Si trobar feina és una tasca complicada a qualsevol edat, fer-ho per sota de la franja dels 25 anys és senzillament una odissea. Això almenys és el que posen de manifest les dades. En el segon trimestre de l’any, l’atur juvenil —tot entenent com a tal aquell que engloba les persones entre 16 i 25 anys que voldrien treballar però no troben feina— se situava al País Valencià en el 40,3%; la xifra era una mica millor a Catalunya, amb un 35,6%, i feia el cim a les Balears, amb un 46,8%. Són les últimes xifres de què disposa l’Institut Nacional d’Estadística, però no són les més actualitzades, almenys en l’àmbit estatal. Perquè segons va publicar l’Oficina Estadística Europea (Eurostat) a principis d’octubre, les xifres corresponents a l’agost situen Espanya com l’estat amb un comportament més erràtic en aquesta matèria. Amb un 43,9% se situa com el país amb una taxa d’atur més alta de tota la Unió Europea, per davant de Grècia, país que fins ara ocupava la part més alta del rànquing. En bona mesura, la pandèmia n’és la responsable. L’agost de 2019, Eurostat va quantificar en el 32% l’atur entre els joves a l’Estat espanyol. La xifra és elevada, i esdevé elevadíssima si es compara amb els indicadors d’altres contrades: Alemanya, 5,9%; França, 19,9%, o Holanda, 11,1%. Itàlia, un país equiparable a Espanya, 32,1%. La mitjana per a la Unió Europea fou del 17,6%. Què explica aquesta especificitat? Què fan altres governs que no fan els nostres per evitar que més d’un de cada tres joves estiguen sense feina?
“Les últimes dades són molt preocupants, però encara ho són més si tenim en compte que aquest és un problema estructural”, exposa Julia Rosanna Sánchez-Valverde, que és vicepresidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i membre del secretariat per part d’Acció Jove - Joves de Comissions Obreres. “Si a l’alt atur juvenil sumem la precarietat de les persones que sí tenen treball, el resultat és la impossibilitat d’emancipar-se fins passats els 30 anys”, afegeix Elena Mañas, membre de la Comissió Permanent del Consell Valencià de la Joventut (CVJ).
Perquè els problemes que es plantegen en relació amb el jovent i l’ocupació són diversos. El de la desocupació juvenil és un de ben visible. No es comptabilitzen, però, les persones que estan formant-se en el batxillerat o en els estudis universitaris —almenys aquells que es dediquen exclusivament a estudiar.
Un model polaritzat
I això entronca, alhora, amb un dualisme molt afermat a casa nostra: uns alts índexs tant de persones amb estudis superiors com d’abandonament escolar entre joves (en concret, 24,2% a les Illes, 19% a Catalunya i 16,4% al País Valencià), que, en primera instància, haurien d’acabar ocupant llocs de feina de baixa qualificació i que a hores d’ara ni tan sols poden ocupar-se en aquests nínxols de mercat. L’hostaleria, per exemple, que abans de la pandèmia havia acollit una part d’aquesta mà d’obra, ara està paralitzada.
És el que la professora d’economia Lídia Farré, membre de l’Institut d’Anàlisi Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), anomena “polarització de nivells educatius”. “Els treballadors sense estudis són molt sensibles a les variacions econòmiques, ja que normalment tenen ocupacions molt vulnerables als xocs econòmics: construcció, turisme, restauració, comerç... D’altra banda, falten treballadors amb ocupacions de nivell mig per cobrir moltes feines de nivell mitjà que actualment estan ocupades per treballadors amb nivells d’estudis massa elevats pel lloc que ocupen”.
“Hi ha moltes causes que expliquen el nostre alt índex d’atur estructural, però n’hi ha una de principal: el nostre model productiu”, exposa Joan Sanchis, professor associat de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València i assessor a Labora, el Servei Valencià d’Ocupació i Formació. Per a Sanchis una qüestió i l’altra són cares d’una mateixa moneda. “Si tenim un sector terciari de baix valor afegit, això es reprodueix en el tipus d’oferta de llocs de feina que hi ha en el mercat —afegeix Sanchis—. Tenim un problema de perfils laborals o és un problema d’estructura productiva?”, es pregunta aquest professor universitari, qui reclama no culpabilitzar el jovent d’una problemàtica que té una arrel estructural.
L’era del precariat
La desocupació, doncs, és un problema. Però encara ho és més el fet que aquells que sí poden inserir-se en el mercat de treball ho fagen en unes condicions molt precàries. “Des dels anys 80, s'ha anat desregulant el mercat de treball, especialment per als joves, i les successives reformes no han disminuït el fenomen. L'atur i el treball precari dels joves funciona com un mecanisme de regulació "contracíclica" i com a mecanisme d'adaptació al mercat de treball”, explica Rafael Merino, que és professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es a dir, que quan vénen mal dades l’embat es nota en totes les franges d’edat, però els més joves esdevenen l’ase dels colps. Per a la professora Lídia Farré la dualitat del mercat de treball a casa nostra —amb treballadors ben protegits i contractes indefinits i treballadors amb contractes temporals i poca protecció— explica els alts índexs d’atur juvenil. Aquesta professora de la UAB considera que la temporalitat “permet que l’economia s’ajusti de forma ràpida a la conjuntura de cada moment”, però recorda que “aquest tipus de contracte té importants costos per als treballadors pel que fa tant a la inestabilitat financera com a l’acumulació d’experiència en el lloc de treball”.
En aquest sentit, Farré considera que una de les vies per abordar aquesta problemàtica passaria per implantar un contracte únic, “on els costos d’acomiadament anessin augmentant de manera progressiva amb l’experiència acumulada en el mercat de treball, però que acabés amb la dualitat que actualment existeix al mercat de treball”. Al seu parer això permetria “un mercat laboral més competitiu i flexible”.
Joan Sanchis constata l’existència d’aquesta dualitat en el mercat laboral, però nega que hi haja un problema de “rigidesa”. “Hem de superar aquesta correlació que es fa habitualment entre la normativa laboral i els resultats de l’atur. Si mires altres països, hi ha casos en què el mercat laboral és molt rígid i hi ha una taxa d’atur baix i casos on el mercat laboral és flexible i igualment hi ha problemes —exposa—. El que tenim és un problema d’estructura productiva”.
La vida en suspens
Les dades del CVJ són força eloqüents: el 91% dels treballadors i treballadores menors de 30 anys tenen contractes temporals i el sou mitjà és de 880 euros, una xifra per sota del salari mínim interprofessional. “Aquesta situació provoca que molta gent pospose els seus projectes de vida”, lamenta Elena Mañas, del mateix CVJ. El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, en col·laboració amb l’Observatori Desc, va elaborar l’estudi Radiografia: Joves llogateres i dret a l’habitatge 2020, en el qual quantificava les dificultats dels joves per emancipar-se. L’informe, que avaluava aquest fenomen entre els joves de 16 i 29 anys en el període 2008-2019, concloïa que la proporció de joves que poden emancipar-se s’ha reduït del 33% al 24%. En ciutats com Barcelona una persona hauria d’invertir el 120% del seu salari per poder llogar un pis. “Aquest pot mirar-se com un problema que ateny exclusivament els joves, però no és així. Tenim una població molt envellida, unes taxes de natalitat molt baixes i una fugida del talent per manca d’oportunitats laborals. Qui ha de contribuir, en aquestes circumstàncies, al sosteniment de l’estat del benestar?”, es pregunta Mañas. En aquest sentit, molts joves es miren amb preocupació les iniciatives que apunten a un endarreriment de l’edat de jubilació. Per què s’ha d’allargar l’edat de jubilació quan hi ha milers de joves espentant per ingressar definitivament en el mercat laboral i assolir unes mínimes condicions laborals? Són la “generació tap” de què parla Josep Sala i Culell al seu llibre Generació Tap, que acaba de publicar Ara llibres, la generació que a la transició iniciava la vida adulta i que ara no acaba de marxar i dificulta, en última instància, l’ingrés de nous actius en el mercat laboral.
I amb tot, hi ha mecanismes o ferramentes per taponar aquesta via d’aigua? Al País Valencià, Labora, va llançar ara fa quatre anys el pla integral de formació i ocupació “Avalem Joves”, un pla amb una vigència de quatre anys. En aquest període, 62.510 persones menors de 30 anys s’hi han beneficiat, de les quals quasi 24.500 ho han fet en l’àmbit de l’ocupació, a través d’un contracte d’una durada anual. Amb tot, des de la mateixa Labora, reconeixen que és una ferramenta insuficient, “un pegat”, en paraules de Joan Sanchis. “Són mesures importants, però l’impacte és limitat. Els estudis no asseguren que aquestes contractacions anuals tinguen un impacte en el mitjà i llarg termini. Hem de ser crítics i preguntar-nos si aquests recursos potser s’haurien d’invertir a canviar el sistema productiu. Si no abordem això, el desajust serà permanent”, exposa aquest professor universitari i assessor de Labora.
Per a Elena Mañas és “fonamental” que s’avalue l’impacte que ha tingut fins ara aquest programa i que “es blinde la seua partida, després que en els pressuposts d’aquest any patira una retallada del 82,5%”. La llista de mesures que proposa el CVJ és llarga i inclou un canvi de model productiu, exempcions fiscals per als joves autònoms, polítiques públiques en els sectors culturals i artístics, o la renovació del planter de l’Administració pública. I també consideren essencial aprovar un pla autonòmic de regulació de les pràctiques per tal d’erradicar les males praxis. Des de Catalunya Julia Rosanna Sánchez-Valverde encara incorpora una demanda més: “és essencial fer una cosa que fins ara no s’ha fet: cal comptar amb la gent jove a l’hora de dissenyar les polítiques que estan destinades als i les joves. Fins ara ha mancat la perspectiva jove”.