—DCDV és el teu primer àlbum de llarga durada. Fas aquest pas perquè consideres que la teua música ja tenia el grau de maduresa idoni després d'haver tret diverses peces soltes?
—Sí, sabia que tard o d'hora havia de fer aquest pas. Era una qüestió que tenia ben clara d'ençà que vaig començar el projecte. Ara bé, havia d'encertar la meua punteria musical. En els darrers dos anys, he fet molts concerts i escrit moltes cançons. De totes les que he fet, n'he triat catorze; eren les que més em representaven.
—En aquests dos anys de trajectòria de Quinto, ha canviat la percepció que tenies sobre quin havia de ser el teu ADN melòdic o t'has mantingut fidel a la idea inicial?
—Trobe que ha variat, perquè cada vegada he sigut més conscient a quina escena em dirigia. Sense perdre la meua identitat, a poc a poc m'he adonat de quines són les bases melòdiques i els ritmes que vull fer.
—A DCDV, hi ha una combinació de trap, pop i rap. Al remat, has conformat un estil que fusiona d'una manera particular aquests gèneres.
—El meu estil es configura a partir de les lletres. Encara que hi ha cançons que, a priori, sembla que no tenen res a veure, la forma estructural de les rimes i de les melodies, la narrativa que contenen les cançons i la conceptualització crec que són particulars. Per la meua forma d'escriure, sovint conceptualitze. És un fil conductor que està present a la meua música.
«Busque que la metàfora tinga enginy, jugar amb els versos i amb la sonoritat de les paraules»
—Quins artistes i grups han nodrit el teu estil?
—En la manera d'escriure i de narrar els versos, sempre he sigut molt fan de Sweet Soprano, Gata Catana, Cheb Ruben o de Juanjo Marqués. Es tracta d'artistes que compten amb un alt component de classe en les seues cançons, en les seues melodies i en les seues lletres, però que, al seu torn, l'acompanyen d'una poesia molt sensible. M'agrada molt la poesia, entenent-la com a una forma intencionada de contar les coses a partir d'un relat; quasi com si fora narrativa. Busque que la metàfora tinga enginy, jugar amb els versos i amb la sonoritat de les paraules. Són elements imprescindibles en la meua manera d'escriure.
—I en el terreny musical?
—Un dels meus cantants preferits és Post Malone. M'agraden altres figures del trap americà, com ara Tyler The Creator, i artistes que mesclen els sons tradicionals amb els urbans, com ara Dellafuente, Rodrigo Cuevas o Tanxugueiras. D'aquests cantants, a més, m'inspira molt la seua capacitat d'agafar conceptes que, en principi, només són dirigits a un determinat públic o a una generació, i exposar-los d'una manera més àmplia. Tinc moltes referències. Crec que soc una persona amb un estil prou particular, que costa etiquetar-me i encasellar-me.
—Havent nascut a Pego, una població que ha estat bressol de molts grups i artistes, sobta que no hages mencionat cap influència autòctona.
—Evidentment, m'han influenciat tant La Gossa Sorda com Smoking Souls. Són grans amics, companys i referents, i he estat el seu principal fan. M'he llegit totes les seues lletres, així com d'altres grups sense tant d'èxit als Països Catalans i l'Estat espanyol, com Tres Cants o Lilit i Dionís. He begut d'aquests artistes, però m'he allunyat d'intentar copiar el seu estil. Ja ho vaig fer en un grup que tenia d'adolescent. És com intentar replicar La Fúmiga i esperar el mateix èxit. És impossible. No es pot imitar grups tan importants i tan grans a la nostra música. Fer-ho, crec, és limitar-nos culturalment com a país.
—En contrast, però, sí que hi ha presència d'artistes de la Marina al teu disc, com ara Abril o Carles Caselles, cantant de Smoking Souls i ara enrolat al projecte de Romàntic Dimoni.
—Estan al disc perquè Carles, per exemple, és un gran amic i soc fan de la seua forma de crear, de fer música i és un dels meus referents. En el cas d'Abril, és semblant: és amiga meua i em flipa la seua forma de cantar. De fet, hem fet la cançó els dos junts, treballant estretament. No hi ha hagut cap intenció de màrqueting en les col·laboracions. En altre moment, faré col·laboracions amb altres intencions, però, en aquest cas, volia comptar amb gent amb la qual tinguera una connexió personal, perquè, si no, em costa transmetre musicalment.
—Fas una versió de «Benvinguts al Paradís», d'Obrint Pas.
—Sí. Visc samplejant la vida (riu). M'encanta gravar sons, fer meues altres cançons i, en un determinat moment, tenia anotada la frase «Welcome to the paradise insurrectes», inspirada, clar, en el tema d'Obrint Pas. I estant amb els meus productors, vam dir: «Per què no ho samplegem?». Escoltant la cançó, de la qual fa quasi vint anys, veus com les coses no han canviat massa i continuem igual. El tema és una sàtira, que busca burlar-se de com està tot.
—A pesar que has confeccionat un estil propi, el disc compta amb un ampli ventall estilístic: hi ha balades, com ara «Llum», o tecno a «Demà Canvie de Vida».
—Encara que tinguen estils diferents, la forma de rapejar és la mateixa. A «Llum», que és una balada, vaig posar-li guitarra, però, realment, està molt rapejada. Perquè és la meua manera de cantar. Tinc eixe rotllo de deixar frases soltes, de frenar, de fer les respiracions, de pujar i baixar. M'ix d'una forma orgànica i és la forma que m'he construït per a rapejar, encara que afine. A «Llum», vaig posar-li guitarra perquè és el que em va eixir quan m'estava buidant per a fer-la, perquè és una cançó molt personal, que parla de la ceguera i del capacitisme. «Demà Canvie de Vida», tanmateix, té un altre to: parlar de precarietat, de les jornades infinites, d'empalmar diverses feines, de si paga la pena fer malabars per ser músic, etc.
—«Demà Canvie de Vida» té un component de crítica social que està arreu de disc. «Un dels nostres», de fet, és un exemple paradigmàtic, amb frases com ara «guanyar als pijos». Ho consideres un tret de la teua música?
—«Un dels nostres» és una crítica total a la meritocràcia i al discurs de treballar-s'ho, de l'autosuperació, l'autoajuda i economitzar-ho tot. Em fa molta gossera i em fa molta ràbia quan veig la quantitat de gent que s'ho creu. Especialment, quan ens culpem de derrotes individuals que són col·lectives, com ara l'accés a un habitatge. Crec que totes les persones tenen dret a tenir una casa i a no compartir pis amb gent que no coneix. I ho dic des d'un pis llogat, el qual no m'agrada, sinó que és el que em puc pagar. «Un dels nostres», però, també fa referència a la sort de poder refugiar-se en els amics.
—Hi ha una impugnació a l'actual discurs de la meritocràcia?
—Hi ha una reivindicació de trobar respostes en les coses comunes i no en l'autosuperació, l'autoajuda, en el missatge d'alçat a les cinc del matí i lluita més, de si ets pobre, treballa més i seràs ric. És un discurs que, fins i tot, compra gent d'esquerres. Sense adonar-se'n, l'esquerra ha comprat molts dels missatges del neoliberalisme més ranci.
«L'esquerra ha comprat molts dels missatges del neoliberalisme més ranci»
—És inevitable, per tant, aquesta dosi de combat polític i social a les teues lletres.
—Sí, perquè uneix molts dels meus sentiments i pense que aquests es construeixen sovint d'acord amb la teua realitat material. Puc parlar de mi, puc fer-ho d'amor, però jo estic vinculat, lligat a una societat. No escriuria igual si fora del poble del costat. I molt menys si els meus pares tingueren dos Maseratis. I encara menys si en lloc d'haver nascut a Pego i en una família de classe treballadora, ho haguera fet en una família de Madrid amb les mateixes condicions. Perquè el lloc de naixement marca, i sovint ho fa més que la personalitat d'una persona. És inevitable fer aquestes referències polítiques, socials. Jo no trie com escric, ni de què ho faig. Només hi ha una excepció, que era la cançó del Festivern.
—No hi ha un propòsit quan seus a escriure?
—No, ho faig independentment de si ho publicaré o no. Jo m'assec a escriure d'allò que em passa. Un dia ho faig a manera de diari, un altre en format narrativa o poesia, i en altres ocasions, com un microrelat o una cançó. Si hi ha un escrit que m'agrada, ho intente dur més enllà, però no faig una tria conscient. Evidentment, quan ho transforme en una cançó, sí que s'adapta a unes normes d'estil que m'autoimpose. Les meues cançons es construeixen de manera involuntària, arran d'una emoció, d'un sentiment que brolla, siga d'alegria o de ràbia.
—Amb aquest escenari d'amenaça ultradretana i d'atacs a la llengua, tens més necessitat de treure la ràbia?
—Una persona pot decidir si milita o no milita, pot decidir si vota o no. Ara bé, no pot decidir si es polititza. Moltes vegades em diuen que soc pessimista, però si ho fora, no escriuria. No escric per a intentar salvar la llengua, ni per a crear consciències. Tot i això, si aconseguisc despertar aquestes inquietuds, me n'alegraré. No cal furgar molt per a adonar-se que soc profundament valencianista i antifeixista a les meues cançons.
—Hi ha veus que observen una falta de combat a l'escena musical valenciana. Ho comparteixes o consideres que és una percepció injusta?
—No ho sé, sincerament. Qualsevol persona que empre el seu temps per a fer música, em sembla genial. I si, a més, ho fan en valencià, en una llengua tan maltractada, encara més. El feminisme sempre ha criticat i ha evidenciat que, malauradament, una dona ha de treballar el doble i esforçar-se més perquè tinga la mateixa visibilitat que un home. A la música feta en valencià, hem d'evitar que ens puguen dir si és bona o no ho és. No hem de donar cap marge. Hem de cuidar la música, les lletres, preocupar-se per sonar bé. En l'actualitat, s'ha democratitzat molt l'accés a la cultura, hi ha molts més recursos tecnològics al nostre abast. O fem música més enllà dels marges que ens han imposat, o estem morts.
—De fet, hi ha moltes propostes d'un gran nivell a l'escena valenciana.
—Totalment. Tant de bo estigueren omplint el Roig Arena o el Metropolitano. I pense en artistes com Sandra Monfort o Romànic Dimoni, que fan una música brutal. Són propostes espectaculars, però no sols a escala del País Valencià, sinó comparant-ho al conjunt de l'Estat espanyol. Hem d'aspirar a emocionar la gent amb les nostres creacions. Ens hem de prendre seriosament l'escena i els nostres productes, perquè, en cas contrari, estem fotuts.