València i les comarques que miren sempre cap a la capital del territori estaven anegades, devastades, submergides per un riu Túria que havia ampliat violentament els seus dominis. Les fortes precipitacions dels dies anteriors havien desbordat un curs fluvial que havia inundat cases senceres. Els carrers i les places eren simples prolongacions del llit nuclear de l'aigua. Els barris s'havien convertit en xicotets llacs. I les vides de milers i milers de valencians havien quedat ofegades sota els efectes d'aquella catastròfica riuada. El País Valencià, no debades, va lamentar la mort de 81 persones. Un drama que evidenciava davant dels funestos ulls dels habitants de les comarques de València les mancances preventives que atresorava la dictadura franquista.
La maquinària del règim feixista va engegar-se ràpidament. La riuada de 1957 coincidia amb els plans de modernització i desenvolupament econòmic que preparaven els nous ministres tecnòcrates al caliu de l'ajuda dels Estats Units, els quals havien considerat l'Estat espanyol un aliat en la seua guerra freda contra els països ubicats al bloc soviètic. Amb l'objectiu d'evitar qualsevol irrupció de malestar contra la dictadura, les autoritats franquistes oferirien tres possibles solucions per impedir una nova catàstrofe hídrica: el desviament del Túria pel nord a l'altura de Quart fins a la seua desembocadura amb el llit del barranc del Carraixet, la preservació del llit natural del riu i modificar el seu trajecte perquè desemboque a la platja de Pinedo, o construir un nou llit del Túria.
Aquesta darrera opció contemplava una obra megalòmana de 12 kilòmetres de llargària que abastava des de Quart de Poblet i Manises fins a les pedanies de Pinedo i la Punta. Una obra que, en un principi, tenia detractors a la controlada premsa franquista. Al·legaven que, en cas de desenvolupar-se, es destruirien moltes hectàrees de regadiu i es produirien unes expropiacions excessivament costoses. Uns arguments, però, que serien guardats en un calaix arran de la protesta de l'aleshores alcaldes de València, l'aristòcrata Tomás Trénor, el qual va queixar-se de la manca de diligència del franquisme per posar en marxa algun pla de contingència. I més quan en 1968 s'havia produït una inundació, tot i que més xicoteta, a València. Malgrat que el discurs fou censurat, Martí Domínguez, director de Las Provincias, va recollir-ho al seu diari.
El qüestionament del govern feixista va costar-los el seu càrrec, però va espavilar l'aparell de la dictadura sanguinària. En 1961, va engegar-se l'anomenat Pla Sud, és a dir, la construcció d'un nou llit del Túria que segaria més de 280 hectàrees de camps, dividiria pobles com ara Quart de Poblet, Mislata i Xirivella, i comportaria la demolició de 836 habitatges. Encara més, 740 persones serien expropiades. I edificacions tradicionals com ara l'església de Pinedo, l'alqueria de la Closa i la del Sucrer, ubicada a la zona de La Torre, passarien a millor vida. L'obra costaria el triple del pressupost previst. «El més important, però, és que marcaria la desfeta de l'horta, així com l'inici de la condemna per a un sud de València que es convertiria en el terreny al qual abocar totes les infraestructures molestes per a la resta de la ciutat», afirma Marc Ferri, activista de Per l'Horta.
Un viatge als inicis de la destrucció de l'horta -i del càstig d'una ciutat a la seua zona sud, la qual ha convertit els nuclis urbans en illes rodejades per un escalèxtric de carreteres i vies ferroviàries- realitzat aquest dijous al Ca Revolta de la mà de la publicista i artista Anaïs Florin i l'antropòloga Alba Herrero, qui han presentat dintre del cicle de conferències de Per l'Horta el llibre Ara vindran les màquines. Relats subalterns de la València sud, editat a través d'una beca pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. «Tota una panoràmica des d'una òptica humana i antropològica de les conseqüències de les expropiacions del Pla Sud, una infraestructura que va obrir la veda per a la construcció d'altres com ara la Zona d'Activitats Logístiques a la Punta», ha introduït Ferri.
Ple a la tercera sessió de les #jornadesMemòria a @ca_revolta
— Per L'Horta (@perlhorta) January 30, 2020
Amb @HacheAlba i @AnaisFlorin.
Parlant de la memòria de les cases i vides desaparegudes amb el #PlanSur de València. Història q recull el llibre de les autores: 'Ara vindran les màquines' pic.twitter.com/V4HJn4rKIq
«La nostra intenció era plasmar a través d'un relat coral i polifònic, on foren els testimonis qui protagonitzaran pràcticament el gruix del llibre, la història de la ferida sud de València, d'una infraestructura que va imposar-se de manera violenta sobre el territori sense qualsevol discussió. A causa de la riuada i de la difusió d'un discurs fals per bona part de la premsa del franquisme, va justificar-se sense cap mena de crítica la construcció del Pla Sud. De fet, es tracta d'un tema que, fins i tot, l'urbanisme crític no ha qüestionat habitualment», ha retret Florin. «Arran d'aquest silenci, volíem posar veu a les víctimes, oferir un relat alternatiu a l'oficial», ha complementat Herrero.
Un exercici de contrapoder a través de les lletres i les imatges que recull els testimonis de víctimes com ara Empar Puchades, qui aleshores comptava set anys. Històrica activista en defensa del territori i actualment presidenta de l'Associació de Veïns de Castellar-l'Oliveral, va narrar en un reportatge a EL TEMPS com als seus «iaios i pares van segar-los la vida de soca-arrel». Mentre el pare no va ser el mateix per la pena d'haver d'abandonar la seua idiosincràsia, el seu avi va morir a causa de la tristesa d'abandonar unes terres que eren tota la seua vida. «La família d'Empar va lluitar com ara es fa contra els desnonaments per tal d'evitar l'expropiació. Fins i tot, van detenir al seu pare per oposar-se a l'ordre de demolició de les autoritats franquistes», ha exposat Herrero.
«Aquelles expropiacions no va suposar només un canvi en el paisatge, amb la desaparició de nuclis històrics de població que ens ha costat localitzar en mapes antics. També va afectar les vides dels habitants. La majoria hagueren de fugir de les seues cases amb animals i ferramentes que no tenien on deixar-les. Amb les indemnitzacions abonades, no podien més que pagar-se pisos xicotets. Gran part dels expropiats, de fet, van deixar de ser llauradors per ser jornalers. Altres van treballar a les fàbriques. Van segar-los la seua vida sense donar-los a escollir», ha criticat Florin. «Algunes famílies, però, van abandonar les seues terres en companyia d'altres veïns. Era una manera de no perdre tots els seus vincles socials i de poder, entre més gent, restablir-se més ràpidament a les noves situacions vitals», ha afegit.
L'afecció a les vides dels expropiats fou silenciada. Els relats de les víctimes de la política urbanística desmesurada del règim van ser obviats, oblidats deliberadament. El Pla Sud, de fet, fou l'espurna «de la creació d'un sud de ciutat, amb les conseqüències que comporta», ha remarcat Florin. «Amb el Pla Sud, per tant, s'hi determinava el lloc en el qual van concentrar-se els vials ferroviaris, les carreteres i les ubicacions econòmiques més pesades de la ciutat. S'hi va escollir el patí d'enrere de la capital sense tenir en compte els efectes per als ciutadans d'aquesta zona, les quals han crescut entre vials que aïllen les seues vides d'altres nuclis urbans veïns», ha denunciat.
La construcció del nou llit del Túria, a més, va facilitar «considerablement el futur desenvolupament del Port de València». «Perquè l'ampliació del recinte portuari i el Pla Sud tenen un fil conductor en la història de l'urbanisme a València. Com el PAI de Benimaclet és la darrera lluita contra la destrucció de l'horta, la qual va iniciar-se amb el Pla Sud», ha avisat Herrero. Benimaclet, no debades, és l'últim capítol de la batalla lliurada entre l'horta i el ciment. Una història que té el seu origen en un Pla Sud que va arrasar biografies vitals sense contemplacions.