Anàlisi

‘Monsieur’ Sánchez, un president ‘en marche’

La composició del nou Govern de Pedro Sánchez evidencia una aposta per la moderació en matèria econòmica i territorial. Un executiu ‘macronià’ que donarà cops d’efecte —el predomini femení ja n’és un— per acontentar el progressisme, però que sobretot vol esvair pors i seduir el votant de centre. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No li ha calgut organitzar un acte d’inspiració patriòtica, posant la rojigualda per davant de la ideologia i convidant Marta Sánchez perquè cantara l’himne d’Espanya amb la lletra infame que ha creat per tal d’espanyolitzar-lo una mica més. Tampoc no ha necessitat encapçalar un “moviment ciutadà” que bandejara les sigles del seu partit ni afirmar que pel carrer veu espanyols i no persones. Sense fer res de tot això, Pedro Sánchez ha avançat per l’esquerra Albert Rivera i ha esdevingut—c’est la vie!— el Macron espanyol.  

La bona acollida que ha tingut el gabinet socialista entre les files de Ciutadans i els sectors mediàtics de l’espectre conservador —Josep Borrell, Fernando Grande-Marlaska, Pedro Duque i Màxim Huerta haurien encaixat sense problemes en un executiu presidit per Rivera— indica fins a quin punt el nou president ha optat per la cautela i la moderació. 

Només li ha faltat incloure Manuel Valls com a ministre de l’Interior i Mario Vargas Llosa a la cartera de Cultura per tal d’humiliar definitivament el líder de Ciutadans. I és que Rivera, que ja es veia a La Moncloa, ara comprova incrèdul que el substitut inopinat de Rajoy potser no és el darrer “coletazo del bipartidismo” que proclamava, sinó l’enèsima demostració de la seua resiliència.

Amb 84 diputats de 350 —el 24% dels escons que hi ha al CongrésSánchez ha estat investit president i ha pogut conformar un Govern monocolor, sense cap concessió als 96 diputats dels altres grups que van ajudar-lo a descavalcar Rajoy. Ha actuat com si gaudira de majoria absoluta a l’hemicicle, amb mans lliures, i el resultat és ben eloqüent.

La manca de suports de pes dins del partit ha limitat la presència de cares conegudes del PSOE. De l’equip que va encimbellar-lo —contra pronòstic— a la secretaria general del partit només ha promocionat el valencià José Luis Ábalos. Tant Josep Borrell com Meritxell Batet, els dos membres catalans, simpatitzaven obertament amb ell però no van formar part del seu nucli dur a les primàries, en què sí que estaven Adriana Lastra, Odón Elorza, Susana Sumelzo, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, Manuel Escudero o Andrés Perelló. Cap d’ells i elles no seurà al consell de ministres.

Les escollides i els escollits no tenen la sensació de trobar-se de pas. Costa de creure que les eleccions siguen abans de la tardor de 2019. Si la cosa rutlla, no és descartable que s’esgote la legislatura i se celebren en juny de 2020

Un any i mig o dos en què Sánchez oferirà cops d’efecte constants —la recuperació de la sanitat universal en serà dels primers, la modificació o supressió de la llei mordassa arribarà després, la pluralitat informativa retornarà a RTVE...— que reactivaran els ànims de les seues bases i reconnectaran algunes capes d’electors de Podem amb els socialistes. El PSOE perdrà la por al sorpasso i apel·larà de nou al “vot útil” per aconseguir una “majoria suficient” als següents comicis. Podem no podrà oposar-se a cap d’aquestes mesures, els rèdits de les quals seran capitalitzats per Sánchez. En comparació amb el pretèrit Rajoy i el futurible Rivera, semblarà un Zapatero 3.0

En paral·lel, el nou president espanyol garanteix estabilitat econòmica. La designació com a ministra d’Economia de qui era directora general de Pressupostos de la UE, Nadia Calviño, transmet la calma necessària als socis europeus i els mercats, que ja tenen prou maldecaps amb la situació creada a Itàlia. I, en matèria territorial, la quota catalana no és precisament agosarada. El discurs federalitzant de Batet queda compensat pel jacobinisme clàssic de Borrell. A més, Sánchez opina que el federalisme és una entelèquia que ningú no entén i que únicament resta vots al PSOE.

El possible alçament de la intervenció dels comptes públics catalans —si es concreta— haurà d’anar seguit d’algun senyal de distensió per part del Govern català. Les declaracions recents tant del president, Quim Torra, com de la seua vicepresidenta, Elsa Artadi, —responent als nomenaments de Borrell i de Huerta— han caigut com una gerra d’aigua freda entre els socialistes. Sense gestos clars que denoten un desig d’apaivagar els ànims, el “diàleg” que Sánchez va plantejar durant la moció de censura a Rajoy serà en va. En l’atzucac català, el marge de maniobra del líder socialista és reduidíssim.

Un perfil com el del catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo a la cartera de Justícia o d’Administració Territorial hauria estat una decisió valenta. El paper que hi puga jugar Dolores Delgado, que relleva el reprovat Rafael Català i haurà de fer —òbviament, consensuats amb Sánchez— alguns nomenaments clau, és una gran incògnita. Fiscal de perfil netament progressista, fins ara estava centrada en el terrorisme gihadista i acumula experiència en la lluita contra el narcotràfic. També sura el dubte de com actuarà el nou ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, amb un passat polèmic en relació als drets i llibertats. Serà ell, de fet, qui defense la reforma o supressió de la llei mordassa

El nomenament de Margarita Robles com a ministra de Defensa ha escapçat el grup parlamentari, que ara serà comandat per l’asturiana Lastra. Serà ella qui haurà de negociar amb la resta de grups cada llei, cada iniciativa, cada pas. Tot i que el perfil dialogant de José Luis Ábalos —molt ben valorat entre els grups del Congrés, entre els mitjans de comunicació i a la casa reial— s’hi adiu a la perfecció, ha acabat a Foment. Ábalos tampoc no serà portaveu de l’executiu, una tasca que recaurà en la titular d’Educació, Isabel Celaá.

El rang vicepresidencial de les polítiques d’igualtat —amb Carmen Calvo al front— remet al del Govern del Botànic amb Mónica Oltra, mentre que l’elecció de Montón és un altre reconeixement al decret de sanitat universal valencià i la reversió progressiva del sistema concertat. Que medi ambient no sols recupere ministeri propi, sinó que ara es diga de Transició Ecològica, és un altre missatge potent als sectors més conscienciats amb l’economia circular. L’accés de l’astronauta Pedro Duque a Ciència i la presència massiva de dones —11 de 17— són dues novetats estratosfèriques que generaran empatia. Molt més qüestionable és el nom de Màxim Huerta —també valencià— a Cultura i Esports. Una boutade que ni tan sols Macron no hauria comès. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.