Quatre videoconferències. Totes aquestes reunions van haver de tindre la cancellera alemanya Angela Merkel i el president francès Emmanuel Macron sense els seus socis de la Unió Europea. Es comunicaven en anglès i cada conversa durava més d’una hora. El tema sempre era el mateix: calia establir un nou fons de finançament per Europa.
Hi havia molts detalls i moltes xifres per discutir, però el que hi havia en joc era molt més important: constatar si encara existeix una Unió Europea digna de mantenir aquest nom o si la UE es desintegraria sota la pressió de la crisi provocada pel coronavirus.
Les converses entre Macron i Merkel van resultar exitoses. Ara hi ha esperances justificades que quan acabe aquesta crisi Europa quede més reforçada i unida que mai. El pla era establir un “fons de recuperació” que els dos líders van presentar en una videoconferència conjunta a inicis de la setmana passada. El fons és més que un suport financer per als països més afectats pel coronavirus. És un pla fet amb perspectiva.
Per primera vegada, la UE assumirà una quantitat significativa de deute conjunt. Hi ha qui, fins i tot, veu aquesta iniciativa com un primer pas cap a la construcció d’una única nació europea.
Al mateix temps, el pla elaborat per Merkron, nom que rep ara el tàndem francoalemany, és un compromís. Alemanya, particularment, ha fet un pas significatiu. Merkel ha abandonat principis que van ser inamovibles durant la crisi financera i la crisi de l’euro. Tot i que el nou fons no servirà per establir un pla general de responsabilitat solidària, l’enorme suma de deute que està assumint Brussel·les és un pas cap a la criticada “unió del deute”.
És un moviment molt arriscat per a Merkel, tot just quan s’apropa el final del seu mandat. Els temps de crisi són “temps de lluita”, deia la cancellera la setmana passada. Són temps “de compromís amb una idea”. Una idea que, precisament, Merkel mai no va tindre. Però alguna cosa sembla haver canviat.
Tal com va ocórrer amb la crisi dels refugiats, Merkel utilitza la seua enorme popularitat perquè Alemanya transite un camí amb valentia, sense buscar suports fàcils de trobar amb altres polítiques. Un dels objectius de Merkel és corregir la imatge generalitzada d’una Alemanya miserable i egoista que es reforça amb cada crisi, fins i tot quan la resta d’Europa pateix.
Una pedra a la sabata de Merkel
La cancellera alemanya ha fet el primer pas, però tant ella com Macron hauran de sumar el suport necessari. El principal antagonista serà, probablement, el canceller austríac Sebastian Kurz, qui ja ha expressat els seus dubtes i preocupacions. Durant molt de temps, Kurz va ser una pedra a la sabata de Merkel, perquè troba un gran suport entre els conservadors alemanys. L’esperança actual és que la cimera europea que se celebra a mitjan juny servesca perquè la cancellera alemanya trobe un compromís generalitzat.
La base del pla de finançament acordat per Merkel i Macron té l’origen en la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen. A finals de març, la tercera cimera celebrada amb els líders polítics europeus per videoconferència va acabar sense cap acord. El fracàs es devia, en bona mesura, a Macron, que es va unir amb altres líders europeus en una aliança contra Merkel. En una carta conjunta signada amb altres vuit caps de govern, exigia la introducció de coronabons com a reacció a la crisi econòmica: mutualitzar un deute que, en el pitjor dels casos, seria sostingut només per Alemanya.
El president francès es creia capaç de reformar l’eurozona amb Alemanya. Però la seua visió era inaplicable amb Merkel al capdavant del país. Al març, Macron semblava tindre la intenció d’utilitzar la crisi per pressionar la cancellera.
En la cimera del dia 26 de març la videoconferència va durar sis hores. Merkel s’hi va unir des de casa, on es trobava passant la quarantena. Macron es va mantenir, en bona mesura, en segon pla durant el debat, ja que els caps de govern d’Espanya i Itàlia van prendre la iniciativa en la lluita per l’establiment dels coronabons. “Si estan esperant coronabons”, va dir Merkel al primer ministre italià Giuseppe Conte, “aquests no arribaran”. Finalment, el debat va ser traslladat a l’eurogrup dels ministres de finances.
Després, a finals de març, una idea va començar a guanyar pes al si de la Comissió Europea com a fórmula per trobar una eixida que semblava impossible de trobar. La presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, necessitava un acord sobre el pressupost de la UE, conegut com el Marc Financer Plurianual (MFP) per al període del 2021 al 2027. Al febrer, l’últim intent d’arribar a un acord en aquest sentit havia fracassat.
Va ser llavors quan l’MFP es va convertir en un element central dels esforços per combatre la crisi, i Merkel no s’hi va oposar. Fins i tot hi havia la possibilitat d’alimentar amb més diners el pressupost de la UE com una eina per combatre la crisi. Sembla que per a Merkel qualsevol alternativa era millor que la dels coronabons.
El pressupost de la UE
En canvi, el problema és que, a més d’Alemanya, ni Àustria ni els Països Baixos ni quasi cap altre estat membre es pot permetre més contribucions al conjunt de la UE. Aquesta situació va motivar Von der Leyen a centrar els estudis en l’anomenat “sostre de recursos”. El terme es refereix als diners addicionals per al pressupost de la UE que els estats membres no han d’enviar a Brussel·les, sinó que han de mantenir en reserva per si cal fer-los servir en cas d’emergència. El límit d’aquesta reserva s’ha d’incrementar. Aquesta iniciativa permetria la Comissió Europea rebre, en qualitat de préstec, quantitats significatives de deute dels mercats financers internacionals.
Aquests préstecs serien la columna vertebral del fons de recuperació. El ministre francès de Finances, Bruno Le Maire, va presentar aquesta idea en una conferència telefònica el 2 d’abril. Poc temps després, Macron va canviar de rumb quan es va adonar que el seu objectiu de donar una resposta ambiciosa a la crisi del coronavirus es podia complir més fàcilment a través d’un pressupost de la UE que continuant insistint en els coronabons, atès que Merkel i els estats membres del nord continuaven oposant-se fermament a aquesta eina.
Von der Leyen va presentar el seu projecte per videoconferència el 23 d’abril, amb els caps d’estat i de govern de la Unió Europea presents. “No s’oblide de parlar amb nosaltres primer”, va dir Merkel a Von der Leyen al final de la videoconferència. Un recordatori no massa subtil de la cancellera alemanya que alertava que, quan es tracta de diners, són els estats membres els qui tenen poder per decidir. Després de la videoconferència, Merkel i Macron van iniciar un seguit de debats.
“La virtut d’aquest pla és que és ambiciós i factible”, deia un diplomàtic francès. Els detalls més importants es van acordar, principalment, durant la segona setmana de maig. “Però també van ser fruit d’una relació de tres anys entre Merkel i Macron”.
Fins al final, l’equip de Von der Leyen va mantenir el contacte quasi diari amb Berlín i París. El cap de gabinet de Merkel, Björn Seibert, estava en contacte amb el seu assessor europeu, Uwe Corsepius, mentre que la cap de gabinet de Von der Leyen, Stéphanie Riso, parla freqüentment amb l’assessor europeu de Macron, Clément Beaune. Sovint, tots ells participaven en una mateixa videoconferència.
Per assegurar-se que ningú perdera de vista els punts més importants, es va dibuixar un pla en una pissarra de l’oficina de Seibert, ubicada a la seu de la Comissió Europea, a Brussel·les. Era un diagrama bastant caòtic ple de fletxes i apunts. Von der Leyen va haver de retardar més d’una vegada la presentació del seu pla, perquè havia de conversar amb una vintena de caps d’estat i de govern en un únic cap de setmana per informar dels seus plans i aconseguir el vistiplau.
Una mesura temporal
Per Brussel·les, el pla de deute significa un enorme augment d’influència. La Comissió Europea es convertirà en un actor independent en els mercats de capitals. És un pas revolucionari. Llevat d’una excepció durant la crisi de l’euro, Merkel mai no va donar a Jean-Claude Juncker, predecessor de Von der Leyen a la Comissió, tant de poder. Fins i tot ara, la cancellera alemanya ha insistit que el fons de recuperació serà només una mesura temporal, confirmant que es tracta d’una excepció.
Això es deu a un esforç de Merkel per alleugerir els conservadors del parlament alemany. El pla és difícil d’acceptar en el partit de Merkel, la CDU. Amb l’excepció de la qüestió de la crisi dels refugiats, cap altre tema ha resultat tan controvertit durant l’era Merkel com la discussió sobre el deute europeu conjunt. Per fer minvar les preocupacions, Merkel va parlar per telèfon el passat cap de setmana amb els conservadors més influents del seu país, inclòs el líder del seu grup parlamentari, Ralph Brinkhaus, i Markus Söder, cap de la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera, partit germà de la CDU. També va parlar amb Alexander Dobrindt, cap del grup de la CSU al parlament federal. L’esperança de Merkel és que aquestes converses tinguen un bon resultat i que ningú entrebanque la iniciativa europea de la cancellera.
Els conservadors alemanys més destacats han passat anys lluitant contra la mutualització del deute. Això fins al punt que molts, ara, es troben davant d’una situació molt complicada com per donar suport a aquesta iniciativa de la cancellera. A molts els preocupa que el pla de Merkel i Macron siga rebut per part del seu electorat com una traïció als interessos dels alemanys. Això podria servir per enfortir el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), que ja ha exposat la seua ferma oposició al pla.
En canvi, fins ara hi ha hagut, relativament, poca resistència entre els conservadors alemanys. La proposta no és una violació dels tractats europeus, diuen els involucrats, sinó una excepció. El més important, però, és l’autoritat que Merkel ha sabut recuperar en poques setmanes. La crisi del coronavirus ha provocat que els conservadors se situen al capdavant de les enquestes d’opinió pública, cosa que estava fora del seu abast fa només uns mesos.
“Un himne de la victòria”
Per Macron, la iniciativa conjunta és una mena de satisfacció tardana. Després d’anys de campanyes sense cap efecte i de nombroses decepcions, finalment ha aconseguit fer un pas significatiu per complir la seua promesa electoral: fer una Europa més forta i més unida. Un pas que arriba en el moment més necessari, perquè contrasta amb la feblesa que el coronavirus ha donat a la major part dels líders europeus. Tot el contrari que a Macron, que ix enfortit.
El nou acord francoalemany podria resultar encara més beneficiós per Macron si es té en compte que les pròximes eleccions presidencials a França se celebraran en la primavera del 2022 i serviran per mesurar, una vegada més, el grau de compliment de les promeses que va fer el president francès. Si Macron se’n beneficia, això faria retrocedir la populista de dreta Marine Le Pen i restaria credibilitat al seu missatge persistent: que en temps de necessitat, Europa no garanteix la protecció dels seus ciutadans.
A Espanya i a Itàlia, estats que seran, probablement, els més beneficiats del fons de recuperació, les reaccions dels governs han estat positives. “Un himne de victòria”, va titular el diari La Repubblica. Roma espera rebre vora una cinquena part d’aquests fons, traduïts en uns 100.000 milions d’euros.
Ara, la màxima preocupació de Conte és que les negociacions posteriors amb la resta de la Unió Europea podrien fer reduir aquest fons. Per preparar la batalla, el primer ministre italià ha fet més ambicioses les seues pròpies demandes sota la consigna que “per superar la crisi hem d’expandir el fons de recuperació”.
Superant la resistència
La resistència més forta a aquesta iniciativa francoalemanya procedeix dels “quatre frugals”, nom amb què s’agrupen els Països Baixos, Suècia, Dinamarca i Àustria. El canceller Sebastian Kurz, d’aquest darrer país, ja ha anunciat una proposta alternativa. El seu homòleg holandès, Mark Rutte, també nota la pressió interna que l’obliga a distanciar-se del pla de Merkron. Al febrer, Rutte va portar una biografia del compositor polonès Frédéric Chopin a la cimera pressupostària de la Unió Europea i es va limitar a dir que “la nostra posició ja és coneguda i no veig què cal negociar”. A Merkel no li agraden aquests gestos.
El grup de Visegrad, integrat pels estats centreeuropeus d’Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia, també es mostra molt escèptic amb el pla. Especialment els dos primers països, on hi ha una gran preocupació perquè el fons puga representar una amenaça per a les grans quantitats de diners que aquests estats han anat rebent en forma de subsidis agraris i de fons estructurals europeus. El primer ministre txec, Andrej Babis, va dir que el pla Merkel-Macron, essencialment, castiga països com el seu, que ha aconseguit, diu, gestionar positivament la crisi del coronavirus.
Els “quatre frugals” i el grup de Visegrad junts sumen un terç de la Unió Europea. Un terç dels estats serien crítics amb el projecte Merkel-Macron. Però la Comissió té un pla per convèncer-los. Una idea seria invertir diners en tecnologies futures. Altra, condicionar els diners a una sèrie de condicions. I per últim, satisfer una demanda clau dels frugals -Països Baixos, Suècia, Dinamarca i Àustria-: que els diners no només es proporcionaran en forma de donatiu, sinó també en forma de préstecs.
En darrer terme, sembla probable que la resistència al pla podrà ser vençuda. La majoria dels polítics d’Europa saben que el bloqueig necessita ser superat amb urgència a través d’un acord. Si no a la cimera de la UE que se celebrarà a mitjan juny, com a molt tard durant la cimera del Consell d’Europa que se celebrarà a Alemanya al juliol. I ara que la pilota està rodant, des de França pensen que serà difícil aturar el partit. Un assessor de l’Elisi creu que el gest polític contundent de Merkel serà molt difícil de rebutjar per part dels opositors al pla.