Ningú havia vist caure volves de neu a la Malva-rosa, ni blanquejar a la cúpula del Micalet, però sí que tenien gravat al cor una nit digna de recordar. Fou una tardor del 2023, a la Sala Moon de València. Un final sempre era una equació abismal, un impuls sovint mal coordinat, una abraçada al desencant de la incertesa, però, en aquella ocasió, estaria regida pels principis de la sinceritat: Tardor desconnectava les seues guitarres sense saber què seria d'aquelles melodies pop-rock que havien aborronat la vida de milers de valencians.
«Era totalment veritat. Ens ho deixàvem sense saber si tornaríem o no. Per primera vegada en la història de Tardor, no hi havia cap idea, ni cap projecte, ni tampoc cap pla a futur», narra Àlex Blat, cantant, lletrista i membre del trio fundador de la banda valenciana. L'impacte de la pandèmia, l'escenari vital de molts dels seus components, havia deixat desorientada la brúixola musical del grup. Ja no hi havia una llum coincident que desafiava la foscor, ni bategaven melòdicament en sincronia. S'havia fet impossible portar algeps i construir un pont comú entre els integrants. Uns eren govern i els altres oposició. Ni parlar-ne de continuar en coalició.
Nadar (massa) a contracorrent
Tardor no havia apagat els micròfons i havia guardat els instruments per baralles entre els seus integrants. No hi havia cap enfrontament, com sovint ocorre a qualsevol colla humana. Hi havia una diferent digestió de les expectatives del projecte. «Havíem de parar perquè ens havíem endinsat en una dinàmica d'autoexigència tòxica. Quan vam començar, pensàvem que seríem capaços de sobreposar-nos a les limitacions de l'escena en valencià. Dèiem: si el pop-rock és una música majoritària, per què havia de ser cap impediment tocar en valencià? Podíem, somiàvem en trencar aquella barrera lingüística», reflexiona el seu vocalista en cap.
Una dècada més tard, però, la mirada s'ha ajustat. «Després de deu anys, t'adones que a pesar d'haver crescut en tot moment, de fer passos que ens feien pujar cada vegada un escaló, el creixement era molt lent i aquest trencament de barreres que somiàvem mai es va produir», reconeix. La banda va estar sotmesa, malauradament, a un xoc de realitat. «Ens havíem creat unes expectatives que no vam poder complir. Ens vam adonar que era molt difícil trencar el prejudici de la gent que sent música en castellà. Vam estar als festivals més majoritaris, als concerts de Ràdio 3, però vam descobrir que hi ha gent que no està disposada a incorporar el valencià a la seua llista de reproducció de Spotify. Encara que siguen fan d'aquesta música», es plany.
«Adonar-se d'aquesta realitat fou molt dur. I més quan tenim la sensació i la certesa que mentre continuem cantant en valencià patiríem la censura de molts mitjans», s'enrabia. Per què Obrint Pas, La Gossa Sorda, Zoo i La Fúmiga havien enderrocat murs i havien llaurat una senda lluminosa per a la música cantada en la llengua del país. Ara bé, malgrat haver-se derrotat monstres i gegants, el valencià encara estava proscrit per a segons quins escenaris, per a segons quins altaveus. «Com s'explica que La Fúmiga no sone a tot arreu després d'omplir dues vegades el Roig Arena i de batre el rècord de venda d'entrades per davant d'altres artistes globals, com ara Quevedo?», il·lustra amb una pregunta farcida d'empipament i certa dosi de desencant.
«Era una lluita a contracorrent contra la realitat de l'escena. Al principi, érem una pinya, però el creixement tan lent va provocar fissures. Per sort, no hi havia cap enfrontament personal, ni res d'això. Simplement, hi havia expectatives que no estaven alineades», explica. No hi havia una altra: «Havíem de parar i repensar-nos». «No podíem continuar amb gent que volia rebaixar les expectatives i altra que volia seguir empentant fort per intentar assolir-les», incideix.
La bandera de la fidelitat
Encara ressonaven els últims acords a les parets de la Sala Moon i el pensament d'Àlex Blat persistia: «Per què hem de deixar-ho? És cert que no hem aconseguit fer realitat les nostres pròpies expectatives, però tenim una comunitat ben fidel, on les nostres cançons ja formen part de les seues vides». Aquell rum-rum coincidia amb la visió de Cesc Domènech, bateria del grup i un altre dels seus fundadors. Hi havia una part de la banda que apostava per rebaixar les pretensions i les expectatives. «Vam decidir redimensionar l'ambició del projecte i recuperar el goig per fer música, per assajar, de fer les cançons lentament i defugir de la voràgine de les xarxes socials», relata Blat.
«La gestió de les xarxes socials ens havia generat moltes divergències. Hi havia qui apostava per fer més continguts, però, personalment, em negava a sotmetre'm a Instagram. No volia que ens condicionara la comunicació, ni els ritmes de la banda», expressa. Rebutja que siga el sant grial digital per atreure més públic: «No és una xarxa creada per a la música, sinó per a continguts audiovisuals. Em rebel·le a estar condicionat per aquesta dictadura algorítmica, on has d'entrar en la roda de seduir l'algoritme perquè et premie i tingues visibilitat».
L'Instagram de Tardor, de fet, està conformat per una imatge fixa i diversos reels. «Si vols saber de nosaltres, t'empentem a subscriure't gratuïtament al nostre butlletí. Aquesta llista de difusió per correu ha estat un èxit. Cada volta és més gran: tenim entre 600 i 700 persones, amb una ràtio d'obertura del 83%. Això és una barbaritat», desgrana. La fidelitat d'aquest grup de seguidors és la benzina del nou projecte, la seua clau de volta. O en l'argot tardonià: la seua llum més incondicional. «És gent que està present cada vegada que traus una cançó, fas un treball o anuncies un concert. Són la nostra comunitat, la nostra sort, per qui hem decidit retornar», apunta emocionat.
«Hi ha gent que fan un pas al costat perquè necessiten una estabilitat d'ingressos i d'un projecte amb un nombre elevat de concerts. Altres, que no depenem tant de la música per a viure, som els que decidim continuar amb les ambicions redimensionades i sota la filosofia de gaudir assajant, elaborant junts les cançons i tocant-les abans de gravar-les», detalla. A mig camí entre el hobby i la professionalització, entre la diversió i la responsabilitat de tenir un públic ben incondicional, la banda s'ha reconfigurat. Blat, com a vocalista en cap, i Domènech, com a bateria insigne, resisteixen.
A la banda, s'ha incorporat Javi Escrivà als teclats, fill de músic i germà menut de Miguel Ángel Escrivà i José Manuel Escrivà, rostres de Santero y los Muchachos. Borja Granell, un prodigi musical que compon obres de piano per certàmens, és un altre dels fixatges junt amb Jordi Sapena, antic membre dels populars La Habitación Roja i compositor de bandes sonores per a l'audiovisual. «El nivell musical del grup és extraordinari!», ressalta Blat.
El sextet s'arredoneix amb Eric Lechuiguero al comandament de la guitarra. «No es tracta de gent que ve a tocar i prou. Estan plenament compromesos amb el projecte. L'altre dia vam haver de fer mans i mànegues per estar-hi presents tots en la gravació de l'últim videoclip i poder assajar a la vesprada. La conciliació familiar i laboral a la banda no sol ser fàcil», ressalta. «Com ens havíem de deixar Tardor si gent com Diego Barberà, baixista de Xavi Sarrià, o Alfred Llorente, de Los Secretos, s'han oferit a tirar-nos una mà?», esgrimeix amb orgull.
Una guitarra ben visible
La tornada de Tardor és una oda a l'instint per somiar en gran, a concebre la vida com a un joc ben honest, a l'enyorança a les antigues llars. Si abans ens endinsaven en una València invisible, ara malden pel record de l'existència d'una ciutat. El sextet ha forjat cinc cançons — «L'instint», «Hi havia una ciutat», «Trenta-sis», «Si el món s'apaga» i «Les coses que mai passaran»— que estan embriagades de l'aroma musical del seu segon àlbum, d'aquell prometedor La ciutat invisible. «Hem recuperat l'essència de banda de rock. De fet, aquest nou disc té moltes similituds i molts paral·lelismes amb el nostre segon treball», confirma el vocalista en cap de la formació valenciana.
Si La ciutat invisible va gravar-se amb Pau Paredes a càrrec de la producció i escollint la caseta del sogre de Blat a Castelló de Rugat (Vall d'Albaida) com a santuari, La vida com un joc (Volum roig) s'ha confeccionat a la casa de sa mare a Riba-roja (Camp de Túria). En aquest cas, Paredes ha estat, de nou, l'alquimista de les noves melodies de Tardor. «A l'anterior disc, a El mal pas, les cançons i els arranjaments els vaig fer jo i després ja vam tocar-los. Era una manera de funcionar que no feia grup. Ara, hem recuperat l'essència de reunir-nos a una caseta, fer-se una paella, una torrada i tocar molt les cançons abans d'enregistrar-les», comenta.
«És un procés molt més dur perquè són sis caps pensants, però, al final, fa que siguem una banda més compacta, més cohesionada», prefereix. El disc, que s'estrenarà completament amb l'any nou, està impregnat dels llampecs de guitarra més clàssics. Hi ha influència dels mítics Pink Floyd — especialment a cançons com ara «Trenta-sis»—, del cantautor britànic Cat Stevens, de l'icònic nord-americà Jimi Hendrix o dels londinencs Fleetwood Mac. «Hi ha una anècdota recurrent en tot el procés de gravació: quan teníem algun dubte, ens preguntàvem com ho faria Fleetwood Mac», bromeja. L'origen de Leguiguero, criat al hard rock, també li atorga aquest caràcter més aguerrit a la nova proposta musical de Tardor.
Els valencians, de fet, volen potenciar al màxim la sonoritat orgànica de les guitarres. «Abans, portàvem certes seqüències de reforç i sintetitzadors. No doblàvem veus, ni guitarres com es fa actualment, però sí que disparàvem alguna textura. Això ens condicionava molt i feia que el concert fora més rígid. Estàvem esclavitzats pel metrònom, perquè ho havies de quadrar amb les seqüències», descabdella. En la nova etapa, però, s'han alliberat de la cotilla sintètica i s'ha retornat a les sonoritats més orgàniques, més imperfectes. «Ara, el que sona és el que toquem. Donem l'entrada amb les baquetes i les guitarres estan connectades amb amplificadors, una rara avis perquè bona part dels grups empren pedals que els simulen», concreta.
«Si férem una gira amb 60 dates podria ser diferent, però per a una trenta o una vintena de concerts preferim les imperfeccions dels amplificadors, el soroll de la vàlvula que està calfant-se, recuperar una màgia que s'està perdent. Sí, emprar amplificadors és més sorollós, però el so és més càlid i no tan fred com l'emès pels simuladors digitals», argumenta. Tardor defuig de sonar com un robot i emfatitza que es produïsquen oscil·lacions de tempo i d'afinació. «És tot més humà», defensa el seu vocalista en cap. O com diria Zoo: defensen l'alegria i la imperfecció, la rebel·lia i la bellesa de l'error, perquè les imperfeccions són reals i són nostres.
Mai és massa tard
L'esperit de Tardor és no renunciar a cap combat, ni tampoc rendir-se encara que no s'estiga en el moment més esplèndid. I l'exemple paradigmàtic ha estat la seua perseverança en una tornada que es va entortellar per uns problemes de salut del bateria. «Vam haver de cancel·lar el concert de presentació i d'ajornar la gravació de la segona part del disc», assenyala Blat. El calendari va saltar pels aires i ara estan pendents d'estrenar la resta de les cançons a partir del 2027. «Tot es va endarrerir. En juliol, hauríem d'haver tingut els vinils de les primeres quatre cançons, els quals estaran disponibles a partir del concert d'aquest divendres, 20 de novembre, a la Sala República de Mislata», indica.
La banda ha estat forçada a fer malabars en el joc imprevisible de la vida, assumir els obstacles i plantejar el seu concert de presentació del nou disc com a una mena de retrobament. Els assistents a l'actuació de la Sala República seran testimonis d'una preestrena del nou treball, amb la interpretació de cançons inèdites i, per descomptat, de la Santíssima Trinitat del grup: «Nevar a València», «Digne de recordar» i «Llum incondicional». «Volem que siga un tornar a veure'ns emotiu, de connexió amb la nostra comunitat més fidel», desitja. Perquè Tardor s'ha il·luminat, de nou, gràcies a la llum incondicional dels seus fans.