El pròxim 10 de juliol es compliran 40 anys de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, aquell que un dia va consagrar el nom de “Comunitat Valenciana” i la bandera amb franja blava. Es commemoraran, doncs, les primeres quatre dècades d’autogovern d’ençà que el 1707 el Decret de Nova Planta desmuntara l’estructura juridicopolítica del Regne de València.
Abans que aquell estatut s’aprovara, però, hi hagueren diversos intents de dotar de contingut l’anhel d’autogovern d’una part de la societat valenciana. Els repassem a través del llibre L’autonomia, de qui fora lletrat de les Corts durant més de 30 anys, Lluís Aguiló Lucia:,
1904: PROJECTE DE CONSTITUCIÓ PER A L’ESTAT VALENCIÀ
El període de la Renaixença, a finals del segle XIX, marcà l’inici de la recuperació identitària del País Valencià. La fundació de Lo Rat Penat i la celebració dels Jocs Florals serviren de catalitzadors d’aquell desvetllament primerament cultural.
D’aquest període temporal és especialment rellevant el Partit Republicà Federal (PRF), d’àmbit estatal, el qual proposava la implantació d’una república federal a la península Ibèrica. El 1883, el PRF va celebrar a Saragossa una assemblea on es va votar favorablement un projecte de constitució federal. En aquest context, el republicanisme federal valencià redactà a la ciutat d’Alacant, el 1904, el primer “Projecte de Constitució per a l’Estat Valencià”. El text, tanmateix, mai va transcendir més enllà dels cercles federalistes. “En tot cas —escriu Lluís Aguiló— constitueix el primer text legal contemporani i l’únic que ha previst la possibilitat d’un País Valencià com a estat membre de l’Estat federal espanyol”.
1918: DECLARACIÓ VALENCIANISTA
Dins el marc de la reivindicació de l’autogovern, resulta imprescindible esmentar la Declaració Valencianista aprovada el novembre de 1918, impulsada per la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista. La Declaració es produïa en un context d’efervescència nacionalista a l’Estat. Signada per alguns dels prohoms més notables del valencianisme cívic i polític atribuïa una personalitat pròpia als valencians, que “pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components té dret a construir un estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i la constitució”. L’Estat valencià estava cridat a forma part d’una mena de federació espanyola, tot i que havia de gaudir “d’una plena sobirania sense cap intromissió estranya”. La Declaració també preveia la cooficialitat del castellà i el català, l’autonomia local o la descentralització del territori a través de les comarques o mancomunitats.
1924: AVANTPROJECTE D’ESTATUT DE LA MANCOMUNITAT VALENCIANA
L’intent regionalitzador següent es va plantejar sota la dictadura de Primo de Rivera, de 1924. Havien quedat dissoltes les diputacions valencianes anteriors i se n’havien creat de noves. En aquest context, la Diputació de València, mitjançant una ponència i parcialment inspirat en la Mancomunitat de Catalunya, va elaborar un avantprojecte d’Estatut de la Mancomunitat Valenciana, que, no obstant, fou paper mullat. Aquesta proposta no contenia una descentralització efectiva de l’Administració, preveia l’existència d’un “govern regional”, la creació d’institucions financeres o la prestació de serveis sanitaris i assistencials.
II REPÚBLICA
La Constitució espanyola republicana, en el seu article 11, obria la porta a la creació de regions dotades d’un cert grau d’autonomia. Igual que Catalunya, Galícia i Euskadi, el País Valencià manifestà la seua voluntat de dotar-se d’un estatut. La primera proposta es va fer pública el 1931 i en fou impulsor principal l’Ajuntament de València. A més de preveure la cooficialitat de català i castellà, proposava l’existència de comarques. Les competències exclusives d’aquest text es limitaven a les qüestions agràries i rurals, mentre que en la resta de matèries, les institucions pròpies es limitaven a executar les polítiques decidides a Madrid.
L’anomenat estatut blasquista fou la base per a les diferents propostes d’estatut que els partits polítics plantejaren en els anys subsegüents. Així, per exemple, la CNT va presentar el desembre de 1934 un projecte de bases per a l’Estatut que preveia la inclusió de les províncies d’Albacete i Múrcia.
Tres anys després, Esquerra Valenciana, partit de què prengueren part els elements nacionalistes del blasquisme, va fer una proposta d’estatut que, en realitat, era un “copia i enganxa” dels estatuts que ja estaven vigents a Catalunya i Euskadi. Per a Lluís Aguiló, “si hagués anat endavant el procés autonòmic durant la guerra, haguera estat el text més escaient com a solució provisional”.
També el 1937, Unió Republicana, partit estatal amb organització al País Valencià, va fer públic la seua proposta, va planejar una tercera via entre la proposta anarquista i la d’Esquerra Valenciana.
Fora com fora, tots aquests intents de dotar-se d’autogovern van estavellar-se contra l’espantall del conflicte bèl·lic i quedaren en paper mullat.
1976: ESTATUT D’ELX
El franquisme va suposar una frenada en sec en els anhels autonomistes, almenys durant les primeres dècades de la dictadura. Amb tot, però, a partir de la dècada dels 60 es produeix un progressiu desvetllament de la consciència nacional que transitarà des de l’àmbit cultural cap al polític. Així, i amb l’horitzó posat en la pròxima mort del dictador, sorgeix un grup d’activistes que es capfiquen en la idea de redactar un estatut d’autonomia per al País Valencià, tot prenent com a referència el que ja s’estava fent a Catalunya.
Aquell grup d’activistes eren: l’historiador Josep Benet (1920-2008), l’editor Max Cahner (1936-2013), el polític Rafael Ribó —actual síndic de greuges català—, l’assagista Joan Fuster (1922-1992), l’editor Eliseu Climent i el jurista Enric Solà (València 1942-2022). Enric Ferrer Solivares, sacerdot, era el gran protector d’aquest grup de joves que es reunien a la seu dels Escolapis de València. Enric Solà fou qui més intensament es dedicà a plasmar l’anhel nacional d’aquell grup. El text es presentà oficialment a Elx, capital del Baix Vinalopó, per tal de fer partícip tot el país.
L’Estatut d’Elx va ser el text estatutari més ambiciós dels analitzats. “Era un text de caràcter maximalista pensat per provocar —si és que aquesta és la paraula— i guiar un debat, i, en tot cas, esdevenir un possible document base per a la negociació”, explica Lluís Aguiló. Així, des del punt de vista institucional, cal recalcar que recuperava el nom de Generalitat per al conjunt de les institucions autonòmiques. Pel que fa a la qüestió lingüística, considerava el català única llengua oficial dels territoris catalanoparlants i només reconeixia la cooficialitat en les comarques castellanoparlants. En matèria d’organització territorial, eliminava les províncies i apostava per la comarcalització. En el text també s’obria la possibilitat d’una federació amb Catalunya i les Illes, sempre segons la lliure voluntat del poble valencià.
1976: ESTATUT DEL CONSELL
Al llarg de 1975 l’oposició democràtica valenciana s’anà organitzant. A final d’any, aquesta oposició s’organitzava al voltant de dos organismes unitaris en cadascun dels quals s’agrupaven diferents partits polítics. Tots dos nuclis acabarien unificant-se el 1976. Un d’aquests era el “Consell Democràtic del País Valencià”. Aquest organisme, quan va conèixer l’existència de l’Estatut del Consell, va considerar oportú que els partits que l’integraven elaboraren un avantprojecte propi.
L’Estatut del Consell va ser impulsat pel Consell Democràtic del País València, i va fer públic el 1976. Considerat una reformulació del d’Elx, va ser elaborat per una Comissió Especial i presenta, en paraules de Lluís Aguiló “un caràcter més realista que no el d’Elx”.
Com a qüestions més significatives, l’Estatut del Consell citava les províncies i enumerava les comarques del País Valencià. L’article 5 considerava idiomes oficials “la llengua catalana, de la qual el valencià és una variant” i la llengua castellana. A aquest respecte, l’article 7 establia que “els organismes de la Generalitat usaran el català en les relacions amb el Principat de Catalunya i les Illes”. En l’article següent establia que el País Valencià podria establir mancomunitat amb el Principat de Catalunya i les Balears per a l’exercici d’una o més competències estatutàries. “El País Valencià podrà arribar a federar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes, si l’Assemblea de la Generalitat ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit”, establia.
En relació amb el dret civil, l’article 23 estableix capacitat legisladora en matèria de dret civil “sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les Illes”. En matèria de competències establia, per exemple, que el president de la Generalitat ostentava el comandament i la jerarquia suprema dels serveis d’ordre públic.
1979: ESTATUT DE MORELLA
El plenari de Parlamentaris de novembre de 1978 va fer una convocatòria perquè es presentaren propostes de projectes d’Estatut. El més important per la seua influència en l’estatut definitiu va ser l’anomenat Estatut de Morella, elaborat amb criteris tècnics per professors de les universitats de València i Alacant. És d’aquest estatut que emanen l’existència de figures com el Síndic de Greuges o el Consell Valencià de Cultura, actualment vigents.
L’Estatut de Morella era una rebaixa de les propostes estatutàries anteriors. Les diferències amb l’estatut definitiu encara resultaven significatives. Així, en l’article 1 establia que el nom era “País Valencià”, mentre que en l’article 3 s’exposava que la bandera es componia de quatre barres roges horitzontals sobre fons groc, amb l’escut reial en el centre. Castellà i valencià (amb aquesta denominació) eren considerades llengües oficials i, al contrari que els estatuts moderns anteriors, no enumerava les comarques i establia que el País Valencià el formaven “els municipis integrats en les províncies de Castelló, València i Alacant”.