ELECCIONS ESTATALS

Resant per la mobilització

La legislatura més convulsa de la història recent espanyola ha arribat a la fi. Després que el PP, Ciutadans, ERC i el PDeCAT hagen tombat el seu projecte de Pressupostos, Pedro Sánchez ha decidit convocar unes eleccions que poden provocar un panorama encara més convuls. En bona mesura, l’accés o no de la dreta al poder —amb un duríssim 155 sota el braç— dependrà del grau de mobilització a les urnes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les 14 hores del pròxim 28 d’abril, quan es faça pública la primera dada de participació a les eleccions, s’intuirà si la dreta —dividida en tres però extrema com mai— recupera o no el Govern espanyol. Si l’afluència a les urnes se situa a aquella hora per sota del 40%, les seues opcions es multiplicaran exponencialment. En canvi, si se supera aquest llindar, el socialista Pedro Sánchez estarà en una posició molt més avantatjosa per revalidar la presidència.

Ningú no dubta que la dreta es mobilitzarà de valent. De mobilitzada, ho està de fa mesos. Amb tres alternatives on abans n’hi havia una de sola, els votants de centre, liberals, conservadors, democristians i de dreta extrema disposen d’un ventall tan ric com la paleta de colors: del taronja acarabassat de Ciutadans al verd elèctric de Vox passant pel blau tradicional del PP. Tres versions de la dreta que competeixen en espanyolitat i severitat amb Catalunya, però que, en cas de victòria, tenen una idea comuna: aplicar de manera immediata i indefinida l’article 155.

L’actual PP té la pretensió de prendre el control de l’administració catalana a tots els nivells i no sols de les finances, com va fer Mariano Rajoy. El sistema educatiu, els mitjans de comunicació de titularitat pública i els cossos de seguretat serien tutelats per l’executiu espanyol. Els plans de populars, Ciutadans i Vox fins i tot inclouen la possibilitat d’il·legalitzar els partits secessionistes que no s’avinguen a respectar les seues instruccions. Una ofensiva total patrocinada per l’expresident José María Aznar, que cerca l’ofegament de l’entramat independentista seguint uns paràmetres homologables als de dues dècades enrere al País Basc. Entre aquell cas i el català hi ha diferències notables —un sentiment independentista força més estès i l’absència de terrorisme—, però les solucions que es proposen són tan o més coercitives. El País Basc, de fet, mai no va ser intervingut com ho podria tornar a ser Catalunya.

Una dreta tan irritada —la “España de los balcones” que proclama Pablo Casado— només podrà ser interceptada si es produeix una afluència massiva a les urnes dels sectors habitualment més indecisos, que sobretot s’ubiquen a l’esquerra. Al seu torn, Sánchez també haurà de seduir aquelles persones situades en el centre ideològic —en una posició difusa— que no acaben de pair la involució prevista.

Entre unes eleccions normals i unes altres de participació elevada, la diferència és d'un milió i mig d’electors

Participació elevada i captació de simpaties pel centre. Aquests són els dos ingredients que poden evitar un govern a l’andalusa al conjunt de l’Estat. La comparativa entre els dos anys en què el PP va guanyar còmodament —2000, amb Aznar, i 2011, amb Rajoy— i les dues últimes victòries del PSOE —2004 i 2008, amb José Luis Rodríguez Zapatero— és prou definitòria. Els èxits dels populars van arribar amb una abstenció del 31,3% i del 31,2%, mentre que els dels socialistes van materialitzar-se amb una abstenció del 24,3% i del 26,2%. Entre aquests cinc i set punts de diferència hi ha, si fa no fa, un milió i mig d’electors.

Les dues darreres convocatòries han evidenciat a qui acostuma a afectar l’abstencionisme. Així, el 20 de desembre de 2015, la suma de PSOE, Podem amb les seues confluències i IU va situar-se tres punts per davant de la suma de PP i Ciutadans. Per contra, el 26 de juny de 2016, amb una participació dos punts inferior, el bloc progressista va quedar més de dos punts per sota del bloc de centre-dreta. En 2016 van acudir a les urnes 1.150.000 electors menys que en 2015.

Hi haurà enguany la mobilització necessària per barrar el pas a la dreta “trifàl·lica”, com s’hi ha referit la ministra de Justícia, Dolores Delgado? Aquesta és la gran incògnita. La majoria d’enquestes posen PP, Ciutadans i Vox a les portes de La Moncloa, però la por que aquesta hipòtesi genera entre molts pot activar un vot de rebuig. El “vot útil”, que en diu el PSOE. El vot a la contra, amb el nas tapat, que es veuen obligats a practicar alguns ciutadans de tant en tant.

Ho explicava, dies enrere, l’escriptora Rosa Montero a Twitter: “Sólo he votado una vez al PSOE en mi vida y fue en 1982. El 28 de abril les volveré a votar. En circunstancias muy difíciles han hecho mucho, y al final no se han dejado chantajear por los independentistas, como yo también temí en algún momento”.

Tot just aquest és l’esquema que s’esforcen a transmetre els estrategs socialistes. La bateria de mesures de contingut social, econòmic i ecològic —apujar el salari mínim interprofessional als 900 euros, increment de les pensions i del sou dels funcionaris, universalització de la sanitat, modificació de la llei hipotecària perquè els bancs i no els clients abonen les taxes de formalització, eliminació de l’impost al sol, data de caducitat per als vehicles dièsel...— han transitat en paral·lel a unes altres com ara els canvis a la cúpula de RTVE o la decisió d’exhumar les restes del general Francisco Franco. La setmana passada el Vaticà n’aprovava el trasllat malgrat la negativa del prior del Valle de los Caídos.

El Govern de Sánchez ha allargat la mà als partits independentistes, però els ha ofert ben poca cosa més enllà de l’acostament dels polítics empresonats a Catalunya, de les reunions protocol·làries amb el president català, Quim Torra, i d’una reunió bilateral entre ambdós executius. L’acceptació del “relator” a les reunions de la mesa de partits va saltar pels aires la mateixa setmana en què es va fer pública. Els Pressupostos Generals de l’Estat també preveien un increment substancial de la inversió a Catalunya, però el vot negatiu d’ERC i PDeCAT al Congrés, sumat al de PP i Ciutadans, els ha convertit en paper mullat. En aquest sentit, Sánchez arriba als comicis amb la imatge que desitjava llaurar-se: la d’una persona més dialogant que Pablo Casado o Albert Rivera, encara que ben ferma a l’hora d’acarar el conflicte polític sorgit a Catalunya. Ha deixat molt clar que, del dret a l’autodeterminació, no se’n pot parlar. Diàleg sí, referèndum no. Precisament, el punt en què se situen la majoria d’espanyols. L’enquesta de GAD3 per a La Vanguardia publicada el 18 de febrer indica que el 52,3% dels ciutadans considera que la resolució del problema català passa pel diàleg entre els dos governs, mentre que únicament el 34,2% aposta per l’aplicació de l’article 155.

El vídeo de precampanya estrenat pel PSOE la setmana passada, “La España que quieres”, va en aquesta direcció. Apel·la a la pluralitat idiomàtica, al respecte a l’orientació sexual de cadascú, a la integració dels immigrants i a la lluita contra la violència de gènere, un aspecte que remarca bastant amb la intenció d’evidenciar la desorientació de la dreta en aquest tema des de la irrupció de Vox, un partit decidit a liquidar la “ideologia de gènere” i a equiparar la violència contra les dones i contra els homes.

El comportament electoral femení el 28 d’abril és un dels factors que pot esdevenir clau, sobretot tenint en compte la vaga i les manifestacions novament previstes amb motiu del 8 de març. L’estudi postelectoral elaborat pel CIS ha determinat que més del 70% dels votants de Vox a Andalusia eren homes. La promesa de Pablo Casado de retornar a la llei de l’avortament aprovada per Felipe González en 1985 tampoc no és suggerent per a moltes dones. A totes les que tenen menys de 40 anys els pot semblar absolutament anacrònica. No debades, el PP no insistirà en aquest tema fins al dia dels comicis. Han conclòs que pot restar més que sumar.

Embús per la dreta, caos per l’esquerra

Els sectors més moderats del PP no han digerit que Casado siga el seu president. Sempre l’han percebut com un jove extremista molt ambiciós, amb un punt irracional, que beu de l’aznarisme més pur.

El discurs que hi ha imposat d’ençà que lidera el partit així ho corrobora. Els seus afins asseguren que es tractava d’aturar la sagnia cap a Vox i que ara centrarà el missatge per tal de pescar en caladors més neutrals. Ho té magre, però. El pacte amb Vox a Andalusia i la foto grupal a la concentració de la plaça de Colom de Madrid el proppassat 10 de febrer —on va compartir altar amb el president de Vox, Santiago Abascal, sense tants prejudicis com Rivera— li compliquen el futur. És el PP més escorat a la dreta des de 2004, quan l’Aznar de la guerra d’Iraq va abandonar la presidència de la formació en favor de Rajoy. Ni el primigeni Aznar, que practicava el català a la intimitat de la llar, no es mostrava tan dràstic.

Els principals dirigents de Vox, PP i Ciutadans es fotgrafien conjuntament en acabar la concentració per la unitat d'Espanya celebrada el 10 de febrer a Madrid / EFE

Pel que fa a Ciutadans, la tournée d’actes propagandístics a Amer o Waterloo —escenaris vitals de l’expresident català Carles Puigdemont— tampoc no ajuda a proporcionar-li la imatge de partit centrat. Del 5 que, a ulls de la gent, ocupava ara fa tres anys a l’escala ideològica del 0 al 10, ha passat al 7. Un viratge poc rendible en termes electorals si atenem al fet que els ciutadans espanyols, de mitjana, se situen en el 4,7. A l’últim baròmetre del CIS, corresponent al mes de gener, el 13,6% s’autoubicava en el 4 i el 21,4% en el 5. El 35% de la població, doncs, es mou a l’òrbita ideològica on la gent situa el PSOE, ja que aquest partit hi obté el 4,2.

En lloc d’explorar aquest territori fèrtil, Ciutadans ha preferit jugar-s’ho tot a la dreta. La direcció aprovava per unanimitat, la setmana passada, que no arribarà a un acord de govern amb el PSOE. Molest per les crítiques a la seua suposada tebior i a les seues simpaties socialdemòcrates, Albert Rivera ho aposta tot a una carta. Se li regiren els budells cada vegada que Abascal acusa Ciutadans de ser “el penell taronja”.

La comunicació del “no” al PSOE a través del compte de Twitter de Rivera va despertar respostes de rebuig

La comunicació del “no” al PSOE a través del seu compte de Twitter, tanmateix, va despertar respostes de rebuig. “Vamos a perder votos con esto Albert. Espero que me confunda”, li responia un seguidor. “Pues con mi voto ya no contéis, pactar con el PSOE era una muy buena opción. A Vox, ni agua. Un voto menos”, li responia un altre. “Son las elecciones más repartidas de todas. Y cortar con un partido te limita mucho desde el principio. No es campaña electoral, es dispararse en un pie”, li etzibava un tercer. “Pues vaya una manera de empezar campaña, cerrando las puertas a quien podría ser un aliado razonable y sentando las bases para alianzas con exaltados. Adiós al centro y adiós a mi voto”, afegia un seguidor amb la bandera d’Espanya com a icona. “No entiendo esta decisión. Si el PSOE gana, la mejor manera de traerle al constitucionalismo de nuevo es pactando con ellos y obligarles a llevar a cabo reformas progresistas y sensatas. Estamos abandonando el centro, vamos a pagarlo en las urnas”, sentenciava una dona igualment enfadada.

La percepció que coven els dirigents de Ciutadans és que Sánchez sí que pagarà la seua contemporització amb Catalunya, com ja va passar a Andalusia. Anhelen reproduir el mateix patró al conjunt de l’Estat, però les eleccions no arriben en un bon moment per a ells. Han perdut pistonada —no tant com el PP, però també— per l’eclosió de Vox i han tallat els ponts amb el PSOE.

A Andalusia, la participació va ser del 58%, però a les eleccions estatals del 28 d'abril se situarà al voltant del 75%

A Andalusia, el 2 de desembre, la participació va ser del 58%. El 28 d’abril se situarà pels volts del 75%. Hi participarà un segment de l’electorat que, malgrat ser pròxim al PSOE, ja estava cansat dels seus 36 anys a la Junta i de la corrupció que hi anava associada. I no oblidaven, és clar, la traïció de Susana Díaz contra Pedro Sánchez. Ara, però, qui es presenta no és ella sinó ell, un polític amb aura de màrtir que va ressuscitar quan estava completament mort dins del seu partit, que ha arribat a la presidència del Govern contra pronòstic i que ara aspira a presentar-se com l’únic candidat capaç de teixir enteses transversals.

Les tres variants de la dreta, a més, pateixen per un sistema electoral que els ho posa difícil per a aconseguir representació a les circumscripcions més petites. A 26 de les 50 províncies s’escullen entre dos i cinc diputats, cosa que dificulta bastant que el tercer partit de la dreta—i fins i tot el segon— hi obtinga premi. Els mitjans afins comencen a fer pedagogia sobre el tema i Casado demana que, com a mínim, aquest electorat s’incline pel PP a l’hora de marcar els senadors. Si, a causa de la dispersió, el PSOE és el més votat a la majoria de demarcacions, la cambra alta podria estar controlada pels socialistes. D’ací que Casado pregue pel vot als “senadors del 155”. Els del seu partit. Si no, segons alerta, no el podrà aplicar.

La magnitud de l’enfonsament d’Units Podem és l’altre gran enigma. Si no supera Vox, la caiguda en escons pot ser antològica. El risc de concentrar el vot progressista en el PSOE té aquesta contraindicació, però la realitat és que Podem arriba als comicis enmig del caos, amb Íñigo Errejón fent campanya a Madrid des d’una altra plataforma i Pablo Iglesias més qüestionat que mai.

L'altre element d'interès és la distribució de forces dins de l'independentisme català

Siga com siga, els socialistes confien de comptar amb el seu suport, el del PNB, Compromís, Nova Canàries i, si és possible, el d’Esquerra. Perquè l’altre element d’interès és la distribució de forces dins de l’independentisme català. Un lideratge clar d’ERC situaria el PDeCAT en una situació complicada. Encara més si els vots de l’espai neoconvergent no foren necessaris per investir Sánchez. La via pragmàtica podria obrir-se pas.

Tot plegat, un niu d’incerteses que tindrà continuïtat al maig, amb eleccions autonòmiques a 13 comunitats i municipals i europees a tot l’Estat, cosa que servirà per a apuntalar (o no) tendències. I és que una repetició dels comicis a la tardor tampoc no és descartable. Si la dreta no obté la majoria necessària a la primera, podria fer-ho en un segon intent. Mariano Rajoy en pot donar fe.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.