Els crítics

Víctimes invisibles del franquisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La repressió franquista fou duríssima. Els esforços dels historiadors n’han descobert l’abast i la fondària. Però encara hi ha molta documentació per exhumar. La nefasta gestió pública del passat que ha fet el règim de 1978 posa molts entrebancs a la recerca. Les greus violacions dels drets humans comesos durant la guerra de 1936 i la dictadura franquista romanen impunes. L’anomenada “Llei d’Amnistia” obstaculitza l’accés a la justícia i impedeix la investigació. Com ha advertit l’ONU, l’Estat espanyol ha fet molt poc o gens per cercar la veritat i la justícia sobre els fets i per reparar-ne les víctimes. Ben al contrari: n’ha protegit els victimaris. 

Memòria de les oblidades de Tecla Martorell, dirigida per Joan Pascual, focalitza l’atenció en les dones que van ser víctimes de la brutal repressió franquista en la immediata postguerra. Eren dones anònimes, d’una significació política i pública irrellevant i pertanyents a les classes populars. Sense cap mena de garantia jurídica, van patir denúncies, escarnis, deportacions, empresonaments, malalties, afusellaments. Els seus cossos van ser enterrats a la fossa comuna del cementiri de Tarragona, sepultats per tones de desmemòria i oblit.

Martorell s’ha inspirat en la documentació facilitada pels historiadors del Fòrum de Tarragona de la Memòria per dramatitzar el desenllaç de quatre dones reals, Maria Grau Mondet, Ana Gómez Pérez, Dolores Díaz Vale i Teodora Prieto Gutiérrez, que coincidiren a ser recloses a la presó de les Oblates de Tarragona. Clou l’obra una cinquena dona, Elisa Cardona, que fou afusellada per un escamot franquista a la muntanya de l’Oliva, a tocar del cementiri tarragoní. Amb un llenguatge ric, un toc de lirisme tràgic i una gran sensibilitat envers la condició femenina, l’autora atorga una veu i una presència a aquestes pobres dones i en reviu els darrers temps com a víctimes de la barbàrie.

D’una sòbria senzillesa, el muntatge en té prou amb dues cadires, un penjador i un faristol perquè l’espectador assisteixi a la confessió en forma de monòleg de les dones evocades. L’actriu Rosa Andreu es posa en la pell —i en l’ànima— de cinc innocents que pateixen l’odi despietat i la revenja física i moral dels franquistes i que malden per resistir-hi amb la màxima fermesa i dignitat. Acompanyada de la música d’acordió de Ferran Barrios, evocativa i melangiosa, Andreu caracteritza cada víctima amb uns quants retocs de vestuari, veu i gestualitat. La seva interpretació denota una empatia sentida cap a les protagonistes en un crescendo d’intensitat i força.

Memòria de les oblidades ajuda a fer memòria i a comprendre millor el passat. Permet visibilitzar les dones represaliades pel règim franquista —cinc entre moltes— i restituir-ne la memòria com a víctimes invisibles. Subratlla, en clau de denúncia, els victimaris i els seus còmplices d’ahir i d’ara. Ens fa adonar-nos, també, de la rèmora franquista que impregna les estructures de l’Estat espanyol, mancades d’uns estàndards democràtics homologables. N’és una deriva la imposició cínica de relats espuris. Com ara la fal·làcia revisionista que afirma que hi hagué una responsabilitat “simètrica” entre les “dues Espanyes” i que, per respecte a la “convivència”, cal fer tabula rasa. S’ha tendit —i es tendeix— a ocultar o minimitzar la perpetració d’abusos i de violència d’Estat durant la dictadura. Avui encara ho patim.

Memòria de les oblidades
Autor: Tecla Martorell
Versus Glòries, 14 de juny
Direcció: Joan Pascual

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.