La cultura popular està farcida d'uns coneixements i d'una saviesa impregnada sovint per la universitat de l'experiència. És cert que pot haver-hi el risc d'una reproducció de mites instal·lats al conjunt de les societats i, fins i tot, de perpetuar determinats patrons de desigualtat, però, de vegades, compta amb afirmacions que resumeixen de manera concisa un fenomen. Entre les dites i els refranys valencians, hi ha una que, malgrat la possibilitat d'haver-hi excepcions i matisos, reflecteix com el promès i reivindicat ascensor social està pendent des de fa anys d'engreixar-lo, canviar-li les corretges i revisar tot el quadre electrònic.
Dir que «ningú s'ha fet ric treballant», a pesar de contenir un grau d'exageració, no és desgavellat. La meritocràcia i la cultura de l'esforç, un ideal profundament anhelat i gens menyspreable com a valor per promoure a les successives generacions, s'han demostrat, en la seua concepció actual, fallides. L'economista Branko Milanovic, una autoritat en matèria de desigualtat i autor d'obres com ara Capitalismo nada más. El futuro del sistema que domina el mundo (Taurus, 2020), ha aportat una dada absolutament il·lustrativa: al voltant del 75% dels nostres ingressos en l'etapa adulta es deuen a circumstàncies que no són atribuïbles al nostre esforç o a les nostres eleccions.
L'extensió de la meritocràcia com a principi rector de les nostres societats no s'ha produït per una creença igualitarista. Va donar-se per dotar d'una cuirassa intel·lectual a la preservació de la bretxa social una vegada va consumar-se la Revolució Francesa. O com assenyala el prestigiós economista Thomas Piketty a Capital i Ideologia (Edicions 62, 2019): «Les classes altes van abandonar instintivament la ganduleria i van inventar la meritocràcia perquè el sufragi universal no els privara de tot allò que posseïen». Es tracta, per tant, d'una reivindicació de l'esforç i de la meritocràcia com a criteris per raonar que tots compten amb les mateixes oportunitats sense emprendre les mesures d'intervenció pública que, en realitat, ho garantirien.
L'actual defensa d'aquesta filosofia és problemàtica perquè està fonamentada sobre preceptes injustos. Com dissecciona l'estudi Derribando el mito de la meritocracia, del Future Policy Lab, el codi postal i la loteria genètica, és a dir, l'adquisició d'unes habilitats naturals que són considerades molt valuoses en un moment determinat per la societat o per l'ens abstracte del mercat influeixen en la capacitat d'una persona per accedir a posicions econòmiques rellevants. En les paraules d'aquesta recerca: «El mercat retribueix capacitats productives la generació i el valor de les quals són el producte combinat de la sort i les loteries social i natural, per la qual cosa la meritocràcia acaba atorgant un enorme valor moral a circumstàncies que escapen a la nostra capacitat de decisió».
Els apologistes de l'actual sistema meritocràtic, però, han defensat que l'ensenyament permet la mobilitat social i actua com a un element que assegura la igualtat d'oportunitats. Res més allunyat de la realitat: la mobilitat educativa, almenys a l'Estat espanyol, se situa per sota de la mitjana de l'OCDE. Hi ha altres dades que desmunten aquest raonament, com ara que l'origen social d'un estudiant incideix en el rendiment econòmic posterior. Comptar amb entorns en els quals hi ha un àmbit d'estudi òptim, per exemple, s'erigeix en un determinant, al qual se suma la capacitat per gaudir de classes extraescolars o de reforç, l'ajuda d'uns pares amb temps i coneixements per resoldre dubtes als seus fills, etc. La multiplicitat de casuístiques dilueix, i molt, la reivindicació de l'actual sistema educatiu com a garant de l'ascensor social.
El disseny del sistema d'ensenyament, conformat per escoles públiques, concertades i privades, és un element de segregació que també distorsiona la mobilitat social i el presumpte filtre acadèmic de caràcter meritocràtic. Les barreres d'entrada als col·legis concertats i, evidentment, als completament privats provoquen una relativa concentració d'alumnat procedent de classes acomodades que perjudica les aspiracions de les capes empobrides. No perquè els continguts i les tècniques docents dels centres privats i concertats siguen millor, sinó pel capital relacional que adquireixen. «La concentració d'elits permet que els estudiants accedisquen a unes xarxes de contactes que són inassolibles per als individus més desfavorits, la qual cosa pot ser un factor rellevant a l'hora d'accedir a condicions laborals més avantatjoses», afirmen a l'estudi referenciat.
L'ensorrament de l'escala social és altament preocupant a la universitat. D'acord amb una investigació de la Xarxa Vives, la qual va desgranar la companya Violeta Tena en les pàgines d'aquest setmanari i corresponent a l'alumnat d'Andorra, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, només u de cada deu estudiants universitaris és d'extracció social baixa. En cas que alumnes de classes baixes aconseguisquen accedir a la universitat (i sense entrar en la demolició de la meritocràcia que significa la proliferació d'universitats privades a les quals pots accedir amb ínfimes exigències de notes i gràcies a disposar de diners per pagar-ho), tampoc hi ha una primacia de l'esforç de cara a obtenir llocs de treball ben remunerats. L'informe del Future Policy Lab advertia que «els estudiants d'aprovat (nota entre 6 i 7), però amb un origen social privilegiat troben més ocupacions molt bones que els estudiants d'excel·lent (nota superior a 8,5) però de classe treballadora».
L'actual relat de la meritocràcia ha penetrat amb tanta força que ha servit d'escut presumptament intel·lectual per demonitzar, fins i tot, l'impost de successions, un tribut que, per exemple, revistes com ara The Economist, de tendència liberal, han donat suport. S'ha criticat aquest impost sota el pretext que s'està gravant l'esforç de les classes populars i mitjanes per llegar un cert patrimoni als seus fills. Una afirmació rarament defensable en contrast amb les dades que ofereix el País Valencià: de les herències llegades l'any 2017, un 87% dels valencians no va pagar ni un euro i només un 3% va abonar una quantitat superior als 5.000 euros.
Oposar-se a l'existència de l'impost de successions i donacions, la qual prové, justament, d'aquells que reivindiquen amb entusiasme l'actual sistema meritocràtic, contribueix a retirar l'escala social a les capes menys acabalades. Segons una investigació dels economistes Pedro Salas Rojo i Juan Gabriel Rodríguez Hernández, de la Universitat Complutense de Madrid, el 68,8% de la desigualtat a l'Estat espanyol s'explica per les herències. Encara més, si considerem com a mètrica la riquesa no financera, fonamentalment conformada per béns immobiliaris, el percentatge augmenta fins a significar un inquietant 76,4%. Tot quan el 10% més ric d'Espanya atresora quasi el 60% de la riquesa estatal. Ja ho deien les primeres línies del Gran Gastby, la popular obra de la literatura nord-americana dels feliços anys vint del segle passat escrita per Francis Scott Fitzgerald: «En els meus anys joves i vulnerables, mon pare em va donar un consell sobre el qual duc recapacitant des d'aleshores. 'Quan et sentes amb ganes de criticar algú —em va dir—, recorda que en aquest món no tots han tingut els mateixos avantatges que tu'».
