El 25 d’abril, un dia tan funest per al poble valencià, té un sentit radicalment diferent a Portugal o Itàlia. En el país lusità, es commemora la Revolució dels Clavells, l’alçament militar que va posar fi a la dictadura ininterrompuda més longeva de tot Europa. A Itàlia, es tracta de la jornada antifeixista per excel·lència. La Diada de l’Alliberament, que recorda el moment de 1945 en què grans ciutats com ara Milà, Torí o Gènova van ser arrabassades al feixisme gràcies a les tropes aliades.
Cadascuna de les tres fites històriques té la seua banda sonora particular. En el cas valencià, el tema “Lladres que entreu per Almansa”, del grup Al Tall. A Portugal, sens dubte, “Grândola, Vila Morena”. I a Itàlia, també sens dubte, la tonada més característica és la “Bella ciao”. Una peça que ja tenia uns quants anys quan la Resistència italiana va popularitzar-la en la seua croada contra Mussolini, però que les partisanes transalpines van elevar a categoria de símbol. Una icona antitotalitarista que s’ha projectat en el temps i que ressona, encara avui, en revoltes més mundanes. No sols a Itàlia, on ha servit per combatre les ínfules autoritàries de Matteo Salvini, sinó en les protestes del dia a dia de molts altres països.
No obstant això, “Bella ciao” ha adquirit, darrerament, un to apolític, estrictament comercial. La sèrie espanyola La casa de papel, que la plataforma Netflix ha dut a cada racó del planeta, l’ha donada a conèixer als qui mai no l’havien sentida.
I com era de preveure, perquè la cançó és encomanadissa i alegre com poques, amb un impacte considerable. Per molts joves i no tan joves, de fet, la melodia de “Bella ciao” remet indefectiblement al producte audiovisual en qüestió. O, fins i tot, a algun càntics que s’escolten a determinats estadis de futbol.
Per aquest motiu convé girar la vista enrere i recordar-ne els orígens contestataris, transversals, compartits per persones d’ideologia ben diversa. No exclusivament comunistes, anarquistes o socialistes, sinó també des de posicions bastant més moderades. La lletra original és tan generalista que tothom s’hi sentia còmode.
La versió catalana fa exactament així:
“M’he alçat ben d’hora, de matinada, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao. / M’he alçat ben d’hora, de matinada, i m’he topat amb l’enemic. / Porta’m on vagis, tu, partisana, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao. / Porta’m on vagis, tu, partisana, ans que em mori sola aquí. / I si em moria entre els teus braços, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao. / I si em moria, entre els teus braços, obre un sot i enterra-m’hi. / Un sot a l’ombra d’algun dels arbres, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao. / Un sot a l’ombra d’algun dels arbres que floreixen cada abril. / I aquells que passin, prop del meu arbre, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao. / I aquells que passin prop del meu arbre es recordaran de mi. / Que a sota l’ombra d’aquest bell arbre, / oh, bella, ciao, bella, ciao, bella, ciao, ciao, ciao, / hi jeu l’amor d’una partisana morta per la llibertat. / Hi jeu l’amor d’una partisana morta per la llibertat.”
En català l’han interpretada plegats Marina Rossell i el grup Manel, i la mateixa Rossell l’ha cantada en castellà amb el cantautor valencià Paco Ibáñez. A escala internacional n’han fet versions una munió d’artistes, entre els quals, per exemple, Tom Waits i Manu Chao.
Malgrat els intents d’apropiar-se l’autoria de la famosa lletra, n’és anònima. Perquè la música, la melodia del tema, és molt anterior a la lletra que va assolir fama mundial: hem de remuntar-nos a començaments del segle passat. I sobre ella, persones de cap a cap d’Itàlia van incorporar-hi missatges de contingut divers.
La primera versió enregistrada de què es té constància data de 1919 i correspon a un músic d’ascendència jueva, ètnia gitana i fe catòlica: Mishka Ziganoff.
La connexió Ziganoff arriba via Fausto Giovannardi, un enginyer italià que l’any 2006 va adquirir un CD titulat Klezmer, música swing yiddish durant una visita a París. El gènere klezmer està estretament lligat al judaisme.
Giovannardi no va escoltar-lo fins passats uns dies. Va fer-ho mentre conduïa —segons va explicar en el seu moment al diari La Reppublica— i de seguida va tenir clar que aquella tonada era la de la popularíssima “Bella ciao”. El títol del tema que apareixia a la caràtula del CD era “Koilen” i havia estat creat en 1919, quan Ziganoff residia als Estats Units. En concret, a Nova York.
Com a gran afeccionat a la música, després de consultar-ho amb experts, Giovannardi va concloure —a partir dels trets instrumentals— que les arrels eren jueves o russes. Potser una barreja.
I, en efecte, des de la Biblioteca de Londres van poder confirmar-li que Ziganoff havia sigut un jueu de l’est d’Europa. No sols això, sinó que van deduir que la cançó era una versió renovada d’un tema yiddish anterior anomenat “Dus Zekele Koilen”. Tal com va publicar la revista Jot Down en un reportatge publicat ara fa dos anys, d’aquesta cançó jueva prèviament ja existien un parell de versions.
De lletres adaptades a la música, n’hi ha un cabàs. No debades, era una melodia força habitual entre les arrosseres del nord d’Itàlia i n’hi ha que relacionen el contingut de la lletra que finalment s’ha popularitzat amb les condicions laborals d’aquestes treballadores.
El valor de la Resistència
L’absència d’un autor o autora de la lletra conegut i l’evolució seguida per la melodia des d’uns inicis també indefinits encara afegeixen més misticisme a una cançó que ja en té molt. Perquè, com ha quedat dit, el “Bella ciao” remet a la lluita partisana contra el feixisme.
La crisi del coronavirus va ressignificar-la breument i va poder escoltar-se des de les balconades i les finestres d’algunes ciutats italianes. En aquest cas, contra un enemic invisible però igualment letal. Però el veritable enemic que va inspirar la lletra era el feixisme.
En pot donar fe un gran fotògraf italià, Danilo de Marco, que s’ha passat la vida fotografiant partisans d’ací i d’allà. Oriünd d’Udine, ha copsat el pas del temps a les cares de partisans que van jugar-se la vida contra el nazisme i el feixisme. Els seus retrats són els retrats d’una història plena de ferides... Però també d’una victòria molt important per al conjunt de la humanitat.
La conversió del “Bella ciao” en un himne antifeixista va germinar en paral·lel a la Segona Guerra Mundial i és indissociable de la figura tenebrosa d’Il Duce, que havia pres les regnes del país en 1922 —quan tot just comptava 39 anys— liderant el Partit Nacional Feixista.
La Resistència, que havia adoptat el nom original de Resistenza Partigiana, va involucrar més de 300.000 persones, amb una presència destacadíssima de dones, molt superior a la d’uns altres moviments d’aquestes característiques. Es calcula que una de cada deu integrants ho era.
1943 marcaria un punt d’inflexió en el signe de la guerra. La derrota de les potències de l’Eix —Alemanya, Itàlia i el Japó— a Stalingrad va situar les forces aliades en una posició molt més favorable. L’alliberament per fi s’intuïa a l’horitzó.
La caiguda
Mussolini va comandar Itàlia fins a la invasió de l’illa de Sicília per part dels Aliats, l’estiu de 1943. Fins aleshores, el dictador italià i l’alemany Adolf Hitler havien mancomunat esforços a la conquesta del continent europeu. Però la desfeta al front rus, la pèrdua de Sicília i el bombardeig dels aliats sobre Roma —especialment intens el 19 de juliol d’aquell any— va evidenciar el canvi de signe de la contesa bèl·lica.
En qualsevol cas, la complicitat entre Mussolini i Hitler no va estar exempta de moments de molta tensió, com ara quan Alemanya va decidir envair Romania sense haver-ho comunicat prèviament a Itàlia, o quan Itàlia va llançar una ofensiva sobre Grècia sense explicar-ho abans als alemanys. De seguida es va comprovar que el desplegament dels italians era insuficient per fer-se controlar el país hel·lènic i Hitler va haver d’enviar-hi tropes al rescat. Tampoc no serviria de res.
Amb la caiguda de Mussolini, qui va liderar Itàlia va ser el mariscal Pietro Badoglio. Ell va encarregar-se de liquidar el partit impulsat pel dictador i va iniciar una negociació amb les forces aliades que va enutjar Hitler.
Tot i que Mussolini havia tractat de proclamar un estat escindit al nord del país —anomenat República Social d’Itàlia—, ja era massa tard. La determinació de Badoglio era nítida: signar l’armistici i posar fi a aquell malson.
Per aquest motiu, Hitler va desplegar una darrera ràtzia: la invasió d’Itàlia, que va significar la deportació de 8.000 jueus a diversos camps de concentració, sobretot al d’Auschwitz-Birkenau. Aquesta maniobra a la desesperada va derivar en la declaració de guerra per part de Badoglio.
Al cap d’un any i mig, el 28 d’abril de 1945, a penes tres dies després de l’alliberament definitiu d’Itàlia, Mussolini era executat a Giulino di Mezzegra —un poblet del nord del país— per un grup de milicians comunistes que van enxampar-lo mentre provava de fugir del país. Ni 48 hores després, a la solitud del seu búnquer berlinès, Hitler se suïcidava. No hi ha banda sonora més bonica que el "Bella ciao” per acomiadar tant d’horror.