricant xinès, CanSino, no poden posar a prova l’efectivitat dels seus vaccins al país. Per això han tancat acords de fabricació i testatge amb més d’una dotzena de països. S’hi han apuntat, a banda del Brasil, l’Aràbia Saudita i el Perú, alguns dels proveïdors de matèries primeres més importants de la Xina, i també Estats amb governs que gaudeixen de bones relacions amb Pequín, com Sèrbia i el Pakistan.
El Canadà, en canvi, ha percebut en carn pròpia que Pequín també pot actuar d’una altra manera. Originàriament, CanSino volia dur a terme una prova de fase III per a la seva candidata al país americà, però el test no es va arribar a fer.
Durant sis setmanes el vaccí va estar aturat a la duana xinesa fins que a final d’agost CanSino va suspendre el projecte. Les autoritats xineses encara no han aclarit per què no van donar autorització a l’enviament. Sorgeix, si més no, una sospita: les relacions entre el Canadà i la Xina han empitjorat des que el desembre del 2018 el Canadà va detenir Meng Wanzhou, directora financera de Huawei, a petició dels EUA, i la Xina, en contrapartida, va retenir com a ostatges dos ciutadans canadencs.
La part bona per al Canadà és que el programa de vacunació no fracassarà pas encara que no es fes el testatge al país. El Canadà s’ha assegurat més dosis per habitant que cap altre país del món. Ara, d’aquest conflicte sí que se n’extreu una conclusió: l’accés a una vacuna no tan sols pot concedir-se com a recompensa per bona conducta, sinó també com a represàlia.
Traducció d'Arnau Figueras