El SARS-CoV-2 és un nou virus; la COVID-19 una malaltia nova i el tractament mèdic és complex. Per les seves característiques, i per com es desenvolupa la malaltia, la comunitat mèdica ha intentat tractar els casos més severs amb quatre opcions que encara s'estan provant: la hidroxicloroquina i la cloroquina, que s'utilitzen normalment per a tractar les afeccions reumatològiques i el pal·ludisme, respectivament; el remdesivir, un medicament que s'ha fet servir contra els efectes de l'Ebola; el lopinavir/ritonavir, un tractament del VIH, i l'interferon beta-1, que s'utilitza per a tractar l'esclerosi múltiple.
A diferència dels medicaments que es fan servir comunament, que han passat tot de proves amb animals i humans de manera controlada i metòdica, aquests candidats a tractament de la COVID-19 no ho han fet. En funció dels coneixements del metge —i/o de la seva comunitat mèdica—, es fa servir un medicament o altre. Diversos centres de recerca de la Xina i França han estat estudiant a petita escala si el fosfat de cloroquina pot ser una solució contra la pneumònia causada per la COVID-19; i en altres països es fan estudis paral·lels sobre les diferents opcions.
Davant de la urgència d'aquesta pandèmia, l'OMS ha impulsat un projecte que difícilment es podria dur a terme en altres condicions que no fossin les que ha creat la crisi del coronavirus. S'ha anomenat “Solidarity” i és un assaig clínic internacional amb participació de diversos països per fer un gran estudi sobre els quatre medicaments alhora, per veure quins donen veritables resultats i quins no.
Oriol Manuel dirigeix el Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital de Lausana (Suïssa) i és l'encarregat de coordinar el projecte “Solidarity” a Suïssa. El 26 d'abril passat, explicava a RAC1 que l'objectiu de ‘Solidarity’ és poder estudiar l'efectivitat dels quatre medicaments de manera neutral: “En compte de ser un metge qui decideixi si vol donar hidroxicloroquina o el remdesivir al pacient, els medicaments es donen de manera aleatòria o randomitzada, segons el que diu un ordinador”. D'aquesta manera, s'elimina el biaix de la prescripció mèdica: “Si és el metge qui pensa si li donarà un medicament o li'n donarà un altre, això representarà un biaix en l'administració” i impedirà que els resultats de la recerca sobre l'efectivitat del medicament “es puguin comparar de manera objectiva”. A més, i tal com es fa en tots els assajos clínics, els resultats també s'han de comparar amb pacients que no reben cap medicació —per descartar que l'opció de no medicar-los no sigui millor que algun dels tractaments.
Si al cap d'unes setmanes, un dels medicaments no demostra cap efecte, segons els estudis que es fan en desenes de països, aquesta opció ja podrà ser descartada. Segons Oriol Manuel, estan lluny de treure conclusions. Sí que suggeria que cap d'ells no sembla un medicament que actuï molt ràpidament i molt efectivament sobre la malaltia. Per això, la comunitat mèdica està tan necessitada de resultats objectius.
Aquest gran assaig internacional, aprofitant les dades que surten de centenars d'hospitals d'arreu del món —alguns en situació de normalitat, d'altres a punt del col·lapse—, no seria possible sense Internet i sense una filosofia de col·laboració que molts metges i científics estan demostrant arreu del món. “Solidarity” hauria estat impossible fa 30 anys.
Juli Peretó, primer codirector de l'Institut de Biologia Integrativa de Sistemes de la Universitat de València i el CSIC (I2SysBio), explica a EL TEMPS que “la col·laboració científica i la compartició de la informació que s'està donant ara és un fenomen que no té precedents”. Peretó no parla de l'estudi concret de l'OMS sinó d'un nivell de col·laboració global i desinteressat que mai s'havia produït abans de la crisi del coronavirus: “El que ha passat els últims tres o quatre mesos en el món de la ciència no té precedents, ni tan sols en el consens sobre el canvi climàtic —perquè aquest és un tema que afecta un nombre relativament reduït de disciplines. Arran de la crisi de la COVID-19, matemàtics, físics, químics, biòlegs i professionals de totes les disciplines de l'àmbit mèdic d’arreu del món estan compartint la informació”.
Aquesta compartició d'informació habitualment és enrevessada, i fins i tot costosa, perquè les revistes científiques triguen a revisar els estudis que els hi arriben i, a més, cobren per publicar-los. Ara, la urgència i la voluntat de col·laborar-hi s'ha bolcat en altres mètodes de compartir i exposar la informació. Això ha estat possible gràcies a una combinació de tecnologia i generositat científica: “La crisi ens ha agafat amb una maduresa tecnològica i col·laborativa molt gran —opina Peretó—. The New York Times publicava fa poc un article que recordava que normalment publicar un article en una revista és una qüestió de promoció personal, d'establir prioritats i una sèrie de factors que també tenen el seu costat fosc —una part negativa—, però ara la gent està compartint la informació amb l'objectiu principal de tindre mesures més eficaces contra la malaltia al més aviat possible. I en això tothom hi està d'acord independentment del lloc on estiga, siga un centre de recerca, una universitat o el que siga”.
La compartició de la informació ja no depèn de les grans revistes. “Tot el que publiquen les plataformes científiques principals és en obert. Ara mateix el cent per cent de la informació que s'està publicant és accessible a tothom des de qualsevol lloc del món, des de qualsevol hospital o departament universitari o institut. I hi ha una explosió d'informació brutal, que lògicament està afavorida per Internet, plataformes per pujar aquesta informació i cercadors especialitzats”.
Entre les noves plataformes de publicació hi ha les de prepublicació, o preprints: “És veritat que, ja des de fa uns anys, en la biomedicina i la medicina en general s'ha estès un model que ja era habitual entre els físics, que és el sistema de prepublicació”.
La primera d'aquestes plataformes va ser ArXiv (dedicada a la física) i després es van activar biorRxiv (de biologia), chemRxiv (de química) i, la més recent, nascuda el 2019, la medRxiv (de medicina).
“Es tracta —explica Peretó— d'unes plataformes portades per institucions acadèmiques, que permeten redactar el treball i penjar-lo allà si compleix una sèrie de requisits del sistema, però que no és una revisió científica a fons. Els físics se les van inventar per a fomentar la discussió. Abans que la publicació apareguera volien mostrar el que havien fet als col·legues físics perquè els criticaren el treball i els donaren idees. Això permet que algú els propose canvis. Tot queda registrat i tothom pot saber que tal dia tu vas dir allò”.
El funcionament és senzill: “Quan tens l'article escrit, el puges en aquesta plataforma, independentment que després intentis publicar-lo en una revista o una altra”. L'avantatge és clar:
“Les investigacions correctes estan disponibles molt abans que una revista ho publique. Això li dona un plus d'immediatesa i disponibilitat de la informació que és molt útil ara. Es prepubliquen articles molt bons i molt importants que Science ha acabat publicant de seguida. Però la comunitat científica ja disposava d'aquestes dades dies o setmanes abans”.
Tothom és conscient que aquelles publicacions no han estat revisades a fons però permeten el transvasament d'informació immediata. És veritat que pot generar algunes confusions entre la comunitat no científica: “El que està passant ara —explica Peretó— és que aquestes plataformes estan rebent un munt d'articles sobre coronavirus i, en aquestes plataformes, s'ha posat una nota per a recordar que són articles que no han estat revisats per experts. Això, els científics ja ho sabem, però ara potser hi entren periodistes o gent sense coneixements científics que està donant per bones, en mitjans o per xarxes socials, conclusions que no estan revisades. És negatiu això? És negatiu si li dones una validesa que encara no té perquè els experts encara no n'han donat el seu veredicte”.
Unes declaracions polèmiques del premi Nobel de Medicina, Luc Montagnier, demostren, d'una banda, que un mal ús pot portar a confusió i, d'altra banda, que aquestes plataformes sí que tenen cura de la qualitat dels estudis que s'hi publiquen —i, per tant, de la seva vital importància per a la recerca sobre el coronavirus. Ho detalla Peretó: “Montagnier —que fa temps que diu animalades—va deixar anar que el coronavirus era una versió modificada del virus de la sida. Ho va dir en referència a una prepublicació d'uns hindús que va ser retirada de la plataforma: els la van obligar a retirar perquè era un desastre. Però la lectura que en va fer Montagnier és que a aquests, que se n'havien adonat de la manipulació del virus de la sida, ara els havien obligat (forces misterioses, etc.) a retirar-lo perquè no se sàpiga. En realitat és que l'article era una autèntica porqueria. La plataforma els va avisar que acabaven de penjar un articles sense fonament i l'havien de treure. No és que hi hagués cap mà negra. El que diu Montagnier no té ni cap ni peus”.
Montagnier “parlava de trossos del genoma que són els mateixos que els de la sida; però en realitat són fragments que estan en moltíssims virus perquè són pedaços que els virus han intercanviat al llarg de l'evolució i que també podem trobar en molts altres. Això només indica que l'evolució dels virus és molt promíscua, amb molts intercanvis d'informació i, per tant, són trets naturals d'aquests genomes. Això no significa que s'hagen agafat trossos del genoma del ratpenat i de la sida per fer, com deia ell, una vacuna. Allò no tenia cap sentit. Però la televisió li va donar minuts per explicar-ho”.
La col·laboració científica global existeix i, per sort, el control de les informacions que publiquen aquestes plataformes, com queda demostrat, també.