Aturar la “reconquesta”

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Recordes? Era el 2012. Sindicalistes andalusos, desconeguts en aquell moment, assaltaven supermercats. Volien garantir l’alimentació dels empobrits. La crisi ho havia assolat tot i la indignació ja emergia. Guanyava terreny. Les elits desesperaven. Els titllaven amb tota mena d’adjectius. Però ningú no els creia. Tampoc ells mateixos. Eren recursos desesperats. Ja no convencien. La por canviava de bàndol. L’esperança també.

En el context de les retallades, els promotors d’aquella mesura entraven al Parlament de Catalunya en helicòpter, assetjats pels afectats. Molts no podien més. A València, en el context de la primavera valenciana, la Policia Nacional parlava de l’”enemic”, armat amb un llibre a la mà. Què obsolet era aquell discurs! I el 2013, la vaga contra el TIL omplia de verd les Illes. Sobraven els motius per no poder més.

Què en van fer, de tota aquella força? Segurament, van emprar-la com millor van saber. El 2015, gran part dels qui havien liderat aquestes mobilitzacions entraven a les institucions. El cel estava per assaltar i tothom se’n sentia partícip. El Nadal d’aquell any, Podem irrompia amb força i desbancar Rajoy per fi era possible. Què va fallar? N’hi ha tantes versions...

Anys després de tot allò, què? Un d’aquells sindicalistes que assaltava Mercadona és diputat al Congrés.Se n’ha tornat a saber, d’ell? La veu de la indignació a Madrid és, cada vegada, la veu de menys gent. En quantes contradiccions han caigut? I la indignació encara hi és. Però els mateixos que la van promoure, potser la van neutralitzar. L’entrada a les institucions va calmar el carrer, a l’espera d’uns resultats que encara no han arribat o no s’han sabut traslladar.

La indignació hi és, encara. I la prova és el que va passar diumenge a Andalusia. La terra de Blas Infante. La que mai no permetia un Govern del PP. La de Còrdova, anys i panys sent l’única capital de província governada per Esquerra Unida. La terra de tants i tantes que van voler construir un Estat confederal, respectuós amb les nacions que l’integren. Enaltidor de les particularitats.

En aquesta terra, on més difícil semblaven tindre-ho, Vox s’ha fet amb el vot del descontent. Molts diran que Catalunya els ha donat ales. Altres, que el PSOE no donava per a més. Com sempre, els fenòmens sense precedents són el resultat de múltiples raons. Però una, i potser aquesta és la més evident, és que els assaltants del cel cada cop troben menys complicitats. Que la neutralització dels carrers ha resultat contraproduent. Que la manca de respostes hi és. Per què, si no, la baixa participació electoral?

L’esperança torna a canviar de bàndol. I la por, també. La gent no es convenç amb lliçons acadèmiques, sinó amb resultats que o bé no han arribat, o bé no s’han sabut fer visibles. El fracàs encara pot ser més gros si no es corregeixen coses. Tot està per fer. I si no es fa res, la “reconquesta” arribarà, de sud a nord. Per sort, hi ha temps per aturar-la. A què esperen?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.