-En quin moment polític es troba Nicolau Primitiu Gómez Serrano el 1937? Amb qui té sintonia?
-Josep Daniel Climent: El 1937, Nicolau Primitiu pràcticament havia passat a un segon pla de la vida política, cultural i social. Entre altres coses, perquè no li agradava la situació que veia. Ell era una persona molt equànime, i la situació de polarització que hi havia entre el feixisme i la República no ajudava. El context no facilitava que ell tinguera una vida activa en aquest sentit.
-Fins aquell moment, amb quins partits havia simpatitzat Nicolau Primitiu Gómez Serrano?
-Emili Casanova Herrero: Ell era un valencianista. Sempre deia que no li podien preguntar si era d’esquerres, de dretes o de centre, perquè «som valencianistes». Políticament era un home burgés, d’ordre, però avançat al seu temps. Podríem identificar-lo com un senyor de Convergència, per fer un paral·lelisme i que la gent ho entenga. Ell era empresari. Son pare havia creat molins i va fer la seua fortuna. I com a empresari, Nicolau Primitiu Gómez Serrano mai no va tindre els treballadors en contra. Era conscient que el sistema capitalista s’havia de reformar per protegir els treballadors. Això el feia ser respectat per uns i altres.
-Uns i altres, en tot cas, l'havien decebut.
-ECH: En efecte.
-JDC: Jo destacaria, per exemple, que el 1935 va ser elegit president de Proa (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), paraigua que aglutinava partits polítics i entitats culturals valencianistes. Com a president van buscar una persona que fora capaç d’aglutinar sensibilitats. Ja en el franquisme, l’any 1951, quan es crea la comissió patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear a València, Francesc de Borja Moll elegeix Nicolau Primitiu, perquè sap que és una persona de consens, que no genera rebuig. Políticament és una persona conservadora, de dretes. Ell no va pertànyer a cap partit polític, tot i que estava relacionat amb Acció Valenciana, un partit de dretes. Però mai no hi va militar.
-ECH: Ell va quedar decebut, sí. Una de les fonts importants per entendre la Guerra Civil des del punt de vista d’un ciutadà de la rereguarda són els seus dietaris. Ací es veu el desengany d’un senyor amb la República, que veu com tot s’ha malbarat amb baralles internes. Critica fins i tot valencianistes com Vicent Marco Miranda (1880-1946). I en un moment donat arriba a dir que tant feia que guanyaren uns o altres, perquè res ja no tenia solució després de tantes baralles, fonamentalment, entre el Partit Comunista i la CNT.
-Nicolau Primitiu Gómez Serrano criticava, per exemple, la repressió interna al bàndol republicà, les sospites continuades, el reclutament obligatori de milicians, la destrucció del patrimoni religiós... Què pensen que li feia més mal?
-ECH: Li decebia molt la destrucció del patrimoni. Ell era una persona que creia molt en l’esforç. Atacava molt els qui anaven a refugiar-se a València des de ciutats com ara Madrid per substituir funcionaris establerts ací. O molts fills de capitosts que eren introduïts en qualsevol ofici per lliurar-los d’anar a la guerra.
-JDC: Al llarg de la guerra es veu una evolució en els dietaris. Nicolau Primitiu es preocupa molt pel patrimoni: es cremen esglésies i biblioteques, s’agafen llibres i aprofiten el paper per fer cartells... Als dietaris també es veu com ell observa la repressió que es produeix a la rereguarda. Hi havia pallisses, tortures, assassinats... Ell no ho veu, però li ho expliquen i això desperta molta crítica i decepció amb l’evolució dels esdeveniments.
-En algun moment Nicolau Primitiu va haver de témer per la seua vida en aquell 1937? Em referisc a la repressió que podria haver patit -o no- des del bàndol republicà.
-ECH: Jo crec que no. Però pels seus familiars sí. I per molts coneguts també. Ell havia anat a la presó a visitar gent represaliada. Molts d’ells «desapareixien» d’un dia per l’altre. No sé si temia per la seua vida, però sí pels qui tenia al seu costat. Alhora, Eliseu Gómez Serrano (1889-1939), un germà seu que vivia a Alacant, polític d’Izquierda Republicana, i que va ser afusellat després de la guerra, semblava impassible davant l’evolució de les coses. I això posava dels nervis a Nicolau Primitiu. El mateix li passava amb el seu altre germà, Emili Gómez Nadal (1907-1994), que era del Partit Comunista. A tots dos els sentia justificar certes coses que Nicolau Primitiu no podia acceptar. Quan es veien, sempre discutien d’això, encara que a Nicolau Primitiu mai no li venia de gust discutir amb els seus familiars.
-JDC: Parlem d’una persona que aleshores tenia 60 anys, que tenia tota una trajectòria al darrere i amistats i contactes en tots els partits. I tot i així, en el tema de la redacció dels dietaris ell arriba a tindre por del que està redactant. Perquè sap que si li troben els documents es pot veure compromès. La seua dona, de fet, li ho adverteix. Per això, Nicolau Primitiu va arribar a amagar els seus escrits. Sabia que per una opinió o un comentari concret podia anar a la presó. Fins i tot hi ha èpoques en què no escriu: només pren notes i, al cap dels anys, escriu el que recorda a partir de les notes que havia pres. Això s’ha de posar en context. El seu fill estava empresonat per una qüestió burocràtica. El seu gendre, a qui havien acusat d’espionatge, també. Ell patia, en la seua pròpia família, les conseqüències de la repressió. Amb l’agreujant que els seus dos germans no feien res per solucionar aquella situació i, per tant, no podia comptar amb l’ajuda de cap d’ells.
-Malgrat la distància ideològica evident, Nicolau Primitiu sembla arribar a estar més distant del PC que no dels anarquistes.
-JDC: Ell desconfiava moltíssim dels comunistes. En aquell moment, la influència principal del PC procedia de la Unió Soviètica. I Nicolau Primitiu veia que aquest partit o aquesta ideologia eren més perillosos, entre altres coses, perquè eren més eficaços i tenien més possibilitats d’imposar-se. A més, Emili Gómez Nadal, germà seu, era un dirigent important del PC, amic i company de l'artista Josep Renau (1907-1982), en aquell moment director general de Belles Arts. També era secretari dels sotssecretari del ministre d’Instrucció Pública, Wenceslao Roces (1897-1992). I així i tot, Nicolau Primitiu era molt crític. La correspondència que s’ha conservat entre tots dos ho demostra, encara que evitaven parlar de temes polítics, possiblement per evitar discussions.
-ECH: A Eliseu també el va criticar bastant per la «bondat natural» que deia que tenia, que el convertia en un ingenu.
-El seu germà Eliseu seria afusellat pel franquisme. Nicolau Primitiu va patir alguna conseqüència repressiva després de la victòria franquista?
-ECH: Que se sàpiga, no.
-JDC: Ell s’havia apartat de tota activitat política. Alhora, s’havia mantingut al capdavant d’algunes iniciatives culturals, com ara el Centre de Cultura Valenciana, una institució conservadora, entitat en què va col·laborar uns pocs mesos després d’acabar la guerra. Això sí, sempre fent política valencianista. A inicis dels quaranta va fundar la secció de toponímia d’aquest centre. Tampoc no podia fer massa més ni anar més enllà a causa de la dictadura. Al si de Lo Rat Penat també participava. Però represàlies personals no va patir. Ell va viure la postguerra d’una manera allunyada. De fet, en aquell temps va passar llargues temporades a Portugal.
-ECH: Els dietaris, a partir de 1941, estan escrits des de Portugal, concretament des de Lisboa. Per què va anar allà tant de temps? Potser tenia por. O potser era conscient que allí tenia més possibilitats de fer prosperar els seus negocis. No ho arriba a dir mai. Ell era un empresari creatiu, necessari per als arrossers, per als moliners i per a moltíssimes empreses. Alhora, els treballadors li tenien molt de respecte. Mai no el van denunciar. Els era necessari. Per tant, no va patir represàlies.
-JDC: De fet, amb els sectors més burgesos del valencianisme, representats per gent com ara Ignasi Villalonga (1895-1973) o Francesc Soriano Bueso, Nicolau Primitiu tenia molta relació. A Soriano el visitava sovint a la presó durant la guerra. Més tard, Soriano seria nomenat administrador del diari Levante, influent en la València d’aleshores.
-Quines reflexions feia Nicolau Primitiu immediatament després de la victòria del bàndol franquista?
-ECH: Ell ja veia vindre que la derrota de la República era imminent. I al dietari reflexionava sobre què passaria després de la guerra. A ell li preocupava molt l’ordre.
-JDC: D’alguna manera, conforme van passant els mesos, als anys 1938 i 1939 s’observa un cansament de Nicolau Primitiu que es pot estendre a tota la societat. Cal recordar que cada vegada hi havia més bombardejos i el conflicte s’allargava sense cap horitzó clar. Conforme s’apropen les tropes franquistes ell experimenta cert alleugeriment, perquè per fi acabava la guerra. Però el futur era una incògnita. Hi ha xicoteta anècdota que avancem, perquè eixirà en l’edició dels dietaris de 1938 i 1939, que és del dia de l’entrada de les tropes franquistes. Ell, al balcó de sa casa, va penjar una bandera espanyola. I al costat va posar una senyera. Deia que tenia molt clar que era valencianista, independentment dels qui manaren. I així es va mantenir durant el franquisme, en la mesura de les seues possibilitats.
-ECH: Ell va quedar desenganyat pel franquisme. No esperava que el règim s'allargara tant ni que fora tan violent.
-Quin va ser el paper de Nicolau Primitiu durant el franquisme? Va morir el 1971 amb 94 anys...
-ECH: Va ser un dels referents del valencianisme. Un dels més importants. Va ser degà del Centre de Cultura, va tornar a ser president de Lo Rat Penat, es va implicar en l’edició del Diccionari Català-Valencià-Balear, va muntar l’editorial Sicània, que li va fer perdre molts diners... Mai no va deixar de llegir els catàlegs amb llibres en català i sobre València que hi havia per comprar-los. Per això es va poder fer la Biblioteca Nicolau Primitiu, que porta el seu nom i és la base de la Biblioteca Valenciana actual. Qualsevol persona que volguera impulsar alguna iniciativa cultural a València havia de parlar amb ell. Sicània va tancar i es va quedar Valencia Cultural, i els diners els va seguir posant Nicolau Primitiu, que era un far en la València d’aquell temps.
-JDC: Cal destacar també el seu paper en els cursos de llengua de Lo Rat Penat. A través de donacions pròpies i de la seua empresa anava finançant aquests cursos, tal com també feien Gaetà Huguet (1882-1959) o Ignasi Villalonga... Parlem d’un valencianisme conservador i regionalista perquè tampoc podia aspirar cap a altra cosa. Però ell de regionalista tenia ben poc. Ell tenia un pensament nacionalista ben sòlid. Tot i que és cert que era una persona que anava molt per lliure: no va formar part mai del Grup Torre ni del grup literari Carles Salvador, tot i estar a Lo Rat Penat. Era una persona molt independent, amb un criteri propi molt accentuat. Però tenia els plantejaments molt clars i mai no els va variar al llarg de la seua vida.
-ECH: També hi havia qui l’acusava de secessionista, però ell sempre va tindre molt clara la unitat de la llengua. Quan ell s’inventa el nom de bacavès [procedent de balear-català-valenià]ho feia perquè tenia clara aquesta unitat i perquè era conscient que calia treballar des de la unió. I ell tenia molt bona relació, a l’hora de comprar llibres, amb totes les editorials catalanes, que sempre van ser les més importants de tot Espanya.
-Com contemplava Nicolau Primitiu les tendències nacionals defensades per Enric Valor (1911-2000) o per Eduard Martínez Ferrando (1883-1935) abans de la guerra i més tard consolidades per Joan Fuster (1922-1992)?
-JDC: Ell sempre va defensar un valencianisme estricte. Durant la República va defensar la formació d’un Estat valencià dins un federació de repúbliques ibèriques, sempre mantenint-se en els principis del valencianisme clàssic, reflectits en la declaració del 1918. Les propostes de Fuster no li agradaven del tot, encara que les relacions entre tots dos eren cordials i molt bones. Fins i tot Fuster va estar a punt d’arribar a publicar un llibre en Sicània. El nacionalisme dels anys seixanta va agafar ben gran a Nicolau Primitiu. Ell ja tenia aleshores vuitanta o noranta anys. Des del nacionalisme veien a Nicolau Primitiu amb certa veneració, tot i que després les seues opinions no eren tan rellevants. Al cap i a la fi, havia nascut un nou valencianisme, amb un pensament nou, amb idees renovades. En aquest context, Nicolau Primitiu representava una mica el passat.
-ECH: Ho veia amb desconfiança, perquè pensava que aquell valencianisme difícilment podia arrelar en la societat valenciana. Al mateix temps, a ell el veien com el reducte d’una època passada. Defensava certes teories sobre la llengua que no tenien cabuda en els plantejaments dels anys seixanta, o almenys no tenien el mateix predicament, sobretot en l’àmbit universitari. Això, també, s’ha traduït en qüestions com ara el fet que, quan alguns vam demanar que li donaren, a Nicolau Primitiu, la Medalla d’Or de la Universitat de València, alguns, amb les manies de reinterpretar la història sense voler situar-se en el context, van impedir que se li atorgara aquesta medalla. Clar, cal situar-se en l’època. I parlar de bacavès en aquell moment era estar molt a la moda: era acceptar que es tractava de la mateixa llengua, però posant un nom distint per evitar suspicàcies. El mateix van fer uns altres referint-se al territori com comunitat catalànica, per exemple. El problema del nom encara el tenim, per cert. Les seues idees podien ser una mica estrambòtiques en aquella època, però és difícil trobar una persona que haja fet més per la llengua que Nicolau Primitiu. Al dietari s’observa: comprava, amb els seus diners, llibres, pergamins i documents que van ser d’un valor incalculable.
-Per últim, sobta, també, la capacitat de Nicolau Primitiu per fer bons pronòstics. Ell mateix vaticinava que sense una intervenció internacional els "facciosos", tal com els anomenava, guanyarien la guerra. I detectava molt bé les mentides de la premsa partidista sobre l’esdevenir del conflicte.
-JDC: Els dietaris sempre s’han de llegir amb prevenció, perquè són textos condicionats per la situació en què s’escriuen. Ell qüestiona moltes coses que diu la premsa, perquè té clar que formen part de la propaganda dels mitjans a favor de determinats partits. A més a més, ell tenia accés a molta informació, perquè escoltava emissores radiofòniques de la zona republicana i de la zona franquista. I en sabia destriar. De la mateixa manera, quan escriu al dietari, ha d’anar en cura, perquè escriu sabent que el document el pot comprometre. Per això utilitza el terme facciosos, per referir-se als franquistes, perquè sap que d’alguna forma s’està protegint amb aquest terme si algun dia li troben el dietari. S’havia d’anar amb molta cura.
-ECH: No hem d’oblidar una cosa: ell acostuma a encertar perquè llegeix premsa de tots els colors. I es reunia amb gent de tot arreu. Nicolau Primitiu tenia més informació, fins i tot, de la que acostumem a tindre avui, amb tants mitjans que n'hi ha. I en el fons estava convençut que els franquistes eren facciosos. Sí que és cert que en un moment determinat, quan la guerra està perduda, el bàndol republicà està molt barallat internament, i en algun moment ell pot arribar a pensar que el remei és pitjor que la malaltia. En canvi, era conscient que les llibertats valencianes s’acabarien quan entrara Franco.
La pròxima edició dels dietaris de Nicolau Primitiu Gómez Serrano serà publicada, previsiblement, a finals d’aquest any. Serà sobre els anys 1938 i 1939.