Les pantalles de televisió i els milers de persones congregades al costat de la bella catedral de Milà eren el símptoma de la transcendència del moment. Com si es tractara d’un partit de futbol, de l’adeu a una llegenda de l’esport rei, l’exprimer ministre Sílvio Berlusconi va ser acomiadat en una cerimònia multitudinària, amb rang de soterrar d’estat. El magnat deixava la vida terrenal amb 86 anys a causa d’una leucèmia que arrossegava des de feia temps.
L’afluència al seu sepeli era el millor indicador per copsar la importància de Berlusconi en la vida política italiana durant les darreres dècades. Multimilionari, propietari durant anys i anys de l’AC Milà de futbol, connectat amb el crim organitzat que tapona la modernització institucional d’Itàlia i posseïdor d’un empori mediàtic que ha canviat la mentalitat d’una part de la ciutadania de l’estat transalpí, l’exprimer ministre ha estat la personalitat que ha definit el curs d’Itàlia des dels anys noranta, d’ençà que el sistema de partits va implosionar víctima de la corrupció.
En l’obscur llegat de Berlusconi, d’un representant dels valors del masclisme i la xenofòbia, d’una mena de Donald Trump abans que apareguera el multimilionari d’extrema dreta com a president dels Estats Units d’Amèrica i capitost d’un Partit Republicà radicalitzat, hi ha la seua contribució a blanquejar i normalitzar la ultradreta a Itàlia. “La seua principal herència ha estat la normalització i la banalització de l’extrema dreta a Itàlia. Berlusconi fou un pioner al conjunt d’Europa, ja que va ser dels primers a trencar aquest tabú”, assenyala Anna López, analista política i experta en moviments ultradretans a escala internacional.
“Berlusconi ha pactat amb l’extrema dreta des de la seua arribada a la política italiana. En els seus inicis, era conscient del seu múscul mediàtic i de la seua imatge, però sabia que necessitava explorar aliances amb altres partits”, explica Jaime Bordel, coautor de l’obra Salvini & Meloni: Hijos de la misma rabia. Cómo la derecha radical conquistó la política italiana (Apostroph, 2021). Arran d’aquesta necessitat, el magnat de la comunicació pacta un govern l’any 1994 amb diferents formacions, entre les quals hi ha el neofeixista Moviment Social Italià, unes sigles impulsades per nostàlgics del totalitarisme italià de les camises negres, i la xenòfoba Lliga Nord.
Els dos viceprimers ministres del Caiman, un dels sobrenoms de Berlusconi, foren Roberto Maroni, de la Lliga Nord, i Giuseppe Tatarella, un històric dirigent del neofeixista Moviment Social Italià. “Des que Berlusconi va fer el salt a la política, el seu partit, amb alguns alts i baixos en les relacions, ha estat l’aliat dels neofeixistes, dels postfeixistes i de l’extrema dreta. S’han presentat junts a la majoria de les eleccions, des de les municipals fins a les regionals o les generals, i governen plegats arreu del país”, escriu la periodista i especialista en extrema dreta Alba Sidera al llibre Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Edicions Saldonar, 2020).
“Cal recordar que el govern més longeu de la història recent italiana, la qual no ha estat caracteritzada, precisament, per l’estabilitat, fou una aliança de Berlusconi amb l’extrema dreta. Va estendre’s des del 2000 al 2004. Era l’època gloriosa de Berlusconi, de la seua presència a les cimeres internacionals i de ser un actiu important dintre del Partit Popular Europeu”, rememora Bordel, que completa: “El vicepresident d’aquell executiu era Gianfranco Fini, líder del partit postfeixista d’Aliança Nacional”. “És cert, però, que aquell Fini era més moderat que l’actual primera ministra italiana Giorgia Meloni, ja que, per exemple, havia condemnat l’Holocaust. Tanmateix, no deixava de ser un personatge que l’any 1993 feia la salutació romana”, precisa.
Banalització ultradretana
L’entrada a les institucions italianes de l’extrema dreta no només va normalitzar les aliances amb els hereus del feixisme i els promotors dels missatges xenòfobs, sinó que també va blanquejar els seus discursos i, fins i tot, va produir-se un exercici de revisionisme històric, especialment visible en el cas de les intervencions públiques de Berlusconi. “Si governes amb figures que són obertament racistes, al remat acabes relativitzant o, en alguns casos, assumint els seus valors i les seues propostes en aquesta matèria”, assenyala Bordel.
El multimilionari de la comunicació va confeccionar tot un manual de banalització del terror feixista durant els seus anys d’esplendor. “Berlusconi ha evitat sempre condemnar el feixisme. L’any 2003, al diari britànic The Spectator, va fer un clàssic de la dreta i l’extrema dreta italiana: minimitzar les lleis racials aprovades per Mussolini. En aquella ocasió, però, va anar una mica més enllà. El periodista li recordava que van causar la deportació massiva de prop de set mil jueus italians als camps de concentració alemanys, on la majoria van morir. El magnat va respondre que ‘Mussolini no va matar ningú’, sinó que ‘només enviava la gent de vacances més enllà de la frontera’”, relata Sidera a l’obra mencionada.
El Caiman va ser el pare d’expressions com ara “Mussolini va fer coses bones”, les quals van ser posteriorment emprades per altres dirigents polítics italians, i va acumular taques revisionistes al seu historial polític com ara la defensa del dictador sanguinari italià durant el record de l’Holocaust. “Com que Berlusconi no s’hi posa per poc, va arribar a defensar Mussolini fins i tot el dia que es commemorava la Xoà, el gener del 2013. Ho va fer en directe televisiu durant l’acte en record de les víctimes del feixisme i del nazisme. Davant de l’estupefacció general, va deixar anar la frase recurrent: ‘El pitjor que va fer Mussolini van ser les lleis racials, però va fer moltes coses bones”, exposa la periodista catalana.
Paral·lelament a la normalització de la ultradreta i de la dictadura feixista italiana a través dels seus pactes i de les seues intervencions, el model de televisió implantat per l’empori de Berlusconi també va contribuir-ne. “El semiòleg nord-americà Marshall Blonsky, que va ser a Roma durant aquella primera campanya electoral que va dur al poder a Berlusconi, veient en directe la potència de l’imperi mediàtic del magnat, sobretot televisiu, va resumir així la situació política del país: ‘Els italians esteu en mans del telefeixisme’”, apunta la corresponsal a la seua obra sobre el feixisme transalpí.
“Els canals de Berlusconi patrocinaven un model de societat creada a imatge i semblança seva i dels seus valors. La veritat quedava relegada a un segon pla, allò que més importava era l’entreteniment. Les notícies també van passar a ser entreteniment”, radiografia el llibre Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Edicions Saldonar, 2020), on s’agrega: “Es va normalitzar una hipòcrita doble moral que santificava la família al mateix temps que inculcava que un home [...] havia de ser un seductor en sèrie i col·leccionar joves amants intercanviables. Pel mateix preu, hi entraven l’elogi de l’aparença, la cobdícia, la picaresca, la desmesura xarona i el mal gust”. Les tertúlies, a més, criminalitzaven la resistència italiana i blanquejaven Mussolini.
Tot plegat va conduir a una acceptació del missatge ultradretà. “El percentatge de persones que a Itàlia neguen que va existir l’holocaust ha pujat fins a quotes preocupants. La normalització de l’extrema dreta a Itàlia és un fet, perquè, en l’actualitat, la seua primera ministra, Giorgia Meloni, és clarament i sense embuts d’extrema dreta, la qual està intensificant el revisionisme històric que va produir-se amb Berlusconi. És la conseqüència de ser un dels pioners en trencar el tabú dels pactes amb l’extrema dreta, d’haver col·locat a forces que estaven al marge de les institucions al govern durant anys i anys”, analitza López. “A escala social, el nivell de normalització i banalització del feixisme i dels seus valors és molt preocupant”, adverteix sobre l’escenari italià.
Adeu a la consciència antifeixista
Abans de l’arribada de Berlusconi, Itàlia atresorava un sentit comú antifeixista, una consciència assolida arran de la Segona Guerra Mundial amb l’entesa entre Mussolini i el nazisme. Es tractava d’un paradigma antifeixista assumit per la mateixa Democràcia Cristiana, fins i tot des del punt de vista simbòlic. “Una de les herències de Berlusconi ha estat la ruptura i el trencament del paradigma antifeixista que existia a la República d’Itàlia. Fins a l’adveniment de Berlusconi, era impensable qualsevol pacte, per exemple, amb el Moviment Social Italià, amb els nostàlgics del règim feixista”, raona Bordel.
“L’accés al poder de Berlusconi és un punt d’inflexió per a la normalització dels pactes amb l’extrema dreta. Aprofita un moment de caos polític, d’ensorrament del sistema partidista italià a causa de la corrupció generalitzada, per canviar el sentit comú polític. Per assolir aquesta transformació, exerceix un paper important la televisió i el seu empori mediàtic”, indica el politòleg especialitzat en afers públics transalpins. “L’adeu a l’antiga consciència antifeixista, la qual ha quedat reservada per a un reducte de persones molt d’esquerres, ha comportat un revisionisme històric creixent, on els partisans són estigmatitzats com criminals”, ressalta.
Una de les grans aportacions del magnat i antic propietari de l’AC Milà ha estat, precisament, la irrupció de dirigents ultradretans com ara Matteo Salvini, líder de la Lliga, i Meloni, l’actual primera ministra italiana que va ocupar el Ministeri de Joventut d’un executiu encapçalat per Berlusconi. “Ha estat la condició necessària per a l’aparició d’aquestes figures polítiques. Salvini, no debades, és un personatge absolutament berlusconià en totes les seues decisions, discursos i comportaments. Meloni, fins i tot, ha copiat tècniques de Berlusconi, malgrat tenir un perfil diferent. Aquella estampa de Meloni amb dos melons a les mamelles, en una imatge de cosificació total de les dones al més pur estil Berlusconi, fou l’exemple més nítid”, mostra.
“El gran llegat de Berlusconi és la normalització de l’extrema dreta a tots els nivells i la ruptura de l’imaginari antifeixista”, remarca. O dit d’una altra manera: un govern italià dirigit per l’extrema dreta hereva d’aquells nostàlgics de la dictadura terrorífica de Mussolini, dels anys més foscos d’Itàlia. La taca històrica d’un exprimer ministre que va convertir-se en sinònim permanent d’escàndol.