Dissabte 7 de maig de 2022, a Castelló de la Plana, Acció Cultural del País Valencià ha tornat a congregar valencians —catalans— de tot arreu del país. Ho va fer fa cinquanta anys, en la commemoració del 25 d’Abril; un 25 d’Abril —diguem-ne— atziac, colpit per la malastrugança, quan la rufaga mesetària empudegava el país de ferums blaves i la imbecil·litat dels assimilats, bramoladors de «nuevas glorias a España», s’imposava a la cordura. Era l’any —recordem-ho— de la imposició de l’Estatut de pa sucat amb oli que condemnava els valencians a la trista condició de muelles —ja els ho va etzibar el comte-duc d’Olivares en 1626— al Regne d’Espanya. I —mireu!— molls eren i en molls perseveren ser, si més no, bona part dels habitants de les tres províncies espanyoles en què està trinxat el País Valencià. Quaranta anys després que Joan Fuster, a la plaça de bous de la capital de la Plana, proclamés «que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara», el resultat continua sent esfereïdorament decebedor per al poble «valencià conscient».
Sí, repeteixo: el poble «valencià conscient», que s’estén de Morella a Guardamar, radicalment oposat, i no solament idiomàticament, a aquells que residint al País Valencià tenen la consciència instal·lada a la Meseta carpetovetònica, siguin genuïns d’allà o assimilats d’ací. Digueu-me sinó on habita la consciència de la consellera de Justícia de la GV Gabriela Bravo, tan reticent a exigir el català per a l’accés a la funció pública? El sistema de representacions, la ideologia, que impregna la consciència de la Sra. Bravo i, doncs, la seva identitat, no és pas la del valencià conscient de la seva singularitat, de la seva alteritat. Encara que nascuda al Ràfol de Salem, la Sra. Bravo va fer carrera en els aparells ideològics de l’estat dels espanyols, estat repressor, perquè té el monopoli de la força, de les alteritats no castellanes de la península Ibèrica; i, en conseqüència, al seu marc ideològic no cap un «país» dels valencians desempallegat de les bafarades ideològiques que emanen de la riba del Manzanares. No és l’únic cas de polític, el de la Sra. Bravo, d’animadversió a la singularitat cultural i lingüística valenciana. La lideressa del grup —coalició, partit o el que sigui— que es proclama «valencianista» a les actuals Corts valencianes, però que s’embolcalla amb parracs de tifes blaves, va negar en un programa prime time espanyol (La Sexta Noche, 6 de febrer de 2016) que al País Valencià —ella, però, en diu «Comunitat»— existís cap conflicte lingüístic. I així anem, que no hi ha dia en què no es produeixin agressions contra els catalanoparlants valencians que resten impunes, puix que, ras i curt, són ignorades, sigui per la Bravo, sigui per la Mónica —amb ó— Oltra, sigui pel Sr. Ximo Puig, president de la Generalitat meridional, a qui tanta ignomínia contra la llengua pròpia li hauria de fer caure la cara de vergonya; és clar, si en tingués. No la tenia el seu predecessor i correligionari en els anys vuitanta passats, el Joan Lerma, i no la té —pels seus fruits els coneixereu— qui el succeeix en l’actualitat. Que quaranta anys —quatre dècades!— després del 25 d’abril del 1982, calgui fer una manifestació amb reivindicació idèntica a la d’aleshores, només demostra el fracàs de la política i societat valencianes, incapaces de donar solució a un problema endèmic, derivat de la desfeta de 1707, el mal d’Almansa, que atempta contra un dret humà essencial de les persones, com és el dret a parlar en la seva llengua al seu país.
Deia Joan Fuster, com a colofó al seu discurs del 25 d’abril de 1982: «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!». Ara, en 1982, no va poder ser i per tant... No mai? Quatre dècades després de reincidir en polítiques assimilacionistes, de negació de drets, d’espanyolització abusiva, no passen debades. Fixeu-vos que als valencians ens vam privar de veure la TV3, d’escoltar Catalunya Ràdio i en el 2022, amb govern PSOE-Compromís-UP, continuem privats sense solució de continuïtat. Ara, a la Bravo, no li surt de la xamela que els funcionaris tinguin els coneixements escaients de català i —ei!— ja veureu com no s’aprovarà el requisit lingüístic. Què farien, doncs, amb l’Ángel Luna, el Síndic de Greuges, un senyor de Madrid, ignorant per secula seculorum de la llengua dels valencians? Un individu que, a més a més, té la barra d’exigir l’ús del castellà contra el dret dels valencians a usar la seva llengua pròpia. En 1982, dit en plata, la ben cagaren els Lerma i companyia i, en conseqüència, quaranta anys després els espanyols, que tenen barra lliure a la imbecilíssima Comunitat de la taca blava, continuen defecant estultícia sobre els valencians.
Contra la unitat del català
Fa noranta anys, en 1932, el país dels valencians encara era una terra majoritàriament catalanoparlant. Encara no s’havien produït a les capitals valencianes les desercions lingüístiques massives de després de la guerra de 1936-1939 ni tampoc s’havien escaigut les immigracions multitudinàries procedents de l’ara España vaciada dels anys seixanta i setanta. Ras i curt, el País Valencià era un país de valencians, de catalanoparlants, afectats, però, per la imposició del castellà com a llengua de prestigi social i públic. El País Valencià va tenir Renaixença, com bé sabeu, i fins i tot un poeta local valencià d’origen mallorquí, Vicent Salvà i Pérez, es va avançar a Bonaventura Carles Aribau en la redacció d’un poema, Lo somni, que anunciava el retorn de la lírica culta en l’idioma del país. Salvà el va redactar en 1831 i Aribau l’any següent. I algú —babau— proclamarà: mireu, els valencians ens vam avançar als catalans! Què us diré? Salvà, un liberal del moment, tenia claríssima la identitat de la llengua en què escrivia. És una qüestió indiscutible. En 1831 Salvà es va exiliar, primer a Londres i després a París. L’exili, tristament, és un exercici obligat i molt sovintejar per als qui demanen llibertat a Espanya i terres adherides a la força. A la capital francesa va escriure una peça literària, de qualitat —val a dir-ho— dubtosa, Lo somni, dedicada a la filla del pròcer liberal valencià Vicent Bertran de Lis. Comença així: «Passejant-me una vesprada / per lo fresc Guadalaviar, no llunt de Montolivet, / front als arbres de Salvà, / gran gorja en lo Túria note, / i que les nimfes saltant, / al pare qu·alberg els dóna / es proposen festejar». La composició, breu, passaria en un principi quasi inadvertida, però, com la d’Aribau, tindria transcendència en el futur. La llengua de Salvà, efectivament, era el català, però no la llengua en què habitualment escrivia. Ho feia en castellà i fins i tot va redactar, en 1830, una Gramática de la lengua castellana. Si va tenir la gosadia d’escriure en català va ser per una situació totalment accidental.
La Renaixença, a València, «vacil·lant i confusa» afirmava Fuster a l’Aplec de 1982, no va anar més enllà del simple romanticisme nostàlgic d’una burgesia autòctona d’anhels lletraferits, la qual, tanmateix, acceptava de grat l’Espanya uniforme que el liberalisme espanyol estava bastint. Fixeu-vos: Teodor Llorente, el poeta més llorejat pels valencians i —diguem-ne— líder d’aquella Renaixença tèbia i indecisa, era un dels prohoms a València de l’espanyolíssim Partit Conservador, el partit de l’Antonio Cánovas del Castillo àlies el Monstruo. Ara bé, ser liberal moderat o conservador a la València decimonònica, o a la del XX fins a 1976, no implicava ser un catalanòfob (valencianòfob) visceral. El trogloditisme avui dia de PP, els seus succedanis Cs i Vox i xurma diversa de la dreta espanyolíssima enllefernada de blau, és cosa dels descendents ideològics del franquisme que van liderar en la dècada dels setanta del segle passat, amb la connivència de PSOE i PCE, la II Restauració Borbònica. Fuster, en aquell 25 d’abril de 1982, explicava —i denunciava— aquell Cafarnaüm polític i lingüístic de la manera següent:
«Algú, amb unes intencions que no qualificaré, va inventar-se una dissidència [contra les Normes de Castelló de 1932], que ha estat acollida i fomentada per alguns grups polítics que mai no s’havien distingit per la seua adhesió a la llengua dels valencians ni ara tampoc. S’ha desencadenat una campanya a València contra les Normes de Castelló, o siga, contra la normalització del valencià. Preocupa perquè des d’una determinada conselleria preautonòmica, acreditadament antivalenciana des del punt de vista lingüístic, han sembrat el desconcert entre la gent i allò, que amb la caiguda de la dictadura podia haver estat un ampli moviment de recuperació idiomàtic, ha estat frenat. D’una banda hi ha els continuadors de les Normes, de l’altra els defensors d’un valencià dialectal, que en última instància el que volen és que el valencià desaparega inclús com a dialecte.»
De quina conselleria preautonòmica parla Fuster? L’apunyalament polític del president preautonòmic Josep-Lluís Albinyana (riu-te tu del que li han fet l’Ayuso i el Feijóo al Casado), abandonat i menyspreat pels seus, el PSOE, per ordre d’Alfonso Guerra, va comportar l’accés a la presidència del Consell preautonòmic del blavero paranoic Enrique Monsonís, de la UCD de Suárez. Aquest individu, a pler, amb l’esquerra col·laboracionista doblegada, va desballestar tot l’esforç que s’havia fet per normalitzar el valencià fins aleshores. Com a consellera d’Educació va situar a la no menys paranoica María Desamparados Cabanes Pecourt, una descerebrada que menyspreava la llengua dels valencians —mai no en feia ús—, que manifestava públicament que millor ensenyar als xiquets l’anglès que el valencià i que sembrà —com diu Fuster— el desconcert. Contra la normalització del valencià, la blaverada apinyada a la ciutat de València imposà sobretot el castellà i després, contra el reviscolament del valencià, les normes dites del Puig, de la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana, dites així per haver estat presentades en un aquelarre blavero celebrat en 1979 en aquella localitat de l’Horta Nord. Mentre Enrique Monsonís presidí el Consell preautonòmic (17 de desembre de 1979 a 10 d’agost de 1982) el blaverisme va campar a pler, triomfal. Van intentar imposar, afortunadament sense èxit, les normes blaveres. L’estultícia humana i les burrades derivades no tenen futur, més enllà de fer envermellir de vergonya aliena les persones sensates. Òbviament, si més no ací, la cordura es va restablir, almenys pel que fa a la imatge, quan Joan Lerma va accedir a la presidència del Consell, ara autonòmic, en agost de 1982, mesos després de l’Aplec del 25 d’Abril. Fuster va dir: «l’incident [la confusió ortogràfica blavera promoguda per Enrique Monsonís i la seva consellera Cabanes Pecourt] no arriba a ser fatal, no em sembla que siga fatal, perquè la majoria dels valencians que volen la viabilitat cooficial de la seua llengua tenen les idees clares i per ells les Normes de Castelló signifiquen un símbol i una tradició a què no podem renunciar. Signifiquen, sobretot, la unitat de la llengua catalana, la que parlem de Vinaròs a Elx.»
Les Normes de l’IEC
Blaverades postfranquistes al marge, finalment, va triomfar la sensatesa i la decència. Joan Lerma, precisament, no estava per la labor, però, per decòrum, correcció democràtica, alguna cosa calia fer amb el valencià. Les Normes de Castelló, és a dir, la normativa de l’IEC, serien les utilitzades per la Generalitat i, a l’any següent, va ser aprovada la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, encara avui dia vigent, una llei de mínims —de molts mínims!— però que va tenir la virtut d’introduir el valencià als centres d’ensenyament i dotar-lo d’una vitalitat institucional, inèdita fins al moment. En definitiva, què més hom podia esperar del PSOE dels González, Guerra i companyia?
Les anomenem Normes de 1932, o Normes de Castelló, però, en definitiva, es tracta de l’acceptació més enllà del Principat de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, de la proposta normativa fabriana, la qual —val a dir-ho— ja era utilitzada pels escriptors valencians «conscients». Qui escrivia dignament en català al País Valencia en els anys vint dels segle passat tenia clara la normativa a seguir. Fins i tot el pare Fullana va acabar caient del burro i acceptant la normativa proposada per Pompeu Fabra en 1932. També, en 1926, ho havia fet el mallorquí mossèn Alcover, gran antagonista de Fabra en el procés de codificació. Encara al Principat, fins a 1934, els Jocs Florals no acceptaren la normativa fabriana. Triomfava, definitivament i per a bé del país, l’obra filològica de mestre Fabra. El català abandonava degradació patuesitzant que implicava l’anarquia gràfica per a reivindicar la condició de llengua nacional.
Sí, els valencians, la catalanitat en la seva totalitat, volem que la nostra llengua esdevingui llengua nacional, que recobri l’estatus que va tenir abans que les hordes borbòniques (exèrcits de castellans i francesos) envaïssin el nostre país a les primeries del segle XVIII. No hi tenim dret? Contra això, els dos estats que es repartiren les despulles de la nació en altre temps florent dels quatre pals de gules en or, Espanya al sud de l’Albera, França al nord, fan mans i mànigues per a emmudir-nos. La Sra. Bravo abans esmentada, espanyola espanyolíssima de carrera ella, no vol que els funcionaris parlen valencià perquè no vol que els valencians ens adrecem als funcionaris en valencià. És així de tràgic i de senzill.
Els valencians «conscients» escrivien amb la normativa de l’IEC, però calia fer una passa més, sancionar-les en un acte que arreplegués el reconeixement dels escriptors valencians. Les Normes ortogràfiques de l’IEC van veure per primer cop la llum el 24 de gener de 1913, després de dos anys de treball. De seguida les Normes van tenir ressò als cercles valencianistes. Jacint Maria Mustieles, secretari de Lo Rat Penat, va organitzar algunes reunions amb el propòsit que l’entitat les acceptés. Així es va esdevenir a la trobada del 12 de març de 1913, de la qual es va fer ressò el diari Las Provincias: «unánime deseo de que se llegue a aquella uniformidad [lingüística], aceptándose las normes catalanas, que se ajustan perfectamente al valenciano». Ja veieu: les normes «catalanes» s’ajusten perfectament al valencià. Ho deia en 1913 Lo Rat Penat (no res a veure amb el moniatos que s’han ensenyorit de l’entitat avui dia) i arreplegava la notícia Las Provincias. I tant que s’ajusten! En Fabra ja havia previst una normativa apta per a tot el domini lingüístic català, moderadament composicional, és a dir, amb intervenció de tots els dialectes, i polimòrfica (estimo, estime, estim). No obstant això, va haver-hi, a València, qui va posar objeccions i el 21 de gener de 1914, l’assemblea de Lo Rat Penat encarregà al frare franciscà Lluís Fullana l’elaboració d’una gramàtica estrictament valenciana.
Les Normes ortogràfiques de l'IEC van veure per primer cop la llum el 24 de gener de 1913, després de dos anys de treball. De seguida les Normes van tenir ressò als cercles valencianistes. Jacint Maria Mustieles, secretari de Lo Rat Penat, va organitzar algunes reunions amb el propòsit que l’entitat les acceptés.
No era en Fullana, en absolut, un secessionista, almenys en els inicis. Jo trobo que l’ensarronaren o, millor dit, es deixà ensarronar. Una situació semblant, esdevinguda dècades després, a l’experimentada pels poetastres Xavier Casp i Miquel Adlert. Tots tres, rere llur conversió al secessionisme lingüístic, elevats als altars del santoral blavero més tronat. Lluís Fullana, natural de Benimarfull (el Comtat), era un personatge peculiar en aquell món de lingüistes catalans de les primeries del segle XX. Col·laborador de mossèn Alcover en el —finalment dit— Diccionari Català-Valencià-Balear, participà al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona, 1906) i té l’honor de ser l’únic natural de l’antic Regne que hi va presentar una comunicació, «Ullada general sobre la morfologia catalana». Heu llegit bé: «morfologia catalana», encara que un any després, als Jocs Florals de València, va reconvertir el títol en «Morfologia del verb en llengua valenciana». Al Congrés també hi va assistir Teodor Llorente. Fullana va ser col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans i va comentar les Normes de l’IEC amb la voluntat d’aportar, estudi que va enviar a Pere Barnils (el primer estudiós del valencià meridional del sud o alacantí, en 1913), a qui va demanar que l’hi mostrés a en Fabra. Què succeí després? Fullana —segons escriu ell mateix a Barnils— pretenia «poder unificar les ortografies en la majoria dels casos de Catalunya i València», però —ai llas!— la cosa va acabar amb l’elaboració d’una normativa, per insistència del sector conservador de Lo Rat Penat, de tarannà secessionista (1914) i que va contribuir a desacreditar l’autor. Ras i curt, el frare benimarfuller va perdre l’oremus i es va embrancar, des d’un visceralisme lingüístic forassenyat, en una mena de croada contra la unitat del català. En 1915 publicà la seva Gramàtica elemental de la llengua valenciana, costejada pel Centre de Cultura Valenciana (CCV), a la qual seguiren altres treballs d’índole semblant. Ah! Però si escrivia d’història ho feia en castellà. Per acabar d’arrodonir la filologia a batzegades que practicava, Fullana va acceptar en 1928 la prebenda enverinada de la dictadura primoriverista de convertir-se en acadèmic de la Real Academia Española com a representant de la lengua regional de València.
Fullana va triar mals companys de viatge i, finalment, com diu la saviesa popular, si t’ajuntes amb ases acabaràs bramant, que bramant va acabar. Vaja! No exactament així, perquè va tenir la decència, en 1932, de signar les Normes de Castelló; això sí, sota l’afegitó «Atés lo caràcter provisional que tenen les Bases anteriors no tenim inconvenient en fermarles». El mateix any que Fullana editava la seva Gramàtica elemental, el mestre valencià Bernat Ortín i Benedito publicava la Gramàtica valenciana (Nocions elementals). Per a les escoles de primeres lletres. La resposta contra Fullana va ser immediata i fins i tot dins del CCV, el que va pagar l’edició de la Gramàtica de Fullana, hi havia qui no compartia gens les opinions del menoret benimarfuller. Aquest és el cas del valencianista Faustí Barberà, qui en carta a Pere Barnils escriu: «Aquest Centre no se fa solidari de les opinions del P. Fullana». I afegeix, quan Barberà li tira en cara a Fullana el seu desviament secessionista: «...ell últimament me se tancava dient que Pompeu Fabra li havia donat assentiment a n’aqueixa innovació». Assentiment d’en Fabra? Òbviament Fullana mentia. S’encaparrà, empès per aduladors de ranci pelatge, a convertir-se en el Fabra de la «llengua valenciana» i va acabar menystingut i oblidat. En 1918 li van crear, a dit, la càtedra de llengua valenciana a la Universitat Literària de València, càtedra que va morir d’inanició, en 1928, per manca d’alumnes. A qui interessaven els disbarats d’un frarot que predicava una normativa aïllada i estèril?
El valencià «conscient», l’usuari de la llengua pròpia dels valencians, ja havia fet la tria. La llengua era la catalana, la compartida amb la resta de Països Catalans i que Fabra, amb l’aixopluc de l’IEC, havia convertit en instrument útil i eficient per a tots els àmbits comunicatius. Ara calia certificar el consens, perquè al País Valencià, tan afectat pel debat identitari, lingüístic i nacional, calia fer la passa final que reconegués la naturalesa de la llengua dels valencians com a passa prèvia a la reivindicació de l’ús social i institucional. Quan la dictadura primoriverista va caure, la mateixa dictadura que li va encolomar a la ciutat de València el banderot del marquès de Sotelo amb tifa blava, que encara trauen a passejar cada 9 d’Octubre, va arribar el moment de proclamar l’adhesió valenciana a la normativa lingüística fabriana, a la llengua nacional.
Les Normes de 1932
El moment va arribar. A la dictadura li va seguir la dictablanda del general Berenguer (1930). La monarquia i el règim que la sustentava agonitzaven. En octubre de 1927 havia nascut la revista Taula de Lletres Valencianes, clarament defensora de la unitat de la llengua catalana. Els impulsors eren Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Enric Navarro, Miquel Duran i Francesc Caballero. En el número de juliol de 1930 (volum III, núm. 34), la revista va publicar un manifest adreçat «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» en què demanava el consens, sobretot de les publicacions valencianes, per a arribar a un acord que garantís «l’establiment d’unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià». Òbviament, aquestes normes havien de ser les de l’IEC, seguides per les revistes Acció Valenciana, Avant, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i l’editorial L’Estel. El manifest lamenta la manca al País Valencià de personalitats il·lustres en el camp de la filologia, que haguessin solucionat la qüestió fa temps, però... No n’hi havia. Diu així: «Si ací tinguérem gramàtics d’autoritat reconeguda —no ignorem alguns treballs i alguns noms— el problema fóra reglat des de fa temps, amb els consegüents beneficis per a tots». Fullana —i tant!— podria haver estat aquell gramàtic anhelat, però, dissortadament, sobretot per a ell, va sortir carbassa.
Calia unificar l’ortografia, sí, però de quina llengua? El problema de la denominació era —i continua sent-ho— el gran obstacle que impedeix una resposta unitària valenciana en pro de l’idioma patri. Vegeu! Per causa d’això en Fullana es va tornar tarumba i no solament ell. La por malaltissa a assumir la catalanitat completa enverina les vísceres dels valencians des dels temps de l’Olivares, el que els va etzibar el qualificatiu de muelles. L’idioma ja estava codificat, de fet l’empraven els valencians «conscients», com els de Taula de Lletres Valencianes, però —ai llas!— continuava coent la indefinició dels porucs a trencar amb l’espanyolitat imposada, temorosos d’assumir el valencià —el català!— com a llengua nacional amb tots els ets i els uts (Fullana, ja us ho he dit, quan escrivia d’història ho feia en castellà) i encara ancorats en el diletantisme dialectal.
Taula de Lletres Valencianes va fer la proposta, que no va prosperar immediatament, i la revista va publicar el seu darrer número en novembre de 1930. Va caldre esperar a la caiguda definitiva de la dictablanda i la monarquia perquè ara la Societat Castellonenca de Cultura (SCC) agafés el testimoni i fes, al número de novembre-desembre de 1931 del seu butlletí (volum XII, quadern VI), una nova crida a favor de la unitat ortogràfica. Salvador Guinot, president de l’entitat cultural castellonenca, va anunciar la creació d’una Oficina d’Estudis Gramaticals per a fer «tasca en pro de la nostra llengua; tasca col·lectiva, de tots —siguen o no subscriptors del nostre BUTLLETÍ— els que ens vullguen afavorir amb llurs consells, aportacions, notes, etc.; tasca col·lectiva que començarà per formar unes normes ortogràfiques provissionals [sic], que bé volguera foren definitives relativament com pot dir-se ho són hui les “Normes” de l’Institut d’Estudis Catalans.»
Guinot assenyala com a obra de referència la doctrina exposada per Lluís Revest i Corzo a l’opuscle La llengua valenciana: Notes per al seu estudi i conreu, publicat per la SCC en 1930, encara que obra premiada als Jocs Florals de València de 1928. Atenció! Fixeu-vos què diu Revest al seu treball: «la solució millor per a la qüestió de nom és deixar-les conforme estan i cadascú done a son parlar l’apel·latiu més falaguer per als seus sentiments, sempre a condició de reconèixer sens vacil·lacions la unitat indisoluble [sic] de la llengua de València, Balears i Catalunya». Revest i la SCC defensen la «unitat indissoluble» del català, encara que admet les diverses denominacions. No hi manca, a l’opuscle de Revest, la crítica als disbarats de Fullana, que en la seva esquizofrènia per diferenciar català i valencià va arribar a dir que el valencià va sorgir entre els cristians que van viure a València sota la dominació musulmana. Fullana va acabar fent l’animal, atenció!, conscient que ho feia, per a agradar a aquell balbucejant anticatalanisme localista de la ciutat de València. La fixació dels membres de la SCC en Fullana no era debades. El valencianisme «conscient» que reclamava la conversió de la llengua pròpia en llengua nacional estava decebut per l’actitud forassenyada de qui creien «il·lustre» —així el qualifica Revest— estudiós del valencià. Tot plegat, en definitiva, producte de l’enveja —el cas més rellevant és el de mossèn Alcover— que despertava el treball filològic d’en Fabra.
Altrament, ni Revest ni els altres membres de la SCC —il·lusos!— concebien els problemes jurídics que en el futur, en cas que la llengua fóra, efectivament, reconeguda oficialment, generaria la diversitat de denominacions. El nom sí fa la cosa i la denominació de l’idioma no hauria d’haver-se deixat mai en mans de sentimentalismes de campanar. El mateix Revest, al seu opuscle, hi defensà la denominació «llengua valenciana». Potser —val a dir-ho— perquè ell, encara que resident a Castelló de la Plana, era natural de València ciutat. Sigui com vulgui, en aquell moment ningú no qüestionà l’inconvenient de la denominació «llengua valenciana» i —mireu!— d’aquelles dubitacions deriven les barrabassades del present.
Feta la crida, no va ser fins a octubre de 1932 que el també castellonenc Gaetà Huguet, republicà i valencianista, va fer la proposta a la SCC de redactar unes normes ortogràfiques. L’encàrrec va ser rebut per Adolf Pizcueta, l’ànima de la desapareguda Taula de les Lletres Valencianes i ara a les files del setmanari El Camí. Hi hagué trobades entre la SCC i les altres associacions i entitats que donaven suport a la iniciativa i, finalment, el 15 d’octubre d’aquell any, la junta de la SCC va decidir tirar endavant el projecte tot encomanant a Lluís Revest la tasca de redacció de les normes, mentre que a Carles Salvador, l’incombustible lluitador per l’idioma i mestre de Benassal, se li va encomanar la preparació d’un Vocabulari ortogràfic. El 12 de novembre Revest ja tenia enllestit el text de les normes, que foren aprovades per la SCC.
Les normes de la SCC? En definitiva eren una reescriptura de les normes fabrianes de l’IEC amb algunes lleugeres matisacions. Això, d’antuvi, va provocar algun malentès, puix que la SCC ja feia servir les normes fabrianes, com també feien les publicacions valencianistes. El consens, doncs, era ben evident; així, doncs, per què un text nou que corria el perill de convertir-se en normativa paral·lela a la de l’IEC? La SCC va cercar el consens més enllà dels estrictes límits de la seva societat. Per això, van sol·licitar l’aprovació del Centre de Cultura Valenciana, del setmanari El Camí, de l’Agrupació Valencianista Republicana i de l’editorial L’Estel. La reunió definitiva, de la SCC i els altres, va tenir lloc a la capital de la Plana un dissabte, dia 2 de desembre de 1932, a la Casa Matutano del carrer de Cavallers. Hi van participar: Gaetà Huguet, Lluís Revest, Salvador Guinot i Àngel Sánchez Gozalbo (tots quatre de la SCC), Salvador Carreres (Centre de Cultura Valenciana), Emili Gómez Nadal (Agrupació Valencianista Republicana) i Adolf Pizcueta (L’Estel).
Bé, ja hem signat, i ara què? Calia cercar les adhesions al text elaborat per Revest. El primer a estampar la seva signatura al text elaborat per Lluís Revest va ser Eduard Martínez i Ferrando, el redactor de la emblemàtica i catalanista Síntesi del criteri valencianista (1918) que definia el reialme valencià com a estat de Catalunya, i el segon —atenció— el pare Lluís Fullana, amb la precisió o reserva abans al·ludida, però el va signar. A les «Normes» de Castelló, perquè a la capital de la Plana foren presentades el 21 de desembre de 1932, es van adherir un total de catorze entitats i cinquanta-dues personalitats d’arreu del País Valencià.
Les normes ortogràfiques aprovades a Castelló de la Plana de seguida foren difoses arreu del país. L’Ajuntament del cap i casal valencià en va fer una edició amb motiu de la Festa del Llibre de 1933. Diu així a l’«Advertiment» inicial: «Una de les causes que han dificultat l’ús escrit de la llengua valenciana, ha estat la manca d’unitat ortogràfica, per la qual han propugnat sempre els amants de la nostra parla sense que mai s’haguera pogut arribar a un acord: acord al que fa poc han arribat entitats i escriptors autorisats, formulant i acatant unes normes ortogràfiques que, per tractar-se d’una obra purament valencianista, l’Ajuntament de València es creu en el cas de propagar en la solemnitat de la Festa del Llibre.»
Les normes foren publicades als Anales del Centro de Cultura Valenciana, al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, a l’Almanaque de Las Provincias i acompanyaren el Vocabulari ortogràfic elaborat per Carles Salvador publicat per l’editorial L’Estel, una adaptació del Diccionari ortogràfic abreujat de Pompeu Fabra (1926), amb l’única discrepància, respecte de la norma fabriana, de l’ús de la grafia s en compte del dígraf tz en mots com autorisar, encara que acceptava l’ús de tz en dotze i atzar. L’Institut d’Estudis Valencians, institució creada en 1937 a imitació de l’IEC i constituïda per la Conselleria de Cultura de la Diputació Provincial de València, va aprovar la normativa de 1932 en la sessió de la seva Secció Filològica del 16 d’abril de 1937. Era anys, però, de guerra i la desfeta republicana de 1939 va acabar amb l’IEV. Però, atenció!, la normativa per al «valencià» havia quedat definitivament establerta. En temps de l’obscurantisme franquista aquelles normes continuaren marcant el camí de la recuperació lingüística. Van ser qüestionades en els anys setanta pels enemics de la normalització del català al País Valencià, però el camí fet havia donat fruit. El Dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre la llengua, fet per encàrrec de les Corts Valencianes (13 de juliol de 1998) reconeix que «l’any 1932 es firmaven les normes ortogràfiques dites de Castelló, seguides durant quaranta anys sense problemes pels literats valencians. Posteriorment, des dels anys setantes, esta normativa ha sigut contestada per sectors culturals i polítics, encara que la majoria de la producció escrita en valencià ha continuat redactant-se d’acord amb aquelles normes primeres més o menys desenrotllades». I acabava dictaminant, sobre la naturalesa de l’idioma propi dels valencians: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Curiosa manera de referir-se al català. El Consell Valencià de Cultura, finalment, reconeix que «les anomenades Normes de Castelló són un fet històric que constituïren i constituïxen un consens necessari. El consell Valencià de Cultura reivindica l’esperit de l’acord que les féu possibles l’any 32 i entén que eixes normes han sigut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia.»
Així, doncs, quina raó tenia Joan Fuster quan, en commemoració de les Normes, digué a l’Aplec de 1982, cinquanta anys després d’aquell acord normativitzador, que «la majoria dels valencians que volen la viabilitat cooficial de la seua llengua tenen les idees clares i per ells les Normes de Castelló signifiquen un símbol i una tradició a què no podem renunciar. Signifiquen, sobretot, la unitat de la llengua catalana».