Madrid, paradís fiscal

Mentre a Catalunya i el País Valencià els grups polítics debaten sobre la conveniència o no d'incrementar la pressió fiscal, Madrid continua atraient empreses i patrimonis gràcies a la seua laxa política tributària. L'imant dels impostos baixos, que a València el Consell titlla de 'dumping' fiscal', alimenta l'efecte seu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president de la Generalitat Valenciana va viatjar aquesta setmana a Madrid acompanyat d'una nombrosa comitiva per visualitzar l'anomenat problema valencià, que no és altre que l'infrafinançament i la invisibilitat reivindicativa. El cap del Consell arribà a la capital espanyola cap al migdia i marxà unes hores més tard. El temps just de llançar el seu plany, fer-se les fotografies amb els uns i els altres per solemnitzar l'acte i ser entrevistat en una emissora d'abast estatal. De temps per veure's amb Cristina Cifuentes no en va tenir gaire. Al capdavall, no estava en agenda. Trobar-se amb la presidenta madrilenya, de fet, no figura en el calendari dels pròxims mesos de Palau. Són -no s'ha d'oblidar- presidents de colors polítics contraposats i ni l'un ni l'altre no semblen tenir un interès especial per confraternitzar.

Aquest estiu, sense anar més lluny, tots dos van protagonitzar un topada dialèctica notable després que el president de la Generalitat acusara Madrid de "fer dumpingfiscal" a la resta de comunitats autònomes. Cifuentes protestà enèrgicament per les paraules de Puig, qui no va rectificar. "Totes les regions de règim comú poden abaixar els impostos i establir bonificacions com fa la Comunitat de Madrid, i si no ho fan és perquè no volen per motius estrictament ideològics", va etzibar la madrilenya.

El del "dumping fiscal" de Madrid, tanmateix, ha acabat convertint-se en una de les idees força dels discursos del conseller d'Hisenda, Vicent Soler, i de Puig mateix. Però a què es refereixen exactament? Existeix o no aquest dumping fiscal? El dumping és una pràctica comercial que consisteix a vendre un producte per sota del seu preu normal, amb l'objectiu d'eliminar progressivament les empreses competidores i acabar controlant el mercat. Stricto sensu, doncs, l'accepció de dumping es cenyeix als contextos comercials. Tanmateix, amb aquesta etiqueta la Generalitat vol referir-se a la competència ("deslleial" al seu parer) que Madrid exerceix respecte de la resta de comunitats a l'hora de fer ús de la seua capacitat tributària. Per dir-ho planerament: Madrid té uns impostos molt més baixos que altres territoris. "Els recursos de què disposa Madrid pel sistema de finançament, a banda de l'efecte capitalitat, li permet mantenir un nivell de pressió fiscal baixíssim, dels més laxes de l'estat", repeteix una volta i una altra Vicent Soler en tots els fòrums on té ocasió de parlar-ne.

Capital total

No es pot passar per alt que Madrid té, per la seua condició de capital de l'Estat, una via d'ingressos ben important a través de l'impost de societats (un tribut que continua sent competència de l'Estat). Perquè Madrid concentra tots els ministeris i la majoria d'organismes oficials, però també la seu de les empreses espanyoles de més pes. És l'anomenat efecte capital, agreujat per una reforma introduïda l'any passat per Cristóbal Montoro en la llei de societat de capital que facilita el trasllat de la seu social de les empreses. En l'actualitat només és preceptiu el vist-i-plau del consell d'administració per canviar d'ubicació; abans, calia convocar una junta d'accionistes i tenir-ne l'aprovació majoritària. És a dir, que les empreses tenen el camí més planer si volen instal·lar la seua seu social a la capital. "Madrid s'aprofita de l'efecte capitalitat per tenir una pressió fiscal molt baixa. És això el que els dóna una avantatge comparatiu notable", critica Xavier Martínez-Gil, economista i doctor en dret tributari.

D'exemples de societats que actuen i fan negocis a tot l'Estat però tributen a Madrid n'hi ha un bon grapat. I això, com han advertit molts experts en finançament, genera l'anomenat "efecte seu": aquestes societat, malgrat operar a tot arreu, tributen per tota la seua activitat a Madrid i distorsionen el suposat dèficit fiscal de la comunitat. I les balances fiscals, que són considerades el sancta sanctorum a l'hora de parlar de repartiment dels diners, no tenen en compte aquest biaix.

L'esquer tributari

Univers empresarial a banda, les xifres certifiquen el plany valencià: Madrid és la comunitat amb la màxima bonificació, el 100% de la quota, en l'impost de patrimoni. L'impost de transmissions patrimonials (ITP, el que es paga, per exemple, quan s'adquireix un habitatge de segona mà) és del 6% en el cas dels béns immobles, cosa que el converteix en el més baix d'Espanya. Al País Valencià, per exemple, és del 10%, mentre que a les Balears és d'entre el 8% i el 10% segons trams. Pel que fa als béns mobles, l'autonomia de Cristina Cifuentes manté el tipus estatal del 4%, mentre que el País Valencià el té establert en el 6%, una xifra que augmenta fins al 8% quan el bé és una antiguitat o una obra d'art.

Pel que fa a l'impost de successions i donacions, Madrid manté una bonificació del 99%, mentre al País Valencià és de només el 75%. En la casella de concessions administratives, l'autonomia madrilenya té establert un tipus del 4%, el mínim que hi ha a Espanya. El mateix passa amb els actes jurídics documentats, gravats en un 0,75%. "El resultat és una mena de paradís fiscal dins del nostre país, la qual cosa representa una deslleialtat envers la resta de comunitats autònomes", es lamenta Soler, qui assegura que aquest estat de coses provoca que Madrid estiga en millor posició per "atraure patrimoni, capitals i certes operacions, que deixen de tributar en territori valencià i altres".

Però és sobretot en l'àmbit de l'impost de patrimoni on la comparació resulta més sagnant. Madrid ha renunciat de fa més d'una dècada a la seua potestat de gravar les grans fortunes, circumstància que fa aquest territori encara més abellidor per establir-s'hi. Tot plegat, no fa més que amplificar la tendència centrípeta de l'Estat. Segons el sindicat de tècnics d'Hisenda, Gestha, dels 6.342 espanyols  que tenen un patrimoni no exempt de més de sis milions d'euros, aproximadament la meitat -3.153- resideixen a la Comunitat de Madrid. Segons Gestha, el fet de residir en aquesta comunitat autònoma els genera un estalvi de 456 milions d'euros. D'entre els superrics -això és, els qui declaren un patrimoni no exempt de més de 30 milions d'euros, que són un total de 508 persones- el 60% tenen la residència fixada a Madrid. La laxitud fiscal de Madrid els permet un estalvi de 600.000 euros anuals per persona. Al Principat, totes les fortunes superiors a 500.000 han de gratar-se la butxaca; al País Valencià, les que superen els 600.000, per 700.000 a les Illes.

L'atractiu de la capital espanyola per als acabalats no acaba ací.  El Registre d'Economistes Assessors Fiscals (REAF) va elaborar fa dos anys una comparativa ben eloqüent a partir de la normativa autonòmica en matèria d'IRPF. Així, per a l'any 2014, un contribuent madrileny que ingresse 600.000 euros cada any, solter, sense fills, menor de 65 anys i sense cap circumstància personal o familiar que li atorgara dret a la deducció, hauria d'haver pagat en concepte d'impost sobre la renda un total de 288.016 euros. Si aquesta mateixa persona tinguera la seua residència fiscal a Catalunya, hauria de desembutxacar 308.936 euros, és a dir, quasi 21.000 euros més. L'informe del REAF posa en evidència, a més, que no hi ha cap racó del país on les rendes superiors a 600.000 euros paguen menys IRPF. És més, aquesta situació d'avantatge fiscal es repeteix per a tots els ciutadans madrilenys amb ingressos anuals superiors a 30.000 euros.

Arribats a aquest punt, resulta pertinent preguntar-se si el caramel fiscal madrileny provoca o no desplaçament de residents. Des d'una assessoria de patrimoni de València consultada per aquest setmanari ho neguen. Recorden que canviar la residència fiscal no és un tràmit senzill: cal acreditar la residència en la nova ubicació durant cinc anys per almenys sis mesos l'any. I "Hisenda sol ser estricta a l'hora de comprovar-ho", asseguren. "En canvi -afegeixen- els particulars sí que solen valorar molt l'estabilitat jurídica. Madrid disposa d'un marc molt estable, es veu que el sistema impositiu no ha canviat en molt de temps i que no ho farà en el termini mitjà. No es pot dir el mateix de territoris com la Comunitat Valenciana on, a causa en bona mesura del sistema de finançament, cal buscar recursos de la butxaca dels contribuents".  Aleshores, es pot parlar de dumping fiscal o no? "Cada comunitat autònoma disposa de competències per actuar com vol -opinen-. Ells juguen aquesta basa, que al capdavall els detrau recursos del seu sistema".

L'expert en dret tributari Xavier Martínez-Gil creu que la cursa a la baixa entre territoris resulta "molt perjudicial", en especial per a aquelles que, com Catalunya, al marge d'educació, sanitat i serveis socials, tenen cedides competències extres, com ara els Mossos d'Esquadra o les institucions penitenciàries. "No es pot estar en una lògica de baixada constant, a l'estil eBay, quan les necessitats de finançament per cobrir els serveis bàsics no han deixat de pujar", lamenta Martínez-Gil. Aquest expert no s'està de cridar l'atenció sobre el fet que, "tot i tenir uns tipus en la banda més alta d'Europa, Espanya té una de les recaptacions més baixes". Això és degut, segons explica, a les bonificacions que s'han introduït al llarg dels anys en el model i que han acabat convertint-lo en "un sistema regressiu".

Una qüestió de política

Tant al País Valencià com a Catalunya, el marc tributari és, en l'actualitat, matèria de debat polític. No tant a les Balears, on, tot i la insistència de MÉS per introduir un impost especial per a les empreses energètiques, el PSIB s'estima més mantenir l'actual statu quo. En canvi, al Principat, l'augment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes va ser un dels cavalls de batalla de la CUP durant el debat de política general de la setmana passada. Els cupaires demanaven apujar l'IRPF a les rendes superiors als 60.000 euros anuals, recuperar l'impost de successions i incorporar un tribut a les grans fortunes. Totes les propostes, però, van ser rebutjades per Junts pel Sí amb l'argument que en l'actualitat ja es grava prou als qui més tenen. "Hem sigut clars, a Catalunya existeix un nivell de pressió fiscal molt excessiu", va respondre Neus Munté, portaveu de l'executiu. En tot cas, és previsible que l'estira-i-arronsa pels impostos es mantinga en les pròximes setmanes, quan els grups han de seure a negociar sobre els pressupostos.

També al País Valencià el marc fiscal està d'actualitat. Després d'alguns mesos de cants de sirena, el Govern del Botànic va concretar fa deu dies la seua proposta de reforma fiscal. En termes generals, el Consell rebaixa la pressió sobre les rendes més baixes i l'augmenta sobre les més altes. Així, el departament de Vicent Soler contempla elevar l'IRPF per a les rendes superiors a 70.000 euros, en passar del 22,48% al 25,50%. Per als qui ingressen a partir de 175.000 euros, l'increment és des del 23,48% al 25,5%. En sentit invers, Hisenda ha creat un nou tram de fins a 12.450 euros de renda, al qual s'aplicarà un tipus rebaixat del 10% (fins ara, se'ls aplicava un tipus de l'11.9%). A més, la llei d'acompanyament de pressupostos també recull una deducció de l'IRPF per a les famílies monoparentals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.