La primera cançó de Wish You Were Here, «Shine On You Crazy Diamond», conté —com un acrònim de lletres senars— les tres lletres del músic a qui anava dirigida la cançó: SYD (Shine on You crazy Diamond), Syd Barrett, el membre de Pink Floyd que havia abandonat la banda víctima de les drogues i la bogeria.
La cançó comença dirigint-se directament a Syd, recordant-li el passat lluminós i constatant el fosc present: «Remember when you were young? / You shone like the sun / Shin on, you crazy diamond / Now there's a look in your eyes / Like black holes in the sky» (‘Recordes quan eres jove? Brillaves com el sol. Brilla fort, diamant boig. / Ara hi ha en els teus ulls / com forats negres a l'univers’).
«Shine On You Crazy Diamonds» va ser la primera peça que Roger Waters i David Gilmour van compondre del futur Wish you were here. En aquest cas, Waters va posar la lletra, totalment inspirada en Syd, i Gilmour la música, tot i que després tot es complicaria, en convertir-se —per tossuderia de Waters— en una cançó sac que incloïa nou parts i que es dividiria en dues peces: la primera obriria el disc i la segona el tancaria.
«Shine on You crazy Diamond I» amaga, efectivament, cinc parts: una primera de sintetitzadors que treballa una melodia subtil (de dos minuts i poc); una segona en què entra el fraseig de la guitarra de Gilmour, fins al 3′ 55″, quan una segona guitarra (Waters?) va repetint una escala que culmina amb la bateria i crea un ambient de tensió creixent fins que torna Gilmour, s'incorpora el sintetitzador del començament i al minut 8′ 40″ arriba, suau, la veu de Roger Waters («Remember when you were young? / You shone like the sun») per esclatar en un himne, «Shine on you, crazy diamond», que després no pot fer més que baixar perquè ja no brilla sinó que amaga forats negres als ulls...
Aquesta part culmina al minut 12 quan es transforma en una altra amb un solo de saxo independent del «Shine on...».
La nevera d'en Syd, el cap d'en Barrett
La salut mental de Syd Barrett no havia superat un consum de drogues fora mida —sobretot d'LSD— i ell mateix es va anar apartant del grup. És simptomàtic llegir el bateria Nick Mason quan confessa (a Dentro de Pink Floyd, editat per Ma Non Troppo el 2007) que durant molt temps van anar a buscar-lo a casa per fer-lo anar als concerts, tot i que Barrett ni tan sols pujava a l'escenari, fins que un dia es van oblidar d'ell i ningú li va tindre cap càrrec de consciència. Ni ell mateix no es va queixar. Qui havia estat el cervell dels primers discs de Pink Floyd, el company durant anys, era una nosa.
Curiosament, Syd Barrett es va presentar als estudis d'Abbey Road el primer dia de gravació de Wish You Were Here. La versió general és que no el van reconèixer perquè s'havia engreixat. «Gras, calb i llunàtic», el van descriure. «Soc Syd». Segons Nick Mason: «El meu record no era el del Syd penjat que havia deixat el grup el 1968, sinó més aviat el del personatge que vam conèixer quan va vindre a Londres des de Cambridge, el que tocava aquella Fender Squire característica amb els seus discos reflectants (...) La seva aparició sobtada i inesperada ens va fer recordar tota una etapa de la vida del grup. Un dels sentiments que va surar va ser la culpa».
L'únic que va dir Syd als estudis d'Abbey Road va ser: «Bé, tinc una tele en colors i una nevera. Tinc algunes llonzes de porc a la nevera, però desapareixen, o sigui que n'he de comprar més».
L'estat de Syd Barrett va marcar el grup i especialment a un Roger Waters que ja estava sensibilitzat amb el tema (a The Wall parlarà molt d'obsessions, paranoies, la relació amb la mare, etc.), i Wish you were here va néixer d'aquesta obsessió combinada amb la pressió que la indústria discogràfica imposava als músics. El segon tall de la cara A del disc, «Welcome to the machine», i el primer tall de la cara B, «Have a Cigar» s'endinsen en aquest vessant.
Les discogràfiques, màquines de fer diners
«Welcome to the machine» comença amb el que alguns interpreten com una porta, però sembla més un escàner, una ressonància magnètica, un TAC, una entrada a la màquina. Paradoxalment —per una altra peça on els sintetitzadors seran fonamentals—, la cançó comença amb una guitarra acústica (la mateixa que començarà després «Wish you were here»). I això podria ser un símbol que, en termes rogerwatersians, connecti amb les seues neures, perquè en aquesta cançó comencen a sortir termes recurrents més tard al doble LP del 1979 The wall: School, fool, ma (l'escola, la bogeria, la mare) i «Wish you were here» també sembla tenir molta introspecció.
Algunes lectures de «Welcome to the machine» interpreten que Waters dona consells a un músic jove, però veritablement sembla que Waters parli amb ell mateix: «You bought a guitar to punish your ma / And you didn't like school / And you know you're nobody's fool» (Et vas comprar la guitarra per castigar a ta mare / i no t'agradava l'escola / I saps que no ets imbècil). El vers següent, «Welcome to the machine», pot ser la benvinguda a la indústria que ho converteix tot en objectes de consum (You dreamed of a big star (...) He loved to drive in his Jaguar: ‘Vas somiar amb una gran estrella’ (...) ‘Li agradava conduir el seu Jaguar’). Molt anticapitalista? Són els Pink Floyd que dos anys abans cantaven «Money, it's a gas» en el The dark side of the moon.
Cara B
La cara B del disc obria amb «Have a Cigar», que combina el que podria ser la confusió psicodèlica per consum d'haixix i una crítica a la indústria. Una veu els diu als Pink Floyd: «The band is just fantastic, that is really wath I think / Oh, by the way, which one's pink?» (‘La banda és fantàstica, ho dic de debò / Oh, i, per cert, quin és de color rosa?’). És la veu d'un estúpid que els ensabona i fa bromes estúpides sobre el seu nom. Sens dubte l'executiu d'una empresa discogràfica. Com els que encaixen a la portada: executius en combustió espontània.
El títol del disc i el de la cançó més emblemàtica del disc, Wish you were here, també casaven amb el missatge d'homenatge a Syd Barrett. Tanmateix, es tracta d'una peça una altra vegada íntima, però sense el món simbòlic de Waters que es repetirà a The Wall i en molts dels seus discs en solitari (The Pros and Cons of Hitch Hiking, per exemple). Sí que està plena, sobretot al començament, dels sons externs que tant li agraden (una conversa, un disc de clàssica accelerat) i una guitarra de fons que sona tan bruta com un vinil maltractat, i que serveix per destacar encara més la bellesa de l'acústica que aviat se situarà en primer pla amb una netedat clara i orgànica. Res de màquines; fora artificis! La veu trencada de Waters, la guitarra i, a poc a poc, la bateria i el piano.
Una senyora cançó acústica del grup líder en la revolució tecnològica del moment. Una cançó sense tornada del grup més elegant del rock progressiu. I la bateria entrant després del vers que volen destacar: «Do you think you can tell?».
Les baralles entre Waters i Gilmour per dividir o no «Shine on You Crazy Diamond» són lògiques, però el baixista va imposar la seua visió conceptual del disc, com havia fet a The dark side of the moon. D'aquesta manera, el disc és rodó i acaba com comença. Un cercle tancat.
La part 6 del «Shine on You Crazy Diamond» la comença un baix molt bàsic, un sintetitzador que s'incorpora a la base rítmica, una bateria i un nou sintetitzador per dibuixar una melodia a l'estil d'un solo de guitarra que donarà pas a aquest instrument. Tot s'accelerarà al minut 2′ 30″ amb el protagonisme de les sis cordes, però encara és la sisena part. Fins al minut 4′ 40″, on Gilmour fraseja una altra vegada la tonada de «Shine on You Crazy Diamond» i aviat s'uneixen les veus per reprendre la cançó amb versos nous: «Nobody knows where you are, how near or how far» (‘Ningú no sap on pares, si ets lluny o a prop’).
La vuitena part comença als 6′ 10″, on s'inicia una melodia nova amb protagonisme de l'orgue Hammond al qual s'uniran nous sintetitzadors. Fins al minut nou. Ara torna la melodia de la primera part del «Shine on...», la del començament del disc —que ja ens és familiar—, i els sintetitzadors gairebé recorden una peça de Henry Purcell interpretada per orgue i fiscorn, una peça de comiat, un adeu per sempre a Syd. Un rèquiem abans de morir.