És molt freqüent veure a la televisió imatges dels Metges Interns Residents (MIR) protestant i reivindicant millors condicions laborals. A EL TEMPS, busquem respostes a algunes de les preguntes que la societat es fa sobre ells: Qui són? Quin camí han recorregut per arribar a ser MIR? Quins són els principals problemes amb què es troben a hores d’ara? Com els ha afectat la pandèmia? Quina resposta obtenen per part de les institucions?
Enrique Cuñat és portaveu de l’associació MIR Espanya al País Valencià. EL TEMPS es reuneix amb ell a una cafeteria del Cap i Casal, al barri de Patraix. La primera pregunta: qui són els MIR. Els MIR són Metges Interns Residents, metges dins d’un programa de formació especialitzada. Un programa que, cal saber, té condicions especials i diferenciades a les dels infermers (EIR), els psicòlegs (PIR), o farmacèutics (FIR), per la qual cosa no podem parar d'una lluita compartida amb altres col·lectius sanitaris, i n'hem de fer una diferenciació.
La segona qüestió també esdevé fonamental per entendre millor els motius de la seua vaga indefinida: com pot un estudiant arribar a ser MIR? El seu camí està marcat per una desigualtat econòmica estructural i, en molts casos, pels diners que té la família de l’estudiant. Primerament, cal obtindre la qualificació necessària per entrar a la universitat, amb notes de tall que usualment estan per sobre del 13 sobre 14. Ací trobem una important fissura: qui té diners pot entrar amb un 5 a la universitat privada. Altrament, la matrícula del grau en Medicina és una de les tres més costoses.
Els sis anys de carrera, a diferència d’altres especialitats com la infermeria no són, però, suficients per arribar a exercir la professió. La fi del grau és el començament de la preparació per a l’examen del MIR (tot i que, en alguns casos l’alumnat comence a preparar l’examen abans d’acabar sisé). Les acadèmies (privades) on es prepara l’examen MIR costen entre uns 1.500 i 4.000 euros l’any, aproximadament. A més a més, des de la fi del curs (juny) a l’examen MIR (febrer) els alumnes tenen uns set mesos per preparar-se. Com que únicament existeix una convocatòria anual, aproximadament la meitat dels alumnes decideixen esperar un any més per fer l’examen. Si un alumne abandona el MIR, ha de tornar a fer l’examen MIR, triar altra especialització i començar de zero. Des de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) fins aquest punt, han transcorregut entre set i vuit anys.
Després de l’examen MIR: precarietat, autoexigència i responsabilitat
Hom podria pensar que l’esforç dels estudiants de Medicina dona els seus fruits ràpidament, però passar la prova MIR és només el començament d’una llarga travessia. Amb el 90 per cent de la nota de l’examen MIR i el 10 per cent de la nota mitjana de la carrera, l’estudiant aconsegueix una nota de tall, en funció de la qual pot triar la seua especialitat en el futur. Ara comença un període amb una durada d’entre quatre i cinc anys, durant el qual l’estudiant serà Metge Intern Resident. Un termini en què haurà de treballar a l’hospital (amb hores de formació i hores de laboratori), al temps que es forma pel seu compte assistint a cursos, congressos i estudiant. La pressió, comenta Enrique Cuñat, “parteix d’un mateix en molts casos”, ja que “tots volen estar tan preparats com siga possible per exercir”.
La realitat, a hores d’ara, és ben diferent de la teoria. “Els MIR fem molt de treball estructural dels hospitals”, confessa el portaveu de MIR Espanya al País Valencià. Aquesta situació resulta paradoxal, datès que “els residents estan per a aprendre i no poden tindre la càrrega que tenen en l’actualitat: no pot ser que els MIR siguem imprescindibles perquè un hospital funcione”. Aquesta situació es produeix, per a Enrique Cuñat, perquè “al ser MIR vols aprendre, i acabes tolerant més hores, més guàrdies i més responsabilitats de les que la llei estableix, de manera que aquesta acaba incomplint-se”. Així, a hores d’ara un MIR fa entre 45 i 75,6 hores a la setmana, segons un estudi de l’American Medical Association, en funció de l’especialitat que trie. Pel que fa a la responsabilitat, garantir el dret al descans és fonamental en una professió “on es treballen moltes hores, hi ha un elevat desgast psicològic i físic i estan en joc vides humanes”, afirma Enrique Cuñat.
Una de les qüestions més rellevants que denuncien des dels principals sindicats i plataformes és la vulneració sistemàtica d’alguns drets fonamentals dels estudiants. Segons afirma Enrique Cuñat, els MIR es configuren com “els becaris de l’hospital”. La diferència, assegura, és que, en el seu cas, “hi ha moltes vides humanes en joc”. Si bé la mitjana està entre quatre i cinc guàrdies per mes, “alguns MIR han arribat a fer set guàrdies de vint-i-quatre hores en alguns mesos”. El sou que es percep durant les guàrdies és d’11.7 euros per hora, “fet que contrasta amb els 80 euros per hora que reben en altres països com ara Gal·les” o amb el que percep un metge adjunt, que cobra el doble per hora que un MIR. Les condicions són tan roïnes que molts metges decideixen travessar la frontera i anar a Alemanya o la veïna França, on cobren el doble “amb unes condicions laborals més favorables” i es garanteix el seu dret al descans.
Una vegada transcorre el període de MIR, que té una durada d’entre quatre i cinc anys, comença una nova etapa en què l’estudiant entra en la borsa de treball per, habitualment, començar a fer substitucions. Han transcorregut entre 11 i 13 anys d’estudis i encara queda camí per aconseguir l’anhelada plaça fixa. Si bé durant el període MIR ja es percep un salari, “aquest és molt més baix que el de la majoria de les professions que no requereixen qualificació”. A més a més, cal tenir present que “en moltes ocasions és l’entorn de l’hospital qui connecta el MIR amb una plaça de substitució quan acaba”, fet pel qual molts pensen que “és millor no protestar i mirar per l’interès particular i callar en comptes de mirar per l’interés del col·lectiu dels MIR”.
Continúan las movilizaciones de los #MIR valencianos ante la VERGONZOSA actitud de la Consellería y la NULA capacidad gestora ante un problema que lleva MÁS DE UN MES reclamándose
— Huelga MIR C. Valenciana (@huelgamircv) August 25, 2020
Consideramos esta actitud de una FALTA DE RESPONSABILIDAD absoluta@ximopuig#HuelgaMIR#COVID19pic.twitter.com/dEWiwfAVA8
La vaga MIR al País Valencià: per què a Múrcia i Madrid sí que els escolten?
El col·lectiu MIR, amb el lideratge de l’Associació MIR Espanya (AME) va començar una vaga indefinida al País Valencià el passat 21 de juliol. Tot va començar al 2018, després de les eleccions sindicals. Mentre a la província de València va constituir-se el Comitè d’Empresa, a les altres dues províncies valencianes no va constituir-se. Així, va començar una baralla entre la Conselleria de Sanitat, que no reconeixia el Comitè d’Empresa de València (contràriament a l’Estatut dels treballadors) i els MIR, que exigien el seu reconeixement i van decidir demandar la Conselleria de Sanitat.
Després de quasi dos anys sense respostes ni quasi negociacions, i d’una pandèmia que, segons Enrique Cuñat “va donar, per primera vegada en molts anys, un poc de temps als MIR per organitzar-se”, el 6 de juliol del 2020 es constitueix un comitè de vaga a nivell autonòmic, que insta la consellera Ana Barceló i l’equip de Sanitat a negociar i atendre les seues peticions. Les reivindicacions són molt similars a les que fan a altres indrets com ara Madrid o Múrcia, que ja van desconvocar les seues vagues després d’arribar a acords amb els seus governs autonòmics. En el cas de Madrid, els metges van aconseguir el repòs obligatori després de les guàrdies, a més d’augments en alguns complements salarials o dues pagues extraordinàries.
La pregunta ara és: per què els murcians i els madrilenys, amb governs de dretes, van aconseguir arribar a un acord, i els valencians, amb un govern d’esquerres, no? La principal diferència, per a Enrique Cuñat, està en el fet que als dos casos “es tracta de comunitats autònomes uniprovincials, fet pel qual només es necessita constituir un comitè d’empresa”. Al País Valencià, Conselleria reivindica la necessitat d’un comitè d’empresa de les tres províncies i, com que aquest no existeix, li revoquen la seua capacitat negociadora. El 18 de juliol la consellera Ana Barceló va realitzar una roda de premsa, on va assegurar que el 95% de les peticions del MIR es complien en l’actualitat, fet que des d’AME País Valencià consideren fals.
Quina és la situació actual al País Valencià?
Des de la Direcció General de Recursos Humans el 20 de juliol es va afirmar que la convocatòria de vaga dels MIR “no s’havia formalitzat dins dels marges de la llei”. Aquesta valoració no va caure bé entre els convocants, que van organitzar altra vaga general indefinida a tot el País Valencià i es va enviar una carta al president valencià Ximo Puig demanant mediació. El 23 de juliol, una manifestació amb més de 2.500 metges residents té lloc a València, i, el dia 27, dues més tenen lloc a Castelló i Alacant. La primera (i única reunió) amb el Comitè de Vaga es produeix el dia 31 de juliol, i els MIR no obtenen cap tipus de garantia de compliment de les seues propostes, més enllà de la creació d’un fòrum autonòmic, sense cap tipus de garantia ni caràcter vinculant.
La situació, a hores d’ara, no sembla millorar. Els MIR, que feien guàrdies davant la Conselleria de Sanitat, van abandonar-les el 10 d’agost, després d’enterar-se de que tant el president Ximo Puig com la consellera Ana Barceló es trobaven de vacances. La consellera segueix sense reconèixer el Comitè de Vaga com a interlocutor legítim. Per a Conselleria, l’únic interlocutor vàlid és el fòrum autonòmic, on també es troben altres sindicats majoritaris de l’Estat espanyol. Actualment, el Comitè de Vaga continua sent, segons afirmen des de MIR Espanya al País Valencià, “sistemàticament ignorat”.
