Jimi Hendrix va nàixer a Seattle el 1942 i als setze anys ja volia guanyar-se la vida amb la guitarra. Va marxar a Nova York el 1963, on, massa aviat, va signar el primer contracte amb una discogràfica per un dòlar i un 1% del “preu de venda al públic de tots els àlbums venuts pels seus esforços en la producció”. A canvi, durant cinc anys, la discogràfica PPX el tenia en exclusiva i havia de cantar o tocar l’instrument que calgués si se li demanava, a més d’estar “disponible” sempre que l’avisaren 10 dies abans. Per sort, Hendrix no feia gaire cas de les normes.
Una Stratocaster en prèstec
Els primers anys a Nova York, Hendrix no tenia guitarra i tocava la que li deixava el grup que acompanyava, Curtis Knight and the Squires. Va ser la parella de Keith Richards, la Linda Keith, qui li va oferir una Fender Stratocaster blanca que el guitarra dels Stones s’havia deixat a l’hotel. Això és el que explica Stone Free, l’última autobiografia de Hendrix signada per Jas Obrecht i que Libros Cúpula acaba d’editar en castellà.
Richards era dretà i Hendrix, esquerrà, però això no li feia res al de Seattle. Hendrix sempre havia tocat amb guitarres de dretans girades de l’inrevès. Això sí, canviava també l’ordre de les cordes, de manera que la corda més fina continués a sota.
En aquella època, Hendrix ja feia tota mena de malabars amb la guitarra, tot i ser només un músic d’acompanyament en el grup de Curtis Knight: la tocava d’esquena (amb la guitarra darrere del cap), se la passava entre les cames sense parar de puntejar i puntejava amb la llengua —o, més aviat, amb les dents, agenollat a terra sota les sis cordes. No va ser ell qui es va inventar aquelles gestes de guitar hero —gegants del blues com Charley Patton, T-Bone Walker o Guitar Slim ja ho feien— però sí qui les immortalitzaria per a la història iconogràfica del rock-and-roll.
Hendrix canviaria moltes vegades de guitarra però sempre tindria una preferència cap a les Fender Stratocaster per a dretans com aquella que Linda Keith li va deixar quan les coses no rutllaven.
Aquell Hendrix que passejava amb abric estripat i sabates foradades pel gèlid Nova York admirava Bob Dylan —“Idolatrava Dylan. Pensava que era el millor”, segons Linda— i el bandoler Jesse James —durant un temps va tocar amb el nom artístic de Jimmy James.
de Jas Obrecht, recentment editada per Libros Cúpula
Un bon dia, el guitarrista de blues John Hammond va anar a veure aquell desconegut Jimmy James al Cafe Wha?, “un dels local menys prestigiosos del Village”. La cosa, segons li va explicar Hammond a Obrecht posteriorment, va anar així: “Una nit, entre concert i concert, vaig pujar les escales i un amic que estava treballant al Players Theatre, al carrer MacDougal, just al costat del Cafe Wha?, se m’acosta i em diu: ‘John, hi ha una banda tocant abaix que t’has d’escoltar. Aquest paio està interpretant cançons antigues teves, i sona millor que tu’. Llavors vaig pensar que hi havia de fer un cop d’ull. Vaig baixar i Hendrix estava tocant tots aquells temes d’un àlbum meu, So many roads, i tocava les parts de la guitarra millor que Robbie Robbertson. (...) Vaig anar-hi i em vaig presentar. Em coneixia i tenia els meus àlbums i estava totalment bocabadat de veure’m allà”.
Pocs mesos després, al guitarrista de Bob Dylan a Highway 61 revisited, Mike Bloomfield, li van parlar del nou guitarra de John Hammond. S’hi va acostar i va assistir a l’explosió de l’era atòmica de la guitarra elèctrica: “Algú va dir: ‘Has de veure el guitarrista de John Hammond’. Vaig creuar el carrer i el vaig veure. Hendrix sabia qui era jo, i aquell dia, davant dels meus ulls, em va deixar totalment enfonsat. Ni tan sols vaig treure la meva guitarra. Van esclatar bombes d’hidrogen, van volar míssils teledirigits...; no puc descriure els sons que anava traient d’aquell instrument. Allà mateix, en aquella sala, amb només una Stratocaster, un amplificador Twin i un pedal [de distorsió] Maestro Fuzz-Tone estava aconseguint sons que mai no havia sentit i ho estava fent a un volum extrem”.
El boca a boca va fer gran el mite de Jimi Hendrix. I l’ona expansiva va creuar l’Atlàntic fins als Estats Units.
En els nou mesos següents, Bloomfield arribaria a conèixer a fons Jimi Hendrix i la seva música, que, en la seva opinió, se sostenia a muscles de gegants del blues i del rythm-and-blues com Curtis Mayfield, Wes Montgomery, Albert King, B.B. King i Muddy Waters.
A Bloomfield —potser perquè era el guitarrista de Dylan—, Hendrix li va confessar uns altres déus del seu Olimp musical propi: “El que realment li agradava eren els primers àlbums de Muddy Waters i John Lee Hooker, aquella música primerenca on la guitarra estava extremament amplificada i augmentada a l’estudi per a aconseguir l’efecte de més presència de la que realment tenia”.
Segons Bloomfield, Hendrix pensava que la guitarra rítmica era la més important i criticava els guitarristes que només feien servir la solista: “Una vegada —afirmava Bloomfield—, em va dir que volia cremar viu en Clapton perquè no tocava la guitarra rítmica”.
Probablement, Hendrix no sospitava que, al cap de poques setmanes, coneixeria Eric Slowhand Clapton, exlíder dels Yardbirds, company dels Bluebrakers i, en aquell moment, fundador dels selectius Cream.
Déu i el Big Bang
Hendrix havia arribat a Londres el setembre de 1966, just quan el grafit més popular de la ciutat era “Clapton is God”. Uns dies després, el de Seattle deixaria Déu bocabadat.
El baixista dels Animals, Chas Chandler, els va presentar abans d’una actuació dels Cream al Central London Polytechnic i Clapton va convidar Hendrix a actuar. “La cançó que Jimi volia tocar era de Howlin’ Wolf i es titulava “Killing floor”. Em va semblar increïble que sabés tocar-la perquè era difícil interpretar-la bé. Per suposat, Jimi la va tocar exactament com s’havia de tocar i em va deixar totalment impressionat. Quan toquen amb una altra banda per primera vegada, la majoria de músics intenten contenir-se, però Jimi s’hi va posar de valent. Va tocar la guitarra amb les dents, darrere del cap, tombat al terra, amb les cames obertes... de totes les maneres possibles. Va ser increïble, i no només per tota la parafernàlia: musicalment també va ser una cosa fora de sèrie”.
Clapton confessa que, en aquell moment, va “pensar que tenia al davant una veritable força” amb la qual s’hauria “de comparar”. En les seves paraules, tal com ho explica a la seva Autobiografía (en castellà a Neo Sounds, 2007): “Em va espantar, perquè estava clar que arribaria a ser una gran estrella i, mentre nosaltres encara estàvem intentant trobar el nostre ritme, ell ja era autèntic”.
L’energia atòmica de Hendrix havia fet tremolar Déu i el seu cel particular. Totes les tasses de te de Londres van vibrar a l’uníson quan Jimi va impactar sobre la ciutat. En pocs mesos, el de Seattle va crear una banda, la Jimi Hendrix Experience, i, com recorda Obrecht, va compondre “temes immortals: ‘Stone Free’, ‘Purple Haze’, ‘Foxey Lady’, ‘Fire’, ‘The Wind Cries Mary’, ‘Highway Chile’, ‘Manic Depression’ (...) Es va convertir en un creador de tendències de moda, un improvisador crònic i una atracció principal als concerts, sorprenent el públic amb el seu volum sense precedents, els seus extravagants atuells i els seus moviments desesperats sobre l’escenari”. Hendrix va sortir de Londres teledirigit cap a un futur molt intens i massa ràpid que ara ja és història.
Amb Eric Clapton i Miles Davis
El Déu Clapton aniria, a poc a poc, perdent-li la por a Hendrix. “Jimi i jo ens vam fer molt bons amics i vam passar molt temps junts a Londres, però sobretot a Nova York, on sovint tocàvem plegats als clubs. El que em resultava refrescant d’ell era l’actitud tan autocrítica que tenia amb la seva música. Tenia un do extraordinari i una tècnica fantàstica, la d’algú que s’ha passat el dia tocant i assajant, però ell semblava no ser-ne conscient (...), sense donar-li importància, com si no s’ho prengués massa seriosament”.
Clapton es va adonar que a Hendrix li encantaven les Fender Stratocaster i que s’obstinava a tocar a les guitarres de dretans a l’inrevés. Es mereixia molt més.
El Déu del jazz contemporani, Miles Davis, també va parlar molt bé de Hendrix a la seua Autobiografia: “Vaig conèixer en Jimi perquè el seu representant va acudir a mi per demanar-me si el podia introduir en la meva manera de tocar i d’organitzar la música. A Jimi li agradava el que jo havia fet a Kind of Blue, entre d’altres coses, i volia afegir més elements de jazz al que ell feia. L’interessava la forma de tocar de [John] Coltrane, amb totes aquelles capes de so: el seu propi estil a la guitarra era semblant”.
Després, Miles Davis reconeixeria que el wah wah de la seva trompeta d’ençà de finals dels seixanta buscava reproduir el wah wah de Hendrix amb la guitarra.
“Era —continuava Miles— un paio agradable, silenciós però intens, completament diferent de com la gent creia que era; és a dir, l’extrem oposat de la imatge salvatge i embogida que oferia a l’escenari. Quan vam començar a anar junts i parlar de música, vaig descobrir que no sabia llegir una partitura”. Però no per això va menystenir Hendrix: “Jimi era senzillament un músic natural, un excel·lent autodidacta. Captava el que fos de qualsevol que tingués al voltant, i ho feia ràpidament. Un cop que ho sentia, ho entenia immediatament. (...) Tenia una oïda natural per a la música, de manera que no hi havia cap problema si li explicaves les coses tocant. O posant un disc, meu o de Trane [Coltrane], i aclarint-li el que havíem fet. Així va començar a incorporar als seus àlbums coses que jo li explicava. Era molt gran. Ell va influir en mi i jo vaig influir en ell, i és així com sempre s’ha fet la bona música. Cadascú ensenya alguna cosa a l’altre, i tot comença a partir d’allà”.
En els tres anys següents, amb només tres discs d’estudi, Hendrix acabaria esdevenint una influència clara en el jazz del seu moment i del futur, en la revifada del blues i en el rock que vindria —i les seves noves modalitats hard— fins a extrems que són impossibles de definir.
L’Stratocaster que mai no arribà
El Festival de l’Illa de Wight, a finals d’agost del 1970, ara fa cinquanta anys, va ser un dels últims concerts de Jimi Hendrix.
Per a Miles Davis a l’illa britànica de Wight s’hi va aplegar més gent de la que ell havia aconseguit acumular en clubs i caves de jazz en 25 anys de carrera. “Intentaven reproduir-hi —explicava Davis a la seva Autobiografia— l’estil de Woodstock i per això van invitar grups de rock i funk, com el de Jimi Hendrix i el de Sly and the Family Stone, i un variat assortiment de grups blancs de rock, i els van reunir en una gran finca de la costa sud d’Anglaterra. A aquell concert hi va anar gent d’arreu del món; van dir que hi havia més de 350.000 persones. Abans d’allò no havia vist mai tant de públic davant meu”.
Davis va quedar de trobar-se amb Jimi Hendrix a Londres en acabar el Festival.
“Se suposava que ell i jo ens reuniríem després a Londres per parlar d’un àlbum que finalment havíem decidit fer plegats. Una altra vegada ja havíem estat a punt de gravar-ne un amb el productor Alan Douglas, però no ens van semblar prou diners, o tots dos teníem altres compromisos. Mentrestant, havíem tocat plegats molts cops, a casa meva, ni que fos en jams improvisades. Tots dos pensàvem que el moment era el més adient per fer alguna cosa plegats en un disc. Malgrat això, un cop va acabar el concert, hi va haver uns embussos tan grans a les carreteres de Londres que no vam arribar a temps a la cita i, quan vam fer-hi cap, Jimi ja no hi era”.
Dues setmanes després, la nit del 18 de setembre del 1970, Eric Clapton esperava trobar-se amb Hendrix.
“Una tarda —explica Clapton a l’Autobiografia— estava mirant en una botiga d’instruments musicals en el West End quan vaig veure una Stratocaster blanca per a esquerrans i en un rampell la vaig comprar per a regalar-li-la a Jimi. L’escena musical era tan petita que sabia que el veuria aquella nit, perquè havia d’anar al concert de Sly and The Family Stone al Lyceum i segur que Jimi hi seria. Em vaig endur la guitarra al concert per regalar-li-la després, però no va aparèixer. L’endemà em vaig assabentar que havia mort”.
Com a conseqüència de combinar barbitúrics i alcohol, Hendrix va morir asfixiat pels seus propis vòmits.
L’enterrament de Hendrix va ser l’últim al qual va assistir Miles Davis: “La mort de Jimi em va commoure perquè era molt jove i tenia un futur prometedor. Vaig decidir, doncs, que aniria al seu funeral a Seattle, tot i que odio assistir a aquestes cerimònies. El funeral de Jimi va ser un plom de tal calibre que vaig jurar que mai més hi tornaria a cap altre, cosa que ara per ara he complert. El capellà blanc ni tan sols coneixia el nom de Jimi i constantment el pronunciava malament (...) El fill de puta no sabia ni una paraula sobre qui era Jimi, no tenia ni idea del seu talent i dels seus èxits”. •