—Acaba de publicar el llibre Contra la llengua dels valencians, que estira molts dels fils que ja estaven proposats a Noves glòries a Espanya: Anticatalanisme i identitat valenciana. Per què ara aquest llibre?
—Per la situació que vivim actualment. Enfront dels qui sostenen que el secessionisme lingüístic estava liquidat, aquest llibre —i els fets— demostren que això no és així. Dissortadament, el blaverisme —que vaig estudiar a Noves glòries a Espanya— i específicament el secessionisme lingüístic continua sent útil políticament. El seu objectiu és afeblir el valencià, és a dir, la llengua catalana al País Valencià, a través de tota mena de tàctiques. A hores d'ara hi ha capes de població que donen per bona la idea que català i valencià són llengües diferents, per molt que la filologia o l'Acadèmia Valenciana de la Llengua diguen el contrari.
—Se sol parlar de conflicte lingüístic. Ho és?
—Un conflicte lingüístic sempre és un conflicte polític. A Europa occidental, i al Regne d'Espanya, els conflictes polítics es canalitzen bàsicament per mitjà de lluites culturals, i entre aquestes hi ha les lingüístiques. Al capdavall, la cultura i, en concret, la llengua, acostuma a ser un element capital per a legitimar els diferents processos de construcció nacional.
Al País Valencià hi ha un conflicte lingüístic, perquè és un conflicte en què els usuaris d'una llengua volen exercir domini sobre els parlants d'una altra llengua. El conflicte no és sobre si una llengua té set vocals i l'altra en té cinc. El conflicte resideix en els grups socials que hi ha darrere. Llengües potents com l'alemany a Alsàcia i Lorena o el francès a l'Amèrica del Nord reculen. El català és llengua B al País Valencià, però és llengua A a Andorra, on és llengua oficial. No és, doncs, una qüestió de llengües, sinó de les dinàmiques sociopolítiques al voltant d'elles.
—Ací la dreta diu que existeix un bilingüisme amable...
«Els qui pregonaven la desaparició del blaverisme s'equivocaven. El blaverisme mai no ha marxat»
—No hi ha un bilingüisme amable. El que hi ha és una situació de desigualtat entre dues llengües, perquè els drets lingüístics dels parlants d'una determinada llengua no estan garantits. I, en tot cas, el bilingüisme és sempre una situació provisional, perquè sempre acaba donant peu al monolingüisme.
No hi ha bilingüisme, ni amable ni no amable. Hi ha una situació de diglòssia i de subordinació lingüística dels valencianoparlants. El que passa, en tot cas, és que una part d'aquesta comunitat lingüística s'ha empoderat i reivindica els seus drets, i és en aquest punt que es produeix el conflicte. Si tots els valencians acceptaren la subordinació, no es produiria el conflicte. Potser, en l'àmbit formal, hi ha cooficialitat, però en la pràctica social hi ha la subordinació d'una llengua sobre l'altra.
—L'altre dia feia vostè broma, tot dient que Carlos Mazón li estava fent una promoció impagable de Contra la llengua dels valencians. Sense anar més lluny, aquest dimecres, el president va obrir les portes de la Generalitat Valenciana a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), adalil del secessionisme lingüístic. Hi ha una certa sensació de déjà-vu amb tota aquesta revifalla del blaverisme estimulada per les institucions.
—És que el blaverisme mai no ha marxat. Crec que els qui pregonaven la seua desaparició s'equivocaven. El discurs secessionista ha estat més o menys present segons com ha interessat a qui ocupava la Generalitat. És cert que Zaplana va evitar utilitzar excessivament aquest discurs perquè, en aquell moment, el govern d’Aznar tenia un acord amb Convergència i Unió. De fet, fou en l’etapa de Zaplana que es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que en aquell primer moment alguns dels acadèmics proposats pel PP s’alineaven amb les tesis secessionistes.
Per la seua banda, Francisco Camps, que va haver de pactar la reforma de l’Estatut d’Autonomia amb el PSOE, va introduir diverses vegades en l’articulat el concepte de llengua valenciana. Per tant, el secessionisme sempre ha estat present en el discurs del Partit Popular.
Ara bé, Mazón, com que es veu contra les cordes, ha detectat que és un discurs que li va bé i Vox —que té per finalitat la desaparició de la llengua— li exigeix anar a totes en aquesta matèria. I així ho està fent: està aplicant tot el manual per aconseguir l'aniquilació del valencià.
Hem tingut presidents molt negligents en aquesta matèria, però Carlos Mazón és el president més antivalencià de la història de l'autonomia. Per què? Perquè és una persona sense escrúpols, sense valors, i sap que atiar el secessionisme li ve bé en determinades zones, com ara l'àrea metropolitana de València. I no oblidem que allí viuen un de cada tres votants.
—Però tant de rèdit polític pot donar? Al capdavall, la LUEV es va aprovar fa més de quaranta anys i hi ha diverses generacions de valencians que s'han educat amb total normalitat en valencià normatiu. Com pot ser que encara tinga rèdit polític?
—El PP tindrà les seues enquestes i deu percebre que sí, que ha de jugar aquesta partida. I amb tot, a la teua pregunta, jo et responc: després de segles d'avenç científic, després de dècades d'escolarització obligatòria, hi ha terraplanistes? Sí. Després de constatar tots els beneficis que reporta la vacunació, hi ha antivacunes? Sí. Després de dècades d'avenços en igualtat, ha ressorgit l'antifeminisme? Sí.
Moltes voltes, els periodistes, els sociòlegs o els professors universitaris ens situen en una talaia que ens fa pensar que tots aquests discursos no són acceptables. Però vivim en un món on el populisme guanya terreny i el secessionisme i el blaverisme són precisament això, populismes. Assistim a un rebuig generalitzat cap a la ciència i la cultura. Ara mateix tenim Donald Trump insinuant que el paracetamol pot provocar autisme. Amb això ja està tot dit...
—El secessionisme és trumpisme lingüístic?
«El secessionisme lingüístic no persegueix incrementar l'ús del valencià, sinó convertir-lo en un patuès folkloritzat»
—El secessionisme seria trumpisme avant la lettre. És a dir, el secessionisme és un populisme conservador de manual. I en tant que conservador, juga a dir mitges veritats. Per exemple, per descomptat que el català té variants, però és que el castellà en té moltes més. Però, clar, el nacionalisme espanyol no juga al secessionisme lingüístic: ningú planteja que el castellà d'Andalusia siga una llengua diferent.
En aquest punt, m'agradaria recalcar un aspecte que és nuclear en tot aquest debat: el secessionisme lingüístic no és un intent de separar el valencià del català, per tal que el valencià s'use més. El secessionisme és un intent per separar el valencià del català amb la finalitat última que hi haja menys valencià i, per tant, avance la castellanització.
Hi ha dos tipus de secessionismes lingüístics. Per exemple, l'eslovac se separà del txec i avui és la llengua absolutament hegemònica d'Eslovàquia. En canvi, al País Valencià passà una cosa semblant al que passà a la Franja. El secessionisme lingüístic a la Franja no persegueix potenciar un idioma, sinó fer que el català estiga menys present.
—El secessionisme sosté que si s'ha produït un abandonament de l'idioma és perquè les institucions han promogut un model de l'idioma que la població sent llunyà. Diuen que no s'hi identifiquen...
—Clar, aquest argument fa temps que l'utilitzen i no paren de repetir-lo. Al capdavall, el que tractava i tracta d'aconseguir el blaverisme és que el valencià no tinga cap futur més enllà de ser un patuès folkloritzat i socialment secundari que faça lògic l'abandonament de la transmissió familiar.
En aquest sentit, una cosa ha de quedar clara: qualsevol llengua amb prestigi és una llengua que té registres cultes, i un registre culte està allunyat, d'una manera o una altra, dels registres col·loquials. I, de registres col·loquials, n'hi ha molts: el valencià igual te pot servir per demanar un entrepà de botifarra amb faves com per a fer ciència. I el valencià que utilitzes en un cas o altre no és el mateix.
I això passa en totes les llengües, també en castellà. Veritat que a ningú se li ocorre que a Televisió Espanyola diguen bujero? Això de dir que prioritzant un registre sobre l'altre incrementarà l'ús és pensament màgic, wishful thinking. Com més prestigi tinga el valencià, més difícil serà que desaparega.
A banda, quan diuen això d'«el valencià que parla el poble», de quin poble parlen? D'un poble del Maestrat? O d'un poble de la Marina? Tot això són mitges veritats per amagar el que realment volen. Jo puc tenir la meua opinió sobre els accents diacrítics, però la meua opinió no val res, perquè jo no soc filòleg. I, malauradament, n'hi ha molts que volen ser filòlegs sense ser-ho.
Ara tenim el cas d'un acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que busca notorietat i que s'ha posat a afirmar coses sense demostració científica...
—Es refereix a la polèmica al voltant d'Abelard Saragossà i l'accent de València, veritat?
—Sí. Al remat, el que es genera és un conflicte incitat per persones que, en realitat, no tenen gens d'interès que es parle més valencià.
—El problema, de fet, és que tot el que envolta el valencià s'acaba percebent com un conflicte...
—Per això és tan irresponsable, en la conjuntura actual, que ara s'obriga el debat sobre si l'accent de València ha de ser obert o tancat. Per tot això crec que tots els defensors del valencià hem d'estar units, perquè el debat no és a propòsit de l'accent, sinó una cosa molt més profunda. El debat de fons és si el valencià ha de continuar sent una llengua subordinada o, per contra, ha d'aspirar a igualar-se al castellà.
Per tant, tots aquells que es diuen preocupats pel valencià, però ara defensen que cal canviar l'accent de València, en realitat són còmplices d'aquells que aspiren a reduir el valencià a un reducte folklòric.
No és casualitat que aquesta setmana Mazón haja anunciat que demanarà que els alumnes valencians trien si volen que a les proves de les PAU els compute la nota de valencià o la de castellà. Quin és el missatge que s'envia amb aquesta mesura? El missatge que estàs enviant és que el valencià no és necessari. Mesures com aquesta o la campanya contra l'AVL provoquen la devaluació del prestigi de la llengua. Qui hauria de protegir la llengua, en realitat, el que fa és devaluar-la.
—I a tot això encara caldria afegir l'intent de traure Alacant de la zona de domini lingüístic valencià...
—És que tot és el mateix. El nacionalisme espanyol té estratègies diferents per afeblir la llengua en cadascú dels territoris on es parla. Una de les maneres d'afeblir-la és llevar-li l'oficialitat; una altra és conflictivitzar el valencià. A Alacant, on el secessionisme lingüístic és secundari, s'utilitza una tàctica; a València, se n'utilitza una altra. Hi ha diferències en la forma, però l'objectiu és el mateix.
Perquè, al remat, el que subjau per sota de tota això és un conflicte entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme valencià. Al primer li interessa la folklorització del valencià i aplica tot de mesures per aconseguir-ho: intentar afeblir en valencià a l'escola, el conflictivitza, el desprestigia...
La consulta de la llei Rovira va ser un gran revés per a ells. El resultat va ser el que va ser perquè el valencià ha assolit un gran prestigi fins i tot entre els castellanoparlants. Hi ha molts castellanoparlants que estan a favor de la llengua. I hi ha alguns valencianoparlants que hi estan en contra, com li passa al president de la Diputació de València, Vicent Mompó.
—Creu que el Partit Popular aniria tan lluny si no fora perquè està nugat de peus i mans per Vox?
—Vox és un factor determinant. De fet, Vox està anant més lluny que Unió Valenciana, que era el partit blaver per antonomàsia. Ara bé, crec que també és fonamental, per explicar l'actitud de Carlos Mazón, la posició de debilitat derivada de la dana i dels 229 morts. Sense tot això, no s'explicaria l'aposta tan antivalenciana del Partit Popular.
De tota manera, no s'ha de passar per alt que el PP posterior a la creació de la FAES de José María Aznar és un PP amb un nacionalisme espanyol molt reforçat.
—En el llibre Noves Glòries a Espanya vostè explicava la importància que va tenir el període de la transició per configurar les dinàmiques actuals i aquest estira-i-arronsa latent entre la identitat regionalista espanyolista i la identitat d'estricta obediència valenciana. En aquell moment en què es bastia els fonaments de l'autonomia, es va perdre la batalla dels símbols (la bandera amb franja blava, l'himne regional i el seu «Per ofrenar noves glòries a Espanya», i la no explicitació de la unitat de la llengua). Les coses estarien en el punt que estan avui sense aquella derrota?
«Vox està anant més lluny que Unió Valenciana, que era el partit blaver per antonomàsia»
—L'Estatut de les Illes Balears reconeix la unitat de la llengua i el nom de la llengua. I de resultes d'això, el secessionisme lingüístic a les Balears ha estat absolutament residual. Un reconeixement de la unitat de la llengua en aquell primer Estatut hauria fet que el secessionisme fora menys versemblant, sense cap mena de dubte.
Hi ha també la qüestió onomàstica, del nom de la llengua. Quin és el missatge intrínsec que llances —i això és cosa del Govern d'Espanya— quan el contribuent pot triar fer la declaració de la renda en català o en valencià? O quan hi ha ISBN diferents segons si registres el llibre en valencià o en català? Tot això, tota aquesta incapacitat per amagar públicament que valencià i català són la mateixa llengua, ha fet més versemblants els arguments del secessionisme.
El blaverisme és una forma de populisme com tants altres. Mira que les vacunes tenim proves fàctiques que han sigut un gran avenç. Però cada volta hi ha més desconfiança cap a elles. Hi ha un context social, producte de les xarxes i d'un capitalisme tardà, que facilita el qüestionament dels consensos científics. Crec que el capitalisme, a hores d'ara, falla en l'ascensor social, en les promeses... i provoca malestar entre capes àmplies de la població. I l'extrema dreta sap canalitzar molt bé aquest malestar.
Estic fart de l'arrogància de la gent d'esquerres que diu que la gent d'extrema dreta són burros. Això no és així. Sí que són males persones, contraris als drets humans, però idiotes no són.
—Acabem parlant de l'estat de la llengua. Les xifres de la darrera Enquesta d'ús i coneixement del valencià és inequívoca: baixa a cada edició l'ús de l'idioma. I, tanmateix, la producció literària es troba en un molt bon moment, com també l'oferta musical. Vicent Flor veu el got mig ple o mig buit?
—Sempre mig ple. Les enquestes d'ús i coneixement no poden passar per alt que, des de la dècada dels seixanta, el País Valencià ha experimentat un creixement del fenomen migratori brutal. A finals dels cinquanta, hi havia dos milions de valencians. Ara en són cinc. Tampoc no oblidem que, fins als anys cinquanta, el País Valencià era majoritàriament valencianoparlant. Ara bé, avui hi ha molta més gent escolaritzada que domina la llengua que en cap altre moment de la història. Això provoca que hi haja una notable producció cultural i escrita. O, també, el fenomen de la música en valencià. Per tant, el got s'ha de veure mig ple.
El gran problema que jo detecte per al futur de la llengua és el valencià en les franges de menor edat. Durant molt de temps, ens hem centrat molt en els espais clàssics, com l'escola o els mitjans de comunicació convencionals. Però, a hores d'ara, són factors de socialització menors en comparació a les xarxes socials. I per a això ens cal convèncer a molts joves que el valencià és un factor important en la seua vida. Cal que la perceben com una llengua per a les relacions, per a jugar o per a entretenir-se.
—En tot cas, la qüestió és que l'actitud del valencianoparlant ha de ser sempre resistent i insistent, i això, al remat, resulta molt pesat.
—Però és que no hi ha una altra opció, perquè els drets reculen. A hores d'ara, estem en un context de qüestionament dels drets laborals, dels drets de les dones, dels drets de les minories. Els drets s'han d'estar constantment lluitant perquè els poderosos sempre tenen mecanismes per fer-los recular. Per això ens cal una lluita concertada i col·lectiva.