—Què vol ser exactament Nexe Nacional?
El projecte de Nexe Nacional neix com a punt de trobada entre persones de diferents trajectòries personals, activistes i militants que compartim neguits i anàlisis sobre la situació del país i de l'independentisme institucional i civil. Volem oferir un marc de treball i una eina per posar-la al servei de la construcció nacional, entenent que aquesta és indissociable de l'actual procés de rearmament ideològic i reconfiguració organitzativa de l'independentisme català després del Procés. I volem fer-ho des de l'òptica que ens és pròpia, d'esquerres i emancipadora.
—Com us definiríeu?
N'hem dit mitjà, se n'ha dit revista, i segurament, el què més s'aproxima al que som és un fòrum de creació i difusió de continguts polítics a través de diferents canals; amb especial èmfasi en les xarxes socials. Periòdicament, publicarem paquets monogràfics d'articles, entrevistes i col·laboracions en format text i audiovisual sobre qüestions que considerem rellevants. Ho farem pausadament, d'acord amb la naturalesa militant del projecte, amb la intenció de treballar amb persones externes al col·lectiu: d'aquí el nom, fer de nexe. Volem recollir anàlisis i també propostes de persones amb trajectòries diferents. I, pel camí, generar debat.
—Temen pel futur de la nació? Fan molta èmfasi a cohesionar el país.
Sí. Temem pel futur de Catalunya com a comunitat nacional amb uns trets propis que la identifiquen i diferencien de la resta; no només com a catalans que busquen preservar les seves arrels i forma de ser i veure el món, sinó també perquè entenem que la pluralitat i diversitat d'expressions culturals i lingüístiques forma part del patrimoni de la humanitat.
—Per què pensem que el futur de Catalunya és incert?
Principalment, perquè creiem que hi ha dos elements que la fan avui més feble i indefensa. Per una banda, la precària situació del català i del sentiment de catalanitat, en hores terriblement baixes si fem cas a les enquestes. Per l'altra, per una greu situació de desigualtat social que no ha parat d'incrementar-se des de la crisi financera del 2008. Aquesta degradació paral·lela, simultània, de la nació catalana troba la seva causa en les dinàmiques socials i econòmiques lligades als efectes de la globalització, sumats a l'avenç d'una agenda espanyolitzadora que s'ha anat implementant davant els nostres ulls, aprofitant un cofoisme que donava la nació per feta i acabada en els consensos autonòmics.
Aquesta agenda ha comportat una creixent assimilació de la catalanitat a un registre administratiu dins de la nació espanyola, aplanant el camí a un progressiu buidatge de sobirania dels raquítics òrgans representatius del poble català i afavorint la castellano-espanyolització de la nostra comunitat. Tornar a reteixir el país implica desenvolupar iniciatives a tots els fronts per frenar els efectes d'ambdós vectors, però, sobretot, implica assumir que la Catalunya dels primers anys dels 2000 ja fa temps que no hi és. Ni el món de llavors tampoc.
Els catalans i catalanes hem de començar a operar en nous marcs mentals que desvetllin els mites que ens hem explicat a nosaltres mateixos, i generar-ne i estendre'n de nous per a enfortir ideològicament el país i la seva esquerra, l'únic espai polític capaç de resistir les forces que avui dia malden per reduir la nació dels catalans a la mínima expressió.
—La publicació es pot considerar hereva d'altres anteriors com ara Debat Nacionalista?
Més que de cap publicació concreta, ens sabem hereus d'una tradició política àmplia i que, al llarg de la història, ha cristal·litzat en múltiples organitzacions, col·lectius i projectes on el debat col·lectiu i la reflexió hi han estat una constant. La nostra herència, si haguéssim de definir-la, la vincularíem al fil quadribarrat de resistència i treball pel país que s'allargassa des d'inicis del segle XX i que es concreta amb allò que s'ha anomenat independentisme combatiu.
—Per què opten per identificar-se amb aquesta tradició?
Principalment perquè defugim aquelles tradicions catalanistes que es queden a mig camí a l'hora d'identificar i combatre la causa darrera que fa que els catalans haguem de lluitar perquè se'ns reconegui allò que la resta de nacions amb estat consideren natural. Causa que no és altra que l'existència del Regne d'Espanya com a forma contemporània d'una lògica d'Estat que, com deia Eva Serra, té el seu origen en l'edat moderna i que ha maldat per l'anorreament de les identitats col·lectives preexistents.
La nostra iniciativa té un doble vessant: en primer lloc, busca nodrir aquesta tradició des d'una òptica realista i contemporània que incorpori els aprenentatges del procés i que llegeixi el país en la seva situació actual, i no la desitjada. En segon lloc, busca portar-la al principal espai de difusió de continguts, que és Internet en les seves múltiples expressions.
Ambdues qüestions ens semblen fonamentals. En el cas de la segona, volem remarcar l'excel·lència de la dreta populista en l'ús d'aquests canals per a difondre els seus marcs ideològics. No és un espai a què un projecte polític es pugui permetre renunciar, i menys encara quan el relleu generacional de les organitzacions de l'independentisme està en dubte. Aquesta hauria de ser una de les principals preocupacions: el relleu, passar el testimoni, contribuir a l'actualització d'un marc d'anàlisi i d'enteniment del país i del món als que ens succeiran. És clar que l'organització continuarà sent necessària, i també fonamental. La nostra contribució busca revitalitzar-les mitjançant el debat.
—Com es pot revitalitzar la consciència comunitària?
Nosaltres preferim parlar de construcció nacional. En el nostre diagnòstic, han fallat els mecanismes d'expansió i vinculació de la catalanitat a una part molt important de la població que viu i treballa a Catalunya. Avui dia, és evident que dispositius com tenir una llei de política lingüística, el model d'escola en català o una determinada política de foment cultural no garanteixen la pervivència de la llengua ni del sentiment de catalanitat. Com és això? En gran part perquè van ser pensats per una realitat molt diferent de l'actual i perquè van obviar un fet clau: que vivim sota el setge constant d'un poder que busca, per omissió o repressió, l'anul·lació del fet diferencial català.
Durant el moment àlgid del Procés es va tenir l'oportunitat de fer d'aquest fet un element central de reivindicació per galvanitzar el sentiment d'allunyament de la gent respecte de l'Estat, però es va decidir vehicular-ho a partir d'altres significants més universals. Per tant, si pensem aquest nou cicle post-procés com a un per reprendre la idea de construcció nacional, de fer país, ens calen marcs i idees noves. Idees que donin valor als trets propis que fan de la catalana una comunitat singular i articular-los cap a un objectiu que ha de ser el de dotar del màxim d'autonomia possible a aquest cos social.
Assumint que si li donem pes i el compartim la gent se'ls farà seus. Aquesta renovació conceptual, però, l'ha d'empènyer la societat organitzada, el teixit social del país. Per aquest fet, també, el nostre projecte es vol plantejar al marge del partidisme independentista, avui totalment subsumit en una lògica de reproducció institucional que l'allunya dels sentiments genuïns dels catalans i catalanes.
—Durant els anys seixanta, amb la immigració espanyola, aquesta consciència es va aconseguir crear, tot i que amb limitacions. Consideren que fer-ho ara és més difícil que abans?
El context dels anys seixanta era radicalment diferent del d'avui. Entre d'altres, l'existència d'un moviment obrer organitzat i amb presència arreu del territori i tenir un enemic polític clar i visible —la dictadura franquista— facilitava la possibilitat de construir un horitzó de lluita compartit entre àmplies capes de població que, a més a més, eren políticament actives. Aquests elements, entre d'altres, facilitaven la creació d'una consciència col·lectiva rupturista i l'existència d'un destí compartit malgrat les limitacions del moment.
Cinc dècades després, el context és prou diferent. Això transforma els reptes d'una nació, no només sense Estat sinó amb un Estat en contra, com és la nostra. I també canvia els d'una esquerra que està globalment desorientada i amb dificultats per incidir i operar en aquesta nova realitat. Cal tenir present el debilitament de l'organització social en una societat atomitzada i marcada pel tribalisme, si parlem de les dificultats d'articular un horitzó comú que apel·li a la població de manera transversal. Nosaltres creiem que els nacionalistes d'esquerres podem oferir aquest horitzó, amb la independència com a objectiu emancipador, malgrat que no hem reeixit encara a fer-ho.
Aquestes qüestions se situen en un marc més ampli. La globalització ha configurat un context que transcendeix els límits territorials i nacionals, i la nostra realitat primària, és a dir, el nostre país, també s'ha transformat a conseqüència de la mateixa. N'és exemple la nova i complexa realitat demogràfica de Catalunya, que no podem obviar que és radicalment diferent de la que hi havia, només per posar un exemple, fa gairebé vint-i-cinc anys quan Aznar va guanyar les eleccions generals per majoria absoluta l'any 2000. Aquesta qüestió, que sí que és diferencial del cas català, se suma a dinàmiques generalitzades d'empobriment de la població, la financerització de l'economia i les seves conseqüències, o els riscos i amenaces del canvi climàtic i la nostra escassa preparació davant d'aquest. La suma d'aquests reptes i d'altres, sumat al debilitament de la base social, cívica i comunitària del projecte de construcció nacional català, ha dut o bé a la desorientació política dels agents existents o a nous projectes que intenten entomar-los.
D'un costat, hi trobem un tancament identitari i essencialment excloent de la concepció de la catalanitat que no és més que la manifestació local de fenòmens d'extrema dreta populistes que s'estan reproduint arreu d'Europa, i del món. Amb la particularitat que, a casa nostra, la seva creixent incidència és un clar fre a l'avenç d'un projecte d'alliberament nacional: la gran lliçó de les mobilitzacions del Procés és que, quan toca, necessitem ser-hi tots, i ser-ne molts. De l'altre costat, sorgeixen apostes refugi, que prioritzen recosir un nucli de persones altament compromeses amb la causa catalana, però que tenen una baixa incidència social i unides, principalment, per l'ambigüitat ideològica.
A nosaltres se'ns ha interpel·lat preguntant-nos per la idoneïtat de definir-nos com un projecte d'esquerres, apel·lant a aquesta necessitat d'ambigüitat per construir un espai on tothom es pugui sentir còmode. No ho compartim. Pensem que aquest plantejament empetiteix la causa independentista i limita el debat. Si hi ha cap moment en què la ideologia sigui important és el d'ara. Tenim una visió, volem valorar-la i treballar-la. I pensem, més enllà dels posicionaments polítics propis —o precisament a causa d'aquests— que la complexitat profunda del país requereix propostes aglutinadores, que no naïfs, per a fer que el projecte de construcció nacional sigui reeixit.
—El fracàs del procés ha refermat la crisi de la catalanitat?
Per respondre aquesta pregunta, primer caldria definir què entenem per «fracàs del procés». Si parlem de la incapacitat d'assolir l'objectiu polític declarat —la independència—, el què creiem que s'ha refermat és la crisi del catalanisme polític hereu de l'autonomisme, que ha acabat fent implosió. El què el país va viure aquells anys va posar de manifest totes les virtuts i mancances del projecte d'alliberament nacional: tant dels principals actors polítics i civils que hi van estar implicats, com de la psicologia col·lectiva nacional. Els primers encara estan passant comptes interns sobre la gestió de les conseqüències dels seus actes, i de les que no van voler assumir també. Nosaltres posem l'èmfasi en la segona qüestió: necessitem ser honestos amb relació al realisme dels fonaments del projecte que s'intentava construir.
Pel que fa a la catalanitat, vincular el seu estat al desenllaç del procés en exclusiva seria reduccionista. Catalunya és avui un país molt més divers i complex que fa vint anys, i no s'ha treballat prou per desenvolupar un consens de país sobre què significa ser català en aquesta nova realitat. És evident que la catalanitat no és una qüestió administrativa —viure i treballar a Catalunya no et fa català, i no per ser català vius i treballes a Catalunya. La població que arriba al país no té les mateixes característiques que la que ho va fer als anys seixanta, i és per això que els processos d'arrelament no seran tampoc idèntics als que es van viure llavors. No es donaran pels mateixos motius, ni tindran les mateixes característiques. Entendre què és el que fa que aquests tinguin lloc avui en dia, així com el què ho dificulta, hauria de ser una de les principals preocupacions.
—El perill no el limiten a aspectes com la llengua, sinó que van més enllà. Parlen del model turístic com un dels fenòmens que afecten la catalanitat.
Les polítiques de foment de la catalanitat s'han centrat només en la promoció de la llengua i la cultura i no ens hem preocupat dels autèntics corrents de fons: economia i demografia. Avui dia tenim un país més desigual i menys resilient i aquest és el substrat en el qual has de construir nació: com s'ha permès un urbanisme ferotge que ha parit urbanitzacions desarrelades? Com s'ha ignorat que l'impacte paisatgístic al qual s'ha sotmès el país també ha tingut repercussió en la percepció que en tenen els habitants? Com s'ha considerat que un model que es dedica a la importació massiva de mà d'obra sense recursos per estabilitzar-se i arrelar-se al país no afectaria la participació política, el sentiment de comunitat i a l'autoidentificació amb els valors de la terra d'acollida?
La política —l'oficial— ha viscut d'esquena als reptes en què s'ha trobat el país d'ençà de la nostra entrada progressiva al segle XXI. No ha entès que construir una nació no va de batalles culturals ni de reconeixement —només— sinó que es tracta d'incorporar aquest vector de manera prioritària en tot allò que engloben les polítiques públiques, perquè des de totes elles s'afecta o incideix en el sentiment de pertinença, arrelament al país, i adscripció a la comunitat nacional. Per contra, s'ha preferit viure de les rendes dels consensos autonòmics quan feia temps que se'ns advertia que aquests havien saltat pels aires —el primer símptoma: la irrupció de Ciutadans i el seu projecte que perviu avui en un PSC que governa la principal institució del país.
—Fan servir el terme nacionalisme, que aquests anys s'ha vist relegat pels independentistes. Creuen que s'ha de recuperar?
Reivindiquem el terme precisament perquè ha caigut en l'ostracisme en la política catalana i això assenyala una mancança que detectem per part de l'esquerra. D'alguna manera, s'ha plantejat que era una llufa que no es volia portar per les connotacions negatives que ha tingut —i encara té— el nacionalisme a l'Europa del segle XX, malgrat que aquesta llufa l'han penjat intel·lectuals provinents de nacions amb una forta presència en l'arena internacional i amb un passat imperial, com França i el Regne Unit; en cap cas casos assimilables al de les nacions oprimides. En el context català, a més, aquesta llufa s'ha emprat des de l'espanyolisme que, com tot nacionalisme banal, s'ha dedicat a dir que els «nacionalistes eren els altres».
Les connotacions negatives del terme provenen d'una falsa dicotomia que planteja nacionalismes «bons» i nacionalismes «dolents». Nacionalismes basats en la civilitat —normalment associats amb els d'Esta— i nacionalismes basats en l'etnicitat —normalment reivindicats per les nacions sense Estat—. Una falsa dicotomia que nosaltres rebutgem de totes totes i que la historiografia no tan recent va desmentir del tot. Sense aquesta breu arqueologia intel·lectual del terme durant el segle XX és impossible entendre aquesta aversió infundada d'una part de l'independentisme al terme que creiem que fa més mal que bé a la causa. Primer de tot, perquè la proposta política que cerca dotar d'estatalitat —i, per tant, sobirania— una nació no té altre nom que aquest. Si no som capaços d'anomenar pel seu nom allò que som, com convencerem a ningú?
Segon, perquè revela l'autèntica naturalesa del conflicte. El conflicte del poble català contra l'Estat espanyol existeix perquè hi ha un Estat que sistemàticament nega la realitat nacional catalana —i si algú en té dubtes, que consulti els arguments de la sentència del TC contra l'Estatut del 2010. És, per tant, un conflicte d'arrel nacional. Creiem que això també ofereix més possibilitats de joc a l'independentisme. Si del que es tracta és de defensar la nació catalana i els seus elements articuladors, podem fer moltes coses mentre treballem per la independència.
Si, per canvi, l'objectiu és fer la independència, quan s'ha estroncat aquesta possibilitat en el curt i mitjà termini, què podem fer? Per nosaltres, doncs, la vindicació del terme ens permet esclarir el camí i deixar de justificar-nos. No volem demanar perdó per ser catalans i reivindicar el nostre dret a existir com a comunitat lliure. A partir d'aquí cerquem estratègies, sumem més capes de la població al demos, cerquem aliances amb altres forces, però hem de tenir ben clar qui som i què perseguim. Emprem el terme de manera disruptiva, assenyalant que no hi ha normalitat nacional a casa nostra per tot el que hem comentat. Creiem que és la millor manera de sintetitzar aquesta qüestió i identificar-ne les arestes, que no són inventades, sinó que es concreten en una miríada de sentiments, anhels i experiències del fet nacional per part de la població del país.
—Hi ha alguna cosa més que vulguen dir i potser no els he preguntat?
Volem insistir que Nexe Nacional és un projecte militant. No som professionals de la comunicació ni aspirem a viure de la política. La nostra aportació intel·lectual és d'acord amb l'intercanvi d'idees i al debat entre personalitats de trajectòries diferents que comparteixen a grans trets una tradició política. No estem vinculats ni a partits ni a organitzacions civils, tot i que volem incidir-hi i, si escau, dialogar-hi. Creiem que és l'hora de rebutjar el mantra de la unitat independentista. Ara toca que cadascú intervingui i litigi per a fer valer les seves idees i valors. Creiem fermament que serà des de la discrepància honesta i sempre respectuosa que en pot sortir un moviment més fort, viu i madur.