PAÍS VALENCIÀ

Antonio Estañ: "El PSPV ha impedit que el Botànic avançara més"

Porta tres anys i mig com a diputat i des de juny de 2017 també ocupa la secretaria general del Podem valencià. Antonio Estañ, que acaba de fer 31 anys i ha decidit no continuar a les Corts la legislatura vinent, reclama que el Govern del Botànic vertebre millor el país. Opina que el PSPV i Podem divergeixen sobre el significat del terme “avançar” i es nega a tancar la porta a una confluència electoral amb Compromís: “La suma amb ells ens situaria en una perspectiva guanyadora”, diu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Què li diuen els seus amics cada quan es retroba amb ells a Callosa de Segura?

—Diuen que no em veuen tant com voldrien, que tinc més ulleres que no abans i que han notat la meua pèrdua, perquè era la cola que els mantenia units. Trobe que sí, que el grup s’ha relaxat una mica... [Riu.] Espere tenir més temps a partir de l’estiu.

­—I del Botànic, què en diuen?

—No parlem massa de política. Encara que el panorama és divers, ens situem en una línia semblant, no n’hi ha cap d’obertament contrari a Podem. A causa del valencià, acostuma a haver-hi polèmica amb el tema d’À Punt. Quant a la corrupció, perceben que han millorat algunes coses. I alguns, fins i tot, es feliciten per la fi del copagament farmacèutic. En general, troben que les coses van bé, però de vegades parlen com si pertanyeren a un altre país.

Vostè defensa la fi de l’exempció lingüística voluntària a les zones castellanoparlants, malgrat ser-ne oriünd.

—L’exempció no té sentit, tot i que costa d’explicar que el valencià no és una imposició, sinó un avantatge. La gent més jove opina que l’exempció és absurda, però els preocupa que el valencià siga considerat un requisit i no un mèrit a l’hora d’accedir a l’administració.

I vostè, del 0 al 10, quina nota posaria al Govern del Botànic a què han donat suport extern?

—[Silenci.] Entre un 6,5 i un 7. Fregant el notable, però, de moment, sense arribar-hi. Estan a temps d’aconseguir-ho.

Quina Conselleria pensa que ha funcionat millor i quina pitjor?

—Totes les conselleries han tingut coses bones i dolentes. En Sanitat s’ha posat fi al copagament i a la gestió privada de l’hospital d’Alzira, però s’han produït pràctiques que no ens agradaven i pensem que es podrien haver reduït més les llistes d’espera. En Educació s’han comès errades de gestió amb alguns docents, però s’ha instaurat la gratuïtat dels llibres de text. En matèria d’habitatge, que era el primer punt i més simbòlic de l’Acord del Botànic, no hi ha hagut un canvi estructural tan gran. I s’ha deixat de banda el canvi de model productiu, cosa que pràcticament afecta totes les conselleries.

"En matèria d'habitatge, que era el primer punt i més simbòlic de l’Acord del Botànic, no hi ha hagut un canvi estructural tan gran". / Miguel Lorenzo

Han donat el vistiplau a uns Pressupostos “expansius” que, segons vostè, són “els millors de la legislatura”.

—La negociació ha estat més ràpida i hem arribat fins i tot més lluny que l’any passat. No sols hem consolidat aspectes com la fi del copagament, sinó que n’hem inclòs d’altres que consideràvem igualment prioritaris.

Algunes veus sostenen que l’acord ha estat possible gràcies a un increment dels ingressos que difícilment es materialitzarà.

«Després del canvi polític a l’Estat i que el conseller Soler traguera pit per la seua negociació amb el Govern, tot plegat s’havia de notar»

—En les converses que hem mantingut amb [el conseller d’Hisenda, Vicent] Soler mai no ens ha fet aquesta impressió. Després del canvi polític a l’Estat i que el conseller traguera pit per la seua negociació [pel sostre de dèficit] amb el Govern, tot plegat s’havia de notar. El Govern estatal ha garantit al Consell el pagament del 50% de la dependència o l’avançament de l’IVA, entre més qüestions. És una manera d’acostar-nos a la mitjana abans no arribe el nou model de finançament. El sistema neoliberal implanta la lògica de no generar de deute, de no gastar allò que no tenim, i tot sovint posen com a exemple les mestresses de casa. Les mestresses de casa, però, no tenen la capacitat d’emetre deute ni la missió de garantir-hi drets. Són les institucions, les que ho han de fer.

Dels nous Pressupostos, l’apartat que més li agrada és el de vivenda?

—És un acord extens i estem satisfets de moltes de les mesures. Vivenda, per l’ampliació del parc públic, n’és una. L’impuls de les escoletes de zero a tres anys, una altra. Són uns Pressupostos preocupats pel teixit real, no per [la megasuperfície comercial] Puerto Mediterráneo ni la família Roig. Em fa gràcia que el màxim exponent d’empresa familiar siga la de Juan Roig... La majoria d’empreses familiars no són com la seua i ara rebran oxigen.

Si els comptes estatals acordats per PSOE i Podem finalment no ixen endavant, quin abast real tindran els Pressupostos valencians?

—Tots els ingressos previstos no depenen dels Pressupostos de l’Estat. Dit això, hi ha formes de destinar més diners a aspectes com la dependència a través de decrets o modificacions legals. La prioritat és aprovar-los i ens agradaria que el PSOE es moguera una mica més per aconseguir-ho. Fa l’efecte que estem molt més orgullosos d’aquests Pressupostos que no ells. Podem està fent bastant més per aprovar-los que no el PSOE.

A l’àmbit estatal, tothom atribueix a Podem la pujada del salari mínim a 900 euros i l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat. A nivell valencià, per contra, quins avanços es relacionen amb Podem?

—Desconec què pensa la gent. Potser haurem d’explicar-los que, sense nosaltres, no s’hauria modificat l’IRPF, que era un dels més desiguals d’Espanya i ara és un dels més progressius. Sense nosaltres no s’hauria eliminat el copagament farmacèutic ni s’haurien introduït mesures efectives en matèria de vivenda.

L’any passat Podem fou molt exigent amb la taxa turística, que no obtingué el vist-i-plau del PSPV. Enguany, però, no ha estat un cavall de batalla.

—Pensàvem que caldria haver-la introduïda en 2018 per copsar-ne els efectes. L’any passat van acceptar-nos totes les esmenes excepte aquesta, no podíem justificar un “no” als Pressupostos només per això. Però no hi renunciem, òbviament. Aquests Pressupostos són continuistes i consoliden el canvis de cara a una segona legislatura en la qual no hi hauríem de trobar tants límits. A causa de la pressió mediàtica, la taxa ha estat un d’aquests límits. El turisme no són exclusivament les grans patronals hoteleres, ha de repercutir en el benestar de tothom.

Podem va tutelar la llei de creació d’À Punt. Quina opinió té de l’ens, ara que està a ple funcionament?

—En termes generals, positiva. En diversos moments ja s’ha pogut comprovar que era ben necessari: durant les pluges torrencials, la informació de les Corts... Per bé que trobe a faltar una visió més vertebradora. Fan l’esforç per evitar-ho, però és una televisió massa centrada en la ciutat de València i els seus voltants.

Hi destacaria cap programa?

—M’agrada L’estudi, em sembla molt bo, i Bambant per casa també està bé.

"M'hauria agradat que en tema dels barracots hi haguera hagut més autocrítica". / Miguel Lorenzo

Parlem de les aules prefabricades, àlies barracots, que han estat una de les reclamacions principals de Podem. El Consell ha fet tant com ha pogut per eliminar-los? En queden moltíssims.

—Aquesta era una bandera fonamental del Botànic. La Conselleria va elaborar un pla d’eliminació que, per motius de gestió o de mala planificació, va començar a fallar. El Pla Edificant [aprovat en 2017, en què es fa partícips els ajuntaments] ha tractat d’accelerar els terminis de construcció, però també té problemes. M’hauria agradat que, en aquest tema, haguera existit més autocrítica. Caldria determinar què ha fallat exactament: si ha sigut culpa de l’administració, de la pèrdua de les direccions territorials... Diria que hi ha hagut una mala planificació i un abús de la política d’anuncis.

Vostès també fan bandera de la desaparició de les diputacions, blindades per la legislació estatal. Fins a quin punt pensen que podrien buidar-les de contingut?

«No procedirem a tancar les diputacions amb una cadena a la mà, sinó que precisarem què han de fer i què no»

—Les diputacions són xiringuitos partidistes i absolutament ineficaços que tampoc no ajuden a la vertebració. La Diputació d’Alacant, sense anar més lluny, actua com un ariet contra les polítiques autonòmiques i el seu president [César Sánchez, del PP] es reivindica com el cacic provincial. Per això vam proposar que la llei de coordinació de les institucions —que ja existia però que no s’havia activat perquè s’entenia que havia quedat superada per unes altres lleis— es modificara a fons i que esdevinguera una eina útil per al buidatge de les diputacions. Hem fet una proposta de mínims per tornar a disposar d’aquesta eina i concretar quines competències desenvolupa cada institució. Un cop ho tinguem clar podrem establir quines funcions n’ha d’oferir cadascuna. Hem acceptat molts suggeriments del PSPV, aquesta llei hauria d’aprovar-se en la legislatura en curs. No procedirem a tancar les diputacions amb una cadena a la mà, sinó que precisarem què han de fer i què no.

Això podria menar a una guerra civil entre la Generalitat i les dues diputacions que encara conserva el PP...

—César Sánchez ha fet una mena de CDR per mantenir la seua cadira de president provincial d’Alacant. Si s’hi atrinxera, cometrà una errada enorme.

Aspiren a retallar a la mínima expressió l’estatut d’expresidents: ni assessors ni cotxe ni oficina ni sou. En abandonar el càrrec, el president ha de passar a ser un ciutadà qualsevol?

—Nosaltres pensem que sí... [Riu.] Un expresident mai no serà un ciutadà qualsevol, podrà influir en unes altres facetes.

En 2016, les Corts, a proposta de Podem, va aprovar una llei d’incompatibilitats molt estricta. Els han tancat totes les portes giratòries.

—No ho és tant, no. Tant de bo ho fora més. El problema de la desocupació no té a veure amb els expresidents... [Riu.] Nosaltres plantegem que han de passar a ser uns ciutadans normals. Per la seua posició tindran accés a moltíssimes més portes —giratòries i no— que la resta de mortals. La dignitat del poble no va associada a la dignitat dels seus expresidents, tal com diu el PSPV, sinó que els expresidents han d’aproximar-se cada vegada més a la dignitat del poble. Com més pròxims estiguen al conjunt de valencians, més dignes seran. Es tracta d’apropar representants i representats, una eliminació de privilegis que figura, per cert, a l’Acord del Botànic. Si finalment no aconseguim eliminar tots els privilegis, com a mínim voldríem saber què fan a l’oficina que paguem entre tots i que, en lloc de cobrar un sou al Consell Jurídic Consultiu, estiguen en un lloc de caràcter més tècnic com el Consell Econòmic i Social, que té una visió més política i en què es cobren dietes. I, és clar, que totes aquestes prerrogatives es puguen revocar en cas de condemna ferma. Però el PSPV no accepta cap de les tres coses, cap ni una!

—“Es nota que no sou dins del Govern”, els recriminen sotto voce els membres del PSPV i de Compromís. Asseguren que la gestió comporta un bany de realitat que Podem no ha patit.

—Potser és que ells no trepitgen el carrer i no veuen què hi passa. De fet, han acceptat moltes iniciatives nostres que en principi consideraven irrealitzables, com el copagament o la política de vivenda innovadora de què tant presumeixen ara. Cada crítica va acompanyada d’una proposta: diuen que no tenen prou inspectors de turisme i plantegem una taxa turística; lamenten que l’administració siga tan envellida però ajornen la llei de funció pública; reclamen diners però no en retallen de les diputacions... I mantenen projectes urbanístics com la ZAL de València o Puerto Mediterráneo! Això no és culpa nostra, sinó de les decisions que s’han adoptat dins del Consell.

"Qui més suports sume ostentarà la presidència, i aquests suports seran determinats per qüestions polítiques". / Miguel Lorenzo

Canviem de tema. El 25 de juny va enviar un mail a Compromís en què demanava explorar una possible confluència a les eleccions valencianes, i no n’ha obtingut resposta. A més d’un “no”, ho considera una falta d’educació?

«Si és cert que Oltra o Iniciativa encara pensen que podem confluir, els demane que ens ho diguen formalment»

—[Silenci llarg.] Jo crec que sí. Ens haurien d’haver dit alguna cosa. La vida interna de Compromís fa que contestar aquella pregunta implique encetar un meló que no han volgut encetar encara. En tot cas, es tractava de saber si podíem transitar cap a una confluència. Sempre he insistit que confluir l’últim dia a última hora tensiona molt els partits, resta coherència política i dificulta el futur en comú. Veig notícies que diuen que “Oltra s’ho pensa” i que “Iniciativa s’ho pensa”. Els demane que, si és cert, ens ho diguen formalment. Nosaltres ja estem fent marxa.

Ja és massa tard?

—Comença a ser-ho, sí.

Anar de la mà de Compromís no és contraproduent? Han criticat molts aspectes d’aquest Consell i, sense ells, poden reclamar el vot dels votants d’esquerres que en són crítics.

—Havíem de respectar el mandat federal de Podem que instava a arribar a acords de confluència. A més, la suma amb Compromís ens hauria situat en una perspectiva guanyadora, sobretot tenint en compte que al Botànic, més que no ells, els límits els ha posats el PSPV.

Ja tenen un preacord amb Esquerra Unida, però els separen les quotes: ells exigeixen un repartiment del 70%-30% per trams. Si obtingueren 10 diputats, ells n’haurien de tenir tres?

—No ho sé. Cal saber de quins trams parlem i quin és el pes de cada formació en cada àmbit. El d’Esquerra Unida no és el mateix a escala autonòmica [0 diputats] que a escala local [220 regidors].

Podem va obtenir 282.389 vots a l’urna autonòmica, i EUPV, 106.917. Si no tenen pes a les Corts és per la tanca del 5% que consideren tan injusta. En canvi, sembla que se’n volen aprofitar.

—De cap manera! Només dic que ells tenen un pes desigual i que la correlació no és 70-30, sinó més favorable a nosaltres. En tot cas, cal assegurar la presència d’Esquerra Unida a nivell autonòmic i que disposen del seu espai polític.

En 2015, en el seu intent d’esdevenir presidenta, Mónica Oltra va dir que representava 32 diputats: els 19 de Compromís i els 13 de Podem. En 2019 també podrà parlar en nom de tots?

—No ho crec. Caldrà veure els resultats. Nosaltres també podríem forçar la situació per aconseguir la presidència. Qualsevol pacte dependrà del contingut.

Vostès han donat a entendre que preferirien Oltra per davant de Puig.

—Qui més suports sume ostentarà la presidència, i aquests suports seran determinats per qüestions polítiques, en funció de les afinitats entre les diverses formacions que formen part de l’acord.

Alguns dirigents del PSPV anhelen una majoria amb Compromís que els permeta governar sense Podem.

—Entenc que podem destorbar el PSPV. Si no haguera sigut per nosaltres, en algunes qüestions no s’hauria avançat gens. El PSPV i nosaltres divergim sobre què significa avançar. Per a Puig, dur Puerto Mediterráneo és avançar. Nosaltres exigim un parc públic de vivenda potent i ells no volen molestar els interessos d’alguns, sinó “reforçar l’estabilitat”, una expressió que a Puig li encanta. El PSPV ha impedit que el Botànic avançara més.

Aquesta setmana se celebren les primàries per designar els candidats de Podem. La llista a què vostè dona suport, encapçalada per Rubén Martínez Dalmau, té l’oposició d’Antonio Montiel i José María Copete, que van pugnar per liderar el primer Podem. Semblen el PSPV de les èpoques més convulses.

—Hem bastit la candidatura més forta i unitària possible. A Podem l’ha perjudicat una certa imatge de divisió, però de tota manera és lògic i saludable que hi haja unes altres opcions.

Podem i Ciutadans, els dos grups més novells, són els que s’han barallat més en aquests quatre anys.

—No és comparable. A ells se’ls en va anar mig grup parlamentari. La nostra vida democràtica és sensiblement diferent de la seua. No escullen els candidats per primàries, no coneixem el seu cens...

Ells tenen una estructura més jeràrquica, però vostès són més promiscus. Han canviat de parella mil vegades.

—A Podem hi ha més discussió i més participació, cosa que pot transmetre una imatge de divisió.

Martínez Dalmau és un candidat prou sòlid per enfrontar-se a Puig, Oltra, Isabel Bonig i Toni Cantó?

—No és prou conegut, però treballarem perquè ho siga. Ho farà bé.

Troba a faltar més autonomia respecte a la direcció federal de Podem?

—Van fent-se algunes passes, però encara en queden. L’aposta per la plurinacionalitat ha de reflectir-se a nivell intern.

A vostè li agradaria ser conseller?

—No especialment, però seré allà on puga resultar més útil per al meu partit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.