El cap del govern d’una democràcia exemplar és declarat culpable pel Tribunal Suprem del país d’haver infringit la llei i d’haver desposseït el parlament dels seus drets.
I què fa aquest cap de govern? Cedeix? Dimiteix? Es disculpa, com a mínim?
No, si es tracta de Boris Johnson.
És dimecres a la tarda d’una més de les esbojarrades setmanes del Brexit quan Boris Johnson compareix a Londres davant d’uns 600 diputats que, seguint la voluntat del primer ministre, haurien d’estar condemnats a la inactivitat. Però, com que el Tribunal Suprem ha declarat nul·la la interrupció forçada de l’activitat a la cambra baixa, tots els diputats tornen a estrènyer-se a les bancades, massa petites, del palau de Westminster. I si algú tenia l’esperança que Johnson ara, un cop condemnat pel Tribunal Suprem, finalment entraria en raó, al cap de poques frases veu decebudes les seves esperances.
“El tribunal no té raó”, vocifera Johnson, i es posa dret per proferir un atac furiós: contra polítics que “prenen com a ostatges” els votants britànics i per pura “covardia” corren a demanar ajuda als jutges en comptes d’enfrontar-se en una batalla honesta; contra els traïdors de tots els partits que li han imposat una “llei de capitulació”; contra totes aquelles “forces” obscures del país que escupen damunt l’única sentència vàlida: “la sentència del poble”. “Vingui, va, home!”, crida aleshores dirigint-se al líder laborista, Jeremy Corbyn, com si volgués resoldre la qüestió ara i aquí d’una vegada per totes.
És una escena com no n’ha vist mai cap altra la cambra baixa, acostumada a les sortides de to. Alguns diputats criden. D’altres estan a punt de plorar. N’hi ha alguns de les files conservadores que intenten frenar aquell noi entremaliat a baix a l’arena. Però Johnson no es deixa frenar.
Tothom ha de veure la seva fúria. Boris Johnson, que molts britànics encara consideren un conservador moderat, s’anima a erigir-se en el tribú de la plebs. Torna a trencar intencionadament els ponts que podrien portar a un acord del Brexit. En un país que fa temps que està tret de polleguera, Johnson continua atiant la ràbia des del càrrec més alt del país contra els de dalt.
Ell és el poble.
I tot això no ho fa en un rampell, no pas en l’apassionament de la batalla, sinó clarament amb una fredor calculadora.
Boris Johnson, que sempre considerava que el Brexit seria bufar i fer ampolles si el pilotava la persona adequada –ell–, en tan sols dos mesos al càrrec s’ha abocat a una situació desesperada. Sap que només pot guanyar unes noves eleccions –que arribaran tard o d’hora– si és capaç de posar de part seva els britànics frustrats, amargats i disgustats. Més de tres anys després del referèndum del Brexit cada vegada en són més. Però Johnson els ha d’arrabassar de les urpes del predicador original que atiava la fúria, Nigel Farage. El líder del Partit del Brexit gairebé va atomitzar els conservadors de Johnson en les eleccions europees del maig i va amenaçar que en la pròxima ocasió ho tornaria a fer.
Johnson es vol immunitzar contra aquest perill que ve per la dreta, i ho fa assemblant-se cada cop més a Farage. Força “un partit que havia estat liberal-conservador a avançar més i més en una direcció populista”, diu l’expert en extremisme Matthew Goodwin, de la Universitat de Kent. Però ningú no pot predir si aquesta tàctica tan arriscada sortirà bé. I si els fantasmes que invoca Johnson es podran contenir.
La música que toca Johnson amb el teclat populista va començar just després que els membres del Partit Conservador l’escollissin com a primer ministre: a mitjan agost va acusar alguns diputats, també companys de partit, que volien impedir un trencament sense acord amb la UE el 31 d’octubre, “d’un terrible col·laboracionisme”. El poble contra els representants del poble, aquesta és la línia del front que ell va traçar, i no deixa cap dubte del costat en què ell es veu.
Fa temps que descarta convocar noves eleccions: “És l’últim que vull”. En realitat, però, des de bon començament els estrategs de Downing Street s’han estat preparant per anar a les urnes. Assumeixen que les precàries majories al parlament pràcticament no donen marge perquè es produeixi el Brexit, sigui del tipus que sigui.
Per seduir votants laboristes, Johnson va prometre una pluja de milers de milions per al servei nacional de salut, l’NHS, i per a municipis desatesos. Als simpatitzants del Partit del Brexit els va atreure amb la previsió de crear 20.000 places addicionals de policia. La seva promesa central, però, era fer sortir el país de la UE el 31 d’octubre “de totes totes”, i amb un trencament dur.
Amb allò, però, quedava clar que molt aviat necessitaria unes eleccions, a les quals es presentaria com l’home que volia el Brexit a qualsevol preu. Amb una majoria còmoda podria, si el pla li sortia bé, o bé tancar un acord a l’últim minut amb Brussel·les i fer-lo aprovar al parlament a empentes i rodolons; o bé sortir de la UE sense dir ni adeu. I en aquestes circumstàncies, el camí més prometedor cap a unes noves eleccions seria si els “col·laboracionistes” del parlament el deposessin amb una moció de censura. En una campanya electoral populista això es pot aprofitar de meravella.
Durant les últimes setmanes, Johnson ha endurit ostensiblement la seva retòrica contra certs representants del poble i contra tots aquells que volen obstaculitzar-li el camí cap a un Brexit real. A banda de la sessió de preguntes setmanal per als diputats del parlament, Johnson ara fa una “sessió de preguntes popular” a través de Facebook en què els votants s’hi poden dirigir directament.
Gairebé cada dia apareixen davant de Westminster activistes que en enormes pancartes denuncien els “traïdors” de la cambra baixa i prometen: “No ens rendirem mai”. El que crida l’atenció és que, si bé en temps de Theresa May sempre hi havia persones que s’oposaven als manifestants pro-UE defensant alguna forma de Brexit, amb Johnson dominen els carrers els que volen un trencament dur. El seu lema és: “No Deal is Ideal” (‘És ideal que no hi hagi acord’).
Aleshores, a final d’agost, el cap del govern va anunciar el següent pas en l’escalada de tensió: a mitjan setembre posaria fi a l’activitat del parlament per elaborar un nou programa de govern per al seu mandat. Aquest procediment –anomenat pròrroga– és absolutament habitual, però només sol durar entre quatre i sis dies, no pas cinc setmanes, com planejava Johnson.
Els diputats estaven furiosos. Hi ha la sospita que Johnson amb el seu pas provocador volia forçar una moció de censura contra ell. Si una votació com aquella tirava endavant i cap altre partit no aconseguia formar una majoria a la cambra baixa, hi hauria automàticament noves eleccions, però la data la fixaria Johnson. I ningú no li podria impedir deixar passar el 31 d’octubre i després començar la campanya electoral com el triomfador del no acord.
En comptes de caure a la trampa, els parlamentaris van aprofitar els pocs dies que quedaven fins a la pausa forçada per aprovar en un procediment d’urgència una llei que ha afectat sensiblement Johnson. Ara fins a la cimera de la UE de mitjan octubre Johnson ha d’arribar a un acord de sortida amb Brussel·les o ha de sol·licitar una extensió del termini del Brexit fins després de Halloween. Johnson descarta fer-ho, diu que “s’estimaria més ser mort a la tomba”.
A més, desenes de diputats havien presentat una demanda contra el tancament forçat del parlament. Dimarts passat els onze jutges del Tribunal Suprem van impartir justícia amb una sentència unànime: la pròrroga de cinc setmanes tenia “extremes” repercussions per als fonaments de la democràcia britànica i, per contra, el govern no havia presentat cap justificació per dur-la a terme. El tancament forçat, doncs, era “il·legal i nul”.
La sentència no hauria pogut ser més dura i més clara. Però els vassalls de Johnson no es van comportar amb humilitat ni van assumir-ne les culpes, sinó que van ampliar la seva estratègia de condemnar tot aquell que posa traves a la doctrina pura del Brexit. Jacob Rees-Mogg, membre del govern, suposadament va parlar de “cop d’Estat constitucional” en una reunió interna; i altres tories van amenaçar amb abolir el Tribunal Suprem. Els jutges suprems són ara als ulls dels extremistes pro-Brexit el que l’oposició, els conservadors moderats, el Banc d’Anglaterra, les associacions empresarials i milions de britànics amics de la UE ja fa temps que són: enemics del poble.
En la lògica destructiva del cap d’estratègia de Downing Street, Dominic Cummings, la sentència fins i tot podria ser útil al seu superior. Segons mitjans britànics, Cummings recentment hauria presumit de com de poc els amics britànics de la UE entenen el seu joc: en realitat, cada atac contra Johnson reforça la seva posició en l’electorat, i el bàndol oposat no entén fins a quin punt el país detesta aquest parlament.
Perquè aquest joc cínic funcioni, Johnson necessita eleccions com més aviat millor. Però justament les eleccions és el que el parlament, que ja es torna a reunir des de dimecres passat, li continua negant. Fins que no estigui garantit que Johnson no portarà el país a sortir de la UE sense acord, el parlament no sol·licitarà una moció de censura, va fer saber el líder laborista, Jeremy Corbyn.
Així doncs, de moment Johnson pràcticament no pot maniobrar. En essència li queden dues opcions: podria negociar un tractat amb la UE que, en vista del temps restant, es podria assemblar molt al tan odiat acord de separació de la seva predecessora. O ha de retractar-se de tots els seus juraments i ha de sol·licitar una extensió del termini més enllà del 31 d’octubre. En tots dos casos, el Partit del Brexit estarà a l’aguait per atacar Johnson i els conservadors. Aleshores els “traïdors” serien ells. “Johnson és molt vulnerable”, diu el politòleg i expert en la UE Anand Menon, del King’s College de Londres. “No és gens segur que el seu intent d’arribar a un pacte amb el poble acabi sortint bé”.
Que Johnson vol seguir tant sí com no el camí que va obrir fa temps ho va deixar claríssim dimecres passat. Com un nen entremaliat de pati d’escola, va llançar insults en direcció als laboristes com si així pogués provocar una moció de censura ad hoc. Gairebé com un maníac va repetir el discurs de la “capitulació”, la “traïció” i la “covardia” dels seus rivals davant les urnes.
Les emotives peticions d’alguns diputats que instaven a rebaixar el to verbal van topar amb les burles de Johnson. Parlamentaris de tots els partits van recordar reiteradament a Johnson el destí de la política laborista Jo Cox, que el 2016, una setmana abans del referèndum del Brexit, va ser assassinada a ganivetades per un extremista de dreta. En l’interrogatori l’autor dels fets va dir: “El meu nom és ‘Mort als traïdors, llibertat per al Regne Unit’”.
“Li demano que moderi el seu llenguatge”, va cridar dimecres la diputada laborista Paula Sherriff dirigint-se a Johnson. Ella i altres diputats –va dir Sherriff– són atacats permanentment per defensors del Brexit, “i la gent fa servir les seves paraules [de Johnson]”. La resposta de Johnson: “Poques vegades he sentit ximpleries de tal magnitud”.
Tot i això, és innegable que al Regne Unit del Brexit els parlamentaris britànics cada vegada més són insultats, amenaçats i atacats. A mitjan any la Metropolitan Police va fer sonar el toc d’alarma després que en els primers cinc mesos de l’any s’haguessin registrat més de 750 atacs d’aquestes característiques. Aquestes són unes xifres “sense precedents”. En molts domicilis de diputats s’hi ha instal·lat botons d’emergència. La presidència de la cambra baixa ha aconsellat als diputats que, sobretot tard a la nit, si pot ser no surtin sols del parlament.
El matí posterior a les diatribes de Johnson una altra diputada, la laborista Jess Phillips, va fer pública una amenaça que havia rebut feia poc. El remitent hi escrivia que la formulació de Johnson “mort a la tomba” era gairebé profètica: “Això els passarà a aquells que es neguin a executar el Brexit”.
Al debat, organitzat per Phillips, sobre el llenguatge cada cop més incendiari, Boris Johnson evidentment no hi va assistir. Va informar els seus companys de partit que ell no havia de retirar cap afirmació. Per què –es pregunta Phillips, que creu que es tracta d’una “estratègia pensada”– “es vol sembrar l’odi al nostre país?”. A més, Phillips també va confessar: “No em fan por les eleccions; el que em fa por és que m’assassinin”.