—Ànima de república. Crònica política de l'estat català (1409-1714) és un viatge històric per les ofensives castellanes contra el país. L'obra neix d'un sentiment de trobar-se òrfens de treballs divulgatius que abasten de manera àmplia aquests segles?
—La voluntat amb el llibre és que puguem construir-nos un nou relat sobre el nostre poble i entendre molt millor la nostra relació amb Castella. Ara bé, des d'un punt de vista del 2025 i no des de l'òptica de la historiografia de la postguerra. Hem d'entendre que el conflicte amb Castella és el cor de la història no sols de Catalunya, sinó dels Països Catalans, i molt especialment de Catalunya i València. Conèixer la història és molt important per entendre'ns a nosaltres mateixos, i més quan enguany s'ha intentat castellanitzar de manera explícita Alacant. No debades Castella ja ho va intentar amb una invasió militar en el segle XIV. Llavors, volien rebatejar aquella zona com a Nova Castella.
—Com es produeix aquest episodi?
—Ocorre al segle XIV, dintre d'un episodi que la historiografia ha anomenat la guerra dels Dos Peres, que no deixa de ser un conflicte entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella, el qual acaba derivant en una invasió de Castella a la Corona d'Aragó, amb la vocació castellana de controlar una part important del Regne de València i tenir una sortida més gran al mar. Hi ha una voluntat d'annexió amb aquesta jugada d'anomenar una part del territori valencià com a Nova Castella.
—Es tracta d'un conflicte al qual li dona molta importància a la seua obra.
—Sí, perquè aquesta guerra l'acaba guanyant, encara que, de manera pírrica, la Corona d'Aragó, gràcies a la utilització de la diplomàcia i aprofitant les divisions a Castella, i, arran d'aquest conflicte, neix la Generalitat de Catalunya. Es crea, de fet, com una necessitat envers la invasió de Castella, per assolir una mobilització més gran de recursos, i com una diputació que organitzi la recaptació fiscal al marge del monarca, però també pactant-ho amb el sobirà. És simbòlic que la creació de la Generalitat de Catalunya tingui el seu origen en una resposta a una invasió de Castella i que la seva abolició es produeixi després d'una altra invasió castellana. Crec que encapsula molt bé la història de Catalunya, i també la història del conjunt dels països de parla catalana.
—Tanmateix, vostè arranca l'assaig amb el monarca Martí l'Humà. Per què?
—Perquè marca un canvi de cicle dintre de la història de la Corona d'Aragó: és l'últim monarca catalanoparlant, així com nascut als Països Catalans —ho fa a Perpinyà—, de la nostra història. Diguem-ne, per tant, que hi ha un canvi de raser després de la seva mort. A partir d'aquest moment, de fet, es veu com els països de parla catalana perden el control gradual de la Corona d'Aragó, i després de la mateixa monarquia. La mort permet explicar el Compromís de Casp [l'acord entre els regnes aragonesos, catalans i valencians per escollir el nou monarca] no com un acord entre iguals, sinó com el resultat d'una guerra de Successió, d'una imposició militar.
—Considera, per tant, que sovint no s'ha incidit en els condicionants que van envoltar aquest pacte successori a la Corona d'Aragó.
—Quan analitzes què passa a Casp i abans de la firma d'aquest pacte, observes com l'exèrcit castellà ha entrat a Aragó i ha combatut els partidaris de Jaume d'Urgell. O que ha entrat a València, l'ha conquerida i ha derrotat els defensors d'Urgell a la batalla de Morvedre, fins al punt que Arnau Guillem de Bellera, líder dels urgellistes, és executat i obliguen el seu fill de dotze anys a entrar a València brandant el cap del seu pare. Quan observes tots aquests fets, és impossible parlar només d'un acord, perquè no ho és. En realitat, es tracta d'una conquesta militar en el cas de València, d'una amenaça militar a Catalunya i d'un joc diplomàtic i de suborns per part de Benet XIII i de Ferran d'Antequera perquè l'escollit sigui aquest últim.
—No ho considera, en conseqüència, un pacte.
—No ho considero un pacte perquè l'elecció no es fa després d'un llarg debat entre quins són els millors arguments i el millor candidat. Casp, més que un acord, és la validació del resultat d'una guerra de Successió que ha guanyat Ferran d'Antequera, el qual, en el fons, és el cap d'estat de Castella com a regent d'aquest regne i, per tant, amb una capacitat per mobilitzar recursos financers i militars extraordinaris.
—La història de la Corona d'Aragó i dels seus territoris experimenta un salt amb la unió dinàstica entre Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic. La creació de la monarquia hispànica provoca que les elits catalanes, com també ho va fer les valencianes, busquen el favor del monarca. Què suposa aquesta dinàmica?
—La monarquia hispànica neix per accident, perquè Ferran II, que era un rei d'origen castellà, de mentalitat castellana i que va fer tot el que va poder per dominar Catalunya i la ciutat de València, no aconsegueix el seu objectiu d'atorgar un hereu propi a la Corona d'Aragó. Ho intenta casant-se amb Germana de Foix, un matrimoni que es produeix després de la mort d'Isabel de Castella. Ambdós tenen un fill, però el problema és que només viu 24 hores. La intenció no és que hi hagués una unió dinàstica amb Castella. Tanmateix, i quan s'acaba produint, s'observa com les elits catalanes i valencianes, especialment les pertanyents a la noblesa, entren en una deriva d'atreure la corona, la qual disposa del seu centre neuràlgic a Castella.
—A la noblesa catalana, de fet, hi ha exemples paradigmàtics. Vostè explica el cas de Lluís de Recasens, que és una mena de precursor de la renúncia a la llengua en les classes dirigents.
—Fixa't que de nen va viure a Madrid i només parlava català, però quan es fa adult, veiem que no té ni una sola gota de catalanoparlant. És un símptoma de com el procés diglòssic, de renúncia de la llengua, va forjant-se des del moment que el poder polític de la monarquia s'allunya de Catalunya i del Regne de València. Castella, a més, planteja ja un intent de castellanització dels països de parla catalana amb la seva voluntat de dominar l'elecció dels bisbes i d'imposar virreis d'origen castellà als segles XVI, XVII i principis del XVIII. Hi ha una voluntat de domini, de castellanització, que troba contestació. A Catalunya, per exemple, es visualitza en les lluites entre bisbes i canonges, o en les batalles contra els virreis per violar les normes catalanes pròpies. Hi ha una comunitat política que planta cara a la castellanització.
—Encara sota la dinastia dels Àustries, hi ha la pulsió permanent de Castella d'intentar imposar les seues lleis al conjunt dels territoris integrats a la monarquia hispànica. És el duc d'Olivares, primer ministre de Felip IV, qui ho exemplifica amb més vehemència?
—El comte duc d'Olivares és l'ideòleg d'allò que s'ha anomenat Espanya, és a dir, l'extensió del poder castellà arreu de la Península. Avui en dia, de fet, encara ho vivim, amb una majoria demogràfica —al que s'anomena Espanya— que és castellana, de la qual se serveixen per imposar les seves lleis i la seva mirada a la resta de pobles de la Península. El comte duc és una figura extremadament important en la castellanització i en el projecte espanyol, ja que teoritza assumptes d'interès, com ara la possibilitat de crear un tumult artificial perquè es produeixi una revolta i, en conseqüència, tenir la facultat perquè l'exèrcit castellà pugui intervenir a Catalunya i abolir-hi les normes pròpies. Aquest personatge encarna el gran projecte castellà que és Espanya des d'aleshores fins a l'actualitat, la llavor d'un projecte que es mostra posteriorment amb Felip V, Primo de Rivera i Franco.
—La contestació catalana del segle XVII és ben evident amb els diferents conflictes a Castella. Tanmateix, vostè narra com Castella havia d'escollir entre conservar Portugal o el territori català, on, al final, foren els portuguesos qui van assolir la independència.
—Catalunya i Portugal proclamen la seva independència envers la confederació de la monarquia hispànica, amb una diferència de quaranta-cinc dies: l'1 de desembre de 1640 ho fan els portuguesos i el 16 de gener ho fa Catalunya, immersa en una revolta política molt important des de feia mesos. És un moment en què l'exèrcit castellà ha de decidir: si prosseguir amb la invasió de Catalunya o girar cap a Portugal. I després de debatre-ho, prioritzen Catalunya, perquè pensen que serà ràpid, però es troben amb la derrota de Montjuïc. Aquesta victòria catalana fa que la guerra s'allargui durant dotze anys fins a la conquesta castellana de Barcelona. En aquest temps, i fins a la firma del Tractat dels Pirineus, Portugal aconsegueix rearmar-se, organitzar un exèrcit i teixir aliances. I, per tant, quan l'exèrcit castellà, ja extenuat, gira cap a Portugal, els portuguesos estan ben preparats. Aquesta cruïlla planteja una ironia històrica: què hauria passat si Castella hagués prioritzat Portugal i no Catalunya?
—La victòria borbònica a la guerra de Successió és l'epitafi d'aquell esperit de revolta, malgrat haver-hi conats com els protagonitzats per botiguers en els anys posteriors. Com va impactar envers Catalunya aquella derrota bèl·lica?
—Tant per a Catalunya com per al País Valencià, la derrota davant de Felip V significa la fi dels nostres estats, del nostre dret públic —i, en el cas valencià, també del privat—, així com de totes les institucions que hi estaven lligades. A partir d'aleshores, s'imposa el model castellà, que duu un elevat grau de corrupció, el qual impedeix als menestrals l'accés als càrrecs municipals i a la direcció de la política municipal. El poder queda només en mans de la noblesa, l'aristocràcia i els partidaris del règim borbònic. Aquesta derrota és l'entrada a la foscor d'un estat català que tenia un règim legal molt avançat, amb qüestions instaurades com l'habeas corpus o l'existència d'un tribunal constitucional per combatre les infraccions de les nostres normes per part del rei, d'una mena de torn d'ofici i, fins i tot, d'un sistema d'escoles realment públiques de caràcter municipal, presents a Igualada o Mataró. Catalunya, amb la victòria borbònica, entra en un període de persecució, repressió, exili, empresonament, anihilació del seu poder polític propi i d'annexió a Castella.
—Vostè tanca l'obra al segle XVIII, però les croades de Castella contra Catalunya i els territoris catalanoparlants han prosseguit fins als nostres dies, amb moments ben foscos, com ara la dictadura franquista. En quina situació considera que es troba el país?
—És evident que estem en una situació complexa, perquè els intents del poder castellà d'imposar-se a Catalunya i al País Valencià encara continuen, i, de fet, en els darrers temps, s'ha augmentat la intensitat. No es conformen amb el fet que els jutges, la policia, l'exèrcit i tot l'aparell de l'Estat responguin a les seves ordes, sinó que hi ha una voluntat de no tolerar ni tan sols la permanència de la nostra llengua. Hi ha una voluntat total de castellanització, la qual està lligada al domini polític i a l'espoli fiscal del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. La voluntat de domini i de castellanització sobre els pobles catalanoparlants ha estat permanent al llarg dels segles. De fet, la derrota de 1707 ens permet entendre que no es tracta només d'una guerra de Successió, sinó que és una guerra per la supervivència nacional catalana i valenciana. La derrota significa l'anihilació política, perquè a partir d'Almansa no hi ha marge per creure que és sols una guerra dinàstica.
—Acabem. Considera que, en l'actualitat, Catalunya experimenta l'amenaça d'un procés de desnacionalització?
—Des de fa molts anys, n'hi ha hagut aquesta voluntat. Ara bé, el fet diferencial del moment actual és que aquesta voluntat està acompanyada d'una tolerància des del mateix Govern català. Hi ha una naturalitat en observar les xifres de descens de catalanoparlants, de no defensar amb vehemència els drets i les lleis del nostre poble, en acceptar i legitimar els símbols de l'espanyolitat més agressiva, com ara el 12 d'octubre i la figura de Felip VI. Hi ha una voluntat clara perquè els catalans s'acostumin i acceptin la submissió al domini de Castella i al poder de Madrid. Només amb la independència, podrem aturar la desnacionalització del país.