Als alemanys els espera un hivern de malson? Dijous l’Institut Robert Koch de Berlín va registrar un nombre rècord de més d’11.000 nous infectats per coronavirus. Les primeres institucions sanitàries no se’n surten amb el rastreig; en molts llocs a poc a poc van emplenant-se les UCI, i la pandèmia corre el risc de descontrolar-se. I passa el mateix en molts altres països.
Ara l’esperança de molta gent està dipositada en una vacuna. Però pràcticament cap expert no preveu que les primeres vacunes puguin posar fi ràpidament a la pandèmia. “No crec que una vacuna actuï com una arma miraculosa”, diu Devi Sridhar, professora de Salut Pública Mundial a la Universitat d’Edimburg i assessora del govern escocès sobre el coronavirus.
Amb una actitud desil·lusionada, David Salisbury –temps enrere expert principal del govern britànic sobre vacunes– també pronostica a The Guardian que, partint de les hipòtesis molt optimistes segons les quals una vacuna contra el coronavirus pogués protegir un 75% dels vacunats i que el 75% de les persones de més de 65 anys realment es vacunessin, de fet només estaria protegida una mica més de la meitat d’aquest col·lectiu, que és especialment vulnerable. I ningú no sabria exactament qui està protegit i qui no.
Actualment, els científics i les empreses farmacèutiques treballen sobretot en quatre importants tipus de vacunes diferents, cadascun amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Probablement, la primera de rebre l’autorització serà una vacuna a partir d’ARN, que consisteix en fragments de material genètic del virus. Seria la primera vacuna d’aquesta classe que s’autoritzaria per a l’ús en humans.
El segon mètode és una via clàssica. És el mètode utilitzat sobretot per investigadors xinesos, que treballen en vacunes obtingudes a partir de patògens del SARS-CoV-2, un principi que, per exemple, ja fa temps que s’aplica en la vacuna del tètanus. Aquesta mena de vacunes són fàcils d’elaborar, però en comparació amb d’altres és complicat produir-les en gran quantitat.
Una tercera via es basa en la introducció d’informació genètica del nou coronavirus en certa manera a cavall de les cèl·lules humanes amb l’ajuda d’un altre agent patogen. Aquests vaccins, anomenats de vector viral, ja s’estan provant en estudis clínics de fase 3 en milers de voluntaris. Contra l’Ebola han donat resultats. Però precisament amb aquest tipus de vacunes s’està veient clarament que el desenvolupament de vaccins s’assembla més a una cursa d’obstacles amb resultat incert que a un esprint.
Al setembre, tots els estudis de la vacuna basada en vectors d’adenovirus de la farmacèutica AstraZeneca van ser interromputs temporalment. Un subjecte havia desenvolupat símptomes d’una inflamació de la medul·la espinal que, en els casos greus, pot produir paraplegia.
Cal dir que aquestes interrupcions dels estudis sobre vacunes no són inusuals. En provar la vacuna amb diverses desenes de milers de participants poden sorgir problemes que no tenen res a veure amb la vacuna en si, per la qual cosa cada cas s’ha d’estudiar detalladament. L’incident, però, posa de manifest la facilitat amb què una cronologia ambiciosa pot anar-se’n en orris. I que ni tan sols les vacunes candidates més prometedores tenen l’èxit garantit.
Les vacunes de vector viral plantegen un problema afegit: en cas que fos necessari –com passa amb la protecció contra la grip– vacunar-se cada any del SARS-CoV-2, amb els anys es podria desenvolupar una immunitat duradora contra el vector que faria inefectiva la vacuna del coronavirus. Que això passi o no, no es veurà fins a la pràctica clínica.
Del quart grup important de vacunes contra el SARS-CoV-2, les que utilitzen fragments de proteïnes del patogen, de moment n’hi ha una que està en l’última fase del desenvolupament clínic. “En el cas d’aquestes vacunes cal més treball previ al laboratori i en els assajos amb animals”, explica Volker Gerdts, director de l’organització canadenca de recerca en vacunes VIDO-InterVac, que treballa personalment en un d’aquests vaccins.
Les vacunes amb fragments de proteïnes ja han demostrat la seva efectivitat en moltes malalties, per exemple contra l’hepatitis B, la tos ferina i la diftèria. Al cap i a la fi, el que és decisiu és trobar un bon adjuvant que estimuli suficientment el sistema immunitari. “Aquesta és la clau”, segons Gerdts.
En totes les vacunes –desenvolupades sota una gran pressió– no es tracta únicament d’estimular la producció d’anticossos que aturin els coronavirus en cas d’infecció. És igualment important programar certs limfòcits T del sistema immunitari que proporcionen una protecció a més llarg termini.
Trobar una vacuna amb un equilibri òptim requereix temps. De fet, molts experts preveuen que potser no s’obtindrà una vacuna contra el SARS-CoV-2 amb una alta efectivitat fins d’aquí a uns quants anys.
A més, cal afegir-hi que la infecció no té lloc només als pulmons. Primer el virus es multiplica a les vies respiratòries superiors, per exemple a les mucoses del nas i la faringe. I no és fins més endavant, quan la malaltia pren una evolució greu, que el patogen arriba a les regions més profundes dels pulmons.
“A les mucoses és sobretot la immunoglobulina A –un anticòs– qui combat la infecció”, diu Gerdts. “En les àrees més profundes dels pulmons i en altres òrgans, en canvi, l’anticòs que actua és la immunoglobulina G”. Una vacuna normal, però, genera sobretot immunoglobulina G, que podria impedir la inflamació pulmonar però no la infestació de les mucoses.
Per tant, no totes les vacunes eviten automàticament la malaltia; moltes potser tan sols impedeixen evolucions greus o mortals. El perill que hi hagi danys accidentals possiblement es mantindrà; com també el risc que una persona vacunada pugui contagiar altres persones.
Una solució potser podria ser una vacuna en forma d’esprai nasal. Ara bé, Volker Gerdt no compta que se’n tingui una fins, com a mínim, d’aquí a entre tres i cinc anys.