Sovint diuen que la història està escrita pels vencedors i protagonitzada per aquells que n’eixiren victoriosos. A la memòria del país, hi ha personatges sepultats per un mant de silenci i desinterès; per un oblit que s’accentua si a la seua biografia hi ha capítols d’enfrontament als poders establerts i de lluita per la cultura, la identitat i la llengua pròpia del territori valencià.
El periodista Josep Coloma Pellicer és una d’aquestes figures que tradicionalment ha estat poc percebuda pels radars historiogràfics, fins i tot per aquells curiosos amb els antecessors de l’actual moviment nacionalista valencià. La seua tasca des d’Alacant, des dels contorns meridionals del País Valencià, ha estat recuperada i visualitzada per Manuel Lillo, historiador, actual periodista del diari Información i exdirector de la revista EL TEMPS.
L’obra Josep Coloma Pellicer: periodisme i batalla cultural a Alacant (1875-1936), llençada enguany per Publicacions de la Universitat d’Alacant, s’endinsa en la vida d’un individu imprescindible per a entendre la batalla per les idees al sud del país. «Coloma va ser un dels periodistes més importants del primer terç del segle XX a la ciutat d’Alacant. No debades, va dirigir El Tio Cuc, el periòdic més influent de l’època a la ciutat, aquell que més exemplars venia i més transcendència va tenir a escala provincial», exposa Lillo.
«És un personatge poc conegut i ho és per diverses raons: no va tenir descendència i va morir en novembre de 1936, amb la Guerra Civil ja en marxa i amb el seu bàndol, el republicà, havent perdut la contesa bèl·lica enfront dels franquistes. La dictadura va propiciar l’oblit d’aquelles persones contràries a la seua doctrina», explica. I agrega: «Aquest oblit s’ha prolongat al llarg dels anys, encara que ja estiguérem en democràcia».
Al caliu de La Traca
La gran creació de Coloma fou el setmanari El Tio Cuc, fundat en 1914. «Segurament, es tracta d’una emulació de La Traca, una altra publicació humorística i republicana que triomfava a València», il·lustra. Ambdues capçaleres compartien si fa no fa visió ideològica i, fins i tot, coincidien en el seu lema, que mostrava la seua orientació cap a les classes populars. «Ocupa un espai molt rellevant a l’ecosistema mediàtic alacantí. El Tio Cuc adopta una mirada satírica i està escrita en valencià, perquè era la llengua de les classes treballadores i, per tant, de la majoria de la població de la ciutat d’Alacant», radiografia.
«En l’actualitat, pot semblar estrany que la capçalera fora en valencià, però no ho és. A principis del segle XX, Alacant era una ciutat absolutament valencianoparlant. De fet, el 10% de la premsa alacantina es publicava en valencià», contextualitza. Aquell valencià, però, era anterior a la normativització fixada en les Normes de Castelló, promulgades en 1932. «Era un valencià escrit en grafia castellana. Amb les Normes del 32 i per influència de l’escriptor Enric Valor,El Tio Cuc adoptaria un valencià normativitzat», apunta.
El Tio Cuc es definiria com un mitjà de conviccions republicanes i amb una mirada inequívocament anticlerical. «Malgrat els seus ideals, feia d’altaveu crític contra els partits amb els quals, teòricament, s’identificava. Era un mitjà molt combatiu amb els poderosos, la dreta i els cacics, però també atiava contra aquells polítics republicans i d’esquerres que actuaven de manera incoherent amb els seus principis», desgrana. El setmanari passaria per diverses èpoques, assolint el seu grau més elevat de politització durant els anys trenta del segle passat.
D’Alacant i nacionalista de preguerra
La figura de Coloma era una rara avis a la ciutat d’Alacant i a l’època, quan la flama valencianista era minoritària i, fonamentalment, bategava al cap i casal del país. «Abans de la creació de la revista El Tio Cuc, ja havia escrit a favor dels moviments per la llengua a València i de les accions de Lo Rat Penat [una institució encara allunyada de la cooptació patida pel blaverisme durant les acaballes de la dictadura]», ressalta. «Coloma mai es va definir com a nacionalista. S’identificava com a regionalista, però els seus posicionaments eren nacionalistes. Avui en dia s’hauria qualificat així», analitza.
«Tenir una visió valencianista des d’Alacant era complicat. En aquell moment, hi havia un provincialisme molt destacat, que rebutjava l’annexió de Dénia a les comarques de València, i renegava de manera visceral contra aquells que volien crear una mancomunitat al més pur estil de Catalunya per al País Valencià», cartografia. I amplia: «Recordem que el projecte de la mancomunitat era vist com un element de supeditació d’Alacant a València, i més quan estava defensat per polítics conservadors de la capital i per Las Provincias».
Tot i haver sucumbit per moments al clima de confrontació entre Alacant i València, Coloma exhibiria el seu valencianisme en la relació epistolar amb Nicolau Primitiu Gómez Serrano, activista pel país i firmant de les Normes de Castelló. «Impulsaria, fins i tot, la setmana cultural valencianista a Alacant, la qual comptaria amb el mecenatge de Llorenç Carbonell, alcalde republicà d’Alacant entre 1931 i 1934, així com una persona gens sensible amb el valencianisme», assenyala l’historiador i periodista alacantí.
El valencianisme de Coloma, però, augmentaria de decibels per influència del savi Enric Valor. «Arran del desembarcament de Valor a El Tio Cuc, la publicació adopta una postura totalment federal, anticentralista i nacionalista. En l’actualitat, podem considerar que el nacionalisme, tot i no ser ni de bon tros majoritari, és una posicionament polític més o menys normalitzat al País Valencià. Aleshores, era una qüestió extremadament minoritària a la ciutat de València i ja no diguem-ne a la ciutat d’Alacant», narra.
«Per influència de Valor, El Tio Cuc va adoptar les Normes del 32. Aquell canvi fou arriscat i, de fet, va suposar una caiguda en les vendes de la revista. Tanmateix, Coloma va mantenir l’aposta i, finalment, va funcionar comercialment», introdueix l’estudiós de la seua figura, que afegeix: «També va reeixir la seua aposta política i editorial, que era molt agosarada: quasi d’un dia per a un altre El Tio Cuc, la publicació amb més tirada d’Alacant, feia articles defensant la identitat del País Valencià o atacant el centralisme de Madrid». Fou la batalla valencianista de l’oblidat Coloma, mort en 1936.
Un valencianista al bressol de les Fogueres
A la trajectòria vital d’aquest periodista alacantí, no sols hi ha batalla periodística i combat pel país. Coloma va ser un amant de la dramatúrgia i un dels fundadors de les Fogueres de Sant Joan, les quals arribaren a la ciutat d’Alacant pels volts del 1928. «Des dels seus inicis, va estar implicat a la festa foguerera. Fou membre de la comissió de la Plaça del Teatre, on van dedicar-li una foguera a El Tio Cuc», indica.
A través de les pàgines de la seua revista, va destacar pels seus articles sobre la festa gran d’Alacant. «Tots els experts coincideixen a assenyalar que era un dels grans especialistes en les Fogueres. Va fer molta cobertura a la seua publicació i fou d’aquells que van demanar que Alacant tinguera una festa com les Falles de València. Ho va escriure en març de 1927», remarca. I remata: «Fou un entusiasta de les Fogueres».