PAÍS VALENCIÀ

«El PSPV no pot renegociar el Botànic sota la condició de fer president Puig»

Rubén Martínez Dalmau (Teulada, Marina Alta, 1970) és el presidenciable d’Unides Podem-EUPV a la Generalitat. Escollit a les primàries que la formació morada va celebrar al novembre, es mostra optimista sobre el resultat als comicis del 28 d'abril, però marca distàncies amb els socialistes de cara a l’endemà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tots els seus coneguts de Xàbia ja saben que és presidenciable o encara se’n sorprenen i li pregunten si és cert?

—La gent del poble que em coneix, ja ho sap. Xàbia és molt gran, però fins i tot els estrangers se n’han assabentat. A Podem hi presentem un alcaldable alemany i tenim un britànic a la llista local, que tanque jo de manera simbòlica. Els que tinguen la doble nacionalitat podran votar-me també a les autonòmiques.

—Quan li van proposar d’encapçalar la llista a les Corts [és el primer aspirant que ho fa per la demarcació d’Alacant] li va costar decidir-se?

—Vaig reflexionar-hi un cap de setmana. Vaig fer un llistat de pros i contres, vaig consultar-ho a la família —la relació amb el meu cercle familiar és estreta, de molta confiança— i m’hi vaig abocar. Cada vegada que em pregunte si vaig prendre la decisió correcta estic més convençut que sí.

—S’ho pregunta sovint?

—Al llarg d’aquests sis mesos, quan veus el desenvolupament dels processos polítics o compares les coses que podries haver fet en un altre àmbit, és clar que t’ho preguntes, però cada vegada estic més convençut que vaig prendre la decisió encertada.

—Té més a guanyar o a perdre en aquestes eleccions?

—El nostre projecte polític només té coses a guanyar.

—Es pot perdre el Consell.

—Nosaltres no hi hem estat mai, tot i que, efectivament, n’hem marcat el rumb des de les Corts.

—Vostè ja va ser diputat al Congrés a la legislatura fallida i...

—... Jo no l’anomene així. Va ser l’onzena legislatura, la legislatura del canvi. Des dels temps de la UCD no hi havia hagut un grup parlamentari tan nombrós que no fora el del PSOE o el del PP. Va ser la legislatura rupturista, la que va visibilitzar que hi havia una altra manera de fer política. Per a mi va ser la més important des de l’època de la Transició.

—Té un record positiu d’aquells sis mesos, doncs.

—Enormement positiu. Podem va irrompre al feu del bipartidisme clàssic. Les dues sales principals del Congrés, de fet, porten el nom de Cánovas i Sagasta. És un espai ideat per al bipartidisme.

—Mai no s’ha penedit d’haver votat “no” a la investidura de Pedro Sánchez, el març de 2016?

—No, en absolut. Sánchez havia acordat amb Albert Rivera unes polítiques que no compartíem i ho havien formalitzat davant del quadre El abrazo [del pintor valencià Joan Genovés]. Era una mena de despotisme il·lustrat: volia els vots de Podem però sense Podem. No era gens seriós. Amb tot, vam fer una consulta a la militància i 8 de cada 10 votants van oposar-s’hi. Ja es veia clar que, de Rivera i Ciutadans, no te’n pots refiar.

—D’aleshores ençà, Podem no ha deixat d’erosionar-se. Alguns votants de 2015 potser no els ho van perdonar.

“El PSPV posterior a l’Acord del Botànic tampoc no té res a veure amb el PSPV anterior”

—Negue la major. Vam passar de tenir 69 diputats el 2015 a tenir-ne 71 el 2016, quan va incorporar-s’hi IU. Encara no hem patit cap resultat terrible a les urnes: a les eleccions generals, catalanes i andaluses hem continuat aconseguint uns resultats molt dignes. És clar que vam cometre errades en el marc institucional i a escala interna, però tot just acabàvem d’arribar al Congrés i érem gent que no procedia de la política. Necessitàvem un temps per trobar el nostre lloc als debats parlamentaris. Dit això, el pacte Sánchez-Rivera era el darrer cop de cua del bipartidisme. No hi podíem donar suport. El Sánchez de març de 2016 no és el mateix que va guanyar la moció de censura al juny de 2018.

—L’ha canviat Podem?

—L’ha canviat Podem. I en el marc valencià, el PSPV posterior a l’Acord del Botànic tampoc no té res a veure amb el PSPV anterior. Podem ha estat capaç d’imprimir un viratge social al Partit Socialista.

—En paral·lel, vostès també s’han contagiat dels pitjors hàbits dels partits clàssics: divisions internes, espectacles a plena llum del dia...

—Hem hagut d’aprendre massa ràpidament. A la gent li fa l’efecte que portem tota la vida, però Podem a penes té cinc anys i se’ns ha exigit molt més que a la resta de forces polítiques. Sens dubte hem comès errades, però sempre hem sabut amb qui estàvem. Mai no ens hem posat de banda dels poderosos, dels poders fàctics i de les oligarquies, sempre ens hem mantingut al costat del poble.

 

“Sens dubte hem comès errades, però sempre hem sabut amb qui estàvem. Mai no ens hem posat de banda dels poderosos, dels poders fàctics i de les oligarquies” / Marc Castell

—Pablo Iglesias suma o resta vots?

—Per descomptat que en suma! Sense ell, Podem no existiria tal com el coneixem. Va ser capaç d’aglutinar un descontentament que provenia del 15M i que no havia trobat la manera de configurar-se. “Si volen ser escoltats, que munten un partit”, deien al PP. Doncs bé, Pablo Iglesias el va muntar i va fer que Podem accedira a les institucions.

—És una sort, per tant, que hi haja coincidència electoral valencianoespanyola el 28 d’abril.

—Això, no ho tinc tan clar... Hi havia elements que jugaven a favor de deixar-les en la data que tocava, el 26 de maig, i uns altres que recomanaven d’avançar-les. Quan el president Ximo Puig m’ho va preguntar, vaig contestar-li amb claredat: “President, estatutàriament, aquesta és una decisió seua. Siguen a l’abril o siguen al maig, nosaltres estem a punt per eixir a guanyar”.

—D’aquella reunió, celebrada l’1 de març, vostè en va eixir convençut que hi hauria avançament?

—No... No necessàriament. Vaig entendre que s’ho estava plantejant seriosament. No estava fent teatre, no havia quedat amb nosaltres per convencionalisme.

—Quan Martínez Dalmau constata que a la fi hi haurà avançament electoral, exclama per dins un “que bé!”?

—Jo hauria dit “què bé” en qualsevol dels dos casos. Tan sols desitjava que es coneguera la data amb certesa per tal de dissenyar l’estratègia més oportuna.

—El PSOE opina que això mobilitzarà un tipus d’elector que no s’activaria el maig, a les autonòmiques. Podem també n’ix beneficiat, en aquest sentit?

—[Silenci.] Podria ser. No tinc elements demoscòpics que ho demostren, però. Sí que veig molta gent mobilitzada de cap a cap del País Valencià. He completat una ruta per les 15 ciutats més poblades i m’he trobat molta gent entusiasmada, amb ganes de fer campanya i d’eixir a guanyar.

—Parla de membres del partit.

—Parle de la gent que m’he trobat. Principalment del partit, però també de gent que forma part d’associacions socials o veïnals, de joves amb treballs precaris... Grups que porten quatre anys mobilitzats i que faran tots els possibles per no tornar a les èpoques de governs conservadors.

—Retornant a l’avançament, què li va semblar la reacció de Mónica Oltra?

—Comprensible. Quan nosaltres [el secretari general de Podem, Antonio Estañ, i Dalmau mateix, aquell 1 de març] parlàrem amb el president, no sabíem que ell no havia parlat encara amb Mónica Oltra.

—I en la reunió, que s’allarga més d’una hora, no li ho pregunten?

—No, perquè ho donàvem per fet. Quan tens una vicepresidenta, allò més normal és que ho comentes amb ella abans que no amb el tercer soci.

—El dia anterior, dijous 28 d’abril, Oltra li havia confessat a Estañ als passadissos de les Corts que el president i ella no parlaven de l’hipotètic avançament des del 15 de febrer, quan van convenir que no n’hi havia motius suficients.

“No em sembla molt lleial que el president no compartisca la seua decisió amb qui controla la meitat del Consell i que sí que ho faça amb partits tercers”

—Jo entenia que, en aquelles 24 hores, el president ja li ho havia consultat a la vicepresidenta. És la seua vicepresidenta, caram! Conec Oltra de fa anys, sé com expressa els seus sentiments, i aquella nit vaig entendre-la perfectament. Jo hauria reaccionat de manera semblant. No em sembla molt lleial que el president de la Generalitat no compartisca la seua decisió amb qui controla la meitat del Consell i que sí que ho faça amb partits tercers. Siga com siga, va ser una actuació molt típica del Partit Socialista: allò de la fontaneria, de mirar com fer-ho per tal que no... Nosaltres som massa nous i no en sabem prou. Tant de bo no n’aprenguem mai, això és vella política en estat pur!

—Vostè comparteix campanya amb Puig, Oltra i dues veus potents com les d’Isabel Bonig i Toni Cantó. No s’hi troba estrany?

—Provinc del món acadèmic, en què ens escoltem els uns als altres i no fem servir les fal·làcies. Ara comence a entendre que el diàleg polític barreja uns elements diferents: la immediatesa, l’originalitat...

—Encara que el Govern del Botànic ha aprovat iniciatives impulsades per Podem que han tingut una transcendència important, la majoria de la ciutadania no en té constància. Com pensen trasmetre-ho durant la campanya?

—La política emancipatòria, que facilita la vida de la gent, ha de dur-se a terme al marge del grau de coneixement que genere qui l’ha impulsada. N’hem de ser responsables. És clar que ho tindríem més fàcil si haguérem gestionat alguna conselleria, però...

—... Va ser una errada no assumir funcions executives?

—Si ens transportem fins aquell moment veurem que no va ser una errada. No es donaven uns requisits que ara sí que hi conflueixen. Va ser una decisió general, a tot Espanya. Volíem distanciar-nos al màxim possible del bipartidisme, no podíem governar amb el PSOE a la primera oportunitat. Ara bé, en el transcurs del Botànic va arribar un moment en què ja s’havia estabilitzat tot plegat, en què ja havíem comprovat quina era la capacitat de transformació i en què podíem fer el pas d’entrar al Govern. Cap a mitjan legislatura podríem haver-nos-hi sumat.

—Noms tan destacats com els d’Antonio Montiel, Fabiola Meco, David Torres o Marc Pallarès han preferit no continuar de diputats, una circumstància que PSPV i Compromís lamenten bastant. Per què ha passat això?

“Si Montiel haguera aconseguit un lloc d’eixida a la llista, supose que no se n’hauria anat. El partit continuaria sent el mateix i ell encara hi seria”

—Podem va nàixer com un partit d’al·luvió, amb tot d’eleccions a la vora. Molts dels que van incorporar-s’hi pensaven que Podem era una altra cosa. Avui ja no passa això: qui ve a Podem, ja sap on arriba. Per exemple, Julià Álvaro [ex-secretari autonòmic de Medi Ambient i exdirigent de Compromís, fitxat in extremis com a número 5 de la llista per València] ja coneix el nostre ideari i com actuem. És legítim que alguna gent ja no se’n senta partícip. Montiel ha dit que el partit ha evolucionat d’una manera que no esperava, encara que cal recordar que el novembre passat formava part d’una candidatura que va perdre les primàries... Si haguera aconseguit un lloc d’eixida a la llista, supose que no se n’hauria anat. El partit continuaria sent el mateix i ell encara hi seria. Si et presentes a unes primàries, la gent no et vota prou i tot just després te’n vas, potser no et desagrada el rumb del partit, sinó el lloc de la llista que t’ha tocat ocupar. Ho dic amb tota l’estima, respecte moltíssim Montiel, durant tres dècades hem treballat junts. Fabiola ha retornat a la seua professió però continua a la direcció del partit. Al capdavall, a Podem som gent normal fent política.

— La frase és de polític clàssic.

—A Podem no veiem la política de manera clientelista, no creiem en la professionalització de la política. Mire el cas de Joan Lerma, senador per designació territorial etern. Entre els cinc milions de valencianes i valencians no hi ha ningú que el puga substituir? Cal que siga senador vitalici, com en els temps de les Corts de Castella? Caldria entendre la política com un servei temporal a la societat, no com un modus vivendi. El dia que vaig entrar al Congrés i vaig haver d’omplir el full escaient, la persona del PP que tenia al meu costat va posar “diputado” a l’apartat on calia fer constar la professió. No havia sigut res més a la seua vida, aquell bon home!

—Parlem de la gestió del Botànic. Quina mesura li ha agradat més?

“El Botànic és el paradigma de com han de ser els governs post-PP”

—La redignificació del significat de ser valencià. No és quelcom material, però importa molt. Els valencians tornen a sentir-se orgullosos de ser-ho. Ara fa tres anys, a la selva boliviana, els membres d’un viatge organitzat vam començar a presentar-nos i una dona de Costa Rica, quan va saber que jo era de València, va exclamar “¡ah, donde la corrupción!”... Com se’ns ha vist, si no, des de la resta de l’Estat? Com un lloc de mascletades, paelles i gent furtant. No hi havia res més! Bé, el mar. Ara pots sentir-te orgullós d’un Govern que ens ha tret d’aquell enfosquiment i que ha liderat una veritable revolució ètica. El Botànic és el paradigma de com han de ser els governs post-PP.

—I què li ha agradat menys?

—La falta de valentia en molts àmbits. No m’ha agradat que hagen mantingut els privilegis dels expresidents, no pot ser que el senyor Francisco Camps continue al Consell Jurídic Consultiu. Per què ha de gaudir algú com ell de despatx, secretària i xofer? Són els beneficis d’una classe política privilegiada. La no reversió de l’hospital de Dénia també m’ha decebut, l’abstenció de PSPV i Compromís davant la llei sobre el canvi climàtic, la negativa del PSPV a la taxa turística... El turisme representa una porció molt significativa del nostre PIB, una part dels ingressos que genera hauria de revertir a la societat. M’he reunit amb les kellys de Benidorm, que cobren entre 1,50 euros i 3 per cada habitació que endrecen, una cosa indigna. Una d’elles em contava que l’hotel on treballa havia estat remodelat i que ara els balcons no eren d’obra, sinó de vidre, i era ella, òbviament, qui havia de netejar-los pel mateix sou. No podem tenir un treball precaritzat sotmès a un turisme barat. A cap ciutat del món de totes les que han implementat la taxa turística no ha disminuït l’afluència de visitants per aquest motiu.

 

“No podem tenir un treball precaritzat sotmès a un turisme barat. A cap ciutat del món de totes les que han implementat la taxa turística no ha disminuït l’afluència de visitants per aquest motiu”. / Marc Castell

—Caldria aprofundir la reducció dels concerts educatius?

—Els concerts no han de tendir a extingir-se, ni de bon tros. Ara bé, els diners destinats a l’escola privada no poden malmetre la qualitat de la pública. Cap persona progressista no ho pot permetre, això.

—En matèria d’habitatge, que ha estat un dels eixos de Podem al llarg de l’última legislatura, què plantegen?

—El 30% de les noves vivendes haurien de ser socials, calen programes de vivenda per a les dones que han sigut maltractades per les violències masclistes i hem proposat un banc de vivenda pública com el que ja funciona en alguns països nòrdics: la Generalitat rehabilitaria habitatges en mal estat de propietaris que els tenen buits i tot seguit els cediria com a lloguer social durant uns anys. Ara mateix ni tan sols no coneixem el nombre de pisos buits.

—Tem que una part dels votants de 2015 estiga desencisada amb Podem i que ara puga sentir-se atreta per Vox?

—Aquest risc és real. De gent decebuda, n’hi ha. Sobretot a causa de les nostres disputes internes. Amb tot, molt majoritàriament, qui vota Vox té un pensament conservador o ultraconservador.

—El presidenciable de Vox és José María Llanos, professor de Dret romà a la facultat de la UV on vostè imparteix Dret constitucional. Com és ell?

—Només el conec de vista. Vaig ser vicesecretari de la facultat vuit anys, soc una persona activa, però no l’he tractat gens. Sempre hi ha passat desapercebut.

—Si el CIS li demanara on se situa vostè a l’escala ideològica de l’1 al 10, en què l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dretà, què li respondria?

—Hem d’anar superant l’eix esquerra-dreta i complementar-lo amb d’altres. Amb tot, li dic que em trobe en el 2,5.

—El Martínez Dalmau que va assessorar Hugo Chávez estava més a l’esquerra que no ara? Ha canviat?

—Chávez sempre va dir que ell no era d’esquerres ni de dretes. Quan vaig coincidir-hi ell estava llegint La tercera via, d’Anthony Giddens. A finals dels 90 i inicis dels 2000, a l’Amèrica Llatina es podia apostar per unes polítiques emancipadores o de transformació que ací eren inviables. Vaig ser a Veneçuela durant l’Assemblea Constituent, els anys 1998 i 1999. Després vaig anar a Bolívia, Colòmbia, Equador... Quan en el cas espanyol va sorgir aquesta oportunitat de transformació, m’hi vaig apuntar.

—I de l’1 al 10, on situaria Oltra?

—Ho hauria de dir ella, però la veig entre el 2,5 i el 3.

—I Puig?

—A Puig el veig entre el 3 i el 3,5.

—Ella ja ha deixat entreveure que compta amb el suport de Podem per aconseguir la presidència si vostès i Compromís superen en escons el PSPV. És factible fer-la presidenta?

—La diferència entre el parlamentarisme i el presidencialisme és que en el primer cas governa qui reuneix més confiança al Parlament. No importa quin siga el partit més o menys votat.

—Amb més escons, però, el PSPV s’oposaria a investir-la.

—Tu no pots acudir a una negociació amb línies roges. No pots seure a una taula dient que no penses escoltar segons quines propostes. Escolte, no. Quan seus a dialogar, s’ha de parlar de tot. El PSPV no pot negociar un segon Botànic sota la condició de fer president Puig. Caldrà decidir què convé més al conjunt de la població. Podria ser-ho ell, Oltra o jo mateix.

—Quin seria un mal resultat per a Podem, el 28A?

—Superar els 9 o 10 escons seria un bon resultat. Per sota, seria regular.

—I un de dolent, quin seria?

—Menys de 5 seria un desastre.

—De Bonig i Cantó, què n’ha de dir?

—Les vegades que he coincidit amb ella m’ha semblat molt afable i oberta. Propera. Amb ell només vaig coincidir al Congrés i em va semblar que mai no sabia de què parlava. Viu de l’aparença, més que no de la substància. Ciutadans ha renunciat a ser el partit frontissa, ha preferit pertànyer al bloc de Colom. Que Cantó accepte un acord amb Vox i reviscole conflictes irresponsables com el de la llengua ho diu tot.

—Si vostè no és conseller, retornarà a la facultat abans no acabe la legislatura?

—No m’ho he plantejat. Isc a guanyar, tinc les capacitats per assumir la presidència i la gent anhela un Govern de canvi. Si no, veurem quin és l’horitzó. Seré allà on em pose el poble. En principi, no retornaré a la universitat en algun temps.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.