—Falles sense foc. Una crítica a la domesticació festera és el retrat d'una festa que ha perdut el seu esperit originari. La crítica i la sàtira s'han deixat de costat?
—La crítica i la sàtira, que eren la molla i l'essència d'una festa d'arrel carnavalesc, han perdut centralitat a favor d'altres aspectes més blancs, menys problemàtics. Dintre de les Falles, han guanyat força aquelles que no es comprometen amb cap crítica, en detriment d'aquelles amb una línia més originària, satírica i amb una crítica molt forta emanada des de baix, des del poble, cap als poders establerts. I, per tant, incòmoda i subversiva.
—El franquisme ja va modelar la festa al seu interès i les Falles van quedar com un element propagandístic de la dictadura. Hi roman encara alguna herència d'aquell segrest?
—Hi ha persistit una mena de franquisme sociològic i, fins i tot, psíquic. Una de les subjectivitats principals que projectava la dictadura era «no et claves en política». La política es considerava com una qüestió dolenta, sospitosa. I aquesta premissa ha persistit a les Falles.
—Aquesta consideració, però, xoca amb l'essència política de les Falles. Només s'ha de repassar les darreres dècades del segle XIX.
«Les Falles han estat una mena de bastió de la dreta i, especialment, de l'anticatalanisme i del blaverisme»
—Sí. No hi ha una festa més política que les Falles, perquè naixen d'una acció política. Ara bé, aquesta premissa de «no et claves en política» va quedar arrelada a les cúpules dirigents de la festa, provinents del tardofranquisme, i s'ha mantingut amb una visió ultraconservadora i, en molts moments, marcada per l'anticatalanisme. Com a herència d'aquella intervenció de la dictadura a les Falles, s'ha quedat una subjectivitat de com ha de ser el bon faller, la qual està present també als artistes. Junt amb la competició pels premis, aquest pòsit provoca que el compromís amb unes Falles més crítiques i incòmodes s'haja deixat de banda a favor d'altres que no molesten massa. Els monuments s'han convertit en una mena de decorat d'aquest gran parc temàtic en el qual s'han transformat les Falles.
—La conversió apolítica de les Falles va permetre a la dreta convertir-les en un dels seus reductes electorals?
—Correcte. Les Falles han estat una mena de bastió de la dreta i, especialment, de l'anticatalanisme i del blaverisme, fins i tot quan estava políticament en fora de joc. El blaverisme sempre ha conservat la seua esfera de poder a les Falles, singularment al món dels concursos de llibrets. Ho feia a través d'entitats com ara Lo Rat Penat o d'altres més noves, com ara el Casal Bernat i Baldoví. També hi ha un control dels jurats i atresoren una xarxa de mitjans de comunicació de proximitat i especialitzats a l'univers faller. És cert que no tenen grans audiències, però que modelen la subjectivitat i els límits del possible a les Falles. Aquest ecosistema ha jugat a favor de l'acció de l'equip municipal de dreta i extrema dreta de València, així com va fer oposició política quan l'esquerra estava al capdavant del consistori.
—L'esquerra s'ha equivocat en la seua forma de relacionar-se amb les Falles?
—En el seu moment, es deia que l'esquerra havia abandonat les Falles. Aquesta afirmació, tanmateix, és inexacta. A finals dels seixanta i principis dels setanta, va haver-hi intents per part de l'esquerra, com ara dels comunistes o del nacionalisme valencià, d'entrar en les comissions falleres i canviar la festa des de dins amb accions concretes. La pressió del búnquer, però, fou tan forta —abans i després de la mort de Franco— que aquests moviments van ser laminats. L'experiència va generar recels a l'esquerra i, per tant, d'una manera còmoda i prou irresponsable renunciaren a un món del qual sempre havien format part. Des dels anys trenta, tant a l'etapa republicana com a l'exili, va haver-hi presència de l'esquerra a les Falles. També del món del valencianisme de preguerra. L'esquerra va renunciar a tota aquesta herència. En els últims quinze anys, però, s'ha recuperat i ha possibilitat que una força com Compromís poguera governar València.
—Diguem, per tant, que ha sabut corregir les seues errades?
—Sí, pense que sí. De fet, tens l'exemple de les Falles Populars i Combatives, impulsades per gent que no està dintre del mateix món de les Falles. És simptomàtic aquest exercici d'un grapat de persones que no estarien dintre d'una comissió fallera, però que els agraden les Falles i veuen les seues potencialitats. Hi ha, en aquest sentit, propostes més modestes, com ara la Falla Silvestre o la Patufalla. També hi ha altres que intenten fer coses diferents des de dins, com ara Arrancapins o les Falles experimentals i innovadores. En general, des del punt de vista dels partits polítics, tant la tradició socialista com ara la nacionalista d'esquerres, s'han sabut esmenar. Ara bé, encara queden moltes coses per fer.
—A la seua obra vincula també aquest conservadorisme a l'existència d'una nomenclatura dirigent a les Falles, la qual tindria un pensament diferent de les bases.
—I per això hi ha forces com ara Compromís que demanen adoptar la fórmula «d'un faller, un vot». En l'any 2017, la Regidoria de Cultura Festiva de València va impulsar una enquesta sobre el món faller, que oferia dades ben interessants. Per exemple, s'assenyalava com els fallers tenien una orientació ideològica i, fins i tot, un sentit del vot més a l'esquerra que a la dreta. Encara més, amb posicionaments més progressistes que la resta de la ciutadania. El sondeig també exhibia com hi havia divergència d'opinions entre els fallers i la cúpula, però aquesta mena de nomenclatura hegemonitza i domina els espais de decisió i d'influència.
—Quins serien aquests espais?
—Es tractaria, essencialment, de l'Assemblea de Presidents, la Junta Central Fallera, les agrupacions o la Interagrupació. Aquest grupuscle, que no arriba ni a cent persones, domina l'actual congrés faller, on es decideix l'organització i la reglamentació de les Falles. Són individus, en molts casos, amb vincles amb la dreta i l'extrema dreta. De fet, hi ha membres de les famílies que dominaven les Falles durant el tardofranquisme. La seua influència va generar una paradoxa: les forces progressistes van arribar l'any 2015 al govern municipal de València, però no al poder.
—La seua força va impedir que es desenvoluparen més canvis a les Falles?
—Totalment. Aquests grups han entrebancat molts dels intents de canvi al món de les Falles. Arran d'aquesta experiència, considere que els canvis han d'arribar més des de fora que des de dins. És molt complicat desafiar aquest bloc monolític i molt masculinitzat, que no entronca per a res amb la joventut de les comissions falleres.
—Arran d'aquest control, no albira massa canvis oberturistes en les resolucions de l'actual congrés faller.
—No sols no veig que es puguen aprovar canvis modernitzadors, sinó que el reglament pot acabar sent involucionista, fins i tot més conservador que l'aprovat en 2001. El congrés faller és la prova més evident de la tendència i la visió ortodoxa d'aquesta mena de guardians d'una suposada tradició fallera. Per exemple, hi havia una esmena de l'esquifit sector progressista on es defensava una qüestió elemental: mencionar al preàmbul del reglament la identificació de les Falles amb la defensa dels drets humans, la diversitat de gènere, etc. La proposta va tirar endavant per només cinc vots de diferència. Els resultats d'aquest congrés ens mostren que si torna a governar l'esquerra, aquest sector es dedicaria a dinamitar qualsevol intent de canvi.
—Aquest allunyament de les Falles envers el seu origen no sols es produiria, com vostè afirma, per la influència d'aquests sectors i la persistència d'un pòsit conservador. També es donaria per entrar en la lògica de la turistificació. Semblen atrapades en la síndrome dels Sanfermines.
—Les Falles, com a gran festa urbana i amb el segell de patrimoni de la humanitat, han experimentat un procés múltiple de mercantilització, massificació, turistificació i gentrificació. La festa s'ha adaptat a una versió neoliberal de la ciutat, generant-se una mena de fracturació cultural. Determinats poders econòmics, de fet, utilitzen el patrimoni festiu com a reclam per a esprémer la cultura local i obtenir uns beneficis que no reverteixen en els residents, perquè les seues terminals polítiques, de dreta i extrema dreta, es neguen, per exemple, a implementar una taxa turística.
—Diria que és un fenomen afavorit per les polítiques de l'actual equip municipal del PP i Vox?
—Hi ha una pinça entre l'acció política i les transformacions de gran importància que s'estan produint a Occident, on la festa es converteix en un dipòsit, en una mena de borsa que la perfores i extraus petroli. En el cas de les Falles, perfores aquesta bossa de patrimoni i n'obtens beneficis. Hi ha molts fallers que no són conscients, perquè ells posen la mà d'obra gratuïta i altres s'enduen els rendiments econòmics. Ara bé, no és un problema exclusiu de les Falles. A més, aquesta lògica s'acompanya d'una mercantilització de la festa.
—Explique's.
—Les Falles es converteixen en productes vendibles, que no generen problemes, ni arestes, ni tampoc crítiques. Aquesta dinàmica, de poder vendre la festa, es combina molt bé amb la seua domesticació, amb l'anul·lació del seu caràcter crític i transgressor.
—Hi hauria un buidatge dels elements centrals de la festa, del seu component popular, en favor d'una festa més associada a una lògica de consum ràpid?
—Les Falles s'han convertit en una mena de fast food festiu. En els dies de festa, València es converteix en un pol d'atracció perquè els visitants tinguen una experiència cultural molt superficial i molt vinculada a la cultura del consum ràpid, de nihilisme cultural. Una dinàmica que, al final, destrueix els teixits socials. Fallers i, fins i tot, gent que no és fallera, però li agrada la festa, fa anys que no reconeixen la seua ciutat en Falles. Els sembla hostil, estranya. Aquest procés d'estranyament és profundament violent i preocupant.
—La conclusió seria que hi ha una despersonalització i desarrelament de les Falles.
«Inconscientment o conscientment, es va renunciant a tots els factors diferencials de la festa. I quan te n'adones, t'han furtat la ciutat i la festa»
—Sí, però amb una gran part dels fallers col·laborant i consentint una orientació de la festa cap al consum salvatge i com si s'haguera d'acabar el món. Si tot són barres, revetles i envelats, les Falles es converteixen en una festa qualsevol. Intercanviable a la resta de celebracions. On està la substància diferencial, l'element propi, el respecte per les arrels? Inconscientment o conscientment, es va renunciant a tots els factors diferencials de la festa. I quan te n'adones, t'han furtat la ciutat i la festa. Pense que molts fallers ja estan veient les banyes al bou. Per a capgirar-ho, cal una acció política que considere, de debò, les Falles com a patrimoni.
—Aquesta situació, a més, comporta un eixamplament de la distància entre els veïns i els fallers per l'acumulació d'excessos i la transformació de la ciutat durant les setmanes falleres.
—En la societat que vivim, on cada vegada hi ha més problemes de tota mena, la gent necessita la festa com una compensació, com una via d'escapament. La solució que dona el neoliberalisme és una festa salvatge i nihilista. Si els que fan i organitzen la festa des de sempre cauen en aquest parany, aleshores estem perduts.