“Discurs de l’odi”, “genocidi” i “crim contra la humanitat” són conceptes que apareixen sovint en la premsa i formen part del vocabulari polític habitual que designa les formes de la barbàrie política contemporània. Però són mots que convé diferenciar clarament perquè responen a concepcions jurídiques i polítiques molt diferents. “Discurs de l’odi”, especialment, mai no ha estat definit en cap document jurídic internacional, tot i que Nacions Unides usa l’expressió de manera instrumental, sobretot per referir-se a l’antisemitisme i a l’odi envers els musulmans. En l’essencial i arreu del món civilitzat s’entén com un delicte racista i contra la llibertat religiosa. Però “Spain is different” fins i tot per això. A l’Estat espanyol la reforma del Codi Penal del 2015 la incorporà en l’article 510, d’una manera tan barroera que frega el ridícul. Tant que a finals de juliol d’enguany un grup de periodistes agrupat a la Plataforma en Defensa de la Libertad de Información, amb l’ajuda de professors de dret de la Complutense de Madrid, va denunciar davant Nacions Unides les autèntiques brutalitats jurídiques que s’han dut a terme amb la lectura sui generis del concepte.
Segons dades que consten a l’Informe sobre la evolución de los delitos de odio 2018 (disponible a internet) la fiscalia espanyola va registrar 1.419 fets d’odi en 2017 i 1.598 en 2018, en un autèntic festival de despropòsits jurídics on li ha tocat el rebre a gent com Valtònyc, Pablo Hase, Dani Mateo i darrerament Elisenda Paluzie. A finals de 2018, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutjà definitivament la querella de Vox contra el president Torra per aquesta qüestió però ho feu per una raó formal (suposadament haurien prescrit). Fins i tot en una circular que a hores d’ara és aproximadament “el pasmo de Occidente”, el mes de maig d’enguany la Fiscalia de l’Estat declarà tota solemne —i cal escriure-ho en la prosa original— que: “Una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos”. Que odiar els nazis a Espanya sigui delicte resulta, fins i tot, entendridor.
Mentre el concepte de “discurs d’odi” és una barreja sense gaire substància jurídica, “genocidi” i “crim contra la humanitat” són termes centrals en l’ordenament internacional contemporani. En el dret polític internacional simbolitzen el mal absolut. Cap d’aquests dos conceptes existia abans de l’experiència nazi i no és per casualitat. “Genocidi” i “crim contra la humanitat” són expressions nascudes a partir de l’experiència d’Auschwitz i els autors d’aquests conceptes són dos juristes jueus polonesos, Raphaël Lemkin (1900-1959) i Hersch Lauterpatch (1897-1960), formats a la Universitat de Lwów, en un territori als confins d’Europa que en menys d’un segle ha estat rus, polonès i bielorús. Lauterpatch i Lemkin eren ambdós jueus, juristes i polonesos i s’interessaven pel dret internacional i per les víctimes dels conflictes mundials. La seva vida va estar marcada per l’exili i la violència però també pel desig de posar una barrera jurídica a la brutalitat col·lectiva.
No queda clar si es coneixien personalment, tot i que seria fàcil suposar-ho, però Lauterpatch no tenia la mínima estima especial per les elaboracions jurídiques de Lemkin, que per la seva banda considerava massa restrictiu el concepte de “crim contra la humanitat”. Tots dos tingueren un paper important com a juristes a Nuremberg, però les seves opcions conceptuals són prou diferents. Malgrat que un fill de Lauterpatch va morir als camps nazis, i que ell vivia exiliat a Anglaterra com a professor de dret internacional a la universitat de Cambridge, Lauterpatch era bàsicament un acadèmic i no va tenir, ni de lluny, una militància tan activa com la de Lemkin. La diferència entre “crim contra la humanitat” i “genocidi” és molt clara. Mentre el crim contra la humanitat només es produeix en temps de guerra, el genocidi és la mort brutal i programada d’un grup, l’esclafament brutal d’una col·lectivitat ja sigui en temps de pau o en temps de guerra. Si el crim contra la humanitat és una expressió brutal però passatgera d’encegament col·lectiu, el genocidi és una opció d’assassinat de masses fredament calculada per fer desaparèixer del món una col·lectivitat.
Què és un genocidi?
Es pot ser genocida sense matar ningú. Jurídicament només cal fer la vida impossible a un grup per raons culturals, econòmiques o polítiques, menystenir-lo per sistema i deixar-lo sense eines per sobreviure amb dignitat. El genocidi es pot entendre fonamentalment de tres maneres. En primer lloc és el concepte que expressa un moment excepcional, d’una brutalitat insòlita en la història humana, on totes les barreres de la consideració envers la humanitat han fet fallida. Però també es pot considerar com un tipus de delicte tipificat i sotmès a judici per la comunitat internacional, d’acord amb el que estableix la Convenció de 1948. Finalment, el genocidi es pot presentar com una constant de la història humana que tendeix des de sempre a l’anorreament de les minories i dels qui es consideren diferents per raons ètniques, lingüístiques, culturals i/o religioses.
Cadascuna d’aquestes tres perspectives ens permet considerar el genocidi des de punts de vista diferents. En el primer cas, si estrictament s’entén com un règim brutal i excepcional que s’articula en forma de mobilització total, el genocidi per antonomàsia és l’Holocaust dels jueus (i dels gitanos) sota el règim nazi. Ho és, sobretot, perquè permet entendre el patró o el model de tots els altres genocidis. Comprendre el que va passar aleshores als camps d’extermini és interessant també perquè permet entendre com respondre-hi. Mai abans ni després (fins ara!) s’havia planificat d’una manera científica la matança d’un grup humà. L’Holocaust seria el model de genocidi en sentit restringit. En cap cas, però, seria acceptable establir jerarquies en el patiment, ni tampoc banalitzar-lo.
Però hi ha una segona consideració sobre el genocidi que es limita a considerar des d’un punt de vista jurídic aquelles formes de brutalitat extrema que les Nacions Unides han acceptat denominar així. Atès que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (CPI) de 1998 assumeix la mateixa definició de genocidi que el Tractat de 1948, s’assumeix l’article II de la Convenció que descriu el genocidi com un delicte perpetrat amb intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós. Definit així, no s’hi inclouen ni els grups polítics ni el genocidi cultural.
En aquest sentit, perquè es pugui parlar amb propietat de genocidi bàsicament hi ha d’haver matança i una clara situació de pressió política per tal d’executar assassinats, organitzats o espontanis, en un context de gran violència. En l’aspecte estrictament jurídic, i segons estableix la Convenció internacional de 1948, genocidi és la situació on es produeix alguna d’aquestes circumstàncies:
1) Matança de membres d’un grup.
2) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres d’un grup.
3) Sotmetiment intencional dels membres d’un grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial.
4) Mesures destinades a impedir els naixements dins d’un grup.
5) Trasllat per la força de nens d’un grup a un altre.
Òbviament el gran problema d’aquesta llista és que hi manquen moltes situacions de genocidi i resulta massa reduïda per explicar situacions que ja s’han donat amb gran brutalitat. Encara avui (2019) només es reconeixen internacionalment molt pocs genocidis en sentit estricte. Bàsicament ho són l’armeni de 1915, el dels nazis sobre els jueus i els gitanos durant la Segona Guerra Mundial (que donà origen al tribunal de Nuremberg), la matança de Cambodja (1975-1979), les matances dels tutsis a Rwanda (1994) i la massacre de Srebrenica (Bòsnia i Herzegovina, 1995). Les darreres han estat qualificades explícitament de genocidis pel Tribunal Penal Internacional i es dona el cas que Rússia va usar el dret de veto a l’ONU (2015) per impedir que l’organisme internacional considerés genocidi els fets de Bòsnia, malgrat la sentència del Tribunal.
Més enllà del genocidi
Hi ha també més opinions sobre el que és un genocidi. Per posar-ne un exemple, Irving Louis Horowitz (1996) va insistir que per definir un genocidi calia que es produïssin no sols assassinats a gran escala de persones innocents sinó també l’acció d’un aparell burocràtic i una implicació dels governs en l’eliminació total d’un grup. Aquesta centralitat de l’Estat com a eina de crim és segurament un dels fets que més bé defineixen l’holocaust en la modernitat.
Però hi pot haver —i de fet aquest és el tema que preocupava més Lemkin, especialment després de 1948— un tercer tipus de genocidi “en sentit ampli”: el que fa perdre la identitat i la cohesió als grups sense necessitat de produir una matança. Com li agradava dir: “primer es cremen llibres i després es cremen persones”. No deixar viure, fer la vida quotidiana impossible en situacions de dignitat, portant-ho a l’extrem resulta equivalent a matar. Les famoses “tres emes” que constitueixen les bigues mestres del colonialisme: mercaders, militars i missioners, sovint han usat el comerç, l’aculturació, la religió i el xantatge com a eines de genocidi. És per això que estudiosos com Henry Huttenbach (en un article del 1988) han defensat que és genocidi tot allò que amenaci l’existència mateixa d’un grup. No cal que algú perdi la vida per tal que se’l mati culturalment, econòmicament, etc. en un Estat autoritari. En sentit ampli tendeix a ser considerat genocidi no sols allò que mata, sinó tot el que promociona la cultura del menyspreu, de l’odi i de la mort envers els grups minoritaris i les tradicions locals.
L’intent, sostingut en el temps i articulat des del poder de l’Estat (o de les religions), de destruir els diferents, és una cosa que fàcilment es pot copsar en temps de pau i que com a mínim crea un estat d’opinió favorable a la brutalitat i al genocidi. De fet, sense crear un núvol col·lectiu d’odi i de despersonalització emocional, el genocidi no seria possible. L’absoluta impunitat dels genocides culturals (que sovint s’arroguen el dret a ser-ho en nom de la llibertat d’expressió) és molt significativa i produeix un clima de violència social i institucional que sovint desemboca en violència física. Hi pot haver formes de genocidi dissimulades sota la pretensió de “reformar la societat” i fins i tot la història registra casos de destruccions de la tradició cultural autòctona que persones soi-disant progressistes han justificat pel (suposat) bé de la comunitat destruïda. En sentit ampli (i no jurídic) és indubtable que hi ha moltes formes de genocidi cultural. El colonialisme i el genocidi cultural sempre han anat de la mà. La conquesta espanyola d’Amèrica, l’intent dels anglesos per anorrear la cultura tradicional a Irlanda, Austràlia i bona part de l’Àfrica és genocidi en sentit ampli (i això val també per a tot el que han fet els castellans mirant d’anorrear la llengua i la cultura dels Països Catalans “sin que se note el cuidado”). Però avui apareixen noves formes de genocidi que recolzen, com sempre, en el menyspreu però usen les noves tecnologies i un llenguatge formalment jurídic. Cal anar amb compte.