Ençà i enllà

La batalla inacabada de l’horta

Ara fa un any va veure la llum la llei de Protecció de l’Horta, el primer text legal que protegia aquest singular espai periurbà al voltant de la ciutat de València. Amb tot, l’amenaça de l’asfalt continua planant sobre un ecosistema sotmès a la pressió urbana de la capital. Alhora, els canals de distribució dels productes de l’horta topen amb dificultats per la competència amb les grans superfícies. EL TEMPS espigola les vicissituds d’aquest indret. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diu Carmen Bernet que enguany les creïlles han eixit “un poc lletges”. “Va ploure massa”, assegura mentre fita la caixa plena de tubercles de la varietat Vivaldi que esperen comprador. Són les 4.45 del matí però Carmen, de 77 anys, atén el negoci familiar amb entusiasme. Som a la Tira de Comptar, una reminiscència d’origen àrab inèdita a Europa. Es tracta d’un mercat on els llauradors de l’horta tenen dret a vendre els seus productes directament als minoristes sense necessitat de passar pels intermediaris. Instaurada en temps de la dominació àrab, fou oficialitzada l’any 1238 pel rei Jaume I i s’ha mantingut sense interrupció des d’aleshores. Un exotisme que ha anat adaptant-se a les circumstàncies de cada moment i que ha canviat d’ubicació a mesura que la ciutat es transformava. “Una institució que ha sobreviscut invariablement a guerres i invasions”, explica Juan Martín, responsable de la Tira de comptar. 

Des de 1981 la Tira de Comptar ocupa una de les naus de Mercavalencia. Fins ací es desplacen cada  dia agricultors de l’Horta —i també de les comarques limítrofes— per posar a disposició dels compradors la seua collita. A les 4.45 hores es dona el tret de sortida a la venda, la qual s’allarga oficialment fins a les 8 del matí, si bé les dues primeres hores són les més frenètiques. La flaire de la ceba fresca impregna aquest espai on s’amunteguen caixes i basquets plens d’hortalisses: carxofes, naps, alls tendres, carabasses, creïlles, encisams, espinacs... Cada dia la Tira de Comptar pot donar cabuda a 300 venedors que paguen una petita taxa per ocupar les tarimes —reminiscència del passat, quan realment s’utilitzaven tarimes— dibuixades en terra amb color groc. De mitjana ací es comercialitzen 40.000 tones de fruita i verdura. 

És dimarts i la venda no ha estat gaire abundant. “Febrer no és un bon mes i dimarts no és un bon dia”, explica Javi Molins, un agricultor d’Alboraia, mentre atén la comanda d’un comprador d’origen pakistanès. Hi ha qui compra un manoll d’alls; hi ha qui s’emporta les caixes de quatre en quatre. Observen, miren i regategen el millor preu, com s’ha fet tota la vida. En això consisteix un mercat. Els darrers anys els ciutadans d’aquesta nacionalitat han esdevingut els principals clients de la Tira de Comptar. “Encara sort,  gràcies a ells!”, diu Carmen.  

La Tira de Comptar no passa pel seu millor moment, segons reconeixen la majoria. Troben a faltar l’època en què cada matinada totes les tarimes tenien inquilí. Les proclames institucionals a favor de l’agricultura de proximitat, diuen, no han repercutit de cap manera en les pautes de consum del gruix de la ciutadania. Tampoc el fet que València fora reconeguda l’any passat per l’ONU Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible. “El problema és que les grans superfícies se’ns han menjat el terreny —diagnostica Javi Molins—. Ara les dones treballen i ja no van de matí al mercat a comprar com feien abans. Les famílies necessiten comprar-ho tot al mateix lloc i les grans superfícies els donen aquesta opció”. 

Molins va ser un dels llauradors que va participar en la iniciativa del Consell Agrari Muncipal de València De l’horta a la plaça, amb què un diumenge a l’any des de fa tres anys es munta un mercat a la plaça de l’Ajuntament. “La gent al·lucinava”, assegura. La iniciativa ha tingut tant d’èxit que el consistori ha aprovat aquest gener una normativa que permet als agricultors de la zona de l’horta vendre els seus productes directament, sense intermediaris, en mercats no sedentaris. “Crec que les pautes de consum han canviat i cal que ens hi adaptem si no volem desaparèixer”, assegura Molins. 

Tira de Comptar

 

Grues contra llegones

Ara fa tot just un any, el 22 de febrer de 2018, les Corts Valencianes van donar llum verd a la llei de Protecció de l’Horta. Ho feren amb els vots favorables de socialistes, Compromís i Podem i els vots en contra de PP i Ciutadans.  Fou un dia històric: per primera volta es legislava a favor de la preservació d’aquesta horta periurbana la gènesi de la qual data del temps dels àrabs. Es donava, així mateix, resposta a una demanda ciutadana fortament arrelada en les acaballes de la dècada dels 90. Ja l’any 2001 el col·lectiu Per l’Horta, que ha vetllat històricament per aquest espai, havia presentat una iniciativa legislativa popular que, amb el suport de 117.000 ciutadans, en reclamava la preservació. Aleshores la ILP va caure en sac foradat i durant tot el període de la bombolla immobiliària el ciment va menjar-los terreny als cavallons. Les grues van guanyar-li la batalla a la llegona i es perderen irremeiablement zones d’horta d’alt valor agrícola i paisatgístic. 

Aquell període de voracitat urbanística culminava un procés d’expansió urbana que havia començat dècades enrere. Al capdavall, la relació entre ciutat i horta ha estat històricament ambivalent: l’activitat agrària ha servit per a alimentar la població local i, per tant, per a eixamplar-la; i alhora, aquest eixamplament ha provocat l’ocupació de terrenys que abans eren agrícoles. És el que Rafael Temes, professor del Departament d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, cataloga com “el pecat original” de València. “El creixement de la ciutat es produeix a costa d’engolir-se l’horta. Hi ha una interdependència mútua, però, per dir-ho així, València ha actuat com una germanastra roïna”, explica aquest professor que participa en un grup interuniversitari que investiga l’evolució de les hortes històriques de la Mediterrània. 

Les fotografies aèries que acompanyen aquest reportatge —una corresponent a l’any 1957 i l’altra a 2015, procedents del projecte “Hortes històriques periurbanes del Mediterrani: Alacant, Múrcia, València i Saragossa”— il·lustren com la taca urbana s’ha expandit en el termini de mig segle. Temes posa xifres a aquesta transformació: l’any 1957 l’àrea contemplada en el Pla d’Acció Territorial de l’Horta tenia 3.500 hectàrees de sòl artificial —sòl residencial i industrial i infraestructures—, en les quals vivien 780.000 habitants. L’any 2015 la taca urbana s’havia expandit fins a assolir les 9.700 hectàrees, en les quals habitaven 1,5 milions de persones. És a dir, que en el termini de 58 anys es van perdre 6.200 hectàrees d’horta. A més, com destaca Rafael Temes, “l’ocupació de sòl no va avançar en la mateixa proporció. Mentre la població  es duplica, l’ocupació es multiplica per tres”. La proliferació d’infraestructures i l’aposta per un model urbanístic extensiu expliquen, en bona mesura, aquest fenomen. A hores d’ara el 50% de l’espai d’afecció del Pla d’Acció Territorial de l’Horta és sòl artificial; per l’altre 50% que és rústic.     

 

Una llei que fa història

L’objectiu declarat de la llei de Protecció de l’Horta és, precisament, acotar la sempiterna voracitat urbana. La legislació inicia “una nova etapa per a València i els pobles que conformen l’horta”, segons va reconèixer Mónica Oltra el passat novembre durant la presentació del Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH), el document que concreta les accions que emanen del mandat genèric de la llei. És “un nou camí que ens allunya de l’especulació i la predació del territori, que ens allunya dels temps obscurs del pelotazo i que posa en valor els usos agrícoles del sòl com un bé a protegir”, segons la vicepresidenta. El PATH blinda més d’11.000 hectàrees de sòl agrícola, per tal com impedeix la requalificació de terrenys en sòl no urbanitzable protegit. A més, recupera 250 hectàrees agrícoles degradades i dona protecció a més d’un centenar d’edificacions tradicionals. També estableix criteris molt restrictius per permetre el creixement de la taca urbana i, en tot cas, aquest sempre haurà de ser de forma contigua als teixits urbans existents. El PATH estableix, a més, que els municipis podran créixer sempre que, a canvi, regeneren un nombre d’hectàrees igual. 

A més, i amb l’objectiu de mantenir l’activitat agrària, que és al capdavall el motor de creació d’aquest espai antropitzat, contempla la creació d’un banc de terres i la possibilitat d’expropiar camps de cultius quan aquests no estiguen en ús, entre moltes altres mesures. “El PATH és una iniciativa capdavantera a Europa en termes de protecció de les hortes periurbanes”, assegura el catedràtic de geografia Joan Romero, autor junt amb Miquel Francés del llibre Horta de València. Un paisatge cultural amb futur incert

Tanmateix, l’aprovació de la llei i el posterior PATH no ha impedit que el ciment —o més ben dit, l’asfalt— continue amenaçant aquest espai. L’ampliació de velles infraestructures que en el passat ja van rompre el contínuum vegetal i l’entestament a mantenir alguns projectes depredadors mantenen en alerta col·lectius com Per l’Horta. L’ampliació de la V-30 i de la V-31, pel sud, i de la V-21, pel nord, d’una banda, i el manteniment de la Zona d’Activitats Logístiques per part de l’Autoritat Portuària de València neguitegen els col·lectius conservacionistes. Igualment passa amb un Programa d’Actuació Integral que, al barri de Benimaclet, pretén construir 1.500 habitatges. “El PATH és un bon document però conté portes falses que deixen marge per a l’expansió urbanística i d’infraestructures”, assegura Josep Gavaldà, del col·lectiu Per l’Horta, per a qui assistim a “una ordenació ben feta però incompleta” (vegeu requadre).   

Per a Gavaldà al PATH li manca “ambició”, i censura que, “a pesar de ser un pla d’ordenació supramunicipal, s’haja claudicat davant els interessos municipals de cadascun dels ajuntaments”. “Hi ha exclusions arbitràries d’àmplies zones d’horta. Segons la Conselleria de Territori s’han atès les peticions dels municipis  però si fas una ordenació supramunicipal és precisament per mirar per l’interès i no atendre els desitjos urbanitzadors de cada municipi”, asseguren des del col·lectiu Per l’Horta. I van un pas més enllà: “El que caldria haver fet és un pla de contraurbanització. Amb l’amenaça del canvi climàtic és el que ens correspondria fer”

Joan Romero, catedràtic de Geografia de la UV, matisa les crítiques. “És evident que trobar-te l’ampliació de la V-21 o el manteniment de la ZAL no és del gust de ningú. Però cal tenir en compte que veníem d’una inèrcia i d’uns plans i projectes que ja estaven aprovats. A hores d’ara des del punt de vista procedimental i legal és molt difícil retrotraure-s’hi”, explica Romero, que insisteix en l’exemplaritat de la llei i el PATH. Per a aquest expert, en tot cas, el més peremptori és garantir la viabilitat de les explotacions agràries. “La supervivència de l’horta depèn dels agricultors —indica—. Sense ells, l’horta esdevindria un parc temàtic”. 

ZAL

 

Llauradors en perill d’extinció

Com és evident, el retrocés dels camps de cultiu s’ha produït paral·lelament a la disminució del nombre de llauradors. Tot i que en els darrers anys s’ha registrat una certa incorporació de nous actius joves, l’horta no és aliena als problemes inherents a tot el sector. Almenys això és el que posen en evidència les dades contingudes en l’esborrany del Pla de Desenvolupament Agrari de l’Horta, encara pendent d’aprovació. Segons aquest document, que mostra dades referents a l’any 2009 (per tant, hi ha un cert marge de variació respecte de la situació actual), a l’horta hi ha un predomini incontestable del minifundi (el 76% de les explotacions tenen menys de tres hectàrees de superfície). L’envelliment també és un altre dels llasts per aquestes contrades: més del 70% dels titulars de l’explotació superen els 55 anys, una xifra que contrasta amb el 2% que tenen menys de 34 anys. Els cultius llenyosos (cítric, principalment) situats en les zones menys fèrtils representen el 63% de la superfície agrícola, mentre els herbacis (verdures, predominantment) són el 35%. 

Som a Meliana, una de les zones més fèrtils de l’horta, allà on la terra proveeix tres collites per any. Vicent Ferrer, que ha superat la cinquantena, encara se’n recorda de quan la terra s’assaonava amb la sorra procedent de la platja. D’aquell procés en deien, per aquestes contrades, “enjaçar”. Allò, però, forma part de la memòria col·lectiva d’aquest poble eminentment llaurador. “Aquesta és una feina sacrificada però també molt bonica”, confessa Ferrer assegut en un cadira a tocar del seu camp de carxofes. Les seues explotacions sumen tres hectàrees de terreny, un minifundi com tants altres que conformen aquesta catifa de tonalitats marrons i ocres. Al seu davant, en direcció cap al sud, s’erigeix un bloc d’edificis de cinc plantes que es va alçar durant la darrera bombolla immobiliària. “Veus com per allà les creïlles encara no han eixit? És perquè l’edifici aquest, que van construir els últims anys, els fa ombra i això en retarda el creixement”, explica. Ferrer és secretari comarcal de la Unió de Llauradors i Ramaders, una organització que va participar activament en l’aprovació de la llei de l’Horta. No fou un procés fàcil: l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja), de tarannà conservador, s’hi va oposar frontalment. Els vots en contra de PP i Ciutadans el dia de la votació de la llei, el febrer de 2018, encara couen entre els responsables d’aquest sindicat agrari.  

Vicent Ferrer

Ferrer, com la resta dels seus companys, té esperances dipositades en el Pla d’Acció Territorial, ja que contempla mesures que, almenys sobre el paper, aborden els problemes finiseculars que amenacen la tradició agrària. El PAT permet l’expropiació de terres quan queden en desús durant una temporada. Es tractaria, en tot cas, d’una expropiació de l’ús, no de la propietat. Aquestes zones quedarien adscrites a un banc de terres de futura creació de manera que qualsevol agricultor que hi estiga interessat puga accedir-hi. “Del que es tracta —explica Elena Cebrián, consellera d’Agricultura— és de posar en circulació les terres i evitar-ne l’abandó i la degradació”. 

Al capdavall aquest és cada vegada un problema més greu: entre els anys 2008 i 2013 la superfície abandonada de cultius va passar de 1.263 a 1.765 hectàrees. Les explotacions de cítrics, segons la Conselleria, van ser les més afectades. L’Horta Sud i l’Oest, és a dir, les zones més esquarterades per infraestructures i creixements urbans expansius, es troben entre les més perjudicades. De fet, les hortes d’Aldaia-Quart de Poblet o les de Manises-Paterna van registrar abandonaments  de fins al 30% de la superfície cultivada entre 2008 i 2013. A municipis com Picanya, Paiporta, Torrent, el Puig o la Pobla de Farnals aquests índexs es situaven entre el 20 i el 30%. El nombre d’explotacions ha disminuït de forma paral·lela: en el període 1999-2009 es va passar d’11.626 explotacions a 6.051, cosa que suposa una reducció de pràcticament la meitat. Aquesta dinàmica regressiva està íntimament lligada a la pèrdua de rendibilitat de l’activitat agrària. 

Per fer-hi front el Pla de Desenvolupament Agrícola de l’horta contempla una sèrie de mesures molt ambicioses que obliguen a la creació d’una marca pròpia; la millora dels canals de distribució; exempcions fiscals en la compravenda de terrenys: la recuperació dels canals de proximitat; l’adequació dels regadius; la posada en marxa d’una guarderia rural que vigile les explotacions; o la ja comentada creació d’un banc de terres, entre més mesures. “El Pla de Desenvolupament Agrícola ens dona ferramentes per poder ser viables”, admet Ferran Gregori, tècnic de la Unió de Llauradors que ha seguit el procés legislatiu lligat a l’horta. Amb tot, des del sindicat agrari lamenten que d’ençà que es presentà la llei, ara fa un any, encara no s’ha posat en marxa el Consell de l’Horta de València (entitat de caràcter supramunicipal que ha de coordinar les accions de protecció i de gestió), que és qui ha d’aprovar el Pla de Desenvolupament Agrícola. “Caldria ser més àgil”, assegura Gregori, de la Unió. Tanmateix, des de la Conselleria d’Agricultura asseguren que tot plegat estarà enllestit abans que acabe la legislatura i que per aquest 2019 hi ha prevista una partida de 2,3 milions d’euros. “Volem fer viable l’activitat agrària perquè sense ella l’horta esdevindria un parc temàtic i això ningú no ho vol”, assegura la consellera Elena Cebrián

A la nau de Mercavalencia que acull la Tira de Comptar el rellotge toca les 6.30 hores i els venedors estan en retirada. Carmen Bernet també. Potser demà la venda estarà un poc més animada. Ella no perd el somriure, però no és optimista sobre el futur. El seu fill, que duu ara les explotacions, té 54 anys i els seus descendents no volen saber-ne res, de la vida al camp. “Una hora d’aigua ens costa 60 euros. Així és difícil traure el que inverteixes”, es queixa. I amb tot, assegura: “L’horta ha sigut la meua vida i, si tornara a nàixer, m’hi tornaria a dedicar”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.