Faltava una hora per a la baixada de la senyera coronada des del balcó de l'Ajuntament de València i les primeres files rere la tanca ja estaven ocupades. Algunes s'havien vestit amb samarretes de motius tricolors i d'altres s'havien mudat per a presenciar el tret de sortida de la processó cívica, de la tradicional marxa de la senyera coronada a través dels carrers del centre de València. L'acte, marcat per la solemnitat de la interpretació de l'himne regional a colp de timbal i per l'habitual segrest de les forces més conservadores, té com a parada obligatòria l'estàtua de Jaume I al Parterre.
Sota l'esfinx del monarca, es canten les estrofes de l'himne regional i es lliura una corona de flors al fundador de la pàtria valenciana. Un acte de, teòrica, exaltació valencianista que enguany estarà marcat per la commemoració dels 750 anys de la mort de Jaume I. La memòria del constructor de l'antic Regne de València està present arreu del país i la celebració de la diada valenciana és enèrgica a moltíssimes viles i comarques valencianes. Tanmateix, constitueix una mena d'oasi en un desert memorialístic, on la història particular dels valencians s'erigeix en una gran desconeguda entre una població, d'entrada, amb no massa elevades passions nacionals pròpies.
«Hi ha un desconeixement general del nostre passat», assenyala Sandra Bernabeu, professora d'Història Medieval de la Universitat de València. «La figura del rei Jaume I és molt coneguda pels valencians i, fins i tot, diria que hi ha una certa consciència sobre el seu significat, encara que això no vol dir que responga a l'exactitud històrica. Ara bé, i més enllà de Jaume I, hi ha una clara falta de coneixement de la història valenciana per part dels valencians», coincideix Ferran Archilés, professor del departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València.
Encara que Jaume I està present a les aules i la xicalla valenciana coneix l'existència del conqueridor, hi ha poquíssima consciència sobre quina va ser la seua obra i l'estatus que adquiriria el regne que va fundar. «A diferència d'altres indrets dels Països Catalans, l'escola reglada presenta deficiències en l'ensenyament de la nostra història. Persisteix la por d'explicar als nostres xiquets que el País Valencià fou un estat sobirà des de 1238 fins a 1707», ressalta Bernabeu. «No hi ha consciència que els valencians teníem un autogovern i unes lleis pròpies de primer nivell, perquè aquells furs eren molt moderns per a l'època», reforça l'historiador Vicent Baydal.
Mentalitat subjugada
La divulgació del passat nacional del País Valencià s'ha convertit en una de les assignatures mai aprovades pels governs valencians que s'han succeït d'ençà de la recuperació de les institucions d'autogovern. «El gran fracàs de la nostra autonomia és que els governs valencians, siguen del color que siguen, no han explicat prou la nostra història, ni han aconseguit crear una cultura cívica compartida», lamenta el també cronista oficial de la ciutat de València. «Independentment de la ideologia que es professe, s'hauria de saber que formem part d'una comunitat política amb una història pròpia. Aquesta singularitat hauria de tenir conseqüències en les polítiques no sols del dia a dia, sinó també en relació amb Espanya», indica.
«Hem de fer entendre que els valencians som, en l'actualitat, la continuació contemporània d'una llarguíssima tradició de governar-nos des de València. Vam tenir un dels autogoverns més importants dintre de l'Europa de l'Antic Règim, però es va perdre en 1707. I no sols això, sinó que hem estat sotmesos a polítiques d'assimilació, eliminació i modelació», rememora. La falta de la difusió de la nostra història estaria lligada a una mentalitat desvinculada del territori. «No hi ha polítics valencians amb mentalitat d'estat, entesa en prioritzar els interessos del poble valencià. Les nostres classes dirigents estan pensant en Madrid», es plany.
L'historiador, fins i tot, observa com les forces d'obediència valenciana «estan més pendents de l'actualitat de Madrid que no dels problemes que hi ha de Vinaròs a Alacant». «Els governs conservadors han interpretat la història valenciana dintre d'un relat nacional-espanyol i els altres l'han bandejada», analitza. «En aquesta manca de memòria nacional al País Valencià, hi ha influït la propagació d'un relat castellanocèntric a l'Estat espanyol, però, al remat, les nostres administracions són responsables perquè, per exemple, les competències educatives estan descentralitzades», amplia Archilés.
«En aquests quaranta anys llargs de democràcia, els diferents governs s'han centrat a consolidar l'autonomia. Això ha afavorit certs relats que no són els nacionals. De fet, s'ha polemitzat sobre els símbols», consolida Bernabeu, qui puntualitza: «Aquestes polèmiques es concentren a València i els seus voltants. A les altres comarques, hi ha un altre substrat de valencianitat, que està més arrelat a la terra i no és tan cultural». No debades, aquestes contrades valencianes estan més abstretes de l'estratègia de la conflictivització atiada amb més intensitat al cap i casal.
A un país marcat per la virulència d'aquells que van forjar la màscara del blaverisme per erosionar i enllestir una croada contra els moviments amb sensibilitat valencianista, els consensos identitaris i simbòlics han estat quasi impossibles. Han estat boicotejats. «Ens calen institucions estables i comunes. Una de les poques que tenim és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que actua com a una mena d'estructura d'estat», defensa Baydal. «Per a donar a conèixer la nostra història com a ferramenta de cohesió social i consciència col·lectiva, cal una continuïtat, institucions estables, un pressupost i una estratègia que vaja més enllà de commemorar aniversaris», detalla.
La temptació del folklorisme
L'impuls de centres d'estudi autocentrats, l'escola —des de les etapes més bàsiques fins a la universitat— i els mitjans audiovisuals s'albiren com els instruments necessaris per a revifar la memòria nacional. «Cal fer-ho amb intel·ligència perquè siga realment efectiu», adverteix Archilés. «Seria desitjable un coneixement històric molt més gran i, alhora, crític del nostre passat. Fossilitzar el passat condueix a les glòries i a fomentar un regionalisme ple de tòpics que, en realitat, no serveix per a res», redobla l'avís.
«La memòria històrica no és limitar-se a reproduir els mites i la seua simbologia, no és reproduir una història valenciana folklòrica, on sols hi ha referències a la senyera, la bandera, el casc, el drac i Jaume I. Cal superar la fase de Jaume I», reclama Bernabeu, que critica els discursos i la continguda celebració dels 750 anys de la mort del fundador de la pàtria valenciana. «Ens cal una noció crítica del passat, perquè d'aquesta manera sí que serà una ferramenta important per a la nostra cohesió. Si una societat no té una noció clara del seu passat i de la seua història, afecta la seua capacitat de definir-se», argumenta. L'amnèsia històrica com a una de les causants de la desvertebració nacional del País Valencià.