Quan dijous de la setmana passada la ministra d’Hisenda María Jesús Montero va avisar al Congrés dels Diputats de la seua intenció d’harmonitzar els impostos autonòmics, les alarmes van disparar-se a la Reial Casa de Correus de Madrid, on des de 1985 hi ha la seu de la Comunitat de Madrid. Que a Moncloa -i més concretament a la ministra Montero- es veia amb recel l’estratègia impositiva de la capital era cosa sabuda. De fet, els presidents d’autonomies com ara el País Valencià o Balears fa anys que es planyen de les avantatjoses condicions fiscals de què gaudeixen els madrilenys. Dijous, però, i en seu parlamentària, Montero va verbalitzar el rum-rum. El nou model de sistema de finançament, va dir la ministra, ha d’ «afeblir situacions de competència deslleial». «Vade retro!», deguera cridar Isabel Díaz Ayuso des del seu despatx a la Porta del Sol.
La presidenta de la Comunitat de Madrid no vol ni sentir a parlar de l’harmonització fiscal i promet traure l’artillera pesada, per fer-ne front. «Aviso que ens tindrà al davant. Enfront d’una govern de l’opressió, hi haurà un govern de la llibertat. Això tindrà contestació», va etzibar l’endemà de l’anunci de la ministra d’Hisenda. I va continuar, amb el plany: «La vida a Madrid no és fàcil. La gent a Madrid treballa molt. Aquí es matina, es lluita, es pateix i es paguen molts impostos. Nosaltres el que hem defensat sempre és una política fiscal a la baixa, és a dir, molta gent treballant i pagant pocs impostos».
Ayuso, de fet, no fa més que repetir el mantra que els successius governs del Partit Popular al govern de Madrid han alimentat des de fa quasi bé dues dècades. Ja ho feia Esperanza Aguirre des de 2003, ho va continuar fent Ignacio González, entre 2012 i 2015, i ho va mantenir Cristina Cifuentes fins que l’abril de 2018 va renunciar al càrrec. Tots ells han fet bandera d’una relaxació impositiva que, en última instància, és el resultat de l’efecte d’acumulació derivat de la seua condició de capital d’Espanya. En campanya electoral, Díaz Ayuso, va prometre rebaixes fiscals per import de 300 milions d’euros, sobretot amb baixades de cadascú dels trams de l’IRPF en el tram autonòmic. «Dumping fiscal», en diuen la resta de comunitats autònomes, que es planyen del greuge que els genera aquesta deslleialtat fiscal. «Madrid, oasis fiscal», va arribar a titular a la portada el gens sospitós diari econòmic Expansion el passat maig.
Els avantatges fiscals de què gaudeixen els i les madrilenys són inqüestionables. L’impost de patrimoni està bonificat al 100%, el que ha provocat que moltes grans fortunes es domicilien a Madrid per evitar al fisc. A Catalunya el paguen les persones amb un patrimoni superior als 500.000 euros, mentre que al País Valencià el límit està en els 600.000 euros. Segons dades de l’Agència Tributària, el 67,6% de les grans fortunes tributen a Madrid. De fet, més del 60% dels ultrarics amb un patrimoni de més de 30 milions d’euros viuen a la capital espanyola, segons el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha.
Això s’explica en part per la gran concentració de seus empresarials que té Madrid (algunes d’aquestes seus fiscals ho són d’empreses que en realitat tenen la seua activitat en altres autonomies), però no només: el canvi de domicili fiscal, ni que siga fictici, ha estat una pràctica habitual entre els qui més capital acumulen. Per poder fer un canvi de domicili fiscal cal acreditar que s’hi ha viscut durant cinc anys, almenys la meitat de l’any. “Els darrers anys la Inspecció d’Hisenda ha incrementat els controls, però durant molt de temps el trasllat era merament nominal”, explica a EL TEMPS una persona amb experiència en el camp de l’assessoria fiscal. Madrid, doncs, n’ix guanyant perquè atreu fortunes d’altres comunitats on es deixa de tributar. Els beneficis tributaris, però, també poden tenir un efecte clau a l’hora d’atraure talent internacional, sense arrelament previ a cap altres territori. Tot plegat provoca que la resta d’autonomies juguen en inferioritat de condicions.
També la pressió en el tram autonòmic de l’IRPF és menor en el cas madrileny per a tots els tipus de contribuents. Per exemple, un ciutadà madrileny amb una renda anual de 30.000 euros hauria de pagar al fisc 4.795 euros. La xifra, per a un català, amb l’actual estructura impositiva, hauria de desembutxacar 4.802 euros. A un madrileny amb una renda igual o superior als 53.000 euros, se li aplica un tipus del 21%, mentre per un valencià amb una renda igual o superior als 50.000 euros, el tipus aplicable seria del 23,5%. En campanya electoral, Díaz Ayuso va prometre -tot i que de moment les promeses no s’han materialitzat- que baixaria en mig punt cadascun dels trams de l’IRPF en la seua part autonòmica, la qual cosa situaria el tipus marginal màxim en el 43%, el més baix de tota Espanya i cinc punt per sota del 48% existent a Catalunya o País Valencià, però també Cantàbria o Astúries.
També en l’àmbit dels actes jurídics documentats i les transmissions patrimonials, el tractament és força més benèfic per als madrileny. Així mentre que una persona que viu a la capital espanyola paga un 0,75% pel primer i un 6% pel segon, un català pagaria un 1,5% i entre un 10 i un 11% pel segon. Un balear tributaria un 1,2% i 8%, mentre un valencià ho faria a l’1,5% i al 10%. En total es calcula que des de 2004 les successives rebaixes fiscals aprovades pels governs del PP han suposat una disminució dels ingressos directes de 48.000 milions euros.
La fiscalitat laxa és un dels factors que han contribuït a potenciar econòmicament Madrid, molt beneficiada ja per l’efecte de la capitalitat. Les xifres són eloqüents: Madrid ha passat de representar el 17,7% del PIB espanyol a ser el 19,2%, en el període que va de 2000 a 2018.