Hem de parlar de Rodrigo Cuevas, un dels fenòmens artístics més impactants dels últims temps. Aquest “agitador folclòric”, tal com li agrada autodefinir-se, fusiona la cultura popular de la seua Astúries natal i la sonoritat moderna amb un mestratge que ja li ha permès de treballar amb alguns dels millors productors del planeta. Els seus dos darrers discos són una autèntica joia, però veureʼl en directe, a qualsevol teatre o auditori, encara resulta més corprenedor. La posada en escena és com un tsunami.
Divendres i dissabte de la setmana passada, el cicló Cuevas va arrasar La Rambleta de València. Les entrades estaven exhaurides des de feia mesos, com al Liceu de Barcelona, on havia actuat el 22 de març en una cita que els crítics més reputats també van considerar antològica. La coreografia, el vestuari, el maquillatge, lʼacompanyament vocal i musical de Mapi Quintana, Tino Cuesta, Rubén Bada i Juanjo Díaz, i lʼhumor —quant de bon humor!— conformen un tot insuperable.
A més dʼaixò, però, hi ha el component lingüístic. Perquè Rodrigo Cuevas, als seus temes, fa servir lʼasturià —una llengua al llindar de la desaparició— de manera desimbolta. Desacomplexada. És un activista en favor de lʼoficialitat dʼun idioma que, en efecte, només pot tenir alguna expectativa de supervivència si entra a les escoles i lʼadministració pública.
Cuevas va nàixer a Oviedo, on la llengua asturiana està pràcticament extingida, però passava els estius amb els iaios en un poblet del nord de Lleó. Ben entrat en la vintena va residir set anys en la zona rural de Galícia i ara ho fa en una aldea disseminada del cor dʼAstúries, situada al conceyu de Piloña. Entremig va estar-se un parell dʼanys a Barcelona, estudiant Sonologia a lʼEscola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Fruit dʼaquest periple vital tan ric, en una de les seues peces canta que “la gente en la ciudad no sé cómo lo hace, que a mí las cosas de allí no me satisfacen” i no dubta a emprar el català en visitar les sales catalanes i ser entrevistat pels mitjans catalans.
“Cuevas va evidenciar més estima i respecte per la llengua que molts dels actuals governants valencians, aquells que promouen un ʻvalenciano de la calleʼ en castellà”
A València, divendres i dissabte, fins i tot hi ha anat una mica més enllà. Durant la major part del temps va adreçar-se al públic en català, però adaptant algunes formes a la varietat occidental de la llengua: “hui” en lloc dʼ“avui”, “seua” en lloc de “seva” o “xiqueta” en lloc de “noia”. En un moment determinat va admetre que li costava molt de conjugar el verb “gaudir” —en el sentit lingüístic, perquè, en el sentit pràctic, és innegable que Cuevas gaudeix la vida com ningú— i en una cançó va intercalar una reivindicació en veu alta —“¡no a lʼampliació del port de València!”— premiada amb molts aplaudiments dels assistents. Seguint el seu hàbit dʼinterpretar un tema popular del lloc on actua, va decantar-se per “La manta al coll” i únicament va haver de llegir-ne un fragment, perquè ja se lʼha après de memòria. Pel matí sʼhavia desplaçat al Saler en bicicleta, on sʼhavia banyat nuet en la platja i havia dinat la mar de bé: paella de primer i “cassalleta” de segon. “Estic mooooooooolt calent, València!”, va exclamar des de lʼescenari.
Cuevas va gaudir dʼallò més i va fer gaudir el públic congregat a La Rambleta, però, per damunt dʼaixò, va evidenciar més estima i respecte per la llengua dels valencians que molts dels seus governants actuals. Aquells que es vanten de promoure un “valenciano de la calle” en castellà i que mai no farien el seu esforç per comunicar-se amb el públic —els seus governats— en la llengua minoritzada. La que caldria preservar i prestigiar. La que ells ignoren amb arguments fal·laços.
No, Cuevas no ha viscut mai a Onda, Manises, Alzira ni Alcoi, però, de “valenciano de la calle”, pot alliçonar-los bastant. Començant per la màxima número u: no avergonyir-seʼn de fer-lo servir.
