La il·lusió pesava més que les bombes, les garrotades de les forces d'ordre i la virulència dels nostàlgics del franquisme. La mort del dictador havia generat una esperança alimentada durant els darrers anys del règim antidemocràtic, quan des de la clandestinitat se somiava en les urnes i en construir un país que havia estat endormiscat i emmordassat durant quaranta anys. Eren temps d'intentar-ho, d'atrevir-se, de comprometre's, de donar la cara.
L'edificació d'una formació democratacristiana i valencianista era el propòsit de diferents activistes que creien amb un país normal, amb una visió autocentrada de la política i alliberada de les dependències de Madrid. La Unió Democràtica del País Valencià fou un miratge del que hauria pogut ser i la mal denominada Batalla de València ho va evitar. Entre els impulsors d'aquell partit centrista, hi havia Ernest Sena, qui ha faltat aquest dimarts amb 80 anys. La Generalitat Valenciana ha expressat el seu condol. Era germà de Quica Sena, extreballadora d'EL TEMPS.
Sena va ser un dels històrics del valencianisme, un democratacristià de pedra picada, una figura cabdal en aquella primera embranzida pel País Valencià i que, més tard, va fer carrera a Catalunya amb el carnet de la Unió Democràtica de Catalunya. No debades, va ocupar entre el febrer del 1993 i el desembre del 2004 la direcció de l'Institut Català de Finances, l'entitat bancària de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer durant la segona meitat de la presidència de Jordi Pujol.
Compromís insubornable
Nascut al barri de Russafa, a València, procedia per via paterna de Xirivella (Horta Sud) i per part materna de la comarca de la Costera, més concretament de la Font de la Figuera. Tercer de set germans, la seua infantesa va transcórrer a la zona de Montolivet, on el seu pare regentava un forn. Passaria pels pupitres dels Salesians, treballaria en un magatzem del mercat de Mossèn Sorell i emprendria la seua formació a l'Escola Superior de Comerç de València.
Involucrat en el moviment escolta del País Valencià i gran aficionat a l'excursionisme, Sena tindria una revelació valencianista gràcies a fer-se amic d'un xic de Massarrojos, una pedania de València, segons narrava en 2023 a eldiario.es. En adonar-se de la incoherència de canviar de llengua, de no usar sempre el valencià, va apuntar-se als cursos que oferia Lo Rat Penat, llavors una institució de solera i encara sense el segrest dels defensors del terraplanisme lingüístic.
El seu compromís amb la llengua i el país farien que estiguera al nucli fundador de la Unió Democràtica del País Valencià, segons narra l'historiador Lluís Bernat Prats a Democràcia cristiana i valencianisme. Història de la UDPV (1965-1978), editat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Sena impulsaria aquella formació en la clandestinitat junt amb figures com ara l'editora Rosa Serrano, amb la qual es casaria — i se separaria— més tard.
La UDPV celebraria el seu primer congrés en 1965 afirmant-se com a força nacionalista i valencianista. L'acte va tenir lloc a l'Ateneu Mercantil de València, una de les institucions de més rellevància les elits del cap i casal valencià, gràcies al tarannà del seu president d'aleshores, Joaquín Maldonado. Sena faria alguns viatges per Europa en representació del partit i formaria part de les reunions del Consell Democràtic del País Valencià, la plataforma d'oposició democràtica d'obediència valenciana. Una de les trobades va donar lloc a la detenció dels 10 d'Alaquàs, erigida en una de les fites antifranquistes valencianes.
Tanmateix, Sena acabaria fent les maletes en direcció a Barcelona per estudiar Ciències Econòmiques, Polítiques i Comercials. Llicenciat en 1974, treballaria al Servei d'Estudis de Banca Catalana, a l'asseguradora Occident i, fins i tot, exerciria de responsable de l'àrea d'economia del rotatiu El Correo Catalán. També ho faria als Serveis d'Economia i Sociologia SA.
Quan va tornar a València, reprengué la seua militància a la UDPV i s'encarregà de la direcció general d'Economia del Consell preautonòmic del País Valencià. Aquella activitat va encadenar-la entre 1976 i 1986 amb la direcció del Servei d'Estudis de la Borsa de València. La seua mirada valencianista es complementaria participant de la fundació de la revista Valencia Semanal l'any 1977, amb una òptica de defensa de l'autogovern valencià i combativa amb els integrants del blaverisme i els escamots de l'extrema dreta.
L'operació Roca, UDC i la Sindicatura
La desaparició de la UDPV arran de l'empenta estatal de la UCD, que aixoplugava persones reciclades del franquisme i democratacristians pota negra, va fer que reapareguera en la primera línia política quan la casa espanyola de la democràcia cristiana va ensorrar-se. Sena s'implicaria de valent en l'anomenada Operació Roca, és a dir, la proposta de càrrecs lligats a Convergència i l'antiga UCD per crear un partit frontissa a l'Estat espanyol. De fet, va aparèixer com a rostre visible de la iniciativa al territori valencià, com recull aquest reportatge d'EL TEMPS.
En aquesta anada i vinguda vital entre València i Barcelona, acabaria instal·lant-se a la ciutat catalana i afiliant-se a Unió Democràtica de Catalunya, la formació democratacristiana integrada a CIU. Abans de dirigir l'Institut Català de Finances durant una bona part de l'època pujolista, assessoria financerament la Generalitat de Catalunya i, fins i tot, l'administració andorrana.
En els anys 1988-1989, fou editor de la publicació La Nació, amb una línia editorial que temptejà amb el sobiranisme. El Parlament de Catalunya l'escolliria en 2005 com a síndic de la Sindicatura de Comptes. Deixaria el càrrec en 2011. En els seus darrers anys, havia estat administrador de la Fundació CMJ Godó, centrada a treballar per protegir els infants i els joves de l'exclusió social. Tota una mostra d'una mirada social d'un democratacristià de pedra picada i amb un full de servei polític a una banda i l'altra del Sénia.
«Ens ha deixat Ernest Sena, economista valencià compromès amb la nació sencera. Amb el record de les converses sobre la banca pública i l'ICF, agraït per la seva generositat i bonhomia», ha escrit l'expresident català Pere Aragonès. «Fou patriota exemplar que va posar-se al servei del país i de la seva gent. Un valencià amb mirada nacional, humanista i un alt compromís social», ha completat Josep Rull, president del Parlament de Catalunya. La marxa d'un home de país.