ELECCIONS ESPANYOLES

Quina Espanya?

O una Espanya molt espanyola governada per les tres dretes —una de les quals extrema— o una Espanya de tall socialdemòcrata amb suports incerts liderada pel PSOE. Els electors ho decideixen aquest diumenge i EL TEMPS us explica com arriba cada partit a una cita amb les urnes transcendental.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La foto és del 10 de febrer de 2019, encara que els socialistes veterans afirmen, convençuts, que data de l’11 de febrer. Aquell dia va aparèixer a les portades dels diaris en paper, tothom va poder tocar-la amb les mans. I és que, a l’era de Facebook, Instagram, Twitter i WhatsApp, la instantània de Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal dalt d’un escenari a la plaça de Colom de Madrid —envoltats de milers de banderes d’Espanya, alguna d’elles preconstitucional— ja havia corregut com la pólvora moltes hores abans que els periòdics la publicaren impresa. Però el paper continua sent el paper, sobretot a les ments de la vella guàrdia del PSOE.

“Por una España unida, ¡elecciones ya!” n’era el lema. La concentració convocada per PP, Ciutadans i Vox no va arribar a col·lapsar la capital de l’Estat, però va servir per escalfar encara més l’ambient. Un mes i mig abans, amb motiu de la reunió del consell de ministres celebrat a Barcelona, la tensió ja era molt elevada. El president, Pedro Sánchez, havia accedit a mantenir una cimera bilateral amb l’Executiu català a la qual van assistir, finalment, dos representants més de cada gabinet, tal com exigia el Govern català. I la setmana prèvia a l’acte de Colom, la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo, va informar que l’Estat incorporaria un “relator” a la mesa de partits que havia d’explorar eixides al conflicte polític generat a Catalunya. Tothom va entendre que era la manera d’obtenir el “sí” dels independentistes als Pressupostos, que es tramitaven al Congrés.

De relator, no n’hi hauria, i de Pressupostos, tampoc. El 13 de febrer, a penes 72 hores després de la foto de família de Madrid, ERC i Junts per Catalunya tombaven els comptes i abocaven Sánchez a l’abisme... O potser no tant.

Perquè, en efecte, la imatge de Colom i la del marcador de l’hemicicle van ser els dos trampolins que van esperonar Sánchez a signar el decret de convocatòria electoral —tal com li reclamaven PP, Ciutadans i Vox— i que més tard han propulsat el PSOE a les enquestes. Cap d’elles no preveu un altre guanyador destacat que no siga ell. Des del 15 de febrer, quan va anunciar la data dels comicis, Sánchez va com un coet i l’esquerra ha assolit un grau de mobilització notable. Les opcions d’un Govern a l’andalusa són molt més minses que no llavors.

 

CANVI DE PLANS

Els plans a la sala de màquines del PSOE no implicaven una cita primaveral. Malgrat que el ministre valencià José Luis Ábalos no va descartar un “superdiumenge” 26 de maig en què coincidiren les urnes autonòmiques, municipals i europees amb les del Congrés i el Senat, el ben cert és que el full de ruta era un altre.

En una carambola a totes les estacions de l’any, es tractava de revalidar la Junta d’Andalusia a l’hivern, de mantenir el poder territorial i avantatjar el PP als comicis europeus fixats per a la primavera i, per últim, convocar les eleccions estatals a l’estiu amb vista a la tardor. Tot allò, però, depenia de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), que van ser rebutjats per la cambra baixa. Prorrogar de nou els acordats pel PP i Ciutadans —tan diferents als de caràcter social negociats pel PSOE i Unides Podem— hauria evidenciat massa el desig de Sánchez de perpetuar-se en el càrrec fins al juny de 2020, quan s’esgotava la legislatura.

 

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, en un míting de campanya celebrat a Tenerife. / EFE

El full de ruta, de fet, va saltar pels aires el 2 de desembre de 2018, quan l’esquerra, per primera vegada, va quedar per sota de la dreta en nombre d’escons a les eleccions andaluses. Susana Díaz signava l’acta de defunció de 36 anys ininterromputs de governs del PSOE el mateix dia que la ultradreta de Vox irrompia amb força en la política espanyola: més de 400.000 paperetes amb el seu logotip van ser dipositades a les urnes andaluses. En paral·lel, la desmotivació de l’electorat socialista es traduïa en el pobríssim índex de participació: un 56,6%.

Ben mirat, el problema duia implícita la possible solució. L’auge de Vox i el seu pacte posterior amb el PP —que al seu torn cogoverna Andalusia en companyia de Ciutadans— eren l’eina perfecta per mobilitzar l’electorat progressista dorment. PP i Vox van fer l’encaixada de mans preceptiva —una altra foto potent— el dia 10 de gener. Click!

Per reanimar l’electorat propi, però, abans calia soterrar la sensació d’uns socialistes sotmesos a l’independentisme català. El vot negatiu d’ERC i PdeCAT als PGE en seria la demostració. Ni la inclusió de mesures de caràcter social tan cridaneres com la pujada del salari mínim a 900 euros va aplanar el camí al “sí”.

No debades, el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, va realitzar bastant més esforços que no el mateix Sánchez per tal que aquells comptes veieren la llum, fins al punt d’entrevistar-se a la presó amb el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras.

Sánchez i el seu estrateg de capçalera, Iván Redondo, van tancar la quadratura del cercle. Era l’hora de cridar els espanyols a les urnes. A l’amenaça real de Vox —si havia aconseguit superar el 12% a Andalusia, què havia de passar a les dues Castelles, Madrid, Múrcia o la Rioja?— se li sumava el blocatge dels dos grans partits catalans. “Han votat conjuntament amb la dreta”, van començar a repetir de manera insistent els dirigents socialistes. Convenia situar-se en una posició de moderació.

 

DESXIFRAR EL MOMENT

La capacitat de desxifrar el moment oportú per a cada ocasió ha sigut determinant en la resurrecció política de Pedro Sánchez. Ara fa un any, quan les enquestes el situaven per sota de Ciutadans i del PP, va aprofitar la sentència del cas Gürtel que condemnava els populars i les declaracions d’Albert Rivera —que va considerar “exhaurida” la legislatura— per presentar una moció de censura que va acabar reunint els vots necessaris i va dur-lo a La Moncloa.

Aquella va ser una jugada mestra. La conformació del nou Govern va propiciar la remuntada del PSOE en tots els estudis demoscòpics, va accelerar l’erosió dels conservadors —Mariano Rajoy va dimitir com a president del PP i va ser substituït per un Pablo Casado sota sospita per la manera com havia aprovat el seu màster a la Universitat Rey Juan Carlos— i va desbaratar Ciutadans, que ràpidament va abandonar la seua posició de privilegi als sondejos d’opinió.

Les mesures de contingut social i de regeneració democràtica aprovades pel nou Executiu i la seua idea d’exhumar les restes del general Franco del Valle de los Caídos van situar el debat en l’eix ideològic esquerra-dreta en detriment de l’identitari Espanya-Catalunya. Tot plegat enmig d’una crisi extraordinària a Podem, que ha comportat la separació definitiva entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, així com l’adeu d’unes altres veus significades de la formació, com la del portaveu al Senat, Ramón Espinar, o de qui havia de ser candidat al Parlament europeu, Pablo Bustinduy

 

Podem arriba a aquestes eleccions en el seu moment més complicat per la crisi interna viscuda en els darrers mesos. Potser són els últims comicis de Pablo Iglesias com a secretari general i candidat. / EFE

Fa tot just dos anys, el PSOE era regit per una gestora i patia una divisó interna severa. Dos anys més tard, Sánchez acara els seus tercers comicis amb la convicció que retornarà els socialistes a la primera posició —un lloc que no ocupen des de 2008— gràcies a la consolidació de l’eix ideològic com a factor primordial a l’hora d’escollir el vot.

En l’àmbit territorial, el secretari general del PSOE ha abdicat el terme “plurinacional” que va emprar durant la disputa interna pel lideratge del partit, però al mateix temps ha reeixit a marcar distàncies amb PP i Ciutadans amb relació a la crisi catalana. S’ha reunit dues vegades amb el president català, Quim Torra, ha acceptat prendre part d’una mesa de partits que la dreta abominava i ha insistit en una paraula: diàleg.

Sens dubte, molt poca cosa per als líders independentistes, però una diferència abismal amb el to que desprèn el trident dretà a ulls de la ciutadania. El nou tarannà del Govern espanyol i la implosió de Podem aportaran uns quants escons a Catalunya i el País Basc, els dos principals forats negres dels socialistes en les dues darreres conteses estatals. Entre 2008 i 2015, el PSOE va perdre el 65,5% dels vots a Catalunya i el 61% al País Basc.

Dit d’una altra manera, dos de cada tres votants de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008 van desistir de votar Sánchez en 2015 i 2016. A les illes Balears (60%), Navarra (64%) i el País Valencià (53%) la pèrdua de suports va ser igualment cridanera, molt més pronunciada que no a comunitats monolingües com Extremadura (35,5%), Castella-la Manxa (39%) o Múrcia (43%). En les primeres és on, precisament, Sánchez va recollir més sufragis en les primàries socialistes que van enfrontar-lo a l’andalusa Susana Díaz.

Sánchez, que l’octubre de 2016 va renunciar a l’acta de diputat en ser apartat de la secretaria general del PSOE i negar-se a abstenir-se a la sessió d’investidura de Rajoy, va reviscolar de les cendres després que la militància l’elevara a categoria de màrtir. Més tard, va agafar la presidència del Govern amb un grup socialista ínfim, de 84 diputats, majoritàriament integrat per fidels a Díaz. I, ara, controla el partit a cor què vols, amb uns estatuts modificats a mida i un grup parlamentari que el reverencia, ple d’adeptes a la causa. En aquests dos anys i mig, el líder socialista ha guanyat un carisma que no tenia el 2015 ni el 2016, quan ja va ser candidat.

 

LES ERRADES DELS RIVALS

Més enllà dels encerts propis hi ha les errades dels rivals. I, en aquest sentit, Sánchez s’ha beneficiades de moltes. Sobretot de les de Ciutadans i el PP.

Amb el vent de les enquestes en contra i condicionats per l’eclosió de Vox, tant Pablo Casado com Albert Rivera han escorat el seu missatge a la recerca de l’elector més essencialista. Persuadits de la nocivitat de Sánchez i alertats per la fuga de votants propis cap al partit de Santiago Abascal, els líders del PP i de Ciutadans han entrat en una espiral perillosa. Autodestructiva. Una fugida endavant i d’esperit recentralitzador en què han competit pel segment d’electors més visceral, desestimant-ne el més moderat, que indistintament votava PSOE o PP i que en les darreres dues convocatòries va poder sentir-se atret per Ciutadans.

Des que els socialistes han reeixit a polaritzar el debat en la dicotomia esquerra-dreta i han allunyat el debat identitari, el flux de votants que fugia cap al partit de Rivera ha emprès un viatge de tornada. Ara reben més votants de Cs que no n’hi van. També ha recuperat la confiança de moltes persones que darrerament havien optat per Podem i que consideren que aquesta és la manera més segura d’aturar l’avanç d’una dreta amb tres caps que els fa por com mai.

El PSOE, que sempre ha destacat per ser la formació que generava menys rebuig a les enquestes, es veu afavorit ara pel nerviosisme que envaeix Casado i Rivera. PP, Ciutadans i Vox poden quedar ben a prop del 50% dels vots, però això no els posa en safata una majoria absoluta en escons. Ni de bon tros.

El sistema electoral aprovat en temps de la UCD, quan el partit d’Adolfo Suárez a penes tenia competència per la dreta, primava aquesta formació a les circumscripcions menys poblades, alhora que penalitzava el PSOE i el PCE. Quatre dècades més tard, en canvi, els socialistes esperen obtenir-ne els rèdits. La crida al “vot útil” per part del PP i d’alguns dels analistes demoscòpics no sembla fer efecte. L’Espanya despoblada, la de “l’hivern demogràfic” de què parla Casado, ha estat l’objectiu central de la campanya. Però qui sent la necessitat de votar Vox, segurament votarà Vox, encara que a la seua província no sumen paperetes suficients per anotar-se un sol diputat. Els simpatitzants de Vox feia anys que guaitaven un partit així, que anomena “derechita cobarde” el PP i “veleta naranja” Ciutadans.

 

Albert Rivera, president de Ciutadans, ha afirmat per activa i per passiva que de cap manera no farà president Sánchez. / EFE

Les acusacions d’indefinició són les que han dut Ciutadans a establir un cordó sanitari amb Sánchez. Amb la mateixa persona que van rubricar un acord de governabilitat el març de 2016, per bé que després no rebria més adhesions i quedaria en paper mullat. Siga com siga, aquella encaixada de mans de Rivera i el líder socialista a la sala constitucional del Congrés va ferir una part dels votants arribats del PP com a eixida d’emergència. No els ho perdonen.

Per això l’executiva estatal de Ciutadans s’ha esforçat tant a remarcar el seu “no és no” al PSOE. El 18 de febrer, tres dies després que Sánchez comunicara la data electoral, l’executiva estatal del partit va aprovar, per unanimitat, de negar qualsevol pacte futur amb ell. Hi han insistit reiteradament, sense importar-los gens ni mica que un dels acords predilectes per part de la ciutadania siga tot just aquest: PSOE-Cs.

El Govern de coalició amb el PP —i el suport de Vox— a Andalusia, l’estampa de la plaça de Colom —que Rivera, a desgrat seu, no va poder evitar— i el vet al PSOE són tres moviments de risc que condicionen el creixement de Ciutadans i donen ales als socialistes. En plena onada feminista i amb el 8 de març entremig, el partit ha parit termes com “feminisme liberal” per tal de no quedar encara més escorat a la dreta.

Ara bé, el cúmul de despropòsits cal atribuir-lo al PP. L’elecció de Casado com a president —en dura pugna amb la més moderada Soraya Sáenz de Santamaría— ha atiat la flama de la revolta. La revolta entesa en termes estrictament conservadors, és clar, amb profusió de referències al valor de la pàtria, la bandera i l’idioma espanyols. Una injecció de simbologia en vena amanida, les setmanes de precampanya, de referències a temes com l’avortament, la violència de gènere, la immigració o el terrorisme d’ETA que han deixat en una situació molt compromesa als seus autors.

 

Amb un discurs bastant més escorat a la dreta que no el de Mariano Rajoy, el nou president del PP, Pablo Casado, ha tractat d'evitar les fugues de vot cap a Vox. / EFE

El primer dels quals, Casado mateix, que va donar el tret d’eixida cap a les urnes amb una idea involucionista en matèria d’avortament: emfatitzant que es tractava d’una norma aprovada pel Govern socialista de Felipe González, va plantejar un retorn a la llei de l’avortament de 1985. “Si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en la manera de tenir més xiquets i no en la d’avortar-los”, va assenyalar en un altre moment.

La seua mà dreta a Madrid i aspirant a la presidència de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, també ha proposat que qualsevol ésser concebut i encara no nascut siga considerat membre de ple dret d’una família, cosa que permetria la sol·licitud de plaça escolar o la tramitació de les ajudes corresponents a les famílies nombroses, si fora el cas.

El PP ha suggerit, entre les mesures de foment de la natalitat, la possibilitat d’endarrerir els tràmits d’expulsió de les dones immigrants en situació il·legal que es troben embarassades fins que tinguen la seua criatura, sempre que el fill o filla, a continuació, siga donat en adopció.

De qualsevol manera, la declaració més irreverent sobre avortament i maternitat porta la signatura d’un fill de l’expresident Suárez. Adolfo Suárez Illana, número 2 al Congrés per la circumscripció de Madrid, ha expressat que “allò que no és un embrió, és un tumor”. A més, s’ha remuntat a la prehistòria per  recordar que “els neandertals ja l’usaven [l’avortament], però esperaven que nasqueren [els seus descendents] per tallar-los el cap”, i a l’era contemporaània per explicar que “a Nova York s’acaba d’aprovar una llei que permet l’avortament després del naixement”. En evacuar les consultes escaients i constatar que l’assassinat de xiquets i de xiquetes no és permès als Estats Units, Suárez va demanar disculpes.

No ha estat l’únic fitxatge dels populars que ha esvarat de valent en vespres electorals. El número 1 per Huelva, Juan José Cortés, pastor evangèlic i pare de Mari Luz, una xiqueta de 5 anys que va morir en 2008 després d’haver sigut víctima d’abusos sexuals per part del seu assassí, va avisar que Pedro Sánchez ha signat un acord amb els “independentistes i terroristes”, i que “seu a la taula” amb “assassins, criminals, violadors i pederastes, tots els quals intentarà deixar al carrer quan elimine la presó permanent revisable”. Cortés ha anunciat una mena d’amnistia que salvarà de les seues condenmes “1.600 assassins”.

La número 1 popular per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, ha estat una altra de les revelacions de la campanya. El seu to desafiant i enormement vehement s’ha fet eloqüent als debats organitzats per TV3 i TVE. En el segon cas fins i tot va demanar a la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, si la negativa a ser violada comporta l’obligació de dir “sí, sí, sí fins a la fi”.

El ramellet d’aportacions de Casado —verbals i humanes— exaspera els més moderats del partit. Mariano Rajoy no se’n sap avenir, així ho ha transmès als seus coneguts. Tot el contrari que el seu predecessor a la presidència del PP, José María Aznar, qui no ha dubtat a reptar Abascal, líder de Vox i exmilitant popular: “A mi, mirant-me a la cara, ningú no em parla d’una derechita cobarde.

Amb la missió de retenir els votants que fugien cap a Vox, Casado ha inclòs un torero a la llista del Congrés i ha endurit el discurs en matèria terrorista a causa del suport que EH Bildu ha prestat al PSOE per tirar endavant els decrets que promulga en els anomenats “divendres socials” i que després han de ser convalidats a la diputació permanent del Congrés. Segons l’aspirant del PP a la presidència, Sánchez “prefereix les mans tacades de sang que no les que estan pintades de blanc”. En un to macabre, ha pregat al miler d’assistents a un míting que pensaren que tots ells eren víctimes d’ETA: “La banda terrorista ha matat 800 persones... Us feu la idea que pràcticament tots els que esteu asseguts ací sou tants com les víctimes criminals d’ETA?”. Davant aquesta escalada verbal, iniciatives com la reducció del salari mínim a 850 euros passen gairebé desapercebudes.

 

Els actes més multitudinaris de la campanya han anat a càrrec de Vox. A la imatge, el seu líder i candidat a la presidència del Govern, Santiago Abascal. / EFE

No han quedat en un segon pla, tanmateix, les afirmacions d’Abascal en favor d’un “canvi urgent de la llei” que permeta la tinença d’armes “a tots els espanyols sense antecedents i en l’ús ple de les seues facultats”, així com la construcció d’un mur a Ceuta i Melilla que —com el que Donald Trump va preveure a Mèxic— sufragaria el país veí. En aquest cas, el Marroc. Ho diu al llibre Santiago Abascal. La España vertebrada, escrit per l’inefable Fernando Sánchez Dragó.

El seu número dos, Javier Ortega Smith, que exerceix l’acusació particular en el judici del referèndum de l’1 d’octubre, també ha saludat l’ús de les armes en defensa pròpia. Ha sol·licitat, de fet, que tots aquells que “maten o ferisquen un criminal” siguen reconeguts amb la medalla al mèrit civil.        

 

LES ENQUESTES

L’alacantí Antonio Alaminos, catedràtic en sociologia matemàtica de la UA, acaba de tancar la seua segona etapa al Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Hi exercia com a director d’investigació, però ha preferit retornar a la seua ciutat i centrar-se en la tasca universitària. L’experiència en primera persona al costat del director de l’ens, José Félix Tezanos, li ha permès conèixer in situ el modus operandi de l’institut d’opinió. I n’és un defensor aferrissat.

Alaminos: “Hi ha un nivell d’indecisió molt alt, pot haver-hi vot ocult a Vox procedent d’un electorat tradicionalment abstencionista”

“Els mètodes que s’han fet servir darrerament eren necessaris des de feia temps, ja que ara sí que s’apliquen procediments científics”, observa Alaminos. “En primer lloc, ara es dona una gran transparència en les operacions que es realitzen a partir de les dades obtingudes i no com abans, quan el CIS compartia una opacitat amb les empreses de mercats que resulta impensable en una activitat d’investigació com aquesta”, continua. “Ara s’exposen les dades sense transformacions, a l’espera de desenvolupar models alternatius de base científica, mentre que els models anteriors eren correccions ateòriques basades de forma acrítica amb experiències independents del cicle”, subratlla Alaminos. “La manca d’un model fiable d’estimació”, que els últims mesos ha sobrerepresentat el PSOE per l’elevada intenció directa de vot, no és un element criticable, a parer seu. “Si alguna empresa disposa d’un model perfecte d’estimació de vot, li haurien de donar un premi Nobel i alguna càtedra”, ironitza.

“Les acusacions a Tezanos han estat profundament injustes, manipuladores i carents d’una base racional o de cap evidència empírica”, diu, “les dades de CIS en intenció de vot són les que ara publiquen la majoria d’empreses especialitzades”. Alaminos parla, en definitiva, d’un “cas d’assetjament” producte de “la ignorància, la mala fe i els interessos d’alguns mitjans i polítics”.

 

El professor de la UA Antonio Alaminos ha estat, fins fa poc, cap d'investigacions del CIS. / Pepe Olivares

Amb tot, Alaminos no descarta una majoria absoluta de les tres dretes. “Hi ha un nivell d’indecisió molt alt, pot haver-hi vot ocult a Vox procedent d’un electorat tradicionalment abstencionista”, adverteix. No sap quantificar la magnitud real d’aquest vot ocult per “la manca d’antecedents electorals” en el cas de Vox i “l’endarreriment en la presa de decisió final, que cada vegada s’allarga més”. “De moment, Vox creix gràcies a les transferències dels altres partits i no per un votant nou, però si aconsegueix mobilitzar electors de dreta que usualment s’abstenen, podrien disparar-se encara més”, apunta.

Kiko Llaneras, també alacantí, enginyer i doctor en Automàtica industrial per la Universitat Politècnica de València, s’ha especialitzat com a analista de dades. Ha estat professor de la Universitat de Girona i ara col·labora assíduament amb el diari El País. “La possibilitat de vot ocult, hi és”, sosté Llaneras, “la novetat de Vox represent un enigma”. No debades, “a l’enquesta postelectoral del CIS a Andalusia, faltava record de vot a Vox, cosa que és significativa”. En general, als votants de dreta els costa més confessar el sentit de la seua papereta, un fenomen que amb Vox es multiplica.

Llaneras: “No més del 5% dels votants de PSOE i Podem optaran ara per Vox”

Llaneras no descarta, en absolut, que Vox supere el 13% de vot que les enquestes li atorguen com a màxim. “És el principal candidat a sorprendre’ns el 28A, tant per dalt com per baix, encara que Andalusia, sens dubte, li ha proporcionat un sòl força sòlid”, opina. És la incertesa que exhalen els sondejos: les darreres dues setmanes, Vox ha oferit signes d’esgotament. Una cosa sembla clara: l’afecció al sac de l’esquerra serà testimonial: “No més del 5% dels votants de PSOE i Podem optaran ara per Vox”, assegura Llaneras, que circumscriu les possibilitats d’una majoria absoluta de dretes al 20%.

“Hi ha un cansament generalitzat”, proclama Àngels Pont, directora general de GESOP, que de fa anys elabora enquestes a El Periódico de Catalunya. “Les negociacions de 2016 per formar govern, la repetició de les eleccions, la situació catalana i la moció de censura han cansat l’electorat”, desenvolupa, “la fragmentació de la dreta ha provocat una indecisió inaudita, hi ha un índex de fidelitat baixíssim i un transvasament molt alt entre els tres partits”. Pont remarca que la dreta està més mobilitzada i que reunirà més nombre de vots que PSOE i Unides Podem, “però si el PP no recupera vot útil la darrera setmana, com en 2016, no disposarà de més escons”. La directora de GESOP destaca també la importància de “la frontera PSOE-Ciutadans”, tot al contrari que les transferències a Vox provinents de l’esquerra: “Són irrellevants”.

 

Kiko Llaneras, expert en demoscòpia electoral i col·laborador habitual del diari El País. / Moeh Atitar

Alaminos també qualifica Vox com un “fenomen de la dreta emmarcat en un nacionalisme tradicionalista enfrontat als valors progressistes”. En concret, destaca que “el seu populisme no és antipolític —corrupció, regeneració, democràcia per al poble— sinó tradicionalista, raó per la qual han perdut la capacitat d’atraure indignats del 15M”.

La participació serà una de les claus de les eleccions de diumenge. Alaminos pronostica que es mourà entre el 74% i el 75%. “Per sota d’aquest llindar, serà una abstenció selectiva provinent del centredreta”, diu. 

“Costa molt de predir l’índex de participació, depèn de tantíssims factors que no es pot estimar amb garanties”, indica Kiko Llaneras, “però jo no tinc gens clar que supere el 70%”. Àngels Pont tampoc no preveu una participació més elevada a la de 2015 (69,7%) perquè considera que l’esquerra tampoc no es mobilitzarà com en les grans ocasions. “Vox no té opcions de guanyar i la gent ja n’està tipa, de votar tan seguit tantes vegades”, argumenta.

“Després d’Andalusia, totes les enquestes auguraven un govern de les tres dretes a Espanya; després va agafar volada el vot útil al PSOE per aturar aquest tripartit i ara hi ha tanta indecisió que serà clau què voten, si voten, els electors de Ciutadans i Podem de 2016”, afegeix Antonio Alaminos. “La campanya, al remat, haurà sigut importantíssima”, sentencia.

Un dels aspectes que genera més curiositat és, precisament, com reaccionarà l’electorat davant l’estratègia de Ciutadans de proscriure el PSOE. Alaminos la titlla de “descentrada”, ja que coarta les seues opcions. “En els millors moments, de cada 10 vots, a Ciutadans li n’arribaven 3, del PSOE”, recorda, “és poc intel·ligent parlar de pactes abans d’unes eleccions, tant en sentit positiu com negatiu”.

 

 

La directora general de GESOP, Àngels Pont, destaca la importància de la campanya electoral.

“Sense Catalunya al bell mig de la campanya, Ciutadans pateix molt”, confirma Kiko Llaneras, “aquestes setmanes ha tractat de contenir les fugues per la dreta, un moviment a la defensiva, arriscat, que potser té molt de sentit”. Per què? “Perquè Ciutadans s’erigeix, així, com la garantia de la influència dels nacionalismes perifèrics al futur Congrés i deixa de costat l’ambigüitat que tant li han recriminat”. El sorpasso de Ciutadans al PP, molt plausible un any enrere, ara només compta “entre el 10% i el 15% de possibilitats”.

Pont: “Ciutadans s’ha escorat tant cap a la dreta que alguns electors es plantegen votar el PSOE”

“S’han escorat tant cap a la dreta que alguns electors es plantegen votar el PSOE”, continua Àngels Pont. “Ho han percebut a les seues enquestes i ara tracten de llançar missatges més liberals o sobre el col·lectiu LGTBI a fi d’aturar la sagnia”, afegeix, qui destaca, en paral·lel, “la valoració elevada de Sánchez entre els votants socialistes, en contrast amb el passat”. Llaneras diu que la imatge presidencial “i la manca de competència per l’esquerra” li ha permès transmetre un aire de “moderació” molt convenient.

Per acabar, Llaneras avisa que Compromís sempre és “infraestimat” a les enquestes. “Molts el consideren Podem i responen que votaran Podem, però després votaran Joan Baldoví i Mónica Oltra”, explica. I Pont subscriu la majoria clara d’Esquerra sobre Junts per Catalunya que apunten les enquestes, però no nega “una possible victòria del PSC al conjunt de Catalunya, beneficiat per la caiguda d’En Comú Podem”. No obstant, augura uns millors resultats dels previstos per a la llista liderada per Jordi Sànchez i Laura Borràs i per a la que encapçala Jaume Asens i també integra Gerardo Pisarello.

25 milions de persones decideixen diumenge quina Espanya volen: la molt espanyola de la dreta, amb un 155 sota el braç per a Catalunya, o la més enigmàtica del PSOE, que obre els braços a Ciutadans sense negar una entesa amb Unides Podem i Compromís. Sánchez ja ho ha deixat clar: qualsevol cosa abans que dependre dels independentistes. No és no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.