A la tercera planta de l’edifici Amèrica de València, ubicació de la nova seu del PP, els rostres dels dirigents conservadors mostraven una felicitat moderada. Els populars havien aconseguit 84.441 vots més que en l’anterior convocatòria electoral espanyola, un fet que els permetia obtenir un escó més. De 7 passaven a 8. Aquest increment, però, no evitava la victòria dels socialistes en les eleccions espanyoles al País Valencià. El PSPV aconseguia imposar-se amb 10 diputats, els mateixos que en l’anterior convocatòria. Un triomf que consolidava el territori valencià com un bastió de la formació del puny i la rosa, tot i perdre 48.890 sufragis. No debades, i fins als passats comicis estatals del 28 d’abril, els conservadors havien encadenat victòries en cada cita a les urnes espanyoles des de 1989.
L’alegria discreta dels populars responia a l’extrapolació dels resultats del passat diumenge a unes hipotètiques eleccions valencianes. Si en els comicis espanyols del 28-A PP, Ciutadans i l’extrema dreta Vox van recollir 1.513 vots més que la suma de Compromís, PSPV i Unides Podem, aquesta vegada el marge s’ampliava per al trio de Colón. Malgrat la patacada dels taronja a les urnes, el trident conservador replegava 35.056 paperetes més respecte de les tres opcions progressistes. Una diferència que emocionava Isabel Bonig, líder del PPCV, la qual expressava: “Avui la majoria absoluta estaria en el centredreta”. “Els valencians han donat un avís seriós a [Ximo] Puig, [Mónica] Oltra i [Rubén Martínez] Dalmau”, indicava, citant els noms dels referents valencians del PSPV, Compromís i Unides Podem, respectivament.
Tot i que les anteriors eleccions valencianes van demostrar que els ciutadans voten diferent en cada urna i que extrapolar resultats és un exercici arriscat, l’ampliació del marge del bloc de la dreta és un senyal d’alerta per a les tres forces d’esquerres que integren l’actual Consell. No debades, socialistes, valencianistes i morats van conservar aleshores la Generalitat Valenciana per només 40.000 paperetes.
Amb una participació del 71,74%, només de dos punts i mig inferior al 28-A, l’extrema dreta ha sigut una de les grans triomfadores de la nit electoral al País Valencià. La formació encapçalada al territori valencià per l’ultracatòlic José María Llanos es col·locava com a tercera força amb set escons i 467.019 vots, 144.149 sufragis més a l’abril. Vox s’ha aprofitat de la davallada catastròfica de Ciutadans per sumar dos representants més per la circumscripció d’Alacant, afegir-ne un més per València i aconseguir-ne un altre per Castelló. El País Valencià és la segona autonomia, juntament amb la Comunitat de Madrid, que més diputats aporta al futur grup parlamentari de la ultradreta. La primera és Andalusia.
L’alegria a la seu dels postfranquistes contrastava amb l’ambient fúnebre que reganava a Ciutadans. Els taronges, seguint la tendència marcada arreu de l’Estat espanyol, passaven d’obtenir sis diputats a només treure dos actes. D’aquesta manera, només conservaven un diputat per Alacant, demarcació en la qual van aconseguir-ne dos el 28-A, i un altre per València, quan en els anteriors comicis va obtenir-ne tres. L’escó de Castelló el cedien a un fulgurant Vox. Una davallada pràcticament insòlita que s’exemplifica en grans ciutats de la geografia valenciana com ara València, Castelló, Alacant, Elx (Baix Vinalopó) i Torrent (Horta). En totes aquestes grans urbs, Ciutadans va consagrar el seu sorpasso en el 28-A a un PP que va salvar els mobles gràcies a mantenir el vot conservador de les zones rurals. Ara, però, quedava relegat per la recuperació del PP i l’emergència de l’extrema dreta.
Com a quarta força en la majoria de les grans poblacions, llevat de la segona posició a Sagunt (Camp de Morvedre), Unides Podem resistia l’embat d’una repetició electoral diabòlica. I més quan se celebrava després del fracàs de les negociacions de juliol per bastir un govern progressista, la tardor calenta de Catalunya arran de la sentència del procés i la irrupció d’un competidor electoral a l’esquerra com ara Más País. Els morats, tot i els obstacles, mantenien quatre dels cinc escons que tenien, amb una davallada de 45.028 paperetes. Amb un escó per Castelló i dos per València, la coalició esquerrana no revalidava el segon diputat per Alacant. Es quedava a 3.429 vots d’arrabassar-lo a Vox.
Aquesta jugada hauria sigut possible si Compromís s’haguera decantat per la proposta de la vicepresidenta i referent mediàtica dels valencianistes, Mónica Oltra, qui apostava per presentar-se de bracet d’Unides Podem. Però tant la direcció actual del Bloc com ara el sector d’Iniciativa del Poble Valencià (un altre dels partits que conformen Compromís) que encapçala l’històric militant progressista Pasqual Mollà van defensar l’opció de concórrer amb Más País, la plataforma política de l’exdirigent morat Íñigo Errejón. Un moviment amb lectures internes i de llarga mirada al si de la coalició valencianista, com ara la voluntat del Bloc de comptar amb un soci estatal que respectara l’estricta obediència valenciana de Compromís.
Tot i les expectatives inicials d’aconseguir fins a cinc escons, Més Compromís s’ha conformat a revalidar el diputat per València obtingut en la passada convocatòria electoral. Això sí, captant 1.271 paperetes més respecte al 28-A. Una collita insuficient que reforça Oltra, qui semblava tenir un plantejament més encertat. Les cares llargues i la comparació amb el BNG, qui no ha necessitat aliances estatals per treure un diputat, obriran el debat a la coalició valencianista. Són els efectes d’una convocatòria electoral espanyola que deixa un senyal d’alarma per al Botànic.