La decisió havia estat presa des de feia temps. L'erosió dels lideratges, la pèrdua de l'energia il·lusionant que impulsa l'emprenedoria de projectes de transformació social i el desgast de la primera línia política provocaven, entre altres factors, la renúncia d'Antonio Estañ a seguir com a secretari general de Podem al País Valencià. Una marxa que s'havia iniciat quan va descartar-se com a presidenciable dels morats a les passades eleccions valencianes i que va confirmar-se una vegada s'havia pactat l'estructura de govern del Botànic II. La repetició electoral a l'Estat espanyol, però, havia evitat que la dimissió fos efectiva.
L'adéu oficial d'Estañ, el qual va produir-se aquest dilluns, s'ha donat en un dels moments més dolços de Podem a l'àmbit estatal i valencià. Mentre la militància resta entusiasmada i expectant davant la possibilitat d'accedir a l'executiu espanyol després de la signatura d'un preacord de coalició governamental amb el PSOE, els morats s'han consolidat al Consell. Tot i les turbulències que van produir-se durant la negociació del Botànic II, els alts càrrecs del partit esquerrà no han protagonitzat cap polèmica destacada, així com han trenat certes complicitats amb la resta de socis del Govern valencià.
A la seua integració sense estridències momentànies a la Generalitat Valenciana, se suma una etapa de certa calma interna. O dit d'una altra manera: les lluites internes que tant van erosionar el partit durant l'anterior legislatura semblen haver desaparegut de la vida orgànica de la formació dels cercles. A conseqüència d'aquestes batalles entre les diferents sensibilitats que habitaven a Podem, en el passat van abandonar la militància activa morada el seu exlíder, Antonio Montiel, així com altres membres del seu corrent, com ara l'exdiputada a les Corts Valencianes Fabiola Meco. També va plegar Sandra Mínguez, qui aleshores encapçalava junt amb Estañ l'anomenat sector crític dels morats.
Aquestes marxes van coincidir amb una etapa de retrocessos en les urnes. A les eleccions valencianes del mes d'abril, els morats van perdre cinc diputats a les Corts Valencianes, tot i presentar-se del bracet d'Esquerra Unida. Un resultat que va permetre salvar els mobles en comparació a la clatellada que van experimentar un mes després als comicis municipals. Van deixar-se vots i regidors en tots els consistoris importants del País Valencià, com ara Alacant. Fins i tot, van quedar-se sense representació a l'Ajuntament de València. Una caiguda també experimentada en les dues eleccions espanyoles del 2019. En la darrera cita estatal a les urnes, de fet, Podem va descendir en 45.028 paperetes i un escó.
L'oficialització de la dimissió d'Estañ, tanmateix, agita una altra vegada la vida orgànica d'un partit pendent d'una repensada estratègica per revertir la pèrdua constant de vots a cada convocatòria electoral. L'adéu de l'exsecretari general, de fet, ha suposat la conformació d'una gestora que pilotarà i dissenyarà la pròxima assemblea de la formació. Un conclave intern en el qual es decidirà el rumb tàctic del partit, així com els nous lideratges de Podem i les relacions amb la resta de forces de l'esquerra valenciana, en especial respecte d'Esquerra Unida, actualment socis preferents elecció rere elecció.
L'elecció dels integrants de la gestora és un reflex acurat de les sensibilitats que hi havien al partit quan Podem va celebrar la seua segona assemblea valenciana. En una època en la qual va dirimir-se a Madrid, i per extensió a la resta de territoris de l'Estat espanyol, una batalla aferrissada entre els seguidors de Pablo Iglesias i els partidaris d'Íñigo Errejón, al País Valencià va sorgir una tercera via autòctona encarnada per l'anterior secretari general, Antonio Estañ, així com per l'aleshores diputat autonòmic César Jiménez i el senador Ferran Martínez. D'aquell equip, s'ha integrat a la gestora Pau Sanz, qui va exercir de cap de gabinet d'Estañ, i Anabel Mateu, exsecretària de Participació de la formació dels cercles.
Com a representant del sector que va donar suport a les tesis plantejades per Errejón al Vistalegre II, hi ha Àngela Ballester, exdiputada al parlament espanyola i una de les fundadores de Podem al País Valencià. Lidia Montero, exsecretària d'Organització i ubicada en el sector anticapitalista, també estarà present en l'elaboració de III assemblea dels morats a territori valencià. De la facció que s'identificava amb els posicionaments d'Iglesias, s'ha escollit a la síndica adjunta d'Unides Podem a les Corts Valencianes i exsenadora Pilar Lima i a l'exresponsable de comunicació dels morats en la darrera campanya electoral estatal i exmembre d'Esquerra Unida Pau Vivas.
Naiara Davó, síndica d'Unides Podem a les Corts Valencianes i també seleccionada com a integrant de la gestora, va formar part de la facció pablista fins fa uns mesos. Junt amb Rocío Segura, exsecretària de Polítiques Públiques de Podem, van desmarcar-se del sector encapçalat per Lima. L'exemple paradigmàtic d'aquest realineament al tauler intern dels morats va evidenciar-se amb la votació per escollir el síndic d'Unides Podem al parlament valencià. La pugna entre Davó i Lima va mostrar dues sensibilitats al partit. Fou la ruptura definitiva dels esquemes interns que hi havia fins ara. «Les antigues etiquetes no serveixen. Són obsoletes. Actualment, hi predomina el mestissatge», avisa un dirigent rellevant dels morats.
En aquella elecció, Davó va rebre els suports dels antics integrants de l'equip d'Estañ, qui defensen amb contundència la seua figura com a l'aspirant ideal per liderar Podem al País Valencià. Jove, provinent del municipalisme i amb habilitat discursiva, Davó s'ha erigit en un dels referents morats amb més projecció. Tot i que encara no ha decidit la seua candidatura, la dirigent alcoiana podria aixoplugar el consens de bona part de la militància esquerrana, segons ressalten fonts ubicades en la facció que va encimbellar Estañ al capdavant de Podem.
Una hipotètica candidatura de l'exregidora d'Alcoi (Alcoià) podria arrossegar als antics referents de l'errejonisme, com ara Ballester o la diputada autonòmica Beatriu Gascó, la qual, segons apunten les fonts consultades, compta amb una excel·lent relació amb la mateixa Davó i Segura. Malgrat haver-hi més simpatia cap a una llista encapçalada per l'actual síndica a les Corts Valencianes, l'entesa no està, ni de bon tros, assegurada. Tot dependrà dels projectes polítics que s'hi presenten.
Aquesta candidatura, fins i tot, comptaria amb el beneplàcit, d'entrada, del vicepresident segon de la Generalitat Valenciana, Rubèn Martínez Dalmau. Referent institucional dels morats al País Valencià i un vers lliure dintre de l'organització dels cercles, és una figura partidària dels consensos i dels pactes amplis dintre de Podem. Com també Hèctor Illueca, diputat al parlament espanyol i ubicat a la facció pablista. El seu company d'escó, Txema Guijarro, és un altre dels representants més possibilistes del corrent que va defensar les tesis d'Iglesias a Vistalegre II.
El nucli dur dels pablistes al País Valencià està conformat per Lima, Vivas i Ester Sanz, exmilitant d'Esquerra Unida, segons indiquen les fonts consultades per aquest setmanari. Lima seria una altra de les possibles aspirants a encapçalar Podem des d'una filosofia de caràcter més contestatària respecte del pragmatisme que podria encarnar Davó. «Ens diuen els moquetitzats», rebla una veu influent dels morats respecte del mot que empren els dirigents pablistes per denominar figures amb pes dels sectors que van aixoplugar-se al voltant de la síndica morada.
Gràcies a enarborar un discurs més impugnador, l'exsenadora podria captar el suport de l'espai fragmentat dels anticapitalistes, en el qual s'ubiquen Montero, excandidats per Alacant a les eleccions espanyoles com ara Roberto Molina o Ángels Varó, qui va rivalitzar amb Dalmau a les primàries per encapçalar la candidatura de Podem a la Generalitat Valenciana. Aquest corrent tenia representants crítics que van aliar-se amb Estañ. Es tracta de Víctor Alarcón, exregidor a Elda (Vinalopó Mitjà), Sergi Cremades o Pedro Granero. Tots tres han passat a una militància passiva en les files morades.
«Al marge de les aliances, que dependrà de les candidatures que es presenten i que poden, fins i tot, trastocar els fràgils realineaments actuals, aquesta assemblea és clau perquè escollirà l'estratègia política de la formació per als pròxims anys», exposa un dirigent de Podem, que prefereix guardar l'anonimat. «Després d'acumular uns resultats dolents a les autonòmiques i municipals, s'ha de buscar la fórmula per reactivar electoralment el partit», apunta. «S'haurà de buscar una combinació entre el paper institucional que exercim actualment i les lluites del carrer, les quals haurem d'acompanyar, forma part d'elles i exercir-ne de portaveu», indica.
Aquesta complicada quadratura del cercle, és a dir, mesclar el caràcter institucional d'una formació integrada a la Generalitat Valenciana i, possiblement, al Govern espanyol amb mantenir la flama contestatària inicial serà el principal dilema de les candidatures morades. I més quan descuidar qualsevol d'aquests vectors pot suposar una major erosió a les urnes. Mentre Podem ha de demostrar que és una força útil als executius autonòmics i espanyols per la seua capacitat d'implementar polítiques marcadament progressistes, també ha d'exercir de catalitzador de les lluites socials. «Encara més, hauríem de ser part d'elles», assenyala un altre dirigent dels esquerrans. «Sense aquesta presència a les lluites socials, perdem connexió amb la nostra base social. A més, hem de trencar el vot dual: necessitem convèncer en les autonòmiques els mateixos electors, almenys, que captem a les generals», conclou.
Per aconseguir-ho, Podem haurà de definir a la seua III Assemblea quina relació vol tenir amb Esquerra Unida, Compromís i el PSOE. És a dir, amb la resta de forces de l'espai progressista del País Valencià. Tot i que s'ha instaurat una aliança natural amb la força liderada per la consellera de Transparència, Rosa Pérez, a cada elecció, hi ha veus del partit que adverteixen d'una integració a la llarga entre ambdues organitzacions. Recorden que «Podem va néixer per superar les limitacions que tenia Esquerra Unida».
Altres, en canvi, centren els seus esforços a buscar una fórmula en la qual es puga recuperar el terreny cedit a les urnes sense confrontar obertament amb Compromís, al qual se'l veu com un aliat potencial a les espanyoles, i com evitar convertir-se en «una crossa del PSOE». «Cal evitar la subalternitat», reblen. I rematen: «Són els grans debats a resoldre. Volem una assemblea de discussió estratègica i política sense lluites internes. Els noms són un element secundari». La prioritat és com fer la quadratura del cercle per evitar reculades a cada convocatòria electoral. La complicada assignatura pendent dels morats.